crònicahistòria
Catalunya

Una nova Catalunya

“Avui, Catalunya és necessàriament un focus d’irritació i de subversió. Val a dir que no és una situació nova (…). Insisteixo només en això:  l’encaix de Catalunya [amb Espanya] és molt deficient, molt incòmode, i d’aquí deriven gravíssimes conseqüències per a tothom i de tota mena (…). Catalunya està abocada a una ineluctable decadència econòmica…”[*]

…i no només econòmica, com bé il·lustra Jordi Pujol al seu sempre desconegut Des dels turons a l’altra banda del riu, els escrits de presó de les primeries dels anys seixanta del segle passat.

La lectura no és gratuïta: projecta en bona part la radiografia actual del nostre país, perquè Catalunya és en aquesta segona dècada del segle XXI “un focus d’irritació i de subversió”. Subvertir és “destruir, tirar a terra l’ordre establert, uns principis, una regla, etc.” (GEC) i entenc que la subversió de la qual parla el Pujol dels seixanta és la subversió que corca les bases d’una societat, els  seus valors i el seus codis d’entesa col·lectiva. La greu crisi socioeconòmica que viu Catalunya –com bona part d’Occident– ha dinamitat el cor de les estructures nacionals que afaiçonen l’imaginari col·lectiu del país com a conseqüència d’un autogovern insuficient, d’una trajectòria política erràtica en els darrers deu anys i d’una pèrdua de valors eficients.

D’aquí a uns mesos Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), vertebrada com a pal de paller d’un catalanisme col·lectiu (definit a la darrera ponència ideològica de CDC (juliol de 2008) com a “moviment que propugna  i defensa el ple reconeixement de la personalitat política i nacional de Catalunya” i que va intrínsecament lligat a “l’exercici de la sobirania nacional per part del poble de Catalunya”[**]) haurà de respondre a qüestions claus que afecten el futur de la nostra societat, tant en termes de nació com de progrés col·lectiu. El congrés nacional s’albira en el moment de major complexitat política i social en temps democràtic, quan molts aspectes considerats fins ahir immutables (institucions, garanties socials, drets i deures) estan sent qüestionats, de forma individual i col·lectiva, davant la crisi general del sistema global i particular que ens vam dotar fa dècades. Sembla talment com si tota una època hagués arribat a la seva fi –potser seria escaient dir el mateix en un convençut temps verbal present– i fos urgent una resposta clara, amb deures immediats i futurs, per salvar l’autogovern i el benestar social dels catalans. Salvar, en definitiva, el projecte col·lectiu que tots hem construït.

Tenint –crec– uns lideratges consolidats, Convergència necessita apostar decididament per la materialització institucional i social dels seus discursos ideològics. Això no només passa per l’acció de govern sinó també per la ben anomenada feina de carrer, que correspon més al partit-moviment polític, però també al govern. Tanmateix, potser és el moment de superar vells esquemes diferenciadors, vells binomis  amb vernís altern, i cal que govern i moviment polític siguin (més que mai) dues rodes d’un mateix eix. I aquí voldria remarcar que crec important redefinir la idea de partit per tornar als seus orígens i esdevenir moviment (actiu, aglutinador, plural, cohesionador, constructor i motor del catalanisme polític). Catalunya és una idea inconclusa en les seves conquestes polítiques i socials. Com a tal, cal una gran plasticitat per assolir amb urgència els objectius necessaris per a superar la crisi de consciència col·lectiva i de sistema socioeconòmic.

Voldria tornar a Pujol per assenyalar un altra paral·lelisme del passat que parla molt de les dificultats presents. Al pròleg de Construir Catalunya (1979) el president recorda la famosa pujada d’infantesa al Tagamanent, el petit i vallesà pic menor del Montseny, de proporcions ben humanes. La pregunta “Què he de fer per Catalunya?” de Pujol té uns orígens indefinits en la seva memòria: “És una bella idea que es devia ficar en mi per molts camins i de moltes maneres, però que jo sovint, per donar-li corporeïtat, per fer una simplificació falsa però entenedora lligo amb una anècdota de fa molts anys (…), de quan el meu oncle havia sortit feia poc de la presó i em va dur amb un seu company al Tagamanent. I m’explicaven, tot pujant, que a dalt hi havia un parell de masies, i una església i una era. Però quan hi vàrem arribar ho trobàrem tot destruït: destruïda l’església, plenes de guixades les parets; abandonades les masies (…). A aquells dos homes que m’acompanyaven aquell espectacle els aclaparà, i els recordo drets, al llindar de l’església, traslladant a tot Catalunya la impressió de derrota, de desànim i destrucció (…). ‘Que en passaran d’anys abans no haurem pogut reconstruir tot això.’[†]

Catalunya té ara més pressa que mai. Perquè, malgrat que –per  fortuna, i tornant a la sempre recorrent cita de Vicens Vives– “les nostres forces de resistència són superiors a les de disgregació”[‡], la força que van emprar aquells homes que pujaren al Tagamanent per reconstruir el país és ara molt ràpidament contestada per forces externes de gran envergadura.

El congrés nacional de Convergència és una ocasió idònia –i necessària– per marcar els temps de la història i treure Catalunya de la irritació i la subversió que citava al començament. Les respostes als debats plantejats, però, hauran de ser més fermes que mai. Al centre d’aquest debat hi ha, és clar, com concentrar el subjecte de sobirania col·lectiva a les mans del poble de Catalunya i les seves institucions per refundar l’estat del benestar i construir una nova Catalunya que gasti a plena disponibilitat tota la seva sobirania en un context de radicalitat democràtica. La premissa és clara, però mai fàcil: vèncer la fi de la postmodernitat i conquerir tota la sobirania  nacional per al conjunt del poble de Catalunya.


[*] PUJOL, Jordi, Des dels turons a l’altra banda del riu (Barcelona: Pòrtic, 1979), pàg. 234.

[**] Recollit a la ponència L’aportació de CDC a la refundació del catalanisme, pàg. 12 , del XV Congrés de Convergència (Barcelona, juliol de 2008).

[†] Aquest passatge també és recollit a PUJOL, Jordi, Memòries. Història d’una convicció (Barcelona : Proa, 2007), pàgs. 64-65.

[‡] Citat a Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans  de VICENS VIVES, Jaume (1954). L’historiador intentà amb aquesta obra un assaig sobre la psicologia col·lectiva del poble català.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

Qui escriu això? Diego Sola (Granollers, 1988. Canovellí). Historiador i divulgador. Llicenciat en Història i doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona.

Professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Intentant cultivar la tasca d'historiador, la no sempre fàcil tasca de comprendre com som, d'on venim i cap a on anem. (+perfil)
Historiar, fer història, és com teixir un brodat de trames i colors diversos. Fer història implica exercir, també, l’ofici de cronista. Un cronista que parla del passat però, també, del present. La història és l’ahir i és l’avui. Aquí i ara, mirem el passat que ens ha precedit i excavem la complexitat del nostre segle.

No en va, i com deia Ciceró,
“la història és mestra de la vida”!
Anuncis
%d bloggers like this: