Una freda tarda d’un dissabte de gener els ‘fletxes verdes’ van entrar a Granollers per sumir la ciutat en el gris penitent dels derrotats. La capital vallesana era un infern amb columnes de fum negre enlairant-se cap al cel.

 

[+] I també: especial minut a minut del 28 de gener de 1939 al NacióGranollers.cat, 75 anys després

“Tenemos que abandonar Granollers“. Enrique Líster, 31 anys, el cap militar més jove i carismàtic de l’exèrcit republicà, i un dels més famosos i cèlebres per haver dissenyat l’estratègia defensiva de la batalla de l’Ebre, va mirar impàvid el mapa. “Mi comandante: ¿me ha oído?“, va insistir l’oficial, darrere seu, alternant la mirada incisiva sobre el seu superior amb una ullada al mapa estès damunt la taula, cada vegada més impracticable. “Desde el jueves no hacemos más que huir como ratas de los fascistas…“, va respondre, per fi, el comandant Líster, encenent una cigarreta, amb la mirada perduda. Només feia dos dies que Barcelona havia caigut en mans de l’exèrcit franquista. Des d’aleshores, l’exèrcit popular es retirava en desbandada.

La República, tocada de mort, tenia en el seu exèrcit el símbol de la derrota anticipada i ja només es podia fugir… i no deixar res a l’enemic. “Dejamos Granollers“, sentencià finalment l’heroi de la batalla de Belchite, l’home que –fugaçment- va fer creure dos anys abans que la guerra podia guanyar-se. “Quemadlo todo: fábricas, talleres y almacenes. Todo. Y volad los puentes“. A l’enemic, ni aigua. La fàbrica Roca Umbert o el garatge Baulenas, entre d’altres, van convertir-se en gegants ardents de foc fins a esfondrar-se.

Va ser un dissabte d’ara fa tot just setanta-cinc anys. El 28 de gener de 1939 la guerra acabava a bona part del Vallès Oriental amb la caiguda de la seva capital, Granollers. Diuen els avis que ningú no volia els feixistes, però que tothom desitjava acabar amb una agonia de tres anys. Fos com fos, aquell 28 de gener, amb els cops de culata dels fusells nacionals trencant tots els cartells que tinguessin res a veure amb la República, va acabar la llibertat o el somni de construir una societat més justa i igualitària. I Granollers, com la resta de la comarca i el país, s’endinsava en un malson de quasi quaranta anys. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

Llegint notícies sobre la Selectivitat i el nou curs universitari, els records del principi i el final de la carrera tornen. Comparteixo algunes reflexions per a futurs titulats d’Història, principalment, però amb un rerefons que serveix igualment per a tota disciplina humanística.

Hi ha una certa sensació de bipolaritat en els mesos que comprenen el final de la carrera. D’una banda, l’eufòria del corredor que veu la cinta de la meta a escassos metres. De l’altra, els dubtes i les incerteses d’aquell que queda lliure d’una obligació diària que, fins aleshores, ha ocupat el centre del seu projecte personal. La vida és molt més que la carrera, sí. Som molt més del que estudiem. Afortunadament! Però, admetem-ho, les esperances que dipositem en els nostres estudis són un tros gros de la nostra història personal. Estàvem acabant el Batxillerat i la tria de carrera fou la primera decisió adulta que ens van demanar prendre. Ara, la seva obtenció és un recordatori de la vida dient-nos que, en efecte, l’itinerari tot just comença! És un punt de partida. Precisament per això, viure la graduació com un punt de partida és més necessari que mai per desempallegar-nos de l’angoixa característica d’aquest interval entre el final de carrera i l’inici d’una nova etapa. Quatre anys (o els que hagin estat) de facultat, de classes –bones i dolentes, inspiradores i avorrides–, de treball solitari i en grup, de clàssics de set-centes pàgines i manuals postmoderns de cent, de biblioteca i cafeteria. De tren, bus i metro. De cues a la copisteria. En fi, quatre anys que et canvien però que et retornen a un punt de reinici. Forjant l’ofici d’historiador. He acabat Història, i ara què?

Encara que algú pensi el contrari, els llicenciats i graduats en Humanitats no són a Espanya una espècie en perill d’extinció. Al curs 2008-2009, el primer any de la crisi econòmica, constaven 130.000 estudiants matriculats en carreres d’Humanitats al sistema universitari espanyol, el 8,5% dels estudiants d’universitats presencials. A Catalunya, l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari (AQU), l’organisme avaluador de la qualitat de l’oferta universitària del país, ha refutat les tesis fatalistes del futur dels professionals de les Humanitats en un informe del 2010. Vegem algunes conclusions (enllaço també l’informe).

En primer lloc, es deixa ben clar que tres anys després de l’obtenció del títol, el graduat en una disciplina humanística té una situació laboral pitjor que el de la resta d’àmbits. Però dit això, l’AQU estima que al cap de sis anys el conjunt de titulats d’Humanitats arriben a assolir una inserció laboral equiparable als titulats de les Ciències Socials, Salut o Tècnica. ¿Vol dir això que els titulats en Història, que és el cas que ens ocupa, necessiten el doble de temps que un titulat d’ADE o Química per a assolir el mateix nivell d’inserció laboral? Afirmatiu. El que pot suggerir que la clau està en una aposta més a llarg termini per la formació.

Les estadístiques, però, cal relativitzar-les. Més quan la gran recessió s’ha endut moltes variables (per no dir totes) per endavant i quan els estudis dels que disposem fins ara analitzaven una realitat amb més ocupació que la que tenim tres anys més tard. La qual cosa, però, no va en detriment del que potser assenyala intel·ligentment l’AQU: que per al titulat d’Humanitats la seva clau de futur està en temps. Més temps i més formació.

D’una banda, podria passar que a partir d’ara la Universitat torni a ser com fa cent anys en el que a bressol vocacional es refereix. Que no importava el què estudiaves (Filosofia i Lletres, Dret…) sinó quina predisposició tenies després a transformar els teus coneixements en talent al servei de feines ben diverses. O, dit d’una altra manera, la carrera te la construïes a base d’experiències vitals i voluntat d’autoconstruir-se més enllà d’un relat prefabricat pel sistema (com, potser, hem comès l’error de fer en els darrers quaranta anys): entraves en una carrera però no sabries què faries l’endemà perquè cal no oblidar que, amb un títol universitari, fa cent anys es podia treballar de moltes més coses de les que ara podem, amb tanta febre d’hiperespecialització. De l’altra, és possible que ens trobem en una fase d’incubació d’un futur inimaginat per ningú. Sí, inimaginat. Què vindrà després de la recessió? No ho sabem: però cal estar preparats. Formats. Crítics. Disponibles. Renunciar a estudiar és una equivocació. Cal demostrar al sistema que estudiem perquè ens agrada i que això és el que ens portarà, a base de formació i perseverança, a dissenyar el nostre futur.

Dit tot això, hi ha horitzons ben suggerents que ja són aquí. Que ens interpel·len i als quals podem donar resposta posant el nostre itinerari acadèmic en el seu senderi, si és que ens sentim cridats a fer-ho. Com ara què?

Primer: el futur és l’educació. Pobre o rica, una societat sempre demandarà formadors per als seus joves. L’estat –en sentit genèric– mai no ha renunciat ni renunciarà a deixar d’inculcar coneixement històric a les seves futures generacions. I per això es necessiten, és clar, noves fornades de formadors que, tard o d’hora, seran cridats a servir la seva societat. Parlo de mestres. Mestres d’Història. Encara que alguns ho diuen amb la boca petita perquè sembla poc prestigiós (!?!), és innegable que en un percentatge aclaparador la sortida tradicional de l’historiador ha estat la del formador. Front el desdeny, crec que és un honor per a la disciplina. La tasca de transmetre coneixement històric és bàsica en la formació d’una consciència crítica. D’una societat crítica. I per molts anys. No ens ha de sorprendre, doncs, que un terç dels titulats en Història tinguin en ment fer el màster de professorat de Secundària (que, malgrat els milions de defectes que pugui tenir, és la titulació que habilita per a l’exercici de la docència).

Segon: la vocació personal és el més important. I aquí juga un paper clau la recerca com a camí d’exploració en els nostres interessos i inquietuds científiques –sí, sí, científiques!; això de la Història és una disciplina seriosa–. Malgrat el desolador panorama laboral crec que no s’hauria de renunciar a l’instint investigador. I què és investigar? És fer una tesi però també aprendre mètodes de didàctica de la Història, de comunicació i periodisme cultural, aprendre noves llengües i estudiar mons nous, disciplines i tècniques d’investigació complementàries a la nostra formació d’historiadors… De la Gestió del Patrimoni a l’Arqueologia hi ha un camp inabastable de possibilitats que no han de ser postergades per una tempesta socioeconòmica desfavorable. Per tant, cal fer una crida a lluitar pel que un vol fer.

I tercer: el futur és incert, però no per això inabastable. La millor resposta a un panorama frustrador és l’activitat inesgotable. Avui, tirar endavant uns estudis és més complicat que ahir. Sovint s’ha de compaginar amb feines difícils que esgoten. I a vegades ni tan sols hi ha la possibilitat de guanyar el salari que permeti estudiar (aquí cal assenyalar el fracàs rotund del sistema). Prenent en consideració tot això, que hi és, i de forma ben visible, cal fer apologia de la proactivitat en l’adversitat. En forma de més i millor formació. Sense caure en la vàcua titulitis, fem-ho per vocació. Prendre el control de l’itinerari personal enmig de la tempesta i pensar “quin és el meu talent?”, “com es pot convertir en una activitat del dia a dia?” i “com això ho poso al servei dels altres?”. Carlo Ginzburg (qui no ha respost alguna pregunta referent a El formatge i els cucs en un examen de carrera…?) ensenya que el sentit de la Història és no donar la realitat per sabuda. Doncs precisament per això, els historiadors no han de donar la realitat per escrita i finita: el present és transformable. He acabat Història. I ara què? Resposta: Som-hi!!