28-G: la ciutat dels vençuts

Una freda tarda d’un dissabte de gener els ‘fletxes verdes’ van entrar a Granollers per sumir la ciutat en el gris penitent dels derrotats. La capital vallesana era un infern amb columnes de fum negre enlairant-se cap al cel.

 

[+] I també: especial minut a minut del 28 de gener de 1939 al NacióGranollers.cat, 75 anys després

Tenemos que abandonar Granollers“. Enrique Líster, 31 anys, el cap militar més jove i carismàtic de l’exèrcit republicà, i un dels més famosos i cèlebres per haver dissenyat l’estratègia defensiva de la batalla de l’Ebre, va mirar impàvid el mapa. “Mi comandante: ¿me ha oído?“, va insistir l’oficial, darrere seu, alternant la mirada incisiva sobre el seu superior amb una ullada al mapa estès damunt la taula, cada vegada més impracticable. “Desde el jueves no hacemos más que huir como ratas de los fascistas…“, va respondre, per fi, el comandant Líster, encenent una cigarreta, amb la mirada perduda. Només feia dos dies que Barcelona havia caigut en mans de l’exèrcit franquista. Des d’aleshores, l’exèrcit popular es retirava en desbandada.

La República, tocada de mort, tenia en el seu exèrcit el símbol de la derrota anticipada i ja només es podia fugir… i no deixar res a l’enemic. “Dejamos Granollers“, sentencià finalment l’heroi de la batalla de Belchite, l’home que –fugaçment- va fer creure dos anys abans que la guerra podia guanyar-se. “Quemadlo todo: fábricas, talleres y almacenes. Todo. Y volad los puentes“. A l’enemic, ni aigua. La fàbrica Roca Umbert o el garatge Baulenas, entre d’altres, van convertir-se en gegants ardents de foc fins a esfondrar-se.

Va ser un dissabte d’ara fa tot just setanta-cinc anys. El 28 de gener de 1939 la guerra acabava a bona part del Vallès Oriental amb la caiguda de la seva capital, Granollers. Diuen els avis que ningú no volia els feixistes, però que tothom desitjava acabar amb una agonia de tres anys. Fos com fos, aquell 28 de gener, amb els cops de culata dels fusells nacionals trencant tots els cartells que tinguessin res a veure amb la República, va acabar la llibertat o el somni de construir una societat més justa i igualitària. I Granollers, com la resta de la comarca i el país, s’endinsava en un malson de quasi quaranta anys. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

Anuncis

“He acabat Història. I ara què?”

ExamenLlegint notícies sobre la Selectivitat i el nou curs universitari, els records del principi i el final de la carrera tornen. Comparteixo algunes reflexions per a futurs titulats d’Història, principalment, però amb un rerefons que serveix igualment per a tota disciplina humanística.

Hi ha una certa sensació de bipolaritat en els mesos que comprenen el final de la carrera. D’una banda, l’eufòria del corredor que veu la cinta de la meta a escassos metres. De l’altra, els dubtes i les incerteses d’aquell que queda lliure d’una obligació diària que, fins aleshores, ha ocupat el centre del seu projecte personal. La vida és molt més que la carrera, sí. Som molt més del que estudiem. Afortunadament! Però, admetem-ho, les esperances que dipositem en els nostres estudis són un tros gros de la nostra història personal. Estàvem acabant el Batxillerat i la tria de carrera fou la primera decisió adulta que ens van demanar prendre. Ara, la seva obtenció és un recordatori de la vida dient-nos que, en efecte, l’itinerari tot just comença! És un punt de partida. Precisament per això, viure la graduació com un punt de partida és més necessari que mai per desempallegar-nos de l’angoixa característica d’aquest interval entre el final de carrera i l’inici d’una nova etapa. Quatre anys (o els que hagin estat) de facultat, de classes –bones i dolentes, inspiradores i avorrides–, de treball solitari i en grup, de clàssics de set-centes pàgines i manuals postmoderns de cent, de biblioteca i cafeteria. De tren, bus i metro. De cues a la copisteria. En fi, quatre anys que et canvien però que et retornen a un punt de reinici. Forjant l’ofici d’historiador. He acabat Història, i ara què?

Encara que algú pensi el contrari, els llicenciats i graduats en Humanitats no són a Espanya una espècie en perill d’extinció. Al curs 2008-2009, el primer any de la crisi econòmica, constaven 130.000 estudiants matriculats en carreres d’Humanitats al sistema universitari espanyol, el 8,5% dels estudiants d’universitats presencials. A Catalunya, l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari (AQU), l’organisme avaluador de la qualitat de l’oferta universitària del país, ha refutat les tesis fatalistes del futur dels professionals de les Humanitats en un informe del 2010. Vegem algunes conclusions (enllaço també l’informe).

En primer lloc, es deixa ben clar que tres anys després de l’obtenció del títol, el graduat en una disciplina humanística té una situació laboral pitjor que el de la resta d’àmbits. Però dit això, l’AQU estima que al cap de sis anys el conjunt de titulats d’Humanitats arriben a assolir una inserció laboral equiparable als titulats de les Ciències Socials, Salut o Tècnica. ¿Vol dir això que els titulats en Història, que és el cas que ens ocupa, necessiten el doble de temps que un titulat d’ADE o Química per a assolir el mateix nivell d’inserció laboral? Afirmatiu. El que pot suggerir que la clau està en una aposta més a llarg termini per la formació.

Les estadístiques, però, cal relativitzar-les. Més quan la gran recessió s’ha endut moltes variables (per no dir totes) per endavant i quan els estudis dels que disposem fins ara analitzaven una realitat amb més ocupació que la que tenim tres anys més tard. La qual cosa, però, no va en detriment del que potser assenyala intel·ligentment l’AQU: que per al titulat d’Humanitats la seva clau de futur està en temps. Més temps i més formació.

D’una banda, podria passar que a partir d’ara la Universitat torni a ser com fa cent anys en el que a bressol vocacional es refereix. Que no importava el què estudiaves (Filosofia i Lletres, Dret…) sinó quina predisposició tenies després a transformar els teus coneixements en talent al servei de feines ben diverses. O, dit d’una altra manera, la carrera te la construïes a base d’experiències vitals i voluntat d’autoconstruir-se més enllà d’un relat prefabricat pel sistema (com, potser, hem comès l’error de fer en els darrers quaranta anys): entraves en una carrera però no sabries què faries l’endemà perquè cal no oblidar que, amb un títol universitari, fa cent anys es podia treballar de moltes més coses de les que ara podem, amb tanta febre d’hiperespecialització. De l’altra, és possible que ens trobem en una fase d’incubació d’un futur inimaginat per ningú. Sí, inimaginat. Què vindrà després de la recessió? No ho sabem: però cal estar preparats. Formats. Crítics. Disponibles. Renunciar a estudiar és una equivocació. Cal demostrar al sistema que estudiem perquè ens agrada i que això és el que ens portarà, a base de formació i perseverança, a dissenyar el nostre futur.

Dit tot això, hi ha horitzons ben suggerents que ja són aquí. Que ens interpel·len i als quals podem donar resposta posant el nostre itinerari acadèmic en el seu senderi, si és que ens sentim cridats a fer-ho. Com ara què?

Primer: el futur és l’educació. Pobre o rica, una societat sempre demandarà formadors per als seus joves. L’estat –en sentit genèric– mai no ha renunciat ni renunciarà a deixar d’inculcar coneixement històric a les seves futures generacions. I per això es necessiten, és clar, noves fornades de formadors que, tard o d’hora, seran cridats a servir la seva societat. Parlo de mestres. Mestres d’Història. Encara que alguns ho diuen amb la boca petita perquè sembla poc prestigiós (!?!), és innegable que en un percentatge aclaparador la sortida tradicional de l’historiador ha estat la del formador. Front el desdeny, crec que és un honor per a la disciplina. La tasca de transmetre coneixement històric és bàsica en la formació d’una consciència crítica. D’una societat crítica. I per molts anys. No ens ha de sorprendre, doncs, que un terç dels titulats en Història tinguin en ment fer el màster de professorat de Secundària (que, malgrat els milions de defectes que pugui tenir, és la titulació que habilita per a l’exercici de la docència).

Segon: la vocació personal és el més important. I aquí juga un paper clau la recerca com a camí d’exploració en els nostres interessos i inquietuds científiques –sí, sí, científiques!; això de la Història és una disciplina seriosa–. Malgrat el desolador panorama laboral crec que no s’hauria de renunciar a l’instint investigador. I què és investigar? És fer una tesi però també aprendre mètodes de didàctica de la Història, de comunicació i periodisme cultural, aprendre noves llengües i estudiar mons nous, disciplines i tècniques d’investigació complementàries a la nostra formació d’historiadors… De la Gestió del Patrimoni a l’Arqueologia hi ha un camp inabastable de possibilitats que no han de ser postergades per una tempesta socioeconòmica desfavorable. Per tant, cal fer una crida a lluitar pel que un vol fer.

I tercer: el futur és incert, però no per això inabastable. La millor resposta a un panorama frustrador és l’activitat inesgotable. Avui, tirar endavant uns estudis és més complicat que ahir. Sovint s’ha de compaginar amb feines difícils que esgoten. I a vegades ni tan sols hi ha la possibilitat de guanyar el salari que permeti estudiar (aquí cal assenyalar el fracàs rotund del sistema). Prenent en consideració tot això, que hi és, i de forma ben visible, cal fer apologia de la proactivitat en l’adversitat. En forma de més i millor formació. Sense caure en la vàcua titulitis, fem-ho per vocació. Prendre el control de l’itinerari personal enmig de la tempesta i pensar “quin és el meu talent?”, “com es pot convertir en una activitat del dia a dia?” i “com això ho poso al servei dels altres?”. Carlo Ginzburg (qui no ha respost alguna pregunta referent a El formatge i els cucs en un examen de carrera…?) ensenya que el sentit de la Història és no donar la realitat per sabuda. Doncs precisament per això, els historiadors no han de donar la realitat per escrita i finita: el present és transformable. He acabat Història. I ara què? Resposta: Som-hi!!

L’últim carrer (NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

“Avui anirem al mercat Sant Carles a comprar el dinar!”. La meva tia, en recollir-nos amb el seu vell Renault 5 a la porta de l’escola, només ens havia de dir això per animar-nos el descans entre les classes del matí i la tarda. Perquè saltar de Torres i Bages al centre amb aquell atrotinat cotxe que tenia un forat al terra, sota el seient del copilot, era garantia segura de divertit trànsit sobre les màgiques llambordes dels carrers del centre de Granollers. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Una llengua sense límits

Sense límits

«No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança». Metòdic i empíric com Pompeu Fabra era, el filòleg normalitzador de la llengua catalana moderna no podia evitar viure la llengua des de l’intangible dels sentiments. Les llengües, manifestacions culturals vives i en moviment, ultrapassen l’estricte àmbit de l’academicisme i emplenen de color i de matisos els carrers, les eres, els camins de les muntanyes, els somriures i els plors de la gent. És l’eina més bàsica de la nostra manifestació antropològica com a humans. És per això que sempre s’ha dit que quan una llengua mor, amb ella mor una manera de veure i explicar el món.

Mor una manera d’anomenar els estels: la concepció de l’univers. Mor una forma de denominar els elements de la natura i els seus quasi imperceptibles canvis quotidians: l’explicació de l’entorn. Mor la capacitat d’expressar els sentiments humans, les alegries i les afliccions: la guaita de la complexitat de la condició humana. Mor, a la fi, una cosmovisió i una comprensió del món a la terra i més enllà.

Quan era petit l’escola en català va revolucionar completament la meva visió del món i va ampliar-ne els límits a velocitat de creuer. A casa som castellanoparlants, fills del desert d’Almería i les seves agres, fascinants i misterioses textures, i vivíem i vivim en un molt divers barri de Canovelles on l’avi ens va portar fa quaranta anys i on, d’aleshores ençà, la llengua castellana palpita fortament… ara amb l’àrab i l’amazic. Així doncs, vaig conèixer Catalunya i el català a l’escola. Però el que més va revolucionar la meva dimensió –si se’n vol dir– cultural d’aquest tros de món va ser el coneixement de la ciència, la literatura, la geografia… en català. Després va venir, a edat més adolescent, la descoberta d’Homer i el poema dels poemes de l’univers traduït a la llengua de Joanot Martorell, la memorització de les parts d’una cèl·lula, la comprensió d’un estat ideal platònic… Un dia la mestra ens va dir que hi havia hagut un senyor que havia volgut convertir aquella llengua tan completa i polièdrica en una «llengua pijama» i jo em preguntava què era una llengua pijama perquè, fullejant la meva primera enciclopèdia que vaig tenir en català, gràcies al pare (el meu estimat Salvat Català, primera pedra del meu obsessiu afany col·leccionador d’enciclopèdies), fullejant-la… tot l’univers i tota la Terra i tota la seva geopolítica, i tots els homes i dones amb un paper en la història global… en fi, tot era allà perfectament explicat!

Avui encara hi ha gent, molta d’ella amb poder i influència, que veu el català com una llengua de segona. Gent que no ha comprès que el català no es queda a la porta del laboratori sense entrar, que és capaç de navegar a través de la fibra d’Internet, que genera coneixement i saber i, sobretot, que expressa sensacions i sentiments com qualsevol altra llengua. Per lluitar contra aquesta terrible ignorància, armada amb un projecte polític de residualització, existeix la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català. Martí Gasull mai no es va cansar d’explicar que l’objectiu de la PLL era autodissoldre’s perquè, el dia que la Plataforma deixés d’existir, seria el dia en que el català seria tan normal com el francès, el castellà o el portuguès als seus respectius àmbits d’incidència. «El català té molt de valor i val la pena perquè és útil», explicava en Martí en una entrevista al 2009. La utilitat és la força de la llengua, perquè és la constatació que batega amb força. Aquesta radicalitat del valor present cal connectar-la amb l’esperit optimista de Fabra: no abandonem mai la tasca ni l’esperança.

Hi ha un objecte metàl·lic que viatja en aquests moments més enllà de les fronteres del Sistema Solar, la Pionneer 10. Aquesta sonda, llançada el 1972 des de Cap Canaveral, porta enregistrada en un dispositiu interior gravacions de sons del planeta Terra i de persones: la parla humana. La llengua. Els enginyers de la NASA van pensar que, si un dia la sonda acabava (o acaba) en mans d’alguna llunyana civilització intel·ligent, caldria donar algunes pautes simbòliques (culturals!) per a que aquells suposats éssers entenguéssim qui érem els humans d’aquest petit planeta blau. La Pionneer 10 i els seus enregistraments sempre m’ha fet pensar en l’esclatant valor d’una llengua com la que parlem. La llengua és una sonda que llancem a la resta del món explicant qui som. És com el llibre que obres a l’estranger, enmig d’una torre de Babel i, d’alguna manera, et parla de tu perquè parla en la teva llengua. Una sonda que tot ho explica, una llengua que tot ho viu, una llengua que tot ho pateix. Una llengua que diu què som nosaltres i què fem aquí, en aquest univers. Ahir i avui i per als que vindran. Una llengua sense límits. Això ha de ser el català.

Gràcies companys i companyes de la Plataforma per seguir trencant les fronteres, per seguir treballant per una llengua sense límits!

Diego Sola

L’emigrant (NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

Llegíem fa unes setmanes en aquest diari la història de Berenguer de Palou, presumpte vallesà, que s’avançà set-cents anys a la globalització amb una triangulació viatgera ben sorprenent per l’època: la Manxa-Mallorca-Egipte. Avui, desenes d’homes i dones, la majoria d’ells joves, abandonen cada mes la nostra comarca a la recerca d’una feina i un sou dignes. (continua llegint a NacióGranollers.cat)

Pedres i arbres contra la crisi

Així veu la conurbació de Granollers el pedró de Palou al final del dia…

Hi ha pedres, hi ha arbres, que tot ho veuen i tot ho han vist. Han viscut, pel cap baix, un centenar d’anys.  I, amb ells, el sol ha sortit i s’ha post desenes de milers de vegades i els seus raigs han solcat la seva soca o la seva pètria superfície. Han viscut sotregades, guerres i paus. I allà segueixen: al bell mig del camí. Són arbres i pedres que ens envolten i ens guaiten l’esguard des de lluny, anònimament i molt discretament. Nosaltres, d’habitud, els ignorem. Fins que un s’hi creua amb ells fit a fit al mig del camí. I un perd… la por?

Perd la por als sotracs del present. Perd la por a la incertesa dels nous i feréstecs viaranys que s’albiren al davant. Perd la por a les pèrdues i absències de l’avui. I a les del demà, perquè  perd la por als misteris d’un futur intangible (i inexistent per futurible!).

L’alzina centenària que descansa al mig del camí, com l’àvia centenària que ha perdut les amigues de la seva generació i resta com l’única supervivent, abandona l’anonimat i ens interroga tot purgant-nos de les nostres pors. Perquè -penses-, “què n’ha vist de grosses, aquest arbrot!” i què de grosses en vindran… I l’arbre t’acull i t’abraça sota les seves branques en una injecció de confiança davant l’adversitat.

En temps de crisi rondar per les serres, les carenes, les valls i els boscos del nostre entorn hauria de ser prescripció mèdica! Avui, memòria viva per a l’alzina de Ca l’Esquella i el pedró de Palou, a les granollerines serres de Ponent i de Llevant, respectivament (espero pujar fotos a Panoramio aviat). Arbres i pedres centenàries… contra la crisi.