Bellulla: història, culte i devoció d’un santuari vallesà desaparegut

Conferència dins del curs d’història “El Vallès: de l’edat mitjana a la moderna”. Fundació Bosch i Cardellach (Sabadell), dimecres 31 d’octubre a les 18:31 (vegeu programa complet del curs en aquest enllaç).

Bellulla: història, culte i devoció d’un santuari vallesà desaparegut

A càrrec de Diego Sola (Universitat de Barcelona – Centre d’Estudis de Granollers)

Durant més de cinc-cents anys la Mare de Déu de Bellulla (pronunciat Viluia pels habitants de la zona, els vallesans de l’època i encara pels canovellins d’avui) va ser una de les marededéus més estimades de Catalunya. El seu santuari, situat a la capçalera d’un turó de Canovelles que avui coneixem com a Bellulla, va ser objecte de peregrinació de vallesans i catalans vinguts d’arreu que acudien a aquesta advocació de la Verge Maria per sanar malalties vinculades amb la vista. La primera capella és documentada el 1279 però no fou fins a l’època moderna, quan els dominicans es van fer càrrec del santuari, que el culte a Santa Maria de Bellulla va difondre’s més enllà del Vallès. La desamortització de 1835 va acabar amb l’esplendor de l’indret, del que avui en queda l’església i una gran casa convertida en finca particular, mentre que la talla d’origen romànic resta desapareguda. Amb aquesta presentació proposem un viatge a les fonts i llibres devocionals que expliquen la història, el culte i la devoció d’un santuari vallesà desaparegut.

Anuncis

És millor parlar o callar?

Son hoy muy odiosas
qualesquier verdades
y muy peligrosas
las habilidades
y las necedades
se suelen pagar caro.
El necio callando
parece discreto
y el sabio hablando
se verá en aprieto.
Y será el efeto
de su razonar
acaescerle cosa
que aprende a callar.
Conviene hacerse
el hombre ya mudo,
y aun entontecerse
el que es más agudo
de tanta calumnia
como hay en hablar:
sólo una pajita
todo un monte prende
y toda palabrita
que el necio no entiende
gran fuego prende;
y, para se apagar,
no hay otro remedio
si no es con callar.

Bartolomé Carranza (Miranda de Arga, Navarra, 1503 – Roma, 1576) va ser una de les figures més influents i alhora més silenciades de la Castella de mitjans del segle XVI. Un home que ho va ser tot, arribant a primat de l’Església hispànica com a arquebisbe de Toledo, proper al rei-emperador Carles i que, no obstant això, víctima de les envejes dels que no volien un home de fe compromesa i d’independència de criteri al capdavant de l’Església d’Espanya, va acabar empresonat i condemnat per heretgia. En una època de divisió i conflictes religiosos, l’arquebisbe Carranza va ser acusat de filoluterà encara que ell, catòlic convençut, simplement defensava -en sintonia amb Erasme de Rotterdam- una religiositat més personal i cristocèntrica. Aquesta letrilla, rimes escrites a Roma durant el captiveri a la cel·la de Castel Sant’Angelo, la fortalesa dels papes a la Ciutat Santa, retraten l’home brillant i savi que es pregunta allò que és, avui com ahir, tant o més vigent: qui vol saber la veritat? És millor parlar o bé callar? En temps de ferotges rotunditats, quan es deixa poc marge al dubte, on la gamma de colors es simplifica, les seves paraules ressonen tan actuals que semblen escrites per a l’home i la dona d’avui. En realitat, la humanitat no ha canviat tant. Per a tots parlar ens resulta fàcil. Callar, una mica menys fàcil. Pensar… exercici agosarat.

 

Seminari permanent del Grup d’Estudis Cartoixans

El proper 11 d’octubre organitzem la primera trobada del seminari permanent del Grup d’Estudis Cartoixans, que oferirà tres comunicacions sobre diverses èpoques i àmbits temàtics de la Província Cartoixana de Catalunya. Aquest grup de recerca neix d’una necessitat i un interès dels seus integrants pel món cartoixà: entre els ordes religiosos principals de la història occidental, la Cartoixa, fundada per Bru de Colònia el 1084, ha estat dels menys estudiats. El motiu principal que tradicionalment s’ha explicat per a la manca d’una història i una recerca consolidada ha estat la naturalesa i idiosincràsia tancada, aïllada, de la Cartoixa, un orde de monjos ermitans que en mil anys d’existència gairebé no ha patit canvis en la seva forma de vida.

L’orde cartoixà és un actor històric rellevant. A Catalunya, va arribar-hi el 1163 amb la fundació de la Cartoixa d’Escala Dei, al Priorat (que perviurà fins el 1835), però la seva presència va ampliar-se al llarg dels següents segles: Sant Pol del Maresme (1270-1434), Vallparadís de Terrassa (1345-1414) i Santa Maria de Montalegre (1415-actualitat). Al Regne de València cal recordar la importància de Portaceli, fundada el 1272, Valldecrist de Sogorb (1385-1835) i la d’Aracristi prop de València; i a l’Aragó, la d’Aula Dei, fundada el 1564. Al conjunt de la Corona d’Aragó n’hi van haver-hi d’altres, el que prova l’especial arrelament d’aquesta congregació religiosa en aquests territoris.

En aquest enllaç trobareu el programa de l’activitat, que tindrà lloc dijous 11 d’octubre a partir de les 16:30 h a la Sala de Juntes de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

XII Jornadas Internacionales de Arte, Historia y Cultura Colonial

Els dies 29, 30 i 31 d’agost serem al Museo Colonial de Bogotá participant a les XII Jornadas Internacionales de Arte, Historia y Cultura Colonial. Enguany el cicle està dedicat a les transferències culturals dins l’imperi hispànic, tema marc dins del qual parlaré, mitjançant diversos exemples de fonts sinològiques, d’Amèrica com a espai indispensable de transmissió de notícies i sabers sobre la Xina, construint un eix de comunicació que anava del Pacífic fins a l’Atlàntic per arribar a Europa.

Aquí teniu el programa de les jornades:_Folleto_XIIJornadas2018_AF_baja

 

Kyoto, 1618

Pintura japonesa representant el martiri de missioners al Japó (segle XVII).

Avui 16 d’agost fa quatre-cents anys de la mort a Kyoto del franciscà català Joan de Santa Marta. Nascut a Prades (actual comarca del Baix Camp) el 1578, ingressà a l’orde dels franciscans descalços. Missioner a les illes Filipines (des de finals de la dècada de 1560 domini de la monarquia hispànica), des d’allà va entrar al Japó, un imperi on l’evangelització cristiana havia penetrat amb força gràcies a jesuïtes i franciscans i, especialment, al suport d’alguns daymiōs (senyors feudals) del sud del país.

Cartell de ‘Silence’ (M. Scorsese, 2016).

El 1614 el shogun del Japó Tokugawa Hidetada va promulgar un edicte d’expulsió dels cristians, que considerava una amenaça per a l’imperi. Alguns missioners, com el mateix fra Joan, van tornar a entrar al país continuant amb la seva activitat evangelitzadora d’amagat, fets pels quals va ser detingut i empresonat, i probablement instat, mitjançant tortura, a apostatar. L’apostasia dels missioners cristians és el tema de fons de la novel·la Silence de Shusaku Endo (que Martin Scorsese va adaptar amb èxit com a pel·lícula el 2016). De fet, el nom de Juan de Santa Marta és utilitzat per Endo a la seva novel·la -que, malgrat tot, narra la història d’un grup de jesuïtes, no pas franciscans-, explicant com Santa Marta i dos companys més (Garrupe i Rodrigues) entren al Japó el 1637 per esbrinar què ha passat amb el seu mestre, el padre Ferreira, jesuïta culte i modèlic, de qui circulen rumors que ha apostatat i viu com un literat japonès sota una nova identitat.

A la realitat, Joan de Santa Marta, franciscà de Prades, fou decapitat un 16 d’agost de 1618 a la ciutat de Kyoto. En vida va destacar com a músic i organista, destacant en la seva activitat com a formador de músics en els convents i missions on va treballar.

Macau, 1556

La catedral jesuïta de São Paulo a Macau en un gravat

Un 14 d’agost d’ara fa més de quatre segles els portuguesos es van instal·lar en una peninsuleta de la badia de Guangzhou. Era l’inici d’un enclavament, Macau, que seria la porta portuguesa a Xina fins l’acord de cessió de 1999.

Fragment de La formación de un paradigma de Oriente en la Europa moderna (D. Sola, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2015):

La presencia de Portugal en China parecía condenada a vivir en las sombras del contrabando hasta que irrumpió la figura del fidalgo Leonel de Sousa[1]. Rompiendo con la tradición belicosa de las primeras décadas de presencia portuguesa en el Mar de China, Sousa vio la oportunidad de conseguir una importante concesión de los chinos aprendiendo a adaptarse a sus intereses y necesidades. En el otro lado de la negociación se hallaba Wang Po, el responsable de la defensa marítima de la costa cantonesa. Aunque es posible que por el camino terciaran sobornos de los portugueses a los representantes chinos, la recompensa final valió la pena. Sousa descubrió en 1552 que los chinos estaban dispuestos a permitir el comercio con extranjeros en sus puertos a cambio de pagar unas tasas por contratación y siempre que estos forasteros no fueran farangi, término con el que los chinos se referían a los indeseables extranjeros que se comportaban como piratas. En aquel momento los portugueses entraban dentro de esa acepción. El fidalgo forzó un cambio de actitud en sus connacionales y pactó un acuerdo comercial (1554) con Wang Po que fijó los impuestos que los comerciantes portugueses pagarían al erario imperial, acuerdo que en 1556 se amplió con el permiso de las autoridades chinas, a cambio de un pago tributario anual, para establecer los almacenes de los portugueses en una pequeña península al sur de Cantón: Macao[2].

Portugal acababa de conseguir, tras muchos esfuerzos, un enclave permanente en la China continental[3]. Esta fue la pieza siempre soñada por los españoles, que llegaron a pretender el dominio de la «isla Formosa» (actual Taiwán) como enclave propio al uso de Macao y que además se situaba estratégicamente en la medianía entre la costa de la provincia china de Fujian y el Japón[4]. A partir de 1556 Macao se convirtió, para Europa, en la puerta de China.

Notes:

[1] Sousa, de origen noble, había nacido en el Algarve portugués. Salió de su país para dedicarse al comercio privado. Su presencia en la costa de Guangdong está documentada en 1552. La poca información biográfica del personaje puede encontrarse en Tianze Zhang, Sino-portuguese Trade from 1514 to 1644, A synthesis of Portuguese and Chinese sources, Leiden, J. Brill, 1969.

[2] Jordão de Freitas, Macau: Materiais para a Sua História no Século XVI, Macao, Instituto Cultural de Macau, 1988, pp. 8-21.

[3] Al principio, los portugueses pagaban 500 taels anuales que iban a parar directamente al tesoro del emperador en concepto de arrendamiento o «alquiler» de la tierra. El estatus de la nueva ciudad era, en realidad, difuso, pues acabó siendo una propiedad portuguesa dentro de una teórica soberanía china. Desde un punto de vista práctico Macao había sido cedido a los portugueses por el emperador, y en su territorio se proclamaba la soberanía del rey luso –o hispano-luso, a partir de 1581–, si bien los portugueses en Macao, siempre temerosos de perder su preciada posesión, supieron que, en última instancia, el rey chino retenía su derecho a la soberanía sobre Macao. Véase Wills Jr., Op. cit., pp. 343-346.

[4] Véase Antonio Sánchez de Mora, «La efímera presencia española en la “Isla Hermosa”», en Pacífico. España y la aventura de la Mar del Sur, p. 218.

Què són i què creien abans que eren els meteors?

Cada agost arriba la pluja de meteors més popular de l’any: els Perseids. La tradició ha conegut aquest fenomen com les llàgrimes de Sant Llorenç, perquè la seva data de màxima activitat se situa a prop de la festivitat del màrtir Sant Llorenç, el 10 d’agost. Enguany la millor nit per observar-la serà la del 12 al 13 d’agost. És una bona ocasió per mirar enrere i guaitar què ha dit la història de la ciència sobre aquestes pedres grans i menudes (n’hi ha de tot tipus) que penetren l’atmosfera terrestre, desintegrant-se (en la majoria de casos) i causant l’estela incandescent que podem observar en una nit fosca:

Què és? En diem pluja d’estrelles però, com sabem, els “estels fugaços” no són més que meteors, petites partícules restes de cometes. Cada dia entren a l’atmosfera de la Terra una mitjana de 25 milions de meteors, la majoria d’ells tan petits com un gra de sorra. A vegades són tan grans que poden no acabar de desintegrar-se en el seu pas per l’atmosfera, i acaben caient a la superfície del nostre planeta com a meteorits. Cada any, entre finals de juliol i finals d’agost, la Terra travessa les restes generades pel cometa Swift-Tuttle, que té el radiant (lloc del firmament on es localitza el punt principal de disseminació dels meteors) a la constel·lació de Perseu. Són els Perseids.

Què creien que era? Pels antics, l’observació de meteors, com de cometes, trastocava i qüestionava la seva concepció del cel, fixista, com una gran volta construïda on els estels eren punts fixos. Durant la revolució científica endegada al Renaixement, aquest plantejament es va esfondrar: l’univers no només era fix i immutable, sinó que mutava, es movia i era canviant. I nosaltres ni tan sols n’érem el centre. Galileu Galilei (1564-1642) va comparar els cometes amb els meteors que podien observar-se cada nit. Segons l’astrònom italià, les pluges d’estels eren com els arcs de Sant Martí, fets contingents. Considerava que no eren objectes i astres fixes i que, de fet, podien ser contemplats des de perspectives diferents (com el mateix arc de Sant Martí), i que, també com la gamma de colors generada per les gotes d’aigua suspeses en l’atmosfera, podia esdevenir en qualsevol moment. Com, de fet, succeeix. Cada nit podem veure un estel fugaç. O més d’un.

Contingència i previsibilitat. Malgrat tot, el firmament i els seus fenòmens són previsibles, en part, i al llarg de l’any hi ha un bon grapat de pluges de meteors generades pel pas de cometes d’òrbites que travessen l’eclíptica -cometes que abans han passat pel camí que segueix la Terra al cel- que estan perfectament calendaritzades: els Oriònids a l’octubre, els Leònids al novembre, les Eta Aquàrides al maig… Pels antics i pels moderns, però, els meteors eren, com escriu el professor Ángel Longás (El lenguaje de la diversidad, Universidad de Zaragoza, 2004), els signes d’allò imprevisible per excel·lència i tot bon filòsof que volgués escriure sobre allò que els humans podem esperar sense saber quan passarà, des d’Aristòtil fins a Descartes, va escriure sobre els meteors. Segles després, la percepció més mundana i personal davant el fenomen no ha canviat: jaiem a terra esperant, sorpresivament, un estel fugaç que no sabem ben bé quan apareixerà.