arxiu

Blog d’històries

This category contains 4 posts

Un poblat neolític a tocar del Congost

La revolució neolítica va ser el primer procés de canvi transcendental en la història de la humanitat. Sabem que el pas del nomadisme (on els homes i dones subsistien bàsicament de la caça i la recol·lecció) al sedentarisme (la vida en poblats estables) va venir propiciat per unes millores en la relació de l’home amb el seu medi: amb la pràctica de l’agricultura, s’estabilitzava l’accés als aliments, mentre que la ramaderia, fruit de la domesticació de diversos animals (iniciada fa uns 10.000 anys al Pròxim Orient), permetia l’accés a productes com la llana i la pell, i alhora, suposava una font d’alimentació calòrica estable (carn, llet…).

A Canovelles les circumstàncies atzaroses que acostumen a envoltar les troballes arqueològiques han tornat a endinsar-nos en un viatge en el túnel del temps (i és un viatge de 6.000 anys!), després de la ja de per si excepcional descoberta del jaciment de Ca l’Estrada I durant les obres de la Ronda Nord l’any 2004. D’entre les valuoses restes materials d’aquella troballa vam poder guanyar per al patrimoni col·lectiu un menhir-estàtua amb una figura antropomorfa, l’anomenat menhir de Ca l’Estrada, datat en el tercer mil·lenni abans de Crist. És, de fet, un dels menhirs antropomorfs (que representa una figura humana venerada per la comunitat que vivia a Ca l’Estrada) més antics dels trobats a la Península Ibèrica.

En el decurs de les obres per a la construcció de l’escola Els Quatre Vents s’ha trobat una altra joia arqueològica: el paviment -la solera, de fet, composada per còdols de riu- de dues cabanes circulars del que seria la part habitacional del poblament de Ca l’Estrada. Aquests habitatges s’acostumaven a construir amb fang i branques de fusta però també amb un fonament sòlid, com és el cas d’aquestes dues soleres. Aquesta estructura ha estat rarament localitzada -conservada- en altres jaciments de poblats neolítics, el que fa de la descoberta del jaciment de Ca l’Estrada II una troballa excepcional per al coneixement de l’organització i distribució de l’espai en els poblats neolítics europeus.

El jaciment de Canovelles s’inscriu en l’anomenat Neolític mitjà a Catalunya (4.500-3.500 a.C.) i, tot i que els arqueòlegs encara tenen un llarg treball per endavant, sembla que podem datar-ho vers el 4.000 a.C., en la plenitud de la revolució neolítica al nostre país. En aquell temps únic de la història humana es va produir el que anomenem especialització del treball: les comunitats agrícoles i ramaderes, establertes de manera permanent en un lloc, es repartien les tasques a realitzar. Mentre uns pobladors es feien càrrec dels ramats, d’altres cuidaven els conreus. Uns pocs, per l’especialització que requeria, treballaven la ceràmica per emmagatzemar el menjar, o la producció dels teixits, els cistells i altres utillatges per al rebost i la vida quotidiana del poblat. La divisió del treball és el precedent d’una organització social complexa, amb el sorgiment, ja aleshores, d’uns responsables màxims, els caps dels poblaments, que esdevindrien els guies d’aquestes comunitats de pobladors: la societat avançava cap a la complexitat futura que s’esdevindria durant l’edat dels metalls. De fet, el menhir de Ca l’Estrada descobert fa més de deu anys podria representar una d’aquestes figures-guies del poblat.

Ca l’Estrada II era un poblat a escassos metres del riu Congost. Els seus fundadors van decidir establir-s’hi perquè tant la proximitat del riu com la xarxa de torrents que regaven la plana entre el riu i les carenes de Bellula i de Can Cuana permetien un accés il·limitat a l’aigua per a l’autoconsum i, molt especialment, per a l’agricultura. Cal suposar que a l’entorn del poblament se situaven els conreus de la comunitat i un espai per a estabular els ramats: entre les joies d’aquesta descoberta arqueològica destaca una tomba d’un individu adult acompanyat de l’esquelet d’una cabra i un vas. A Ca l’Estrada II el món dels vius es barrejava amb el dels morts: els difunts de la comunitat s’enterraven a tocar dels habitatges desitjant, segons les interpretacions antropològiques predominants, que aquests protegissin l’esdevenir de la comunitat.

Però Ca l’Estrada II ens pot ensenyar encara molt més sobre com vivien els nostres avantpassats prehistòrics de fa 6.000 anys: com ja va passar durant les excavacions del 2004, s’han trobat restes de sis nous focs. Els grans fogars del poblament canovellí assenyalen a un possible costum comunitari, el dels grans àpats cerimonials on tota la comunitat s’aplegava a l’entorn del foc per rostir els aliments al damunt d’una llar a l’aire lliure que era un espai ritual i sociabilitzador de primer ordre.

Som, doncs, davant d’una troballa arqueològica que ens permetrà aprofundir en l’articulació de les societats neolítiques a la Península Ibèrica, una descoberta que, com la del jaciment de La Draga a Banyoles l’any 1990 -d’un moment anterior, el del Neolític antic, vers el 5.000 a.C.-, aporta noves i vitals dades sobre la vida prehistòrica, dades en què cal aprofundir per completar el difícil trencaclosques de les societats anteriors a l’escriptura i l’organització estatal. Canovelles, poblament neolític excepcional!

Diego Sola

Anuncis

Pintures rupestres i patrimoni de la Humanitat de la UNESCO al Vallès

??????????

Arribant al monument megalític de la Pedra de les Orenetes, de fa 4.000 anys, dins del terme de la Roca del Vallès. Foto: Diego Sola.

Quan parlem de la Prehistòria és molt fàcil caure en evocacions de tipus xamànic i ritual. Un home -o dona- pertanyent a la comunitat, que exerceix entre els seus companys la funció de bruixot/intèrpret, fa de mediador entre el seu poblat i les forces de la natura i els seus múltiples déus i deesses. La imatge és poderosa i la imaginació humana s’hi troba còmoda en ella.

La concreció del temps històric és sovint tan abstracta que ens quedem amb això, amb l’evocació. Però afortunadament per a nosaltres, la història, inclosa la que es remunta a milers d’anys enrere, la tenim a tocar de casa. S’ha de dir que sovint no li fem gaire cas i l’estat d’alguns importants jaciments arqueològics prop dels nuclis urbans presenten un estat de conservació preocupant.

És el cas d’una joia excepcional del Neolític al Vallès i a l’àrea de Barcelona: la Pedra de les Orenetes. Aquest gegantí bloc granític va ser utilitzat com a espai sagrat per les comunitats agricultores de la Serralada Litoral del Calcolític, període de transició entre el Neolític i l’Edat dels metalls, cap al 2.000 a.C. De l’ús que aquestes comunitats en van fer del gegant monument, en queden unes pintures rupestres i diverses marques i modificacions humanes sobre la roca.

L’arqueòleg granollerí Josep Estrada va descobrir amb el seu equip del Museu de Granollers aquest singular vestigi prehistòric l’any 1946. Entre les restes materials trobades hi havia fragments de sílex i diversos trossos de ceràmica de finals del Neolític. El més destacable, però, es trobava (i es troba) a un mur interior del megàlit, un abric rocós on apareixien unes pintures de pigmentació vermella que han resistit el pas de quatre mil anys d’història…

Estat de les figures centrals del conjunt rupestre de la Pedra de les Orenetes, a començaments d'aquest 2015

Estat de les figures centrals del conjunt rupestre de la Pedra de les Orenetes, a començaments d’aquest 2015. Foto: Diego Sola.

Malgrat que avui dia estan molt malmeses (vegeu la fotografia a l’esquerra feta fa poques setmanes), encara podem veure-hi els elements d’una composició que dóna molta informació de la visió transcendental que aquests homes i dones prehistòrics tenien. La composició central presenta dues dones (identificables pels malucs desenvolupats) entre dos elements: una figura superior amb forma d’U que alguns arqueòlegs identifiquen amb un home-bou o una figura sacerdotal i, a baix, una figura serpentejant que podria ser l’aigua d’un riu potser com a representació simbòlica de la font de vida.

El conjunt de la Pedra de les Orenetes presenta en total una trentena de figures corbes, puntillejades i serpentejants que alguns han identificat amb elements tan variats com figures antropomorfes, éssers quadrúpedes i elements de la natura i l’univers. Es troba a només 10 quilòmetres de Granollers i a 40 de Barcelona però, malgrat tot, és un gran desconegut que, no obstant això, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO dins del conjunt Art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica.

Més informació sobre la Pedra de les Orenetes i el seu conjunt rupestre al web del Parc de la Roca Prehistòrica [enllaç].

Reportatge “Per camins d’homes, pedres… i pintures rupestres” (Diego Sola-NacióGranollers.cat) [enllaç].

Com arribar-hi? Amplieu la visió del mapa per ubicar la Pedra de les Orenetes (al centre de la geolocalització marcada). En cotxe, aparcant-lo al carrer de la Roca Foradada o qualsevol altre indret de l’urbanització vilanovina del Bosc d’en  Ruscalleda, s’hi pot accedir a peu en uns 15 minuts. En anar-hi s’ha d’aprofitar per descobrir tots els altres megàlits de l’entorn, convenientment senyalitats amb indicadors del Parc Natural de la Serralada Litorial: el Dolmen de Can Gol I i II, la Roca Foradada, la Pedra de les Creus…

I així va començar la globalització…

Tres cognoms bascos

Aquest és un breu apunt d’història dedicat a tres bascos: Legazpi, Urdaneta i Rada. Tots tres van néixer a les terres de l’actual País Basc i Navarra (Legazpi i Urdaneta a Guipúscoa, Rada era navarrès) i tots tres van acabar els seus dies lluny de les contrades que els van bressolar quan eren nens. Tots tres eren molt diferents. Van compartir, però, un mateix projecte: arribar a l’altra punta del món per exercir la seva missió, totes tres diferents i alhora aplegades en un sol horitzó. El segle XVI havia donat pas a una era de grans exploracions i descobriments arreu del planeta. Anteriorment, la descoberta europea d’Amèrica amb l’arribada de Colom i els seus homes a les illes del Carib el 1492 i dècades abans l’exploració africana dels navegants portuguesos havia derribat els murs d’Europa. Una de les principals obsessions dels monarques i comerciants era accedir al lucratiu mercat asiàtic (espècies, seda, porcellana…!) després que els turcs otomans bloquegessin l’antiga Ruta de la Seda amb el seu domini del Mediterrani oriental i el Pròxim Orient. En aquells temps, la geopolítica també era vital per a l’economia!

Fou així que Colom va intentar “descobrir” l’accés a Àsia (al regne de Catay descrit per Marco Polo, terra de riqueses i meravelles il·limitades: la Xina medieval del relat del mercader venecià) a través de l’Oceà Atlàntic. Ho intentava per la via occidental, topant en la seva aventura amb un nou continent. Només quatre anys abans, el 1488, Vasco da Gama i els portuguesos van aconseguir bordejar el Cap de Bona Esperança (a l’actual Sudàfrica), fet transcendental que va permetre entrar a l’Oceà Índic i dirigir-se a l’Índia a través de la costa africana -tornem-hi: els otomans havien fet difícil anar-hi directament des del Mediterrani a través del Pròxim Orient…-. Un altre portuguès, però en aquest cas al servei de la Corona castellana, Fernão de Magalhães, amb un altre basc com era Juan Sebastián Elcano, de gran experiència marinera, van aconseguir arribar a Àsia a través d’occident, per l’Atlàntic. Ho van fer superant l’estret sud-americà que avui du el nom de Magalhães, després d’una llarg amarratge a la Patagònia, i entrant finalment al Pacífic. Fou una expedició titànica de tres anys! De 234 homes que havien salpat de Sevilla el 1519 només 18 van arribar a la Península Ibèrica, tres anys més tard. Havien sigut els primers homes en donar la volta al món.

El Pacífic era un monstre. Un oceà gegantí que es cruspia homes, naus i somnis de manera insaciable. Fins que l’experiència i la tossuderia de molts d’aquests aventurers van permetre conèixer l’oceà més fosc a fons, explorant-lo, aprenent a moure’s per ell minitmitzant el sempre probable risc de perdre-hi la vida.

Nau (nao) solcant el Pacífic

Nau (nao) solcant el Pacífic

Miguel López de Legazpi (1505-1571), Andrés de Urdaneta (1508-1568) i Martín de Rada (1533-1578) tenien en comú que havien nascut en terres guipuscoanes i navarreses i que van enrolar-se en l’expedició que, el 1565, i en nom de Felip II de Castella, havia d’aconseguir instal·lar un domini permanent a les illes de Sant Llàtzer, un arxipèlag a vint dies de navegació de la costa xinesa de Canton (Guangzhou) que aviat serien conegudes com a illes Filipines (en honor, és clar, al rei Felip). Urdaneta ja havia estat en aquells contorns anys enrere, en una expedició castellana, amb el mateix Elcano, que volia arrabassar als portuguesos el seu domini de les Moluques, el paradís de les espècies, la nou moscada i el clau d’olor… Però Urdaneta, que ja tenia una edat venerable per a aquella època (57 anys!), ja no era l’intrèpid i esbravat mariner que s’havia atrevit a abandonar el seu país per llançar-se a l’aventura de l’oceà. En aquells moments era… un monjo de Sant Agustí profés al convent mexicà d’aquest ordre monàstic. Després d’una vida plena de peripècies, Urdaneta, el 1553, havia decidit renunciar “al segle”, que deien en l’època, per fer-se monjo. Per aquells temps ja era un reputat cosmògraf que, a base de voltar pel món, sabia com ningú interpretar -i dibuixar- mapes i cartes de navegació, sent un mestre de l’astrolabi i el quadrant. Els estels i els seus senyals d’orientació no eren gens desconeguts per ell. Ben al contrari. Durant dècades havien estat els seus únics aliats en les nits en alta mar. Des del seu palau, el Reial Alcàsser de Madrid, Felip II, que sabia de la fama de l’exaventurer ficat a frare, va escriure’l directament per obligar-lo a abandonar el seu convent de Mèxic: era un imperatiu, Urdaneta devia ajudar Legazpi, el capità de l’expedició reial, a arribar a les illes Filipines i, més difícil encara, trobar el camí de tornada Àsia-Amèrica pel Pacífic, el vincle definitiu de les illes amb el virregnat mexicà. Fins aleshores, desenes de vaixells i centenars d’homes havien estat engolits per l’oceà. El Pacífic, el nom que Vasco Nuñez de Balboa li havia posat a l’oceà en veure’l per primera vegada el 1513, no en tenia gens, de pacífic!

En l’expedició viatjava un company de convent d’Urdaneta, fra Martín de Rada. Aquest home procedia de la més alta noblesa navarresa i havia escandalitzat els seus familiars en declara’ls-hi que deixava Europa per fer de monjo a les Índies (el nom genèric pel quals els europeus d’aquell temps coneixien també Amèrica). Ja us podeu imaginar què devien pensar en saber que Martín, amb 32 anys, marxava cap a les illes d’Àsia per fundar convents i convertir els “indis” a la fe cristiana. Podia sonar tan estrambòtic com avui decidir anar a la Lluna per pur plaer. Rada, que havia estudiat a la Universitat de París, era un home d’una alçada intel·lectual sense parangó. Posseïa una gran saviesa en matemàtiques, llengües antigues, cosmologia i cosmografia… Valgui com a exemple que portava amb ell, a bord del vaixell, un exemplar del tractat d’astronomia de Nicolau Copèrnic (De Revolutionibus Orbium Coelestium). Martín creia, com Copèrnic, que el Sol i no la Terra ocupava el centre del sistema planetari. Una nova cosmologia acabava amb dos mil anys de tradició geocèntrica. Rada era, sens dubte, un home avançat al seu temps!

Illa de Cebú, un paradís perdut

Illa de Cebú, un paradís perdut

Finalment l’expedició va ser reeixida. Van fundar la vil·la de Cebú a l’illa del mateix nom i pocs anys després, el 1571, fundarien la ciutat de Manila, l’actual capital filipina, a l’illa de Luzón. Legazpi es dedicaria a les seves guerres i conquestes, exasperant Rada, que estava radicalment en contra de maltractar els indígenes i advocava per una evangelització amb mètodes el més pacífics possibles. De fet, la seva gran denúncia era contra els encomenderos, homes que havien participat en la conquesta de les illes que rebien en compensació/retribució una quantitat d’indígenes i unes terres per ser treballades per aquests: les condicions de vida i treball d’aquests nadius eren extremes i Rada, des del seu púlpit, clamava contra les malvestats dels conqueridors. Era una persona sensible al xoc cultural amb el que s’havia trobat: preocupat per la capacitat d’arribar realment al cor dels nous cristians autòctons, va arribar a composar una gramàtica cebuana! Urdaneta, per la seva banda, trobant l’anomenat “tornaviaje” (el viatge de tornada de Filipines al virregnat de la Nova Espanya, l’actual Mèxic), va acabar els seus dies a la Ciutat de Mèxic. Havia contribuït a trobar una ruta estable que aviat seria coneguda com a Galió de Manila: dos cops l’any salpava una flota que unia Manila, a Filipines, i Acapulco, a Mèxic (i viceversa) en el que fou la ruta comercial més important dels temps moderns, portant a Europa, per via americana, els exòtics i caríssims productes de la Xina (qui tenia una peça de porcellana a casa o vestia robes confeccionades amb seda era tota una persona distingida al Vell Continent) i, en el camí de tornada, carregant ingents quantitats de plata americana que servia per als intercanvis comercials amb els tractants xinesos. Havia començat la globalització.

Els secrets que Tombouctou amaga

3195631226_359024bedf

Mesquita i madrassa (escola) de Sankore a Tombouctou.

La guerra a Mali ha tornat a llançar aquests dies a les primeres pàgines dels diaris la importància d’una antiga ciutat: Tombouctou. Fa segles, aquesta ciutat que actualment compta amb poc menys de 40.000 habitants, fou el centre comercial més important del Sahel; i fa cinc-cents anys, Tombouctou va esdevenir l’epicentre més brillant i esplendorós de la cultura islàmica.

Aquesta setmana diversos filòlegs i historiadors han aixecat la veu d’alarma després de sentir l’alcalde de la ciutat, Ousmande Halle, denunciant que els islamistes havien calat foc a l’Institut Ahmed Baba abans de retirar-se de la ciutat davant l’entrada de les tropes malianes i franceses. L’Ahmed Baba havia estat una inversió de l’ONU i diverses institucions del món per convertir la gran ciutat del desert, amb un inestimable patrimoni documental, en un centre de recerca històrica de referència. Els seus fons reuneixen vora 100.000 documents, entre els quals antiquíssims alcorans i tractats d’astronomia i medicina. Sembla que finalment, però, el dany ha estat menor de l’anunciat.

I és que Tombouctou és tota ella una ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Tombouctou fou fundada ara fa mil anys per nòmades tuaregs, els homes del desert. Al segle XIV el poderós Imperi de Mali la convertí en un nus comercial de primer ordre, el lloc de pas i intercanvi de les caravanes que recorrien tot el desert del Sàhara. L’indret perfecte, a més, per embarcar i desembarcar mercaderies, pel pas del riu Níger a tocar de les muralles. Al segle XVI la ciutat comptava ja amb 40.000 habitants. En aquells anys, Barcelona tenia poc més de 20.000 habitants!

Sankore fou l’escola islàmica (i mesquita) més important dels temps moderns al Sahel, una escola amb uns mestres formats a les millors acadèmies islàmiques del Pròxim Orient, com la de Damasc, a Síria, la vella capital dels omeies (661-750). Sankore, que encara funciona avui dia com un dels centres acadèmics integrants de la Universitat de Tombouctou, fou fundada per una dona pels volts del 1300. La dona en qüestió era una rica dama de l’ètnia mandinga, un poble acostumat a viure sempre en el mateix lloc, i gaudia d’una gran riquesa que va invertir en aquest projecte. Els fundadors volien que a Tombouctou ensenyessin intel·lectuals d’arreu de l’Àfrica islàmica. Van arribar a tenir fins a 25.000 alumnes! I una biblioteca de centenars de milers de volums. Els estudiants aprenien i memoritzaven l’Alcorà, però també  rebien una completa instrucció en matemàtiques, astronomia, física, química i llengües.

Ahmed Baba (1556-1627), escriptor i jurista, fou un dels deixebles de l’esplendorosa Tombouctou. Nascut en una retirada aldea del desert a 250 quilòmetres al nord de Tombouctou, de petit va traslladar-se amb el seu pare a la capital de la ciència i el saber islàmic per aprendre tot el coneixement del món que aleshores allà es custodiava. Es formà com un brillant jurisprudent i hàbil gramàtic. Mentre estudiava lleis i ciències a Tombouctou, la dinastia marroquina dels saadís va conquerir la ciutat del coneixement. Com que Ahmed denuncià l’ocupació sadita, fou deportat amb tota la seva família a Marràqueix. I l’home s’emportà amb ell la seva biblioteca personal que era, segons diuen els cronistes, de 1.600 manuscrits. Els erudits tomboucturesos van reclamar al sultà del Marroc que Ahmed tornés a la ciutat, prerrogativa que fou acceptada i, així, Ahmed Baba pogué acabar els seus dies investigant, ensenyant i escrivint a Tombouctou, on morí a -l’aleshores- venerable edat de 71 anys.

Davant la bogeria d’alguns que en els darrers mesos i en nom de la xaria han intentat cremar fins i tot la seva llei divina i encara alguns temples, va bé recordar algun proverbi d’Ahmed Baba: “Déu mai no treu la saviesa”.

Qui escriu això? Diego Sola (Granollers, 1988. Canovellí). Historiador i divulgador. Llicenciat en Història i doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona.

Professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Intentant cultivar la tasca d'historiador, la no sempre fàcil tasca de comprendre com som, d'on venim i cap a on anem. (+perfil)
Historiar, fer història, és com teixir un brodat de trames i colors diversos. Fer història implica exercir, també, l’ofici de cronista. Un cronista que parla del passat però, també, del present. La història és l’ahir i és l’avui. Aquí i ara, mirem el passat que ens ha precedit i excavem la complexitat del nostre segle.

No en va, i com deia Ciceró,
“la història és mestra de la vida”!
Anuncis