Així veu la conurbació de Granollers el pedró de Palou al final del dia…
Hi ha pedres, hi ha arbres, que tot ho veuen i tot ho han vist. Han viscut, pel cap baix, un centenar d’anys. I, amb ells, el sol ha sortit i s’ha post desenes de milers de vegades i els seus raigs han solcat la seva soca o la seva pètria superfície. Han viscut sotregades, guerres i paus. I allà segueixen: al bell mig del camí. Són arbres i pedres que ens envolten i ens guaiten l’esguard des de lluny, anònimament i molt discretament. Nosaltres, d’habitud, els ignorem. Fins que un s’hi creua amb ells fit a fit al mig del camí. I un perd… la por?
Perd la por als sotracs del present. Perd la por a la incertesa dels nous i feréstecs viaranys que s’albiren al davant. Perd la por a les pèrdues i absències de l’avui. I a les del demà, perquè perd la por als misteris d’un futur intangible (i inexistent per futurible!).
L’alzina centenària que descansa al mig del camí, com l’àvia centenària que ha perdut les amigues de la seva generació i resta com l’única supervivent, abandona l’anonimat i ens interroga tot purgant-nos de les nostres pors. Perquè -penses-, “què n’ha vist de grosses, aquest arbrot!” i què de grosses en vindran… I l’arbre t’acull i t’abraça sota les seves branques en una injecció de confiança davant l’adversitat.
En temps de crisi rondar per les serres, les carenes, les valls i els boscos del nostre entorn hauria de ser prescripció mèdica! Avui, memòria viva per a l’alzina de Ca l’Esquella i el pedró de Palou, a les granollerines serres de Ponent i de Llevant, respectivament (espero pujar fotos a Panoramio aviat). Arbres i pedres centenàries… contra la crisi.
Historiant, historiant... 