arxiu

Catalunya

This category contains 22 posts

Un poblat neolític a tocar del Congost

La revolució neolítica va ser el primer procés de canvi transcendental en la història de la humanitat. Sabem que el pas del nomadisme (on els homes i dones subsistien bàsicament de la caça i la recol·lecció) al sedentarisme (la vida en poblats estables) va venir propiciat per unes millores en la relació de l’home amb el seu medi: amb la pràctica de l’agricultura, s’estabilitzava l’accés als aliments, mentre que la ramaderia, fruit de la domesticació de diversos animals (iniciada fa uns 10.000 anys al Pròxim Orient), permetia l’accés a productes com la llana i la pell, i alhora, suposava una font d’alimentació calòrica estable (carn, llet…).

A Canovelles les circumstàncies atzaroses que acostumen a envoltar les troballes arqueològiques han tornat a endinsar-nos en un viatge en el túnel del temps (i és un viatge de 6.000 anys!), després de la ja de per si excepcional descoberta del jaciment de Ca l’Estrada I durant les obres de la Ronda Nord l’any 2004. D’entre les valuoses restes materials d’aquella troballa vam poder guanyar per al patrimoni col·lectiu un menhir-estàtua amb una figura antropomorfa, l’anomenat menhir de Ca l’Estrada, datat en el tercer mil·lenni abans de Crist. És, de fet, un dels menhirs antropomorfs (que representa una figura humana venerada per la comunitat que vivia a Ca l’Estrada) més antics dels trobats a la Península Ibèrica.

En el decurs de les obres per a la construcció de l’escola Els Quatre Vents s’ha trobat una altra joia arqueològica: el paviment -la solera, de fet, composada per còdols de riu- de dues cabanes circulars del que seria la part habitacional del poblament de Ca l’Estrada. Aquests habitatges s’acostumaven a construir amb fang i branques de fusta però també amb un fonament sòlid, com és el cas d’aquestes dues soleres. Aquesta estructura ha estat rarament localitzada -conservada- en altres jaciments de poblats neolítics, el que fa de la descoberta del jaciment de Ca l’Estrada II una troballa excepcional per al coneixement de l’organització i distribució de l’espai en els poblats neolítics europeus.

El jaciment de Canovelles s’inscriu en l’anomenat Neolític mitjà a Catalunya (4.500-3.500 a.C.) i, tot i que els arqueòlegs encara tenen un llarg treball per endavant, sembla que podem datar-ho vers el 4.000 a.C., en la plenitud de la revolució neolítica al nostre país. En aquell temps únic de la història humana es va produir el que anomenem especialització del treball: les comunitats agrícoles i ramaderes, establertes de manera permanent en un lloc, es repartien les tasques a realitzar. Mentre uns pobladors es feien càrrec dels ramats, d’altres cuidaven els conreus. Uns pocs, per l’especialització que requeria, treballaven la ceràmica per emmagatzemar el menjar, o la producció dels teixits, els cistells i altres utillatges per al rebost i la vida quotidiana del poblat. La divisió del treball és el precedent d’una organització social complexa, amb el sorgiment, ja aleshores, d’uns responsables màxims, els caps dels poblaments, que esdevindrien els guies d’aquestes comunitats de pobladors: la societat avançava cap a la complexitat futura que s’esdevindria durant l’edat dels metalls. De fet, el menhir de Ca l’Estrada descobert fa més de deu anys podria representar una d’aquestes figures-guies del poblat.

Ca l’Estrada II era un poblat a escassos metres del riu Congost. Els seus fundadors van decidir establir-s’hi perquè tant la proximitat del riu com la xarxa de torrents que regaven la plana entre el riu i les carenes de Bellula i de Can Cuana permetien un accés il·limitat a l’aigua per a l’autoconsum i, molt especialment, per a l’agricultura. Cal suposar que a l’entorn del poblament se situaven els conreus de la comunitat i un espai per a estabular els ramats: entre les joies d’aquesta descoberta arqueològica destaca una tomba d’un individu adult acompanyat de l’esquelet d’una cabra i un vas. A Ca l’Estrada II el món dels vius es barrejava amb el dels morts: els difunts de la comunitat s’enterraven a tocar dels habitatges desitjant, segons les interpretacions antropològiques predominants, que aquests protegissin l’esdevenir de la comunitat.

Però Ca l’Estrada II ens pot ensenyar encara molt més sobre com vivien els nostres avantpassats prehistòrics de fa 6.000 anys: com ja va passar durant les excavacions del 2004, s’han trobat restes de sis nous focs. Els grans fogars del poblament canovellí assenyalen a un possible costum comunitari, el dels grans àpats cerimonials on tota la comunitat s’aplegava a l’entorn del foc per rostir els aliments al damunt d’una llar a l’aire lliure que era un espai ritual i sociabilitzador de primer ordre.

Som, doncs, davant d’una troballa arqueològica que ens permetrà aprofundir en l’articulació de les societats neolítiques a la Península Ibèrica, una descoberta que, com la del jaciment de La Draga a Banyoles l’any 1990 -d’un moment anterior, el del Neolític antic, vers el 5.000 a.C.-, aporta noves i vitals dades sobre la vida prehistòrica, dades en què cal aprofundir per completar el difícil trencaclosques de les societats anteriors a l’escriptura i l’organització estatal. Canovelles, poblament neolític excepcional!

Diego Sola

Anuncis

Granollers, 1710-1714: quan tot canvià per sempre

Dijous de mercat. La Felipa surt apressada de la llotja de la Porxada. Acaba de discutir abraonadament amb el fariner per dues lliures de farina. «No et daré res fins que em paguis els dos barrils de farina que us heu endut a primera hora!», li ha etzibat el venedor. «Això demana-li al Consell de la Vila, que és qui paga la festa!». «Paga’m els barrils i et donaré les dues lliures que em demanes», insisteix, murri, l’home. «Per caritat, són pels mossos de la casa, que mengin almenys una mica de pa, si us plau…», ha respost la Felipa. «Dona: amb tot el que us en sobrarà, bé s’atiparan!». La cuinera remuga una maledicció inaudible i torna als baixos del palau dels Perpinyà-Masferrer, a l’est de la plaça del mercat. Arrambada a la porta que mena l’accés a les cuines reposa tranquil·la la senyora Maria Rosa Santpere, convertida en primera dama de la casa per defunció de la seva sogra, l’esposa de l’Anton Grat de Perpinyà, un jurista d’origen gironí amb una brillant carrera política com a exdiputat de la Generalitat i defensor de Barcelona contra Felip V el 1706. «Vostra mercè: com ens en sortirem d’aquesta?», pregunta amb humilitat fingida la Felipa. «Dona: no vull laments! Que no es digui que a can Masferrer no som capaços de rebre amb la pompa que mereix el rei nostre senyor!!», crida amb veu aguda la mestressa de la casa. «Sí misenyora», respon mecànicament la cuinera, que acumula molts anys d’experiència en aquell casal. Però no calla: «D’això… Els nous mossos de cuina estan fent malbé les olles». «Prou, Filipa!», salta la dama mentre uns homes carregats de tapissos enrotllats passen frec a frec d’elles, camí de la planta noble per guarnir els salons, «calla i ajuda’ls o ves-te’n per no tornar mai més. Avui aquesta no és la teva cuina. Com tampoc no és casa nostra. Avui és la casa del rei!». (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

 

Per què la Catalunya-estat no sortirà de la UE ni de l’euro

Fent números

Sovint, en un divorci, les dues parts del matrimoni surten econòmicament mal parades. Pel que fa a Espanya, Catalunya i la UE, pot passar igual.

Desconec completament la filigrana dels tractats de la Unió Europea o del dret comunitari. Ni sóc jurista ni tinc la perspectiva suficient del tema per jutjar si tota la cascada mediàtica dels darrers dies sobre l’expulsió de l’hipotètic estat català de la Unió es justifica veritablement en la normativa europea. L’ànsia amb què s’ha publicat tot plegat, i el desesper amb el que la diplomàcia espanyola s’ha mogut entre Brussel·les i Estrasburg per fer parlar tothom que fes falta, em fa malpensar del que s’està dient. I, per això, he intentat endreçar algunes dades objectives que, posades negre sobre blanc, em porten a pensar que, potser sí, per llei Catalunya hauria de quedar fora de la Unió si se segrega d’un estat membre però, no obstant això, la seva singular posició dins d’Espanya i en relació amb les més potents economies de la zona euro forçarien la tolerància o conllevància d’una Catalunya comunitària per l’article vint-i-set… o sigui: saltant-se tota possibilitat de veto o expulsió per norma. Fins i tot amb el suport entusiasta d’Espanya. Vegem-ho:

  • Amb un Producte Interior Brut (PIB) de 198.633 milions d’euros (dades de l’Instituto Nacional de Estadística), Catalunya no només és la primera autonomia en contribució al conjunt de la riquesa espanyola, sinó que suposa, a més, el 19% del PIB espanyol. Probablement Espanya passaria, de ser la quarta economia de la zona euro, fins ara per darrera d’Alemanya, França i Itàlia, a ser-ne la cinquena, superada pels Països Baixos, un estat de 17 milions d’habitants (Espanya en tindria aleshores uns 38). Espanya afrontaria amb molt poques garanties la seva posició davant dels creditors internacionals.
  • El ritme de destrucció de riquesa de la nova economia espanyola (incapaç de connectar el seu mercat amb una Catalunya aïllada pels aranzels i l’expulsió de la moneda única, com avui vaticinaven a El País) s’agreujaria per la pèrdua del 25% del seu PIB industrial, que és el que li permet mantenir un mercat exterior i el ritme exportador. Aquest 25%, valorat pel Ministeri d’Economia, es correspon amb la contribució de Catalunya al sector secundari. L’economia catalana patiria greument la sortida de l’espai econòmic europeu. Però Espanya, més encara.
  • Amb una Catalunya escindida de l’Estat espanyol, la hisenda pública espanyola patiria un daltabaix considerable. Concretament, i pel que fa a la recaptació de l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF), el Ministeri d’Hisenda deixaria de recaptar 7.661,1 milions d’euros (el 50% que roman en mans de l’Estat després de la cessió de l’altre 50% a les autonomies). Això vol dir que el govern espanyol tindria pèrdues d’un 22% de la recaptació de l’IRPF per la separació de Catalunya (dades de 2010 que podeu veure aquí).
  • Reprenent l’anteriorment esmentada desconnexió entre el mercat nacional espanyol i el mercat nacional català, la situació seria prou complicada per a les exportacions espanyoles: Catalunya i les seves exportacions suposen el 26% de totes les ventes d’Espanya a l’exterior (novament dades de 2010 que podeu veure també aquí). Ja donem per fet que les dificultats també existirien per a una Catalunya fora del mercat comú i aranzelària, amb un decreixement del seu volum exportador, però les pèrdues per al conjunt de les exportacions espanyoles (més de 49.000 milions d’euros si les dades fossin d’ara) deixarien l’economia espanyola i la seva permanència dins de l’euro tocada de mort.
  • Un últim apunt. Els interessos de les multinacionals. Començant per les espanyoles. Un exemple: Inditex està invertint vora 200 milions d’euros en un macrocentre distribuïdor a Tordera. Costa de creure que el govern espanyol contribueixi a perjudicar els interessos de les elits empresarials del seu país, que han invertit o inverteixen a Catalunya. ¿I com rebrien els propietaris de Bayer, Henkel o SEAT-Volkswagen a Alemanya, o Alstom o Danone a França la notícia que les seves macroplantes productores a Catalunya queden aïllades del mercat comú europeu? Resulta difícil imaginar els seus líders polítics, Hollande o Merkel, defensant l’exclusió de Catalunya.

Sí, senyores i senyors: Catalunya fora de la UE i de l’euro patiria. Però el sotrac no seria res comparat amb el que enfonsaria l’economia espanyola i les seves ja de per sí depauperades i endeutades finances públiques. El fantasma del rescat passaria, precisament, de fantasma a realitat corpòria. Per tot això hem de posar en radical dubte les tesis d’una Catalunya fora de la UE i de l’euro: l’execució d’aquestes només portaria el sistema públic espanyol al col·lapse i a l’incompliment dels seus compromisos amb els seus creditors, començant pel Banc Central Europeu. «Una Catalunya independent», ha escrit un opinador espanyol gens sospitós de catalanista, «destrossaria el PIB espanyol» (El País, 13 de gener de 2013).

O sigui: u, que la diplomàcia espanyola ja està actuant amb intel·ligència per utilitzar qualsevol eina i arma argumental legalista per espantar un sobiranisme català amb opcions reals de guanyar la independència. Dos, que la pròpia Comissió Europea està espantadíssima davant d’un panorama que implicaria el no retorn, entre d’altres coses, dels 100.000 milions d’euros amb què s’han rescatat les caixes espanyoles i, qui sap, si amb un bloqueig mortal de l’euro. Tres, que per tots els arguments estadístics exposats anteriorment la independència de Catalunya, de produir-se, suposarà el reingrés automàtic –o el més transitòriament immediat que jurídicament es pugui– dels ciutadans catalans (que ja són beneficiaris de la ciutadania europea) i la seva economia en el si de la Unió. Amb el suport interessat de les autoritats espanyoles, per cert, que tenen tant a perdre amb la independència catalana com la seva mateixa continuïtat en l’euro. Finalment podem afirmar que la Catalunya-estat no quedarà, en cap cas, fora de la UE ni tampoc de l’euro.

Diego Sola

Poder llegir la versió castellana aquí

Por qué la Cataluña-estado no quedará fuera de la UE ni del euro [versió castellana]

Fent números

A menudo, en un divorcio, las dos partes del matrimonio salen económicamente mal paradas. Por lo que respecta a España, Cataluña y la UE, puede pasar lo mismo si se producen bloqueos o expulsiones.

Desconozco completamente la filigrana de los tratados de la Unión Europea o del derecho comunitario. Ni soy jurista ni tengo la perspectiva suficiente sobre el tema para juzgar si toda la cascada mediática de los últimos días sobre la expulsión del hipotético estado catalán de la Unión se justifica verdaderamente en la normativa europea. Las ansias con que se ha publicado todo, además del desespero con el que la diplomacia española se ha movido entre Bruselas y Estrasburgo para hacer salir ante los micrófonos a quien hiciera falta, me hace pensar mal de todo lo que se está diciendo. Por ello, he intentado ordenar algunos datos objetivos que, puestos negro sobre blanco, me llevan a pensar que, tal vez sí, por ley Cataluña debería quedar fuera de la Unión si se segrega de un estado miembro. Sin embargo, su singular posición dentro de España y en relación a las más potentes economías de la zona euro forzarían la tolerancia o conllevancia de una Cataluña comunitaria por el artículo veintisiete… o sea: saltándose toda posibilidad de veto o expulsión por norma. Incluso con el apoyo entusiasta de España. Veamos:

  • Con un Producto Interior Bruto (PIB) de 198.633 millones de euros (datos del Instituto Nacional de Estadística), Cataluña no sólo es la primera autonomía en contribución al conjunto de la riqueza española , sino que supone, además, el 19 % del PIB español. Probablemente España pasaría de ser la cuarta economía de la zona euro, hasta ahora por detrás de Alemania, Francia e Italia, a ser la quinta, superada por los Países Bajos, un estado de 17 millones de habitantes (España tendría entonces unos 38). España afrontaría con muy pocas garantías su posición frente a los acreedores internacionales.
  • El ritmo de destrucción de riqueza de la nueva economía española (incapaz de conectar su mercado con el de una Cataluña aislada por los aranceles y la expulsión de la moneda única, como hoy vaticinaban interesadamente en El País) se agravaría por la pérdida del 25% de su PIB industrial, que es lo que le permite mantener un mercado exterior y el ritmo exportador. Este 25%, valorado por el Ministerio de Economía, se corresponde con la contribución de Cataluña al sector secundario. La economía catalana sufriría gravemente su salida del espacio económico europeo. Pero España, más aún.
  • Con una Cataluña escindida de España, la hacienda pública española sufriría un descalabro considerable. Concretamente, y con respecto a la recaudación del Impuesto sobre la Renta de Personas Físicas (IRPF), el Ministerio de Hacienda dejaría de recaudar 7.661,1 millones de euros (el 50% que permanece en manos del Estado tras la cesión del otro 50% a las autonomías). Esto quiere decir que el gobierno español tendría pérdidas de un 22% de la recaudación del IRPF por la separación de Cataluña (datos de 2010 que pueden verse aquí).
  • Retomando la anteriormente mencionada desconexión entre el mercado nacional español y el mercado nacional catalán, la situación sería bastante complicada para las exportaciones españolas: Cataluña y sus exportaciones suponen hoy el 26% de todas las ventas de España en el exterior (nuevamente datos de 2010 que pueden verse también aquí). Ya damos por hecho que las dificultades también existirían para una Cataluña fuera del mercado común y arancelaria, con un decrecimiento de su volumen exportador, pero las pérdidas para el conjunto de las exportaciones españolas (más de 49.000 millones de euros si los datos fueran de ahora) dejarían a la economía española y su permanencia dentro del euro tocada de muerte.
  • Un último apunte. Los intereses de las multinacionales. Empezando por las españolas. Un ejemplo: Inditex está invirtiendo cerca de 200 millones de euros en un macrocentro distribuidor en Tordera. Cuesta creer que el gobierno español contribuya a perjudicar los intereses de las élites empresariales de su país, que han invertido o invierten en Cataluña. ¿Y cómo recibirían los propietarios de Bayer, Henkel o SEAT-Volkswagen en Alemania, o Alstom o Danone en Francia, la noticia de que sus macroplantas productoras en Cataluña quedan aisladas del mercado común europeo? Resulta difícil imaginar a sus líderes políticos, Hollande o Merkel, defendiendo la exclusión de Cataluña.

Sí, señoras y señores: Cataluña fuera de la UE y del euro sufriría. Pero la debacle no sería nada comparada con lo que se hundiría la economía española y sus ya de por sí depauperadas y endeudadas finanzas públicas. El fantasma del rescate pasaría, precisamente, de fantasma a realidad corpórea. Por todo ello hemos de poner en radical duda las tesis de una Cataluña fuera de la UE y del euro: la ejecución de estas decisiones sólo llevarían el sistema público español al colapso y al incumplimiento de sus compromisos con sus acreedores, empezando por el Banco Central Europeo. «Una Cataluña independiente», ha escrito un opinador español nada sospechoso de catalanista, «destrozaría el PIB español» (El País , 13 de enero de 2013).

O sea: uno, que la diplomacia española ya está actuando con inteligencia para utilizar cualquier herramienta y arma argumental legalista para asustar un soberanismo catalán con opciones reales de ganar la independencia. Dos, que la propia Comisión Europea está asustadísima ante un panorama que implicaría el no retorno, entre otras cosas, de los 100.000 millones de euros con que se han rescatado las cajas españolas y, quién sabe, si con un bloqueo mortal del euro. Tres, que por todos los argumentos estadísticos expuestos anteriormente la independencia de Cataluña, de producirse, supondrá el reingreso automático –o lo más transitoriamente inmediato que jurídicamente se pueda– de los ciudadanos catalanes (que ya son beneficiarios de la ciudadanía europea) y de su economía en el seno de la Unión. Con el apoyo interesado de las autoridades españolas, por cierto, que tienen tanto que perder con la independencia catalana como su misma continuidad en el euro. Por todo ello la Cataluña-estado no quedará, en ningún caso, fuera de la UE ni del euro.

Diego Sola

Llegiu la versió catalana aquí

Entre gitanes i bastons: Canovelles demana el seu lloc al procés històric

002_0799_4

11/09/2013

Bon dia, Canovelles. Són les deu i escaig minuts del matí. 16 graus de temperatura i una terrible humitat ens fa fregar-nos el nas. Una furibunda tempesta ha descarregat un diluvi per contrades canovellines durant la nit. A l’era que envolta l’alzina centenària de la plaça de l’Ajuntament algunes persones van congregant-se tímidament, encara que no poden passar gaire desapercebudes, enfundades en cridaneres samarretes grogues. Aquesta peça les identifica: van al mateix lloc i en la mateixa direcció. A dos quarts d’onze el silenci de la plaça ja és només un vell record. Cent cinquanta persones, canovellins i canovellines d’arreu, des de la Barriada Nova fins a Can Duran i des de Sanaüja fins a Bellulla, una nodrida representació dels antics quatre quarters del poble, s’han citat per fer història. Somriures al rostre retraten la il·lusió d’un dia que ni tan sols un cel encapotat aconseguirà aigualir.

De Ca l’Ignasi ha baixat una estelada gegant que ja comença a ser una mica protagonista de la història recent d’aquest poble. Es desplega davant la mirada entusiasta d’uns i la sorpresa d’altres, passavolants despitats (o no tan despistats… ah!). Es llegeix un manifest: «El país es mou, és un fet», comença l’escrit. I són molts els que, aleshores, donant una ullada a l’entorn humà de la plaça, també pensen que Canovelles es mou i és un fet. Es sacseja l’estelada gegant. Es canta l’himne nacional. S’ofrenen les flors als quatre troncs d’una alzina que ha vist guerres i pau, en nom de la llibertat però també de la tirania. Ella, múrria, sembla posar-se del nostre cantó fent d’aixopluc d’un dia boirós. Sabrà aquesta alzina tan nostrada com acabarà tot això?

Toc de sortida. Una munió de gent abandona a peu l’indret rumb als seus autobusos o cotxes particulars. Cent cinquanta canovellins i canovellines en ruta cap al seu tros d’història. Una gentada que és una representació plural d’un poble ric en la diversitat. Accents i ideologies diverses es barregen en una esclatant i transversal manifestació de civisme i orgull de país i de poble. Al nostra sarró ens enduem les discussions de com guanyar la batalla cívica i democràtica a Canovelles, intentant saltar la tòpica etiqueta del territori comantxe. No: Canovelles no és patrimoni de ningú, sinó de tots els seus ciutadans. No ens frenen unes xifres poc esperançadores sinó que ens mouen les raons d’un projecte que vol llibertat nacional per a un nou projecte de país: un país socialment just i políticament lliure. Viatgem plegats a Pineda de Mar. Perquè volem dir la nostra en el futur de Catalunya i perquè ens sentim orgullosos de Canovelles, el nostre poble. Per si a algú no li queda clar, als busos ens acaben de donar unes xapes que posen l’accent canovellí a les samarretes grogues.

I a Pineda se’ns dóna la terra que volem per unes hores. Un lloc on plantar el nostre canovellisme i agermanar-nos en la nostra condició de catalans amb gent d’arreu (i pinedenca, per descomptat). Ocupant els carrers, camí de la plaça de les Mèlies, Canovelles ho omple tot. Portem amb nosaltres l’Albert Coromines, nebot de l’il·lustre filòleg Joan Coromines i, –vaja!– algú ha canviat durant la nit el nom de la plaça de les Mèlies, ja que una enganxina tapa el nom tradicional assenyalant un nou topònim: «plaça de Joan Coromines». De cop i volta, els canovellins i les canovellines, que són gent que va al gra, s’apoderen de l’espai i el preparen per a un esclat de cultura pròpia i popular. Els amics de Pineda van obrint-nos l’estómac amb l’olor de la fideuà que van cuinant. Uns canovellins espavilats aprofiten dos pins per penjar una pancarta que crida la gent a signar per la independència amb l’exercici del dret de petició. Una pancarta i una urna de cartró (que acabarà la jornada instal·lada damunt de l’asfalt del tram 508) passegen el nom de Canovelles per l’entorn pinedenc. Es fa un buit al mig de la plaça, a tocar de la parada de xurros i l’infatigable speaker esdevé un valent flautista d’Hamelin sota el cel gris per reunir tres-centes persones a l’entorn de la sorra de l’era per presenciar una orgullosa demostració de les tradicions vallesanes i canovellines. La música de les gitanes té una cadència alegre, triomfal. Una melodia que no pot presagiar altre cosa que l’èxit i el desafiament a la pluja. Puja l’adrenalina. Entren les gitanes. Els maresmencs, neòfits en aquesta mena de danses, aplaudeixen encuriosits i encantats. Tot seguir les bastoneres encandilen a la gentada reunida a la plaça. Pèls de punta i ulls humits quan repiquen bastons i es mouen a ritme d’uns Segadors entre heavys i rockers. Han dissenyat la coreografia la nit anterior i han assajat des de l’albada. Però sembla que ho hagin dansat tota la vida. Avui tot es conjura a l’univers perquè tot surti bé. L’Albert Coromines ens regala un monòleg que posa una metafòrica però realista mirada a la vida col·lectiva. I, com a les millors pel·lícules, la gran escena final està per arribar. Gitanes dansant un ball de cintes que ens puja la moral fins a límits estratosfèrics. Un estel ha vingut des de Canovelles. Un estel que no és fugaç, un estel de llibertat que corona la filigrana de cintes convertida en Senyera. La llibertat ve d’arreu. I també del nostre poble. La gent s’agermana en una sardana final on fins i tot els que mai no l’han ballada no poden quedar-ne al marge. És una metàfora del procés que es viu a Catalunya: cada cop menys gent es queda al marge d’un crit de llibertat. Avui, fins les pedres parlaran. Crida a sometent amb l’olor de sofregit i a dinar plegats.

Les hores passen volant. El pas del temps és inexorable i en un dia com el d’avui, més encara. A tres quarts de quatre Canovelles, que ha pres un trosset de Pineda, es desplaça al seu lloc del tram. Algú encara vesteix de gitana canovellina. Deixaran petja. Les cintes onegen al vent de marinada. Arriba el moment decisiu on centenars de milers de persones tornaran a agermanar-se en una hora convinguda, 365 dies després del dia que va canviar l’horitzó de Catalunya, per llançar un missatge al món. Avui és tan important el que som com el que volem ser.  A les 17.14 els canovellins i les canovellines es donen la mà amb gent de tot el país per demanar quelcom senzill d’explicar i d’entendre: la INDEPENDÈNCIA. Contra els qui volen un poble resistent als canvis socials que busquen un alliberament que és social i nacional alhora, Canovelles, amb els seus accents i rostres plurals i diversos, demana un lloc en el procés històric. I ja l’ha ocupat. A ritme de gitanes i cop pacífic de bastó. Un lloc per a Canovelles. L’ocuparà mentre el combat democràtic estigui servit.

002_0825_30Fotos: Toni Calderón

Entre Espanya i Anglaterra: Gibraltar català

Tractat d'Utrecht

Espanya i Anglaterra van estar disputant-se l’hegemonia mundial durant dos-cents anys. Els castellans van retenir el dominium mundi durant bona part del segle XVI fruit de l’exitosa aventura americana i la unió de les corones imperial i hispànica en la figura de Carles d’Habsburg. Els anglesos, per la seva banda, van infringir una severa derrota a l’armada de Felip II enviada a les costes angleses per conquerir la pèrfida Albió i s’acabà el superimperi. Anglaterra va posar les bases del seu domini imperial durant el segle XVII, però a Europa se les havia de veure agrament amb l’emergent França borbònica dels cardenals i reis absoluts. En la retòrica imperial, però, Anglaterra i Espanya continuaven sent les antagonistes perfectes: Monarquia Anglicana contra Monarquia Catòlica. Segurament l’epíleg de tan llarg duel imperial fou el Tractat d’Utrecht (1713), que posà fi a la Guerra de Successió espanyola i establí les bases del domini britànic del món fins a la Primera Guerra Mundial. Espanya es quedava en mans de la Casa de Borbó i, convertida en potència de segona a Europa, podia mantenir el seu imperi a Amèrica i Filipines. La ja Gran Bretanya ratificava amb el tractat la sobirania del seu rei a Gibraltar i… a Menorca, que seria britànica fins el 1783. Per cert, els anglesos van prendre Gibraltar el 1705 amb l’ajuda de tres-cents cinquanta voluntaris catalans.

L’enemic del meu enemic és el meu amic, diu la dita. I diu bé. És la consigna clau de la política internacional. Els catalans la coneixen bé des de la Guerra dels Segadors, quan van oferir el títol de comte de Barcelona (el príncep de Catalunya) a Lluís XIII, l’enemic de Felip IV i el comte-duc d’Olivares. La posició internacional del Principat ha estat sempre fràgil, delicada. Perquè les seves apostes han estat fallides i les conseqüències d’acabar en el bàndol equivocat l’han portada a la doble derrota interna: el 1659 el Tractat dels Pirineus posà fi a les hostilitats entre Espanya i França, a la Guerra dels Segadors, i les dues potències pactaren l’escapçament del Principat. Des d’aleshores les comarques històriques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Fenolleda, Capcir i Alta Cerdanya resten sota sobirania francesa. L’anomenada Catalunya Nord. El 1713 Catalunya, traïda pels mateixos anglesos als que havia ajudat a prendre Gibraltar, continuà la seva guerra particular contra Felip Quint. Un any més tard queia la capital i Cardona, i el rei guanyava el control absolut del Principat. El monarca, aconsellat per les veus de l’absolutisme centralitzador del seu avi Lluís XIV, decretava la dissolució de les institucions de govern de Catalunya i castigava així la llargament rebel pàtria dels catalans, establint alhora les bases de l’estat absolut modern a Espanya.

No hi ha hagut mai a Catalunya un pla global de relacions internacionals, uns eixos constants i sistemàtics de les seves relacions amb els poders del món. I té sentit, tornant a la dita diplomàtica sobre amics i enemics. Però les decisions de a qui donar suport i a qui no sovint han estat precipitades i poc meditades a la llum dels possibles condicionants futurs. En el debat de Gibraltar els catalans no ens podem picar els dits. Cal defensar el dret a l’autodeterminació de tots els pobles i nacions del món. Però això implica comprometre’s amb la coherència. ¿Estem preparats els catalans, per exemple, per a un debat sobre el dret a l’autodeterminació de l’Aran? Podria esclatar amb una hipotètica independència catalana… ¿O direm que no pot existir tal debat perquè l’Aran no és una nació en si mateixa, sinó una part de la gran Occitània? ¿No és, potser, el mateix rerefons sentimental dels gibraltarenys, cent per cent britànics, no pas nacionalment gibraltarenys? ¿Denunciarien amb tanta vehemència alguns polítics nostres l’ofensiva nacionalista espanyola i cortina de fum sobre Gibraltar si, d’acord amb Utrecht, encara avui Menorca, integrant clara dels Països Catalans, fos britànica? Ai, quin embolic! Un cop més els catalans ens fiquem en guerres que no ens pertoquen i tornem a córrer el risc de quedar atrapats com ratolins entre les urpes dels poderosos gats que simbolitzen els vells estats-nació. 2014 no pot acabar, no hauria d’acabar, ni en un 1659 ni en un 1713-14. Ull viu.

La postideologia ha vingut per quedar-se?

Artur-Mas-José-MontillaEl president Montilla (encara candidat), en el seu discurs del ple d’investidura del 23 de novembre de 2006 al Parlament, va afirmar: «Catalunya, avui, no necessita recordar obsessivament la seva marcada personalitat nacional. El que necessita (…) és una acció de govern eficient». Alguns van interpretar aquestes paraules com la declaració de principis d’una nova doctrina de govern per a una «Catalunya postnacional», opinió contestada pel president Montilla des de la defensa de la gestió (quasi de manera obsessiva) i l’epígraf de la «Catalunya social». «Ara és l’hora dels catalans», havien afirmat els seus comunicòlegs, murris, en el lema de la campanya electoral del PSC. Deixant a entendre, naturalment, que fins aleshores tot havia girat entorn Catalunya i no entorn els catalans. Tant en els quasi vint-i-quatre anys de govern Pujol com en els tres primers de govern d’esquerres (el «GEC» que va dir un dia Maragall).

Mirat amb perspectiva, el govern anomenat «d’Entesa» pels seus integrants (de «malnom tripartit», com mai no obliden d’apostillar a la Fundació Campalans) avui pot relatar-se com un projecte que, buscant amb més pena que glòria el desplegament d’un nou Estatut d’Autonomia emparedat al Tribunal Constitucional i la captació de les noves transferències competencials, cercava equiparar l’autonomia catalana als estàndards de benestar escandinau. La culminació d’un horitzó, per cert, llargament anhelat pel president Pujol. Malgrat les bones intencions, el govern es va caracteritzar bàsicament per una actitud contemporitzadora davant la lenta arribada d’aquesta crisi/depressió/recessió/crac on ara som, especialment en el frenètic ritme d’endeutament. Però crec que, sobretot, l’obra de govern es caracteritzà per la manca d’ideologia i, més explícitament, la renúncia de cada un dels seus membres als seus principis i horitzons (socialdemocràcia, independència, ecologisme i socialisme). En certa manera, la postideologia a Catalunya va començar allà, en plena efervescència constructora d’aquest gegantí decorat de cartró pedra de nova Catalunya autònoma, posterior a l’entrada en vigor del nou Estatut, que col·lapsà el 2010.

La descomposició de les ideologies, la deconstrucció de les idees, és un lloc comú de les discussions filosòfiques dels darrers anys a casa nostra. Ens hem ofegat en la homogeneïtzació de l’estat liberal? Potser sí. Potser hem supeditat massa els discursos a les oscil·lants i capricioses lleis del mercat. I de llarg. No s’hauria de fer mai. No s’hauria d’haver fet mai. Però a Catalunya també es va caure en aquest parany. La justícia social, un altre lloc comú dels discursos polítics dels darrers quaranta anys (amb tots els matisos i interessos, des de l’esquerra fins al centre-dreta), va convertir-se en un lema amb més contingut publicitari que tangible i, al final, no només no va ser salvada, la justícia social, sinó que, a més a més, es va convertir en la principal víctima de la crisi. És que no hi ha hagut voluntat de blindar-la? Senzillament, la postideologia l’ha deixat en una intempèrie de la qual cal tornar a recuperar-la per allitar-la i guarir-la. Salvant-la del luteranisme imperant a les lleis del mercat i resituant-la dins d’un control -protagonista- de l’estat, de l’estat del benestar.

D’altra banda, quan alguns intenten explicar per què la ciutadania s’ha allunyat de la política fins a límits insospitats fa tres dècades sempre arriben a una causa contundent: la corrupció. És així realment? És clar que la ciutadania està cansada, fatigada, de l’espiral de casos i processos emmarcats, tanmateix, en la degeneració moral del nostre món. Però acostuma a obviar-se el factor idees: com la democràcia de partits s’ha buidat, precisament, d’idees i, més particularment, d’ideologia, amb l’excusa, comprensible o no, d’una situació econòmica ingovernable i que cal salvar com sigui. I això porta, potser, no només a la creixent emergència dels moviments socials d’arrel assembleària que ara protagonitzen les reivindicacions socials i nacionals (PAH / ANC) sinó, a més a més, a l’adhesió cada vegada més gran de ciutadans als seus principis i les seves accions. La gent ja no només s’expressa a les urnes sinó que busca la democràcia participativa en el si de l’associacionisme amb més exigència i determinació. La postideologia de la democràcia de partits desbordada?

Què haurien de fer els partits tradicionals? Hi ha marxa enrere? Hi ha espai per a la recuperació de la confiança? O ens dirigim cap a un nou sistema de representació política, més participativa i menys orgànica? Moltes coses han de canviar en els propers anys i, potser, és necessari ja des d’ara un exercici de memòria històrica als partits, no precisament en el sentit rememorista del terme, sinó de restauració de principis programàtics, especialment d’aquells donats a llum en moments de teorització més pura, quan en la llarga nit del franquisme hi havia (dissortadament però, també, útilment) temps per a dibuixar quin país voldríem després de la foscor. Naturalment, el país i la seva gent han canviat, i les idees cal posar-les al servei de les persones en funció de les seves necessitats. Però no veig cap anacronisme quan llegeixo que el principi fundacional de Convergència, per exemple, era la  lluita per la justícia social i pels drets nacionals de Catalunya. Això mai no hauria de canviar, oi?

A Catalunya, amb la conquesta de l’estat propi, ara tenim un repte de transcendència, de la resolució del qual en dependrà el futur de moltes generacions. El futur de la justícia social, també, i primordialment. Que el maximalisme (necessari com mai) no renunciï, però, a la transformació diària de la societat. I a la seva preservació. En la gran recessió en què vivim, els especuladors del diner estan aprofitant per revertir conquestes que havien costat molt d’aconseguir. Ens adonem, d’això?

Ara fa uns dies queia l’efemèride de la publicació de la Rerum Novarum, la primera encíclica social de l’Església, de Lleó XIII (1891). Fins aleshores els papes no havien parlat obertament, en clau de present, dels problemes urgents del homes i les dones. Però la revolució industrial havia portat a unes vivències personals de drama i explotació com mai no s’havien vist a Europa, ni tan sols en temps del feudalisme. El que proposa la Rerum Novarum no és una doctrina intervencionista, però refusa -refusava- l’imperi absolut del mercat en les regulacions del treball. La frase més contundent probablement és aquesta: «El salari no ha de ser de cap manera insuficient per alimentar un obrer frugal. Per tant, si l’obrer, obligat per la necessitat o assetjat per la por d’un mal major, accepta, encara que sense voler-la, una condició més dura, perquè la imposen el patró o l’empresari, és veritablement víctima d’una violència, contra la qual reclama la justícia». Víctima d’una violència. Contra la qual ha de lluitar i demanar justícia. L’encíclica va inspirar el sorgiment de la democràcia cristiana, escindida i allunyada inicialment del liberalisme i, en alguns casos, més ancorada cap a l’esquerra, com evidenciaria la participació de cristians en sindicats i formacions polítiques de l’esquerra laborista del canvi del segle XIX a XX. Eren temps d’armament ideològic davant un món radicalment canviant.

Fins aquí, però, la nota històrica. Som al 2013 i la lluita continua. Nacionalment i socialment, a casa nostra. No hi ha espai per a l’electoralisme, el màrqueting com a ideologia o la postideologia mercantilista com a principi de govern. La societat està canviant ràpidament, en busca de respostes, i la política de les institucions, si vol continuar sent representativa d’una voluntat sufragista (o, pel contrari, veure’s desbordada, com podria passar) ha de reomplir-se d’ideologia. D’idees al servei d’un poble. La postideologia ha vingut per quedar-se? Espero que no.

Aznar, Catalunya i l’«ha llegado España»

ha-llegadoDimarts 21 de maig de 2013 al vespre. Gloria Lomana, cap d’informatius d’Antena 3 Televisión (més coneguda per contrades barcelonines per ser l’esposa de Josep Piqué), entrevista l’excap de govern espanyol José María Aznar (Madrid, 1953). L’espai, que no dura més de mitja hora, serveix al polític per glossar un particular programa de govern que ha d’ajudar Espanya a superar l’actual atzucac socio-econòmic i institucional. Un programa que pot resumir-se en dues paraules: Més Espanya.

Dijous 1 d’octubre de 1936 al matí. Miguel Cabanellas, general president de la Junta de Defensa Nacional (el politburó dels militars sublevats del 18 de juliol contra la República), transmet en una imperial cerimònia els seus poders al nou cap de l’Estat nacional, Francisco Franco. Davant d’una multitud reunida a Burgos, el militar convertit en suprema autoritat, pren la paraula i detalla el «programa de la nueva España», fixant en plena guerra civil uns objectius històrics per a la pàtria. La premissa essencial quedarà perfectament recollida, anys més tard, a la Llei dels Principis del Movimiento Nacional (1958), article primer: «España es una unidad de destino en lo universal».

Aquesta presentació sinòptica no és malintencionada: ho prometo. Aznar va guanyar dos cops unes eleccions democràtiques, va ser investit cap de govern dins d’una legalitat i amb prou vot popular i Franco… Franco ho va fer tot a cop de bomba i enfundat en les seves botes de militar. Però, curiosament, tots dos apel·len dins la seva carrera política a una mateixa idea. Una idea que Aznar, amb claredat, ha assenyalat explícitament davant l’audiència: «España tiene unos objetivos históricos que han de ser renovados».

Tiro d’hemeroteca i miro de trobar declaracions semblants en la política catalana dels darrers temps. Encara que no ho sembli, els catalans també som bons amants de la retòrica historicista de les nacions. Curiosament, però, no trobo cap referència als «objectius històrics» de la nació. Quins són els objectius històrics de Catalunya? No els trobo. Sí que se n’ha parlat, i molt, sobre els «objectius històrics del catalanisme» (la preservació de la llengua i la cultura, la regeneració d’Espanya, la consecució d’un autogovern…). Perquè tot projecte ideològic i polític té els seus objectius històrics (des de la supressió de la societat de classes per part del comunisme originari fins a l’exportació global de la democràcia liberal de la doctrina imperial nord-americana). També s’ha mencionat «el destí de Catalunya» (de Tarradellas i Pujol a Montilla, fins a Mas, tots els presidents de la segona Catalunya autònoma n’han parlat en els seus discursos). Però cap inquilí de la plaça de Sant Jaume ha dit quelcom semblant a «Catalunya té uns objectius històrics que han de ser acomplerts o renovats».

Torno, però, a Aznar: «España tiene unos objetivos históricos que han de ser renovados». Amb aquesta proclama l’expresident suggereix que Espanya és un ens amb ànima i vida pròpia que, en moviment continu, resta pendent d’autorealitzar-se, d’eclosionar, de fer la seva personal i singular aportació al concert de nacions del món. Amb tots els respectes: tan grandiloqüent idea em recorda a un cartell del año de la victoria del general Franco, que deia: «Ha llegado España» (creació de Josep Morell, 1939). Espanya com a idea rectora i primera, per damunt de la ciutadania; Espanya com a ens on tothom hi diposita el seu projecte individual. Dins la retòrica romanticista de les nacions no hi ha gran diferència entre el que proclama l’expresident espanyol i el principi suprem falangista-franquista que, prenent Espanya també com una entitat animada, la considera una «unidad de destino en lo universal». I, en conseqüència, té uns objectius històrics. «Más España», sintetitza Aznar, en el camí per a assolir-los.

Aquests dies la retòrica de les nacions es reinventa i els qui busquen incidir en el desenllaç dels conflictes oberts en el si de les societats catalana i espanyola tiren de manual, vell o nou. També dins (l’autoproclamat) flanc esquerre. Quan Alfonso Guerra diu a les pàgines d’El Periódico que «El dret a decidir no existeix» està apel·lant en realitat a Espanya com a dogma (com a entitat animada, com una nació a l’estil romàntic del segle XIX) i està atacant, alhora, la idea de Catalunya com a dogma: per a ell els pobles no són «unidades de destino en lo universal», excepte Espanya (encara que l’il·lustre socialista mai no voldria veure’s associat amb aquest principi del Movimiento Nacional). Una possible resposta a tan desvergonyida i incoherent postura és que, potser sí, Catalunya no té un destí com a pàtria animada. Perquè qui té el dret a decidir, qui ha de gestionar el seu present i futur, són els ciutadans i les ciutadanes del país. És el dret a decidir de la ciutadania. Aquí, compro de totes-totes els principis cívics de la tradició republicana francesa! La ciutadania que decideix. I visca el dret a decidir davant del Más España que amaga, en realitat, una visió reaccionària contra les voluntats democràtiques de la gent.

Resulta curiós, també, i ja acabo, que l’estil d’Aznar, per molt democràticament elegit que fos en el seu dia, és eminentment populista i individualista. El romàntic superhome que encarna en la seva persona la missió de salvar una societat, una pàtria, uns objectius històrics. Se’n recorden? ¡Ha llegado España!

Una llengua sense límits

Sense límits

«No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança». Metòdic i empíric com Pompeu Fabra era, el filòleg normalitzador de la llengua catalana moderna no podia evitar viure la llengua des de l’intangible dels sentiments. Les llengües, manifestacions culturals vives i en moviment, ultrapassen l’estricte àmbit de l’academicisme i emplenen de color i de matisos els carrers, les eres, els camins de les muntanyes, els somriures i els plors de la gent. És l’eina més bàsica de la nostra manifestació antropològica com a humans. És per això que sempre s’ha dit que quan una llengua mor, amb ella mor una manera de veure i explicar el món.

Mor una manera d’anomenar els estels: la concepció de l’univers. Mor una forma de denominar els elements de la natura i els seus quasi imperceptibles canvis quotidians: l’explicació de l’entorn. Mor la capacitat d’expressar els sentiments humans, les alegries i les afliccions: la guaita de la complexitat de la condició humana. Mor, a la fi, una cosmovisió i una comprensió del món a la terra i més enllà.

Quan era petit l’escola en català va revolucionar completament la meva visió del món i va ampliar-ne els límits a velocitat de creuer. A casa som castellanoparlants, fills del desert d’Almería i les seves agres, fascinants i misterioses textures, i vivíem i vivim en un molt divers barri de Canovelles on l’avi ens va portar fa quaranta anys i on, d’aleshores ençà, la llengua castellana palpita fortament… ara amb l’àrab i l’amazic. Així doncs, vaig conèixer Catalunya i el català a l’escola. Però el que més va revolucionar la meva dimensió –si se’n vol dir– cultural d’aquest tros de món va ser el coneixement de la ciència, la literatura, la geografia… en català. Després va venir, a edat més adolescent, la descoberta d’Homer i el poema dels poemes de l’univers traduït a la llengua de Joanot Martorell, la memorització de les parts d’una cèl·lula, la comprensió d’un estat ideal platònic… Un dia la mestra ens va dir que hi havia hagut un senyor que havia volgut convertir aquella llengua tan completa i polièdrica en una «llengua pijama» i jo em preguntava què era una llengua pijama perquè, fullejant la meva primera enciclopèdia que vaig tenir en català, gràcies al pare (el meu estimat Salvat Català, primera pedra del meu obsessiu afany col·leccionador d’enciclopèdies), fullejant-la… tot l’univers i tota la Terra i tota la seva geopolítica, i tots els homes i dones amb un paper en la història global… en fi, tot era allà perfectament explicat!

Avui encara hi ha gent, molta d’ella amb poder i influència, que veu el català com una llengua de segona. Gent que no ha comprès que el català no es queda a la porta del laboratori sense entrar, que és capaç de navegar a través de la fibra d’Internet, que genera coneixement i saber i, sobretot, que expressa sensacions i sentiments com qualsevol altra llengua. Per lluitar contra aquesta terrible ignorància, armada amb un projecte polític de residualització, existeix la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català. Martí Gasull mai no es va cansar d’explicar que l’objectiu de la PLL era autodissoldre’s perquè, el dia que la Plataforma deixés d’existir, seria el dia en que el català seria tan normal com el francès, el castellà o el portuguès als seus respectius àmbits d’incidència. «El català té molt de valor i val la pena perquè és útil», explicava en Martí en una entrevista al 2009. La utilitat és la força de la llengua, perquè és la constatació que batega amb força. Aquesta radicalitat del valor present cal connectar-la amb l’esperit optimista de Fabra: no abandonem mai la tasca ni l’esperança.

Hi ha un objecte metàl·lic que viatja en aquests moments més enllà de les fronteres del Sistema Solar, la Pionneer 10. Aquesta sonda, llançada el 1972 des de Cap Canaveral, porta enregistrada en un dispositiu interior gravacions de sons del planeta Terra i de persones: la parla humana. La llengua. Els enginyers de la NASA van pensar que, si un dia la sonda acabava (o acaba) en mans d’alguna llunyana civilització intel·ligent, caldria donar algunes pautes simbòliques (culturals!) per a que aquells suposats éssers entenguéssim qui érem els humans d’aquest petit planeta blau. La Pionneer 10 i els seus enregistraments sempre m’ha fet pensar en l’esclatant valor d’una llengua com la que parlem. La llengua és una sonda que llancem a la resta del món explicant qui som. És com el llibre que obres a l’estranger, enmig d’una torre de Babel i, d’alguna manera, et parla de tu perquè parla en la teva llengua. Una sonda que tot ho explica, una llengua que tot ho viu, una llengua que tot ho pateix. Una llengua que diu què som nosaltres i què fem aquí, en aquest univers. Ahir i avui i per als que vindran. Una llengua sense límits. Això ha de ser el català.

Gràcies companys i companyes de la Plataforma per seguir trencant les fronteres, per seguir treballant per una llengua sense límits!

Diego Sola

L’emigrant (NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

Llegíem fa unes setmanes en aquest diari la història de Berenguer de Palou, presumpte vallesà, que s’avançà set-cents anys a la globalització amb una triangulació viatgera ben sorprenent per l’època: la Manxa-Mallorca-Egipte. Avui, desenes d’homes i dones, la majoria d’ells joves, abandonen cada mes la nostra comarca a la recerca d’una feina i un sou dignes. (continua llegint a NacióGranollers.cat)

Feliç 2029 (NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

 

No es preocupin que no és la meva intenció amb aquest títol publicitar el nom de la propera discoteca de moda que coroni Granollers com a reina de la nocturnitat (ironia). Saben vostès qui era Alexandre Deulofeu? (continua llegint a NacióGranollers.cat)

“Ah! Però d’això… es cobra!?”

Ramon Casanovas, el primer per l'esquerra, amb els  candidats de CiU a les eleccions municipals de 1979 (Josep-Oriol Muntanya,  el veterà Pere Canal i en Josep Garrell). Foto: Pere Espaulella (AMGr)

Ramon Casanovas, el primer per l’esquerra, amb els candidats de CiU a les eleccions municipals de 1979 a Granollers (Josep-Oriol Muntanya, el veterà Pere Canal i en Josep Garrell). Foto: Pere Espaulella (AMGr)

“Una persona que pren decisions sobre més de 40 milions de persones hauria d’estar millor retribuïda (…) els sous dels polítics no són suficients i aquest és un debat que la societat espanyola no està disposada a acceptar”. Les paraules no són meves, és clar, sinó d’un destacat dirigent polític català a Madrid. Josep Antoni Duran i Lleida per a més senyes. No entraré en aquestes línies a valorar si en Duran té raó o no, però la polseguera que aquestes paraules (justificadament) va aixecar ha tingut una flaquesa de debat important: què és la política? I per què un ciutadà s’implica en la vida política de la seva comunitat?

Si un brillant economista del món privat és sondejat pel president d’un govern per ocupar la cartera d’Economia i Finances i aquest li respon a l’oferiment amb un sonor ‘NO’ perquè addueix que a l’empresa privada guanya tres o quatre vegades més que el que guanyaria com a virtual conseller… potser el problema el té el brillant economista i, a més, és un problema de consciència cívica del personatge, no? No crec que el governant s’hagi d’estripar les vestidures suggerint que sense poder oferir un sou gegant no hi ha possible captació de talent. Cap dels notables de l’assemblea atenenca en els millors temps de Pèricles no cobrava ni un dracma per la seva assistència. I de rics n’eren un bon tros!

S’ha capgirat el sentit de les coses i, mal que pesi repetir-lo, dels valors. La política, que ha estat un servei de sempre, on molta gent ha perdut  (i perd!) més diners dels que pot arribar a guanyar (la inversió cívica, el temps, l’esforç i la feina gratuïta i voluntària) ja no és atractiva -naturalment- per als qui han convertit el diner en el Déu del segle XXI i en una religió particular.

I és clar que un polític ha d’estar ben pagat…! I ha de tenir un sou d’acord amb el pes de la seva responsabilitat. El debat no és aquest. El debat és quin és el principi motor, el primer i més instintiu, que porta l’home o la dona al servei públic: la carrera o el servei (?). Al noi que ingressa en les joventuts d’un partit palesant que el que li agradaria és “dedicar-se a la política” (amb la connotació activa-professional del dedicar-se) se li ha de dir que ‘no’ i ‘adéu-siau’. ‘Forma’t i torna d’aquí deu anys’. I al professional que fa bé la seva feina i que mostra inquietuds pels interessos col·lectius de la comunitat se l’ha d’esperonar a implicar-se i, si cal, alliberar-lo professionalment per a que pugui exercir el seu talent al servei de tots i pagat per tots a través dels nostres impostos.

Les paraules d’en Duran són molt poc oportunes no perquè ara no toqui parlar d’això “amb la que està caient i bla bla bla”… No. Ho són perquè pretenen obrir un debat sense, prèviament, haver parit el debat dels debats que aquesta societat necessita amb urgència: què és la política i com podem servir els ciutadans des de la política? Aquesta ha de ser la república veritable en el sentit cívic i polític. Tota la resta són absurdes i absolutes tonteries que no ajuden a sortir del pou on tots plegats ens hem ficat.

Tot aquest debat m’ha recordat la figura d’en Ramon Casanovas i Tresserras (1917-2009), Medalla de la ciutat de Granollers, un dels fundadors d’Unió Democràtica a la capital vallesana, home inquiet i increïble. Segurament, una de les persones més bones que mai he conegut. El vaig tractar ja gran quan, cada dos dimecres, solia visitar-lo al seu pis del carrer Enginyer de Granollers per posar al dia la comptabilitat d’Òmnium (l’home superava els noranta anys i encara feia Excels a un ordinador portàtil amb tot de números i conceptes, com a tresorer nonagenari!!). Parlàvem d’Òmnium i els seus números però, sobretot, de la vida i el passat i… ah… el futur, tan incert i intangible! Vaig preguntar-li un dia com va ser això de ser regidor en el primer ajuntament democràtic de Granollers, el 1979. “El primer dia” -respongué amb aquella rialla seva tan serena i divertida- “va venir el secretari de l’ajuntament i em va preguntar, a mi i als meus companys de Convergència i Unió que… a on ens havia d’ingressar els quartos per assistir als plens!”. Un Casanovas més jove va quedar tot sorprès i no li semblà ignorant la resposta que tingué per al secretari: “Ah, però d’això… es cobra?!”, digué tot innocent! Gran. I savi.

M’agradaria que el proper cop que algú torni a parlar del sou dels polítics, sigui un ciutadà anònim o un ciutadà ficat en política, pogués pensar per un moment en testimonis (que n’hi han molts) com el d’en Ramon Casanovas. En aquesta vida res no és gratis… Sí! Però, indiferentment del que guanyis o deixis de guanyar, per davant de tot hi ha el servei. “D’això es cobra?”. Un utòpic secretari del present de la república ciutadana hauria de respondre: “Sí, i molt bé!! Però no saps quant s’arriba a treballar!!!”. Aquesta és la veritable revolució pendent. Ep! No només dels polítics, que no són més que ciutadans en acte de servei públic, sinó de tots els ciutadans en conjunt, els que es dediquen a la política, els que arreglen cotxes, els que serveixen cafès i els que cacen mosques… per conformar la nova democràcia per al nou estat que volem. Llistes obertes, fiscalització dels representants al districte electoral i contacte directe amb l’elector. Torno a insistir en allò que deia Thomas Jefferson: “Quan algú assumeix un càrrec públic, ha de considerar-se a si mateix una propietat pública”. O comencem bé o seguirem en un limbe infinit de vanitats i debats estèrils in saecula saeculorum. Amén.

Nosaltres, el poble…

1776-declaració d'independènciaReprenc l’escriptura en aquest bloc la setmana de l’aprovació de la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. Esperançadora per a alguns. Decebedora per a d’altres. Insidiosa per als qui s’hi oposen radicalment. Il·legal per als que necessiten evitar la ruptura entre Catalunya i Espanya. Legal per als qui creuen que assenta un principi de sobirania inapel·lable sobre el qual es podrà construir el nou estat català. Fet important i transcendent, en tot cas.

El procés m’ha fet pensar en certa maldestreria instal·lada darrerament en el parlamentarisme català, una natural i reincident tendència a fer les coses -des d’un punt de vista formal- un xic malament. I no perquè el document no estigui ben plantejat des d’una perspectiva jurídica que, pel que fa al cas, acompleix totalment la funció d’establir un principi de sobirania nacional resident en el Parlament, sinó perquè un viatge a les entranyes del procés palesa presses, errors i manca de precisió. En definitiva, una manera de fer les coses tal com surtin i sense pensar en el que llegiran les futures generacions.

El preàmbul de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, posteriorment transformat al quiròfan de Madrid, fou encarregat a Xavier Rubert de Ventós. Era un text dens, però molt ben fet. Vuit anys més tard, el país es troba a punt de fer el salt a l’emancipació nacional i els nostres parlamentaris que, en realitat, no haurien de necessitar l’ajut de ningú per escriure la millor declaració possible, han teixit un text rebuscat que acaba dient el que a tots ens interessa, però amb mil i una giragonses.

Hi haurà qui pensi que criticar això és ser primmirat i s’equivocarà. En el Segon Congrés Continental (1774-1776)  els representants de les Tretze Colònies van votar i ratificar, el 4 de juliol de 1776, la Declaració d’Independència dels nous Estats Units d’Amèrica. Els nous legisladors s’expressaven amb claredat: “Declarem: que aquestes colònies unides són, i han de ser per Dret, estats lliures i independents; que queden absoltes de tota lleialtat a la corona britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com estats lliures i independents, tenen ple poder per declarar la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a què tenen dret els estats independents”. Si la Declaració de Sobirania del Parlament s’inspira, com tot sembla indicar, en processos com el nord-americà i, més contemporàniament, en el de les repúbliques bàltiques, caldria no perdre ni un bri d’èpica a l’hora d’inspirar el procés. Èpica com a sinònim de contundència, en aquest cas.

La Declaració de Sobirania no és un mal text i, depèn com vagin les coses, passarà a ser un document de la història. La pedra sobre la que s’articulà el nou estat. Però mentre això no arribi, hom no deixarà de pensar en que ens cal més destresa i menys potinejar l’adversari, més fermesa i menys eufemismes i més literatura per proclamar una cosa ben senzilla: la sobirania nacional de Catalunya resideix en el poble català, del qual emanen els poders del Parlament i la Generalitat. I aquesta frase som molts els que l’hem trobat a faltar a la Declaració. Seguim, però, endavant…

P.S. Tan de bo en pocs anys puguem encapçalar la nostra pròpia Constitució amb un sonor “Nosaltres, el poble…”. Radicalitat democràtica.

Fora d’Europa? Catalunya és Europa!

CatalunyaEuropa

“Esta independencia sería nefasta para Cataluña. Cataluña pasaría de ser de las regiones más ricas de España a ser uno de los países más pobres de Europa.” La cita literal. Això és el que ha afirmat en una entrevista radiofònica la delegada del govern espanyol a Catalunya, la fins fa uns mesos diputada al Parlament, María de los Llanos de Luna. Hi ha qui ha volgut veure en les seves declaracions una mostra d’ignorància supina, d’altres hi han vist mala fe, o, fins i tot, totes dues coses alhora. Jo penso més aviat que aquest discurs té un fons ben estudiat i intenta sembrar un argumentari de la por pel que fa a la viabilitat (o no) d’un estat català, independent, social i de dret, en el si de la Unió Europea.

Desconec la teranyina institucional, jurídica i econòmica que hauria de teixir-se en el supòsit de posar en marxa un procés de constitució de l’estat català, un estat existent en l’ordre europeu fins el 16 de setembre de 1714 (data del decret d’abolició de la Diputació del General i de l’ordenament constitucional modern de Catalunya, poc dies després de la caiguda de Barcelona). Però, més enllà d’aquesta manca d’argumentari de pro (un argumentari i un esborrany d’arquitectura institucional que m’agradaria que el nostre govern tingués preparat ja), hi ha algunes coses que poden ser afirmades i defensades:

Ha dit la delegada del govern espanyol que Catalunya sortiria de la Unió Europea en constituir-se com a estat i ha posat el país, si decidís fer camí per lliure, a l’alçada d’Albània (i que em perdonin els albanesos), ja que –segons els indicadors econòmics– aquell és un dels països més pobres d’Europa. Això últim d’Albània no ho afirma Llanos de Luna però ho dic jo, perquè és una interpretació vàlida del teorema de Llanos. Un teorema que, amb molt poques paraules i frases d’impacte, ha marginat Catalunya de la primera línia europea, la dels constructors i forjadors d’Europa, a un darrer rengló, el la de la misèria.

Catalunya fora d’Europa? De la Unió? Del projecte europeu? Senzillament delirant! Primer perquè Catalunya és la porta a través de la qual Espanya ha entrat a Europa i Europa ha entrat a Espanya. Segon perquè, històricament, mentre el projecte de Castella-Espanya ha estat eminentment atlàntic el de Catalunya i els antics regnes de la Corona d’Aragó ha estat europeu. Que no vol dir que, amb el temps, el d’Espanya també ho hagi estat (des de l’arribada dels Habsburg al tron de Castella), però no en primera instància. Tercer, perquè la industrialització de l’Europa occidental va tenir, a Espanya, Catalunya com a únic territori “participant”. Quart, perquè la tradicional riquesa econòmica de Catalunya ha estat un factor determinant per a l’evolució d’Espanya cap a estàndards acceptables de cara al seu ingrés a la unió monetària de la Unió.

“La independencia supondría para Catalunya un empobrecimiento tremendo. Esto sólo lo defienden las personas que no quieren a Catalunya”, ha afegit Llanos de Luna. L’amor a les pàtries no pinta res en aquest tema. Però sí que pinta molt el fet que, potser, –això ho dic jo– “la indepencencia supondría para España un empobrecimiento tremendo” (mentre no es posin les piles, és clar). I, ara mateix, la no-independència està suposant ja l’empobriment de Catalunya. Fet i fet, però, Catalunya mai no deixarà ser part d’Europa… Caram! És que Catalunya és Europa!

Una nova Catalunya

“Avui, Catalunya és necessàriament un focus d’irritació i de subversió. Val a dir que no és una situació nova (…). Insisteixo només en això:  l’encaix de Catalunya [amb Espanya] és molt deficient, molt incòmode, i d’aquí deriven gravíssimes conseqüències per a tothom i de tota mena (…). Catalunya està abocada a una ineluctable decadència econòmica…”[*]

…i no només econòmica, com bé il·lustra Jordi Pujol al seu sempre desconegut Des dels turons a l’altra banda del riu, els escrits de presó de les primeries dels anys seixanta del segle passat.

La lectura no és gratuïta: projecta en bona part la radiografia actual del nostre país, perquè Catalunya és en aquesta segona dècada del segle XXI “un focus d’irritació i de subversió”. Subvertir és “destruir, tirar a terra l’ordre establert, uns principis, una regla, etc.” (GEC) i entenc que la subversió de la qual parla el Pujol dels seixanta és la subversió que corca les bases d’una societat, els  seus valors i el seus codis d’entesa col·lectiva. La greu crisi socioeconòmica que viu Catalunya –com bona part d’Occident– ha dinamitat el cor de les estructures nacionals que afaiçonen l’imaginari col·lectiu del país com a conseqüència d’un autogovern insuficient, d’una trajectòria política erràtica en els darrers deu anys i d’una pèrdua de valors eficients.

D’aquí a uns mesos Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), vertebrada com a pal de paller d’un catalanisme col·lectiu (definit a la darrera ponència ideològica de CDC (juliol de 2008) com a “moviment que propugna  i defensa el ple reconeixement de la personalitat política i nacional de Catalunya” i que va intrínsecament lligat a “l’exercici de la sobirania nacional per part del poble de Catalunya”[**]) haurà de respondre a qüestions claus que afecten el futur de la nostra societat, tant en termes de nació com de progrés col·lectiu. El congrés nacional s’albira en el moment de major complexitat política i social en temps democràtic, quan molts aspectes considerats fins ahir immutables (institucions, garanties socials, drets i deures) estan sent qüestionats, de forma individual i col·lectiva, davant la crisi general del sistema global i particular que ens vam dotar fa dècades. Sembla talment com si tota una època hagués arribat a la seva fi –potser seria escaient dir el mateix en un convençut temps verbal present– i fos urgent una resposta clara, amb deures immediats i futurs, per salvar l’autogovern i el benestar social dels catalans. Salvar, en definitiva, el projecte col·lectiu que tots hem construït.

Tenint –crec– uns lideratges consolidats, Convergència necessita apostar decididament per la materialització institucional i social dels seus discursos ideològics. Això no només passa per l’acció de govern sinó també per la ben anomenada feina de carrer, que correspon més al partit-moviment polític, però també al govern. Tanmateix, potser és el moment de superar vells esquemes diferenciadors, vells binomis  amb vernís altern, i cal que govern i moviment polític siguin (més que mai) dues rodes d’un mateix eix. I aquí voldria remarcar que crec important redefinir la idea de partit per tornar als seus orígens i esdevenir moviment (actiu, aglutinador, plural, cohesionador, constructor i motor del catalanisme polític). Catalunya és una idea inconclusa en les seves conquestes polítiques i socials. Com a tal, cal una gran plasticitat per assolir amb urgència els objectius necessaris per a superar la crisi de consciència col·lectiva i de sistema socioeconòmic.

Voldria tornar a Pujol per assenyalar un altra paral·lelisme del passat que parla molt de les dificultats presents. Al pròleg de Construir Catalunya (1979) el president recorda la famosa pujada d’infantesa al Tagamanent, el petit i vallesà pic menor del Montseny, de proporcions ben humanes. La pregunta “Què he de fer per Catalunya?” de Pujol té uns orígens indefinits en la seva memòria: “És una bella idea que es devia ficar en mi per molts camins i de moltes maneres, però que jo sovint, per donar-li corporeïtat, per fer una simplificació falsa però entenedora lligo amb una anècdota de fa molts anys (…), de quan el meu oncle havia sortit feia poc de la presó i em va dur amb un seu company al Tagamanent. I m’explicaven, tot pujant, que a dalt hi havia un parell de masies, i una església i una era. Però quan hi vàrem arribar ho trobàrem tot destruït: destruïda l’església, plenes de guixades les parets; abandonades les masies (…). A aquells dos homes que m’acompanyaven aquell espectacle els aclaparà, i els recordo drets, al llindar de l’església, traslladant a tot Catalunya la impressió de derrota, de desànim i destrucció (…). ‘Que en passaran d’anys abans no haurem pogut reconstruir tot això.’[†]

Catalunya té ara més pressa que mai. Perquè, malgrat que –per  fortuna, i tornant a la sempre recorrent cita de Vicens Vives– “les nostres forces de resistència són superiors a les de disgregació”[‡], la força que van emprar aquells homes que pujaren al Tagamanent per reconstruir el país és ara molt ràpidament contestada per forces externes de gran envergadura.

El congrés nacional de Convergència és una ocasió idònia –i necessària– per marcar els temps de la història i treure Catalunya de la irritació i la subversió que citava al començament. Les respostes als debats plantejats, però, hauran de ser més fermes que mai. Al centre d’aquest debat hi ha, és clar, com concentrar el subjecte de sobirania col·lectiva a les mans del poble de Catalunya i les seves institucions per refundar l’estat del benestar i construir una nova Catalunya que gasti a plena disponibilitat tota la seva sobirania en un context de radicalitat democràtica. La premissa és clara, però mai fàcil: vèncer la fi de la postmodernitat i conquerir tota la sobirania  nacional per al conjunt del poble de Catalunya.


[*] PUJOL, Jordi, Des dels turons a l’altra banda del riu (Barcelona: Pòrtic, 1979), pàg. 234.

[**] Recollit a la ponència L’aportació de CDC a la refundació del catalanisme, pàg. 12 , del XV Congrés de Convergència (Barcelona, juliol de 2008).

[†] Aquest passatge també és recollit a PUJOL, Jordi, Memòries. Història d’una convicció (Barcelona : Proa, 2007), pàgs. 64-65.

[‡] Citat a Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans  de VICENS VIVES, Jaume (1954). L’historiador intentà amb aquesta obra un assaig sobre la psicologia col·lectiva del poble català.

Qui escriu això? Diego Sola (Granollers, 1988. Canovellí). Historiador i divulgador. Llicenciat en Història i doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona.

Professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Intentant cultivar la tasca d'historiador, la no sempre fàcil tasca de comprendre com som, d'on venim i cap a on anem. (+perfil)
Historiar, fer història, és com teixir un brodat de trames i colors diversos. Fer història implica exercir, també, l’ofici de cronista. Un cronista que parla del passat però, també, del present. La història és l’ahir i és l’avui. Aquí i ara, mirem el passat que ens ha precedit i excavem la complexitat del nostre segle.

No en va, i com deia Ciceró,
“la història és mestra de la vida”!
Anuncis