És millor parlar o callar?

Son hoy muy odiosas
qualesquier verdades
y muy peligrosas
las habilidades
y las necedades
se suelen pagar caro.
El necio callando
parece discreto
y el sabio hablando
se verá en aprieto.
Y será el efeto
de su razonar
acaescerle cosa
que aprende a callar.
Conviene hacerse
el hombre ya mudo,
y aun entontecerse
el que es más agudo
de tanta calumnia
como hay en hablar:
sólo una pajita
todo un monte prende
y toda palabrita
que el necio no entiende
gran fuego prende;
y, para se apagar,
no hay otro remedio
si no es con callar.

Bartolomé Carranza (Miranda de Arga, Navarra, 1503 – Roma, 1576) va ser una de les figures més influents i alhora més silenciades de la Castella de mitjans del segle XVI. Un home que ho va ser tot, arribant a primat de l’Església hispànica com a arquebisbe de Toledo, proper al rei-emperador Carles i que, no obstant això, víctima de les envejes dels que no volien un home de fe compromesa i d’independència de criteri al capdavant de l’Església d’Espanya, va acabar empresonat i condemnat per heretgia. En una època de divisió i conflictes religiosos, l’arquebisbe Carranza va ser acusat de filoluterà encara que ell, catòlic convençut, simplement defensava -en sintonia amb Erasme de Rotterdam- una religiositat més personal i cristocèntrica. Aquesta letrilla, rimes escrites a Roma durant el captiveri a la cel·la de Castel Sant’Angelo, la fortalesa dels papes a la Ciutat Santa, retraten l’home brillant i savi que es pregunta allò que és, avui com ahir, tant o més vigent: qui vol saber la veritat? És millor parlar o bé callar? En temps de ferotges rotunditats, quan es deixa poc marge al dubte, on la gamma de colors es simplifica, les seves paraules ressonen tan actuals que semblen escrites per a l’home i la dona d’avui. En realitat, la humanitat no ha canviat tant. Per a tots parlar ens resulta fàcil. Callar, una mica menys fàcil. Pensar… exercici agosarat.

 

Anuncis

Kyoto, 1618

Pintura japonesa representant el martiri de missioners al Japó (segle XVII).

Avui 16 d’agost fa quatre-cents anys de la mort a Kyoto del franciscà català Joan de Santa Marta. Nascut a Prades (actual comarca del Baix Camp) el 1578, ingressà a l’orde dels franciscans descalços. Missioner a les illes Filipines (des de finals de la dècada de 1560 domini de la monarquia hispànica), des d’allà va entrar al Japó, un imperi on l’evangelització cristiana havia penetrat amb força gràcies a jesuïtes i franciscans i, especialment, al suport d’alguns daymiōs (senyors feudals) del sud del país.

Cartell de ‘Silence’ (M. Scorsese, 2016).

El 1614 el shogun del Japó Tokugawa Hidetada va promulgar un edicte d’expulsió dels cristians, que considerava una amenaça per a l’imperi. Alguns missioners, com el mateix fra Joan, van tornar a entrar al país continuant amb la seva activitat evangelitzadora d’amagat, fets pels quals va ser detingut i empresonat, i probablement instat, mitjançant tortura, a apostatar. L’apostasia dels missioners cristians és el tema de fons de la novel·la Silence de Shusaku Endo (que Martin Scorsese va adaptar amb èxit com a pel·lícula el 2016). De fet, el nom de Juan de Santa Marta és utilitzat per Endo a la seva novel·la -que, malgrat tot, narra la història d’un grup de jesuïtes, no pas franciscans-, explicant com Santa Marta i dos companys més (Garrupe i Rodrigues) entren al Japó el 1637 per esbrinar què ha passat amb el seu mestre, el padre Ferreira, jesuïta culte i modèlic, de qui circulen rumors que ha apostatat i viu com un literat japonès sota una nova identitat.

A la realitat, Joan de Santa Marta, franciscà de Prades, fou decapitat un 16 d’agost de 1618 a la ciutat de Kyoto. En vida va destacar com a músic i organista, destacant en la seva activitat com a formador de músics en els convents i missions on va treballar.

Macau, 1556

La catedral jesuïta de São Paulo a Macau en un gravat

Un 14 d’agost d’ara fa més de quatre segles els portuguesos es van instal·lar en una peninsuleta de la badia de Guangzhou. Era l’inici d’un enclavament, Macau, que seria la porta portuguesa a Xina fins l’acord de cessió de 1999.

Fragment de La formación de un paradigma de Oriente en la Europa moderna (D. Sola, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2015):

La presencia de Portugal en China parecía condenada a vivir en las sombras del contrabando hasta que irrumpió la figura del fidalgo Leonel de Sousa[1]. Rompiendo con la tradición belicosa de las primeras décadas de presencia portuguesa en el Mar de China, Sousa vio la oportunidad de conseguir una importante concesión de los chinos aprendiendo a adaptarse a sus intereses y necesidades. En el otro lado de la negociación se hallaba Wang Po, el responsable de la defensa marítima de la costa cantonesa. Aunque es posible que por el camino terciaran sobornos de los portugueses a los representantes chinos, la recompensa final valió la pena. Sousa descubrió en 1552 que los chinos estaban dispuestos a permitir el comercio con extranjeros en sus puertos a cambio de pagar unas tasas por contratación y siempre que estos forasteros no fueran farangi, término con el que los chinos se referían a los indeseables extranjeros que se comportaban como piratas. En aquel momento los portugueses entraban dentro de esa acepción. El fidalgo forzó un cambio de actitud en sus connacionales y pactó un acuerdo comercial (1554) con Wang Po que fijó los impuestos que los comerciantes portugueses pagarían al erario imperial, acuerdo que en 1556 se amplió con el permiso de las autoridades chinas, a cambio de un pago tributario anual, para establecer los almacenes de los portugueses en una pequeña península al sur de Cantón: Macao[2].

Portugal acababa de conseguir, tras muchos esfuerzos, un enclave permanente en la China continental[3]. Esta fue la pieza siempre soñada por los españoles, que llegaron a pretender el dominio de la «isla Formosa» (actual Taiwán) como enclave propio al uso de Macao y que además se situaba estratégicamente en la medianía entre la costa de la provincia china de Fujian y el Japón[4]. A partir de 1556 Macao se convirtió, para Europa, en la puerta de China.

Notes:

[1] Sousa, de origen noble, había nacido en el Algarve portugués. Salió de su país para dedicarse al comercio privado. Su presencia en la costa de Guangdong está documentada en 1552. La poca información biográfica del personaje puede encontrarse en Tianze Zhang, Sino-portuguese Trade from 1514 to 1644, A synthesis of Portuguese and Chinese sources, Leiden, J. Brill, 1969.

[2] Jordão de Freitas, Macau: Materiais para a Sua História no Século XVI, Macao, Instituto Cultural de Macau, 1988, pp. 8-21.

[3] Al principio, los portugueses pagaban 500 taels anuales que iban a parar directamente al tesoro del emperador en concepto de arrendamiento o «alquiler» de la tierra. El estatus de la nueva ciudad era, en realidad, difuso, pues acabó siendo una propiedad portuguesa dentro de una teórica soberanía china. Desde un punto de vista práctico Macao había sido cedido a los portugueses por el emperador, y en su territorio se proclamaba la soberanía del rey luso –o hispano-luso, a partir de 1581–, si bien los portugueses en Macao, siempre temerosos de perder su preciada posesión, supieron que, en última instancia, el rey chino retenía su derecho a la soberanía sobre Macao. Véase Wills Jr., Op. cit., pp. 343-346.

[4] Véase Antonio Sánchez de Mora, «La efímera presencia española en la “Isla Hermosa”», en Pacífico. España y la aventura de la Mar del Sur, p. 218.

Featured

Un somni anomenat Xina

Elaboració de seda a la Xina Ming (segles XIV-XVII)

Fa unes setmanes vaig tornar d’un viatge d’uns pocs dies a Xina i Filipines per motius acadèmics que, alhora, era la meva jornada iniciàtica a l’Extrem Orient. Sobrevolant el gegant asiàtic des de l’avió, pensava en com de difícil, i gairebé impossible, era fer aquell viatge temps enrere, quan el nostre planeta semblava estar format per diversos mons ben allunyats els uns dels altres. Mons a distàncies que avui ens semblarien gairebé siderals, pel temps, feixuc i esgotador, en què s’havien de recórrer. Fa quatre-cents anys un grup d’homes, barreja de frares, oficials reials i aventurers, van enrolar-se en una “jornada de Xina” (així la van anomenar) que pretenia, en un temps on anar des d’Europa fins a Àsia podia suposar un viatge de dos o més anys, una aliança definitiva entre el Zhongguo -el País del Centre, la Xina- i l’imperi de Felip II. Tres eren les seves preocupacions: el comerç amb els xinesos (els palaus i les cases nobles i burgeses d’Europa volien les seves peces de porcellana, però també seda i espècies), una aliança político-militar ferma per combatre l’Islam i, és clar, l’evangelització de la nació xinesa.

El Renaixement va ser una època on la diplomàcia, amb les seves formes i estratègies, va enlairar-se amb força, en un moment on l’estat modern posava les seves bases, recolzant-se a més de en l’acció dels ambaixadors, en una burocràcia forta, una política fiscal organitzada i un exèrcit professional. El rei d’Espanya i de Portugal, Felip II, sabia que davant un país armat fins les dents -la Xina de la dinastia Ming- només la diplomàcia podia aconseguir l’objectiu d’estrènyer llaços.  Així va néixer aquella jornada que havia de dur fins la Ciutat Prohibida de Beijing on residia l’emperador Wanli un sumptuós regal -que avui dia tindria un cost milionari-, juntament amb una carta del monarca. A la cort espanyola molts esperaven que el regne més poblat, ric i gran de la Terra, segons la visió de Marco Polo, però suficientment validada pels portuguesos, ja instal·lats a Macau, es convertís massivament al Cristianisme: molts consellers del monarca estaven convençuts que el pla de Déu només podia ser la conversió del paradís mercantil xinès en una terra d’homes i dones batejats en la fe de Crist. I és clar, convertits en aliats de l’Hispaniarum Rex i senyor de les Índies.

La missió religiosa i la política imperial van donar-se de la mà en aquest projecte d’ambaixada encomanat als frares agustins, hàbils cosmògrafs i missioners a la perifèria de l’imperi espanyol, que encara que va acabar en un estrepitós fracàs des d’un punt de vista diplomàtic, va servir a un dels integrants de la comitiva per elaborar el que avui consideraríem la millor guia de viatges de Xina del segle XVI, la Història de les coses més notables, ritus i costums del Gran Regne de la Xina (obra de Juan González de Mendoza, publicada per primera vegada a Roma el 1585).

Quan el llibre va aparèixer (es va traduir i imprimir per tot Europa, des de Londres fins a Leipzig, des d’Anvers fins a Bolonya), encara era molt poc el que se sabia sobre la Xina: la descripció de la Gran Muralla, l’explicació de la pràctica de l’embenat dels peus de les dones xineses així com el per què del costum de prendre el te eren temes desconeguts que van ser difosos a través d’aquest llibre. “A la Xina tenen de tot i de res tenen necessitat”, és una de les màximes del llibre de Mendoza, que sintetitza una visió tòpica però ben informada del gegant asiàtic: un país fèrtil, ric i amb preus molt barats per l’abundant productivitat; un país, a més, amb una burocràcia basada en mèrits intel·lectuals i no en la cultura de sang pròpiament occidental. Una Xina que deixava de ser un somni de nebuloses difuses per esdevenir un tema tractat amb versemblança i testimonis de primera mà que s’havien endinsat en el país.

De tot això en parlem a El cronista de China. Juan González de Mendoza, entre la misión, el imperio y la historia, que acabem de publicar amb Edicions UB en coedició amb l’Institut Confuci. A través de la documentació estudiada en arxius diversos es reconstrueix un moment en què dos imperis van entrar en contacte, i on la geopolítica europea va començar a redefinir-se: Àsia esdevenia una realitat apostada en les darreres fronteres de l’expansió ultramarina europea. La necessitat de saber era gran. El desconeixement també: com indiquen diverses cartes que arribaren a l’escriptori de Felip II, “amb un grapat d’homes n’hi hauria prou per conquerir la Xina”, escrivien els nostàlgics de l’època de la conquesta d’Amèrica, que volien repetir la gesta a l’Orient. Una nova utopia que el rei va saber desmuntar. A les principals cancelleries d’Europa sabien que Xina, encara misteriosa i reservada, havia entrat en escena per quedar-s’hi, i només les arts del comerç i la diplomàcia serien una via segura de comunicació i contacte directe.

Un poblat neolític a tocar del Congost

La revolució neolítica va ser el primer procés de canvi transcendental en la història de la humanitat. Sabem que el pas del nomadisme (on els homes i dones subsistien bàsicament de la caça i la recol·lecció) al sedentarisme (la vida en poblats estables) va venir propiciat per unes millores en la relació de l’home amb el seu medi: amb la pràctica de l’agricultura, s’estabilitzava l’accés als aliments, mentre que la ramaderia, fruit de la domesticació de diversos animals (iniciada fa uns 10.000 anys al Pròxim Orient), permetia l’accés a productes com la llana i la pell, i alhora, suposava una font d’alimentació calòrica estable (carn, llet…).

A Canovelles les circumstàncies atzaroses que acostumen a envoltar les troballes arqueològiques han tornat a endinsar-nos en un viatge en el túnel del temps (i és un viatge de 6.000 anys!), després de la ja de per si excepcional descoberta del jaciment de Ca l’Estrada I durant les obres de la Ronda Nord l’any 2004. D’entre les valuoses restes materials d’aquella troballa vam poder guanyar per al patrimoni col·lectiu un menhir-estàtua amb una figura antropomorfa, l’anomenat menhir de Ca l’Estrada, datat en el tercer mil·lenni abans de Crist. És, de fet, un dels menhirs antropomorfs (que representa una figura humana venerada per la comunitat que vivia a Ca l’Estrada) més antics dels trobats a la Península Ibèrica.

En el decurs de les obres per a la construcció de l’escola Els Quatre Vents s’ha trobat una altra joia arqueològica: el paviment -la solera, de fet, composada per còdols de riu- de dues cabanes circulars del que seria la part habitacional del poblament de Ca l’Estrada. Aquests habitatges s’acostumaven a construir amb fang i branques de fusta però també amb un fonament sòlid, com és el cas d’aquestes dues soleres. Aquesta estructura ha estat rarament localitzada -conservada- en altres jaciments de poblats neolítics, el que fa de la descoberta del jaciment de Ca l’Estrada II una troballa excepcional per al coneixement de l’organització i distribució de l’espai en els poblats neolítics europeus.

El jaciment de Canovelles s’inscriu en l’anomenat Neolític mitjà a Catalunya (4.500-3.500 a.C.) i, tot i que els arqueòlegs encara tenen un llarg treball per endavant, sembla que podem datar-ho vers el 4.000 a.C., en la plenitud de la revolució neolítica al nostre país. En aquell temps únic de la història humana es va produir el que anomenem especialització del treball: les comunitats agrícoles i ramaderes, establertes de manera permanent en un lloc, es repartien les tasques a realitzar. Mentre uns pobladors es feien càrrec dels ramats, d’altres cuidaven els conreus. Uns pocs, per l’especialització que requeria, treballaven la ceràmica per emmagatzemar el menjar, o la producció dels teixits, els cistells i altres utillatges per al rebost i la vida quotidiana del poblat. La divisió del treball és el precedent d’una organització social complexa, amb el sorgiment, ja aleshores, d’uns responsables màxims, els caps dels poblaments, que esdevindrien els guies d’aquestes comunitats de pobladors: la societat avançava cap a la complexitat futura que s’esdevindria durant l’edat dels metalls. De fet, el menhir de Ca l’Estrada descobert fa més de deu anys podria representar una d’aquestes figures-guies del poblat.

Ca l’Estrada II era un poblat a escassos metres del riu Congost. Els seus fundadors van decidir establir-s’hi perquè tant la proximitat del riu com la xarxa de torrents que regaven la plana entre el riu i les carenes de Bellula i de Can Cuana permetien un accés il·limitat a l’aigua per a l’autoconsum i, molt especialment, per a l’agricultura. Cal suposar que a l’entorn del poblament se situaven els conreus de la comunitat i un espai per a estabular els ramats: entre les joies d’aquesta descoberta arqueològica destaca una tomba d’un individu adult acompanyat de l’esquelet d’una cabra i un vas. A Ca l’Estrada II el món dels vius es barrejava amb el dels morts: els difunts de la comunitat s’enterraven a tocar dels habitatges desitjant, segons les interpretacions antropològiques predominants, que aquests protegissin l’esdevenir de la comunitat.

Però Ca l’Estrada II ens pot ensenyar encara molt més sobre com vivien els nostres avantpassats prehistòrics de fa 6.000 anys: com ja va passar durant les excavacions del 2004, s’han trobat restes de sis nous focs. Els grans fogars del poblament canovellí assenyalen a un possible costum comunitari, el dels grans àpats cerimonials on tota la comunitat s’aplegava a l’entorn del foc per rostir els aliments al damunt d’una llar a l’aire lliure que era un espai ritual i sociabilitzador de primer ordre.

Som, doncs, davant d’una troballa arqueològica que ens permetrà aprofundir en l’articulació de les societats neolítiques a la Península Ibèrica, una descoberta que, com la del jaciment de La Draga a Banyoles l’any 1990 -d’un moment anterior, el del Neolític antic, vers el 5.000 a.C.-, aporta noves i vitals dades sobre la vida prehistòrica, dades en què cal aprofundir per completar el difícil trencaclosques de les societats anteriors a l’escriptura i l’organització estatal. Canovelles, poblament neolític excepcional!

Diego Sola

Pintures rupestres i patrimoni de la Humanitat de la UNESCO al Vallès

??????????
Arribant al monument megalític de la Pedra de les Orenetes, de fa 4.000 anys, dins del terme de la Roca del Vallès. Foto: Diego Sola.

Quan parlem de la Prehistòria és molt fàcil caure en evocacions de tipus xamànic i ritual. Un home -o dona- pertanyent a la comunitat, que exerceix entre els seus companys la funció de bruixot/intèrpret, fa de mediador entre el seu poblat i les forces de la natura i els seus múltiples déus i deesses. La imatge és poderosa i la imaginació humana s’hi troba còmoda en ella.

La concreció del temps històric és sovint tan abstracta que ens quedem amb això, amb l’evocació. Però afortunadament per a nosaltres, la història, inclosa la que es remunta a milers d’anys enrere, la tenim a tocar de casa. S’ha de dir que sovint no li fem gaire cas i l’estat d’alguns importants jaciments arqueològics prop dels nuclis urbans presenten un estat de conservació preocupant.

És el cas d’una joia excepcional del Neolític al Vallès i a l’àrea de Barcelona: la Pedra de les Orenetes. Aquest gegantí bloc granític va ser utilitzat com a espai sagrat per les comunitats agricultores de la Serralada Litoral del Calcolític, període de transició entre el Neolític i l’Edat dels metalls, cap al 2.000 a.C. De l’ús que aquestes comunitats en van fer del gegant monument, en queden unes pintures rupestres i diverses marques i modificacions humanes sobre la roca.

L’arqueòleg granollerí Josep Estrada va descobrir amb el seu equip del Museu de Granollers aquest singular vestigi prehistòric l’any 1946. Entre les restes materials trobades hi havia fragments de sílex i diversos trossos de ceràmica de finals del Neolític. El més destacable, però, es trobava (i es troba) a un mur interior del megàlit, un abric rocós on apareixien unes pintures de pigmentació vermella que han resistit el pas de quatre mil anys d’història…

Estat de les figures centrals del conjunt rupestre de la Pedra de les Orenetes, a començaments d'aquest 2015
Estat de les figures centrals del conjunt rupestre de la Pedra de les Orenetes, a començaments d’aquest 2015. Foto: Diego Sola.

Malgrat que avui dia estan molt malmeses (vegeu la fotografia a l’esquerra feta fa poques setmanes), encara podem veure-hi els elements d’una composició que dóna molta informació de la visió transcendental que aquests homes i dones prehistòrics tenien. La composició central presenta dues dones (identificables pels malucs desenvolupats) entre dos elements: una figura superior amb forma d’U que alguns arqueòlegs identifiquen amb un home-bou o una figura sacerdotal i, a baix, una figura serpentejant que podria ser l’aigua d’un riu potser com a representació simbòlica de la font de vida.

El conjunt de la Pedra de les Orenetes presenta en total una trentena de figures corbes, puntillejades i serpentejants que alguns han identificat amb elements tan variats com figures antropomorfes, éssers quadrúpedes i elements de la natura i l’univers. Es troba a només 10 quilòmetres de Granollers i a 40 de Barcelona però, malgrat tot, és un gran desconegut que, no obstant això, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO dins del conjunt Art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica.

Més informació sobre la Pedra de les Orenetes i el seu conjunt rupestre al web del Parc de la Roca Prehistòrica [enllaç].

Reportatge “Per camins d’homes, pedres… i pintures rupestres” (Diego Sola-NacióGranollers.cat) [enllaç].

Com arribar-hi? Amplieu la visió del mapa per ubicar la Pedra de les Orenetes (al centre de la geolocalització marcada). En cotxe, aparcant-lo al carrer de la Roca Foradada o qualsevol altre indret de l’urbanització vilanovina del Bosc d’en  Ruscalleda, s’hi pot accedir a peu en uns 15 minuts. En anar-hi s’ha d’aprofitar per descobrir tots els altres megàlits de l’entorn, convenientment senyalitats amb indicadors del Parc Natural de la Serralada Litorial: el Dolmen de Can Gol I i II, la Roca Foradada, la Pedra de les Creus…

I així va començar la globalització…

Tres cognoms bascos

Aquest és un breu apunt d’història dedicat a tres bascos: Legazpi, Urdaneta i Rada. Tots tres van néixer a les terres de l’actual País Basc i Navarra (Legazpi i Urdaneta a Guipúscoa, Rada era navarrès) i tots tres van acabar els seus dies lluny de les contrades que els van bressolar quan eren nens. Tots tres eren molt diferents. Van compartir, però, un mateix projecte: arribar a l’altra punta del món per exercir la seva missió, totes tres diferents i alhora aplegades en un sol horitzó. El segle XVI havia donat pas a una era de grans exploracions i descobriments arreu del planeta. Anteriorment, la descoberta europea d’Amèrica amb l’arribada de Colom i els seus homes a les illes del Carib el 1492 i dècades abans l’exploració africana dels navegants portuguesos havia derribat els murs d’Europa. Una de les principals obsessions dels monarques i comerciants era accedir al lucratiu mercat asiàtic (espècies, seda, porcellana…!) després que els turcs otomans bloquegessin l’antiga Ruta de la Seda amb el seu domini del Mediterrani oriental i el Pròxim Orient. En aquells temps, la geopolítica també era vital per a l’economia!

Fou així que Colom va intentar “descobrir” l’accés a Àsia (al regne de Catay descrit per Marco Polo, terra de riqueses i meravelles il·limitades: la Xina medieval del relat del mercader venecià) a través de l’Oceà Atlàntic. Ho intentava per la via occidental, topant en la seva aventura amb un nou continent. Només quatre anys abans, el 1488, Vasco da Gama i els portuguesos van aconseguir bordejar el Cap de Bona Esperança (a l’actual Sudàfrica), fet transcendental que va permetre entrar a l’Oceà Índic i dirigir-se a l’Índia a través de la costa africana -tornem-hi: els otomans havien fet difícil anar-hi directament des del Mediterrani a través del Pròxim Orient…-. Un altre portuguès, però en aquest cas al servei de la Corona castellana, Fernão de Magalhães, amb un altre basc com era Juan Sebastián Elcano, de gran experiència marinera, van aconseguir arribar a Àsia a través d’occident, per l’Atlàntic. Ho van fer superant l’estret sud-americà que avui du el nom de Magalhães, després d’una llarg amarratge a la Patagònia, i entrant finalment al Pacífic. Fou una expedició titànica de tres anys! De 234 homes que havien salpat de Sevilla el 1519 només 18 van arribar a la Península Ibèrica, tres anys més tard. Havien sigut els primers homes en donar la volta al món.

El Pacífic era un monstre. Un oceà gegantí que es cruspia homes, naus i somnis de manera insaciable. Fins que l’experiència i la tossuderia de molts d’aquests aventurers van permetre conèixer l’oceà més fosc a fons, explorant-lo, aprenent a moure’s per ell minitmitzant el sempre probable risc de perdre-hi la vida.

Nau (nao) solcant el Pacífic
Nau (nao) solcant el Pacífic

Miguel López de Legazpi (1505-1571), Andrés de Urdaneta (1508-1568) i Martín de Rada (1533-1578) tenien en comú que havien nascut en terres guipuscoanes i navarreses i que van enrolar-se en l’expedició que, el 1565, i en nom de Felip II de Castella, havia d’aconseguir instal·lar un domini permanent a les illes de Sant Llàtzer, un arxipèlag a vint dies de navegació de la costa xinesa de Canton (Guangzhou) que aviat serien conegudes com a illes Filipines (en honor, és clar, al rei Felip). Urdaneta ja havia estat en aquells contorns anys enrere, en una expedició castellana, amb el mateix Elcano, que volia arrabassar als portuguesos el seu domini de les Moluques, el paradís de les espècies, la nou moscada i el clau d’olor… Però Urdaneta, que ja tenia una edat venerable per a aquella època (57 anys!), ja no era l’intrèpid i esbravat mariner que s’havia atrevit a abandonar el seu país per llançar-se a l’aventura de l’oceà. En aquells moments era… un monjo de Sant Agustí profés al convent mexicà d’aquest ordre monàstic. Després d’una vida plena de peripècies, Urdaneta, el 1553, havia decidit renunciar “al segle”, que deien en l’època, per fer-se monjo. Per aquells temps ja era un reputat cosmògraf que, a base de voltar pel món, sabia com ningú interpretar -i dibuixar- mapes i cartes de navegació, sent un mestre de l’astrolabi i el quadrant. Els estels i els seus senyals d’orientació no eren gens desconeguts per ell. Ben al contrari. Durant dècades havien estat els seus únics aliats en les nits en alta mar. Des del seu palau, el Reial Alcàsser de Madrid, Felip II, que sabia de la fama de l’exaventurer ficat a frare, va escriure’l directament per obligar-lo a abandonar el seu convent de Mèxic: era un imperatiu, Urdaneta devia ajudar Legazpi, el capità de l’expedició reial, a arribar a les illes Filipines i, més difícil encara, trobar el camí de tornada Àsia-Amèrica pel Pacífic, el vincle definitiu de les illes amb el virregnat mexicà. Fins aleshores, desenes de vaixells i centenars d’homes havien estat engolits per l’oceà. El Pacífic, el nom que Vasco Nuñez de Balboa li havia posat a l’oceà en veure’l per primera vegada el 1513, no en tenia gens, de pacífic!

En l’expedició viatjava un company de convent d’Urdaneta, fra Martín de Rada. Aquest home procedia de la més alta noblesa navarresa i havia escandalitzat els seus familiars en declara’ls-hi que deixava Europa per fer de monjo a les Índies (el nom genèric pel quals els europeus d’aquell temps coneixien també Amèrica). Ja us podeu imaginar què devien pensar en saber que Martín, amb 32 anys, marxava cap a les illes d’Àsia per fundar convents i convertir els “indis” a la fe cristiana. Podia sonar tan estrambòtic com avui decidir anar a la Lluna per pur plaer. Rada, que havia estudiat a la Universitat de París, era un home d’una alçada intel·lectual sense parangó. Posseïa una gran saviesa en matemàtiques, llengües antigues, cosmologia i cosmografia… Valgui com a exemple que portava amb ell, a bord del vaixell, un exemplar del tractat d’astronomia de Nicolau Copèrnic (De Revolutionibus Orbium Coelestium). Martín creia, com Copèrnic, que el Sol i no la Terra ocupava el centre del sistema planetari. Una nova cosmologia acabava amb dos mil anys de tradició geocèntrica. Rada era, sens dubte, un home avançat al seu temps!

Illa de Cebú, un paradís perdut
Illa de Cebú, un paradís perdut

Finalment l’expedició va ser reeixida. Van fundar la vil·la de Cebú a l’illa del mateix nom i pocs anys després, el 1571, fundarien la ciutat de Manila, l’actual capital filipina, a l’illa de Luzón. Legazpi es dedicaria a les seves guerres i conquestes, exasperant Rada, que estava radicalment en contra de maltractar els indígenes i advocava per una evangelització amb mètodes el més pacífics possibles. De fet, la seva gran denúncia era contra els encomenderos, homes que havien participat en la conquesta de les illes que rebien en compensació/retribució una quantitat d’indígenes i unes terres per ser treballades per aquests: les condicions de vida i treball d’aquests nadius eren extremes i Rada, des del seu púlpit, clamava contra les malvestats dels conqueridors. Era una persona sensible al xoc cultural amb el que s’havia trobat: preocupat per la capacitat d’arribar realment al cor dels nous cristians autòctons, va arribar a composar una gramàtica cebuana! Urdaneta, per la seva banda, trobant l’anomenat “tornaviaje” (el viatge de tornada de Filipines al virregnat de la Nova Espanya, l’actual Mèxic), va acabar els seus dies a la Ciutat de Mèxic. Havia contribuït a trobar una ruta estable que aviat seria coneguda com a Galió de Manila: dos cops l’any salpava una flota que unia Manila, a Filipines, i Acapulco, a Mèxic (i viceversa) en el que fou la ruta comercial més important dels temps moderns, portant a Europa, per via americana, els exòtics i caríssims productes de la Xina (qui tenia una peça de porcellana a casa o vestia robes confeccionades amb seda era tota una persona distingida al Vell Continent) i, en el camí de tornada, carregant ingents quantitats de plata americana que servia per als intercanvis comercials amb els tractants xinesos. Havia començat la globalització.