“Esta independencia sería nefasta para Cataluña. Cataluña pasaría de ser de las regiones más ricas de España a ser uno de los países más pobres de Europa.” La cita literal. Això és el que ha afirmat en una entrevista radiofònica la delegada del govern espanyol a Catalunya, la fins fa uns mesos diputada al Parlament, María de los Llanos de Luna. Hi ha qui ha volgut veure en les seves declaracions una mostra d’ignorància supina, d’altres hi han vist mala fe, o, fins i tot, totes dues coses alhora. Jo penso més aviat que aquest discurs té un fons ben estudiat i intenta sembrar un argumentari de la por pel que fa a la viabilitat (o no) d’un estat català, independent, social i de dret, en el si de la Unió Europea.

Desconec la teranyina institucional, jurídica i econòmica que hauria de teixir-se en el supòsit de posar en marxa un procés de constitució de l’estat català, un estat existent en l’ordre europeu fins el 16 de setembre de 1714 (data del decret d’abolició de la Diputació del General i de l’ordenament constitucional modern de Catalunya, poc dies després de la caiguda de Barcelona). Però, més enllà d’aquesta manca d’argumentari de pro (un argumentari i un esborrany d’arquitectura institucional que m’agradaria que el nostre govern tingués preparat ja), hi ha algunes coses que poden ser afirmades i defensades:

Ha dit la delegada del govern espanyol que Catalunya sortiria de la Unió Europea en constituir-se com a estat i ha posat el país, si decidís fer camí per lliure, a l’alçada d’Albània (i que em perdonin els albanesos), ja que –segons els indicadors econòmics– aquell és un dels països més pobres d’Europa. Això últim d’Albània no ho afirma Llanos de Luna però ho dic jo, perquè és una interpretació vàlida del teorema de Llanos. Un teorema que, amb molt poques paraules i frases d’impacte, ha marginat Catalunya de la primera línia europea, la dels constructors i forjadors d’Europa, a un darrer rengló, el la de la misèria.

Catalunya fora d’Europa? De la Unió? Del projecte europeu? Senzillament delirant! Primer perquè Catalunya és la porta a través de la qual Espanya ha entrat a Europa i Europa ha entrat a Espanya. Segon perquè, històricament, mentre el projecte de Castella-Espanya ha estat eminentment atlàntic el de Catalunya i els antics regnes de la Corona d’Aragó ha estat europeu. Que no vol dir que, amb el temps, el d’Espanya també ho hagi estat (des de l’arribada dels Habsburg al tron de Castella), però no en primera instància. Tercer, perquè la industrialització de l’Europa occidental va tenir, a Espanya, Catalunya com a únic territori “participant”. Quart, perquè la tradicional riquesa econòmica de Catalunya ha estat un factor determinant per a l’evolució d’Espanya cap a estàndards acceptables de cara al seu ingrés a la unió monetària de la Unió.

“La independencia supondría para Catalunya un empobrecimiento tremendo. Esto sólo lo defienden las personas que no quieren a Catalunya”, ha afegit Llanos de Luna. L’amor a les pàtries no pinta res en aquest tema. Però sí que pinta molt el fet que, potser, –això ho dic jo– “la indepencencia supondría para España un empobrecimiento tremendo” (mentre no es posin les piles, és clar). I, ara mateix, la no-independència està suposant ja l’empobriment de Catalunya. Fet i fet, però, Catalunya mai no deixarà ser part d’Europa… Caram! És que Catalunya és Europa!

“Avui, Catalunya és necessàriament un focus d’irritació i de subversió. Val a dir que no és una situació nova (…). Insisteixo només en això:  l’encaix de Catalunya [amb Espanya] és molt deficient, molt incòmode, i d’aquí deriven gravíssimes conseqüències per a tothom i de tota mena (…). Catalunya està abocada a una ineluctable decadència econòmica…”[*]

…i no només econòmica, com bé il·lustra Jordi Pujol al seu sempre desconegut Des dels turons a l’altra banda del riu, els escrits de presó de les primeries dels anys seixanta del segle passat.

La lectura no és gratuïta: projecta en bona part la radiografia actual del nostre país, perquè Catalunya és en aquesta segona dècada del segle XXI “un focus d’irritació i de subversió”. Subvertir és “destruir, tirar a terra l’ordre establert, uns principis, una regla, etc.” (GEC) i entenc que la subversió de la qual parla el Pujol dels seixanta és la subversió que corca les bases d’una societat, els  seus valors i el seus codis d’entesa col·lectiva. La greu crisi socioeconòmica que viu Catalunya –com bona part d’Occident– ha dinamitat el cor de les estructures nacionals que afaiçonen l’imaginari col·lectiu del país com a conseqüència d’un autogovern insuficient, d’una trajectòria política erràtica en els darrers deu anys i d’una pèrdua de valors eficients.

D’aquí a uns mesos Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), vertebrada com a pal de paller d’un catalanisme col·lectiu (definit a la darrera ponència ideològica de CDC (juliol de 2008) com a “moviment que propugna  i defensa el ple reconeixement de la personalitat política i nacional de Catalunya” i que va intrínsecament lligat a “l’exercici de la sobirania nacional per part del poble de Catalunya”[**]) haurà de respondre a qüestions claus que afecten el futur de la nostra societat, tant en termes de nació com de progrés col·lectiu. El congrés nacional s’albira en el moment de major complexitat política i social en temps democràtic, quan molts aspectes considerats fins ahir immutables (institucions, garanties socials, drets i deures) estan sent qüestionats, de forma individual i col·lectiva, davant la crisi general del sistema global i particular que ens vam dotar fa dècades. Sembla talment com si tota una època hagués arribat a la seva fi –potser seria escaient dir el mateix en un convençut temps verbal present– i fos urgent una resposta clara, amb deures immediats i futurs, per salvar l’autogovern i el benestar social dels catalans. Salvar, en definitiva, el projecte col·lectiu que tots hem construït.

Tenint –crec– uns lideratges consolidats, Convergència necessita apostar decididament per la materialització institucional i social dels seus discursos ideològics. Això no només passa per l’acció de govern sinó també per la ben anomenada feina de carrer, que correspon més al partit-moviment polític, però també al govern. Tanmateix, potser és el moment de superar vells esquemes diferenciadors, vells binomis  amb vernís altern, i cal que govern i moviment polític siguin (més que mai) dues rodes d’un mateix eix. I aquí voldria remarcar que crec important redefinir la idea de partit per tornar als seus orígens i esdevenir moviment (actiu, aglutinador, plural, cohesionador, constructor i motor del catalanisme polític). Catalunya és una idea inconclusa en les seves conquestes polítiques i socials. Com a tal, cal una gran plasticitat per assolir amb urgència els objectius necessaris per a superar la crisi de consciència col·lectiva i de sistema socioeconòmic.

Voldria tornar a Pujol per assenyalar un altra paral·lelisme del passat que parla molt de les dificultats presents. Al pròleg de Construir Catalunya (1979) el president recorda la famosa pujada d’infantesa al Tagamanent, el petit i vallesà pic menor del Montseny, de proporcions ben humanes. La pregunta “Què he de fer per Catalunya?” de Pujol té uns orígens indefinits en la seva memòria: “És una bella idea que es devia ficar en mi per molts camins i de moltes maneres, però que jo sovint, per donar-li corporeïtat, per fer una simplificació falsa però entenedora lligo amb una anècdota de fa molts anys (…), de quan el meu oncle havia sortit feia poc de la presó i em va dur amb un seu company al Tagamanent. I m’explicaven, tot pujant, que a dalt hi havia un parell de masies, i una església i una era. Però quan hi vàrem arribar ho trobàrem tot destruït: destruïda l’església, plenes de guixades les parets; abandonades les masies (…). A aquells dos homes que m’acompanyaven aquell espectacle els aclaparà, i els recordo drets, al llindar de l’església, traslladant a tot Catalunya la impressió de derrota, de desànim i destrucció (…). ‘Que en passaran d’anys abans no haurem pogut reconstruir tot això.’”[†]

Catalunya té ara més pressa que mai. Perquè, malgrat que –per  fortuna, i tornant a la sempre recorrent cita de Vicens Vives– “les nostres forces de resistència són superiors a les de disgregació”[‡], la força que van emprar aquells homes que pujaren al Tagamanent per reconstruir el país és ara molt ràpidament contestada per forces externes de gran envergadura.

El congrés nacional de Convergència és una ocasió idònia –i necessària– per marcar els temps de la història i treure Catalunya de la irritació i la subversió que citava al començament. Les respostes als debats plantejats, però, hauran de ser més fermes que mai. Al centre d’aquest debat hi ha, és clar, com concentrar el subjecte de sobirania col·lectiva a les mans del poble de Catalunya i les seves institucions per refundar l’estat del benestar i construir una nova Catalunya que gasti a plena disponibilitat tota la seva sobirania en un context de radicalitat democràtica. La premissa és clara, però mai fàcil: vèncer la fi de la postmodernitat i conquerir tota la sobirania  nacional per al conjunt del poble de Catalunya.

Punt u. La invenció de les clàusules del Pacte del Tinell referides al cordó sanitari entorn del Partit Popular, l’any 2003, fou un error de forces democràtiques com ho fou la posada en escena de la signatura davant de notari i la clàusula anti-PP per part del candidat a la presidència de la Generalitat Artur Mas, l’any 2006. Els primers pagaren amb l’estigma d’un govern nascut ja amb voluntat frontista i el segon amb la davallada de les expectatives electorals. És evident que entre les forces catalanistes ha de preponderar una màxima d’entesa política amb posicionaments no bel·ligerants amb les aspiracions catalanes i que el Partit Popular –democràticament– acostuma a traspassar les línies mínimament acceptables per a un decàleg catalanista –igualment democràtic. No en va els populars sostenen un partit petit a Catalunya amb importants llacunes estructurals arreu del territori.

Punt dos. El creixent protagonisme del Partit Popular ha estat proporcional als gestos grandiloqüents per apartar-lo de la centralitat política catalana. Ha estat una política, en realitat, de gestos buits i massa fressa mediàtica. Ara no ens podem queixar de la major o menor importància de la formació liderada per Alícia Sánchez-Camacho perquè els altaveus des d’on s’ha difós el seu ideari han estat els mateixos prestats per tots aquells que han pilotat una política errada de marginació política.

Punt tres. En aquest sentit, resulta paradoxal que Convergència i Unió des del Govern torni a caure en el mateix error estratègic que va dilapidar les expectatives electorals del 2003. El Partit Popular, amb gran habilitat, torna a ocupar quotes mediàtiques que sobredimensionen el seu veritable pes electoral. Badalona n’és l’exemple: l’elecció del nou alcalde fou narrada com si de l’elecció de l’alcalde de la capital de Catalunya es tractés i això gràcies a tot el pròleg que posaren a disposició de la concurrència tots els partits polítics amb la seva baralla entorn la vara de l’alcalde.

Punt quatre. En tant que les majories absolutes són democràtiques, crec que a Catalunya li convé un govern amb majoria absoluta al Parlament per desenvolupar amb força i determinació els profunds canvis que necessita el nostre sistema. Com que aquesta majoria no hi és, correspon al Govern de Catalunya assegurar-se el suport majoritari al seu programa polític i a la seva agenda. Negociar amb l’oposició és més difícil en temps de crisi perquè les mesures que s’han d’adoptar són impopulars i fàcilment contestades. Però el que no hauria de fer l’actual Govern de Catalunya és tractar els suports puntuals (o estables) a les seves mesures com si de decisions col·legiades entre partit de govern i partit d’oposició es tractés, perquè no ho són: Catalunya no té ara mateix cap govern de coalició.

Punc cinc. El suport del Partit Popular als pressupostos de la Generalitat és cosmètic ja que, a la pràctica, no hi ha cap variació significativa en la política de despesa del Govern. Política encertada. L’escenificació d’aquest suport, però, és pròpia d’una entesa entre socis d’un govern de coalició. Política errada de dalt a baix. Si a això s’afegeix l’abast de l’entesa en termes institucionals, que hi és (cas del pacte de govern a la Diputació de Barcelona), ens trobem davant una situació incòmoda no només per a la militància de Convergència i d’Unió Democràtica sinó, també –i especialment– per a tot un electorat que combrega amb una política nacional d’ambició mesurada amb la centralitat social i nacional, una política nacional en el qual, ens agradi o no –i amb tot el respecte democràtic– no entren totes les formacions de l’arc parlamentari. Es pot pactar i es pactarà. Però s’haurà de tenir ben present el cost polític –al meu parer massa alt– i la decepció de moltes persones, moltes mans i molts braços que veuran defraudades les promeses i minvades les seves ganes de treballar per un projecte íntegre d’emancipació nacional.