És millor parlar o callar?

Son hoy muy odiosas
qualesquier verdades
y muy peligrosas
las habilidades
y las necedades
se suelen pagar caro.
El necio callando
parece discreto
y el sabio hablando
se verá en aprieto.
Y será el efeto
de su razonar
acaescerle cosa
que aprende a callar.
Conviene hacerse
el hombre ya mudo,
y aun entontecerse
el que es más agudo
de tanta calumnia
como hay en hablar:
sólo una pajita
todo un monte prende
y toda palabrita
que el necio no entiende
gran fuego prende;
y, para se apagar,
no hay otro remedio
si no es con callar.

Bartolomé Carranza (Miranda de Arga, Navarra, 1503 – Roma, 1576) va ser una de les figures més influents i alhora més silenciades de la Castella de mitjans del segle XVI. Un home que ho va ser tot, arribant a primat de l’Església hispànica com a arquebisbe de Toledo, proper al rei-emperador Carles i que, no obstant això, víctima de les envejes dels que no volien un home de fe compromesa i d’independència de criteri al capdavant de l’Església d’Espanya, va acabar empresonat i condemnat per heretgia. En una època de divisió i conflictes religiosos, l’arquebisbe Carranza va ser acusat de filoluterà encara que ell, catòlic convençut, simplement defensava -en sintonia amb Erasme de Rotterdam- una religiositat més personal i cristocèntrica. Aquesta letrilla, rimes escrites a Roma durant el captiveri a la cel·la de Castel Sant’Angelo, la fortalesa dels papes a la Ciutat Santa, retraten l’home brillant i savi que es pregunta allò que és, avui com ahir, tant o més vigent: qui vol saber la veritat? És millor parlar o bé callar? En temps de ferotges rotunditats, quan es deixa poc marge al dubte, on la gamma de colors es simplifica, les seves paraules ressonen tan actuals que semblen escrites per a l’home i la dona d’avui. En realitat, la humanitat no ha canviat tant. Per a tots parlar ens resulta fàcil. Callar, una mica menys fàcil. Pensar… exercici agosarat.

No deixeu l’Enciclopèdia!

Del Vallès a l’Enciclopèdia.cat. Des d’aquí unes paraules per als editors d’Enciclopèdia Catalana que, en el seu camí d’excel·lència i innovació permanent (sense perdre el sentit tradicional de les coses), obre noves portes a la difusió de la cultura i del patrimoni. El corpus general de la Gran Enciclopèdia Catalana, que pot ser consultat a Enciclopèdia.cat, permet ara col·laborar-hi externament a través d’un interessant sistema d’edició supervisat per l’equip redactor d’Enciclopèdia Catalana i pel seu departament lingüístic.

Fa uns mesos que hi col·laboro i és genial! A mig camí encara de tenir un programa sistematitzat d’entrades i buits a omplir sí que m’he sistematitzat amb un tema: Canovelles i Vallès Oriental. Us convido a passejar per la domus d’Olivet o pel santurari de la Mare de Déu de Bellulla, fites de la nostra història local (en època medieval i moderna, respectivament), però també per les masies de Can Canyelles, Can Marquès o Can Castells… També per la propera i lliçanenca ermita de Santa Justa.

El projecte permet al que s’anomenen talents aïllats entrar en una roda de col·laboracions i aportacions que ajuden a créixer i millorar una de les majors històries d’èxits culturals del nostre país, com és la de l’Enciclopèdia. Per a aquells que vam veure en la magnífica enciclopèdia de volums amples i verds un referent en la més tendra època d’estudis (i fins a l’edat adulta) és il·lusionant poder ajudar a fer més gran la GEC. Felicitats als impulsors, a l’equip editor que ho porta endavant i a tots els que no heu deixat mai els volums verds, ara encara més a internet!

Sant Jordi. Voltaire. Catalunya.

Què hi fa, una estàtua de Voltaire, produïda a la Barcelona del segle XVIII, al bell mig del Museu Episcopal de Vic? Les rutes museístiques de vegades et reporten sorpreses inversemblants. Aquesta n’és una. O potser no.

La intrèpida normativa de reproducció de continguts del museu em va impedir capturar furtivament una instantània d’aquell cos de ceràmica, però no em va manllevar la inquietud per conèixer l’abast del vincle catalano-volterià. Segons consta en la història editorial del país, Voltaire s’introdueix en català a la Barcelona de la dècada de 1770, quan l’eminent escriptor, historiador i pensador francès viu els seus darrers dies. El que em resultà alenador fou aquest interès primerenc dels cercles catalans cultivats per la figura de Voltaire, un controvertit personatge a l’era de l’Antic Règim (a França i a Espanya), tan sovint enfrontat a l’autoritat política o a la jerarquia eclesiàstica. A Catalunya, en ple desenvolupament de les reformes borbòniques, en l’auge de la figura de Carles III, hi ha l’aportació il·lustrada de tipus intel·lectual amb la difusió de l’obra escrita d’un dels grans constructors del monumental –i discutit– Segle de les Llums. Al cap i a la fi, alguns dels (pocs) que manaven a Madrid eren ferms defensors de les tesis més pregones del despotisme il·lustrat en el qual el rei Carles era l’arquetip hispànic.

L’escultura vigatana presentava un Voltaire carregat amb un feixuc volum.
De què? De quina obra? Vaig pensar ràpidament en l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert.

A Voltaire l’havien acusat de ser l’ideòleg de tan polèmic projecte. La imatge, però, també m’evocava el simple retrat de l’autor: un home que creia que la literatura constituïa un vehicle de canvi i de transformació social en ella mateixa. Una creença pionera en el seu temps.

En una diada com la d’avui, on un drac es deixa vèncer per un sant o un sant esclafa la tirania d’un rèptil gegant, val la pena no oblidar el paper de la cultura i de la cultura escrita, en particular, en la transformació de la societat. És ben veritat: les lletres relliguen els fonaments d’una democràcia. I els relliguen bé.

Els sots feréstecs (1901) de Raimon Casellas

“I quina tristor, allavors, quina tristor, més fonda va ser la de mossèn Llàtzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoria, semblava que el cèrcol de muntanyes que voltava s’anés cloent, cloent, darrera seu, com si per tots costats l’aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Davant per davant se li alçaven les fosques obagues de la Rovira, coronades pels cims altíssims de Puiggraciós. A mà dreta se li arrengleraven, com un pany de muralles que toqués el cel, les roques fantasmes del cingle de Bertí. A mà esquerra se li estenien les feixes conreuades de l’Uià, tot esgraonant les vessants, com si voguessin arribar als núvols. I a darrera, cap a darrera, ajuntant-se de mica en mica amb les feixes de conreu, se li apareixia el tossalot del Romaní amb el Castell dels Moros dalt de tot, traient el cap com un espectre. Roques, turons, feixes, espadats, tossals, cingleres, se donaven la mà tot a l’entorn, formant una roda de muntanyes negres que esglaiava de mirar.”

Quan tenia no més d’onze anys, crec que a sisè de Primària, els matins assolellats em donava per mirar embadalit, amb la convenient cautela per no semblar distret, finestra enllà, cap a Llevant, cap als Cingles del Bertí. De Granollers estant, i en aquella aula de sisè de Primària en un quart pis d’un edifici alt i aïllat a l’illa de cases del carrer Ponent amb Torres i Bages i Mestre Ruera, la vista era impressionant. Poc podia imaginar aleshores que per aquells contorns un il·lustre literat del país, Raimon Casellas (1855-1910), havia imaginat una fascinant història de bosquerols intractables, capellans exiliats i sots ombrívols per on rodolar en l’embriaguesa de la nit. Sots que existien i existeixen, que són de terra i roca. Els sots feréstecs de l’entorn de Sant Pau de Montmany, a poca estona de Puiggraciós. Els sots feréstecs del gran Casellas. Continua la lectura de “Els sots feréstecs (1901) de Raimon Casellas” →

Clàssics saberuts

“Res no resulta més atractiu a un home que la seva cortesia, la seva paciència i la seva tolerància”
Marc Tul·li Ciceró

Aquests dies ha arribat a les meves mans una col·lecció dels discursos de Ciceró, el gran orador romà –polític i escriptor– que figura, sens dubte, entre els millors enraonadors de la història de la política. I dic enraonador perquè la seva prosa deixa palesa la seva “capacitat i habilitat de raonar”, si ens cenyim al sentit etimològic del verb enraonar. En llegir no deixo d’imaginar-me el Ciceró de David Bamber a Rome (HBO 2007) sermonejant la seva pròpia consciència. La seva lectura desvetlla algunes de les claus de la seva mestria i… de la seva mort.

Els que no vàreu escapar del llatí a l’ensenyament obligatori o al preuniversitari recordareu allò del Cicerone consule, oi? (L’ablatiu absolut fet participi, literalment “essent Ciceró cònsol…”). Sí: Ciceró va ser cònsol de la República de Roma i tot i que aquell fou el període més brillant de la seva carrera política no fou la plenitud de la seva mestria en oratòria. Continua la lectura de “Clàssics saberuts” →