Un poblat neolític a tocar del Congost

La revolució neolítica va ser el primer procés de canvi transcendental en la història de la humanitat. Sabem que el pas del nomadisme (on els homes i dones subsistien bàsicament de la caça i la recol·lecció) al sedentarisme (la vida en poblats estables) va venir propiciat per unes millores en la relació de l’home amb el seu medi: amb la pràctica de l’agricultura, s’estabilitzava l’accés als aliments, mentre que la ramaderia, fruit de la domesticació de diversos animals (iniciada fa uns 10.000 anys al Pròxim Orient), permetia l’accés a productes com la llana i la pell, i alhora, suposava una font d’alimentació calòrica estable (carn, llet…).

A Canovelles les circumstàncies atzaroses que acostumen a envoltar les troballes arqueològiques han tornat a endinsar-nos en un viatge en el túnel del temps (i és un viatge de 6.000 anys!), després de la ja de per si excepcional descoberta del jaciment de Ca l’Estrada I durant les obres de la Ronda Nord l’any 2004. D’entre les valuoses restes materials d’aquella troballa vam poder guanyar per al patrimoni col·lectiu un menhir-estàtua amb una figura antropomorfa, l’anomenat menhir de Ca l’Estrada, datat en el tercer mil·lenni abans de Crist. És, de fet, un dels menhirs antropomorfs (que representa una figura humana venerada per la comunitat que vivia a Ca l’Estrada) més antics dels trobats a la Península Ibèrica.

En el decurs de les obres per a la construcció de l’escola Els Quatre Vents s’ha trobat una altra joia arqueològica: el paviment -la solera, de fet, composada per còdols de riu- de dues cabanes circulars del que seria la part habitacional del poblament de Ca l’Estrada. Aquests habitatges s’acostumaven a construir amb fang i branques de fusta però també amb un fonament sòlid, com és el cas d’aquestes dues soleres. Aquesta estructura ha estat rarament localitzada -conservada- en altres jaciments de poblats neolítics, el que fa de la descoberta del jaciment de Ca l’Estrada II una troballa excepcional per al coneixement de l’organització i distribució de l’espai en els poblats neolítics europeus.

El jaciment de Canovelles s’inscriu en l’anomenat Neolític mitjà a Catalunya (4.500-3.500 a.C.) i, tot i que els arqueòlegs encara tenen un llarg treball per endavant, sembla que podem datar-ho vers el 4.000 a.C., en la plenitud de la revolució neolítica al nostre país. En aquell temps únic de la història humana es va produir el que anomenem especialització del treball: les comunitats agrícoles i ramaderes, establertes de manera permanent en un lloc, es repartien les tasques a realitzar. Mentre uns pobladors es feien càrrec dels ramats, d’altres cuidaven els conreus. Uns pocs, per l’especialització que requeria, treballaven la ceràmica per emmagatzemar el menjar, o la producció dels teixits, els cistells i altres utillatges per al rebost i la vida quotidiana del poblat. La divisió del treball és el precedent d’una organització social complexa, amb el sorgiment, ja aleshores, d’uns responsables màxims, els caps dels poblaments, que esdevindrien els guies d’aquestes comunitats de pobladors: la societat avançava cap a la complexitat futura que s’esdevindria durant l’edat dels metalls. De fet, el menhir de Ca l’Estrada descobert fa més de deu anys podria representar una d’aquestes figures-guies del poblat.

Ca l’Estrada II era un poblat a escassos metres del riu Congost. Els seus fundadors van decidir establir-s’hi perquè tant la proximitat del riu com la xarxa de torrents que regaven la plana entre el riu i les carenes de Bellula i de Can Cuana permetien un accés il·limitat a l’aigua per a l’autoconsum i, molt especialment, per a l’agricultura. Cal suposar que a l’entorn del poblament se situaven els conreus de la comunitat i un espai per a estabular els ramats: entre les joies d’aquesta descoberta arqueològica destaca una tomba d’un individu adult acompanyat de l’esquelet d’una cabra i un vas. A Ca l’Estrada II el món dels vius es barrejava amb el dels morts: els difunts de la comunitat s’enterraven a tocar dels habitatges desitjant, segons les interpretacions antropològiques predominants, que aquests protegissin l’esdevenir de la comunitat.

Però Ca l’Estrada II ens pot ensenyar encara molt més sobre com vivien els nostres avantpassats prehistòrics de fa 6.000 anys: com ja va passar durant les excavacions del 2004, s’han trobat restes de sis nous focs. Els grans fogars del poblament canovellí assenyalen a un possible costum comunitari, el dels grans àpats cerimonials on tota la comunitat s’aplegava a l’entorn del foc per rostir els aliments al damunt d’una llar a l’aire lliure que era un espai ritual i sociabilitzador de primer ordre.

Som, doncs, davant d’una troballa arqueològica que ens permetrà aprofundir en l’articulació de les societats neolítiques a la Península Ibèrica, una descoberta que, com la del jaciment de La Draga a Banyoles l’any 1990 -d’un moment anterior, el del Neolític antic, vers el 5.000 a.C.-, aporta noves i vitals dades sobre la vida prehistòrica, dades en què cal aprofundir per completar el difícil trencaclosques de les societats anteriors a l’escriptura i l’organització estatal. Canovelles, poblament neolític excepcional!

Diego Sola

Anuncis

Granollers, 1710-1714: quan tot canvià per sempre

Dijous de mercat. La Felipa surt apressada de la llotja de la Porxada. Acaba de discutir abraonadament amb el fariner per dues lliures de farina. «No et daré res fins que em paguis els dos barrils de farina que us heu endut a primera hora!», li ha etzibat el venedor. «Això demana-li al Consell de la Vila, que és qui paga la festa!». «Paga’m els barrils i et donaré les dues lliures que em demanes», insisteix, murri, l’home. «Per caritat, són pels mossos de la casa, que mengin almenys una mica de pa, si us plau…», ha respost la Felipa. «Dona: amb tot el que us en sobrarà, bé s’atiparan!». La cuinera remuga una maledicció inaudible i torna als baixos del palau dels Perpinyà-Masferrer, a l’est de la plaça del mercat. Arrambada a la porta que mena l’accés a les cuines reposa tranquil·la la senyora Maria Rosa Santpere, convertida en primera dama de la casa per defunció de la seva sogra, l’esposa de l’Anton Grat de Perpinyà, un jurista d’origen gironí amb una brillant carrera política com a exdiputat de la Generalitat i defensor de Barcelona contra Felip V el 1706. «Vostra mercè: com ens en sortirem d’aquesta?», pregunta amb humilitat fingida la Felipa. «Dona: no vull laments! Que no es digui que a can Masferrer no som capaços de rebre amb la pompa que mereix el rei nostre senyor!!», crida amb veu aguda la mestressa de la casa. «Sí misenyora», respon mecànicament la cuinera, que acumula molts anys d’experiència en aquell casal. Però no calla: «D’això… Els nous mossos de cuina estan fent malbé les olles». «Prou, Filipa!», salta la dama mentre uns homes carregats de tapissos enrotllats passen frec a frec d’elles, camí de la planta noble per guarnir els salons, «calla i ajuda’ls o ves-te’n per no tornar mai més. Avui aquesta no és la teva cuina. Com tampoc no és casa nostra. Avui és la casa del rei!». (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

 

Per què la Catalunya-estat no sortirà de la UE ni de l’euro

Fent números
Sovint, en un divorci, les dues parts del matrimoni surten econòmicament mal parades. Pel que fa a Espanya, Catalunya i la UE, pot passar igual.

Desconec completament la filigrana dels tractats de la Unió Europea o del dret comunitari. Ni sóc jurista ni tinc la perspectiva suficient del tema per jutjar si tota la cascada mediàtica dels darrers dies sobre l’expulsió de l’hipotètic estat català de la Unió es justifica veritablement en la normativa europea. L’ànsia amb què s’ha publicat tot plegat, i el desesper amb el que la diplomàcia espanyola s’ha mogut entre Brussel·les i Estrasburg per fer parlar tothom que fes falta, em fa malpensar del que s’està dient. I, per això, he intentat endreçar algunes dades objectives que, posades negre sobre blanc, em porten a pensar que, potser sí, per llei Catalunya hauria de quedar fora de la Unió si se segrega d’un estat membre però, no obstant això, la seva singular posició dins d’Espanya i en relació amb les més potents economies de la zona euro forçarien la tolerància o conllevància d’una Catalunya comunitària per l’article vint-i-set… o sigui: saltant-se tota possibilitat de veto o expulsió per norma. Fins i tot amb el suport entusiasta d’Espanya. Vegem-ho:

  • Amb un Producte Interior Brut (PIB) de 198.633 milions d’euros (dades de l’Instituto Nacional de Estadística), Catalunya no només és la primera autonomia en contribució al conjunt de la riquesa espanyola, sinó que suposa, a més, el 19% del PIB espanyol. Probablement Espanya passaria, de ser la quarta economia de la zona euro, fins ara per darrera d’Alemanya, França i Itàlia, a ser-ne la cinquena, superada pels Països Baixos, un estat de 17 milions d’habitants (Espanya en tindria aleshores uns 38). Espanya afrontaria amb molt poques garanties la seva posició davant dels creditors internacionals.
  • El ritme de destrucció de riquesa de la nova economia espanyola (incapaç de connectar el seu mercat amb una Catalunya aïllada pels aranzels i l’expulsió de la moneda única, com avui vaticinaven a El País) s’agreujaria per la pèrdua del 25% del seu PIB industrial, que és el que li permet mantenir un mercat exterior i el ritme exportador. Aquest 25%, valorat pel Ministeri d’Economia, es correspon amb la contribució de Catalunya al sector secundari. L’economia catalana patiria greument la sortida de l’espai econòmic europeu. Però Espanya, més encara.
  • Amb una Catalunya escindida de l’Estat espanyol, la hisenda pública espanyola patiria un daltabaix considerable. Concretament, i pel que fa a la recaptació de l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF), el Ministeri d’Hisenda deixaria de recaptar 7.661,1 milions d’euros (el 50% que roman en mans de l’Estat després de la cessió de l’altre 50% a les autonomies). Això vol dir que el govern espanyol tindria pèrdues d’un 22% de la recaptació de l’IRPF per la separació de Catalunya (dades de 2010 que podeu veure aquí).
  • Reprenent l’anteriorment esmentada desconnexió entre el mercat nacional espanyol i el mercat nacional català, la situació seria prou complicada per a les exportacions espanyoles: Catalunya i les seves exportacions suposen el 26% de totes les ventes d’Espanya a l’exterior (novament dades de 2010 que podeu veure també aquí). Ja donem per fet que les dificultats també existirien per a una Catalunya fora del mercat comú i aranzelària, amb un decreixement del seu volum exportador, però les pèrdues per al conjunt de les exportacions espanyoles (més de 49.000 milions d’euros si les dades fossin d’ara) deixarien l’economia espanyola i la seva permanència dins de l’euro tocada de mort.
  • Un últim apunt. Els interessos de les multinacionals. Començant per les espanyoles. Un exemple: Inditex està invertint vora 200 milions d’euros en un macrocentre distribuïdor a Tordera. Costa de creure que el govern espanyol contribueixi a perjudicar els interessos de les elits empresarials del seu país, que han invertit o inverteixen a Catalunya. ¿I com rebrien els propietaris de Bayer, Henkel o SEAT-Volkswagen a Alemanya, o Alstom o Danone a França la notícia que les seves macroplantes productores a Catalunya queden aïllades del mercat comú europeu? Resulta difícil imaginar els seus líders polítics, Hollande o Merkel, defensant l’exclusió de Catalunya.

Sí, senyores i senyors: Catalunya fora de la UE i de l’euro patiria. Però el sotrac no seria res comparat amb el que enfonsaria l’economia espanyola i les seves ja de per sí depauperades i endeutades finances públiques. El fantasma del rescat passaria, precisament, de fantasma a realitat corpòria. Per tot això hem de posar en radical dubte les tesis d’una Catalunya fora de la UE i de l’euro: l’execució d’aquestes només portaria el sistema públic espanyol al col·lapse i a l’incompliment dels seus compromisos amb els seus creditors, començant pel Banc Central Europeu. «Una Catalunya independent», ha escrit un opinador espanyol gens sospitós de catalanista, «destrossaria el PIB espanyol» (El País, 13 de gener de 2013).

O sigui: u, que la diplomàcia espanyola ja està actuant amb intel·ligència per utilitzar qualsevol eina i arma argumental legalista per espantar un sobiranisme català amb opcions reals de guanyar la independència. Dos, que la pròpia Comissió Europea està espantadíssima davant d’un panorama que implicaria el no retorn, entre d’altres coses, dels 100.000 milions d’euros amb què s’han rescatat les caixes espanyoles i, qui sap, si amb un bloqueig mortal de l’euro. Tres, que per tots els arguments estadístics exposats anteriorment la independència de Catalunya, de produir-se, suposarà el reingrés automàtic –o el més transitòriament immediat que jurídicament es pugui– dels ciutadans catalans (que ja són beneficiaris de la ciutadania europea) i la seva economia en el si de la Unió. Amb el suport interessat de les autoritats espanyoles, per cert, que tenen tant a perdre amb la independència catalana com la seva mateixa continuïtat en l’euro. Finalment podem afirmar que la Catalunya-estat no quedarà, en cap cas, fora de la UE ni tampoc de l’euro.

Diego Sola

Poder llegir la versió castellana aquí

Por qué la Cataluña-estado no quedará fuera de la UE ni del euro [versió castellana]

Fent números
A menudo, en un divorcio, las dos partes del matrimonio salen económicamente mal paradas. Por lo que respecta a España, Cataluña y la UE, puede pasar lo mismo si se producen bloqueos o expulsiones.

Desconozco completamente la filigrana de los tratados de la Unión Europea o del derecho comunitario. Ni soy jurista ni tengo la perspectiva suficiente sobre el tema para juzgar si toda la cascada mediática de los últimos días sobre la expulsión del hipotético estado catalán de la Unión se justifica verdaderamente en la normativa europea. Las ansias con que se ha publicado todo, además del desespero con el que la diplomacia española se ha movido entre Bruselas y Estrasburgo para hacer salir ante los micrófonos a quien hiciera falta, me hace pensar mal de todo lo que se está diciendo. Por ello, he intentado ordenar algunos datos objetivos que, puestos negro sobre blanco, me llevan a pensar que, tal vez sí, por ley Cataluña debería quedar fuera de la Unión si se segrega de un estado miembro. Sin embargo, su singular posición dentro de España y en relación a las más potentes economías de la zona euro forzarían la tolerancia o conllevancia de una Cataluña comunitaria por el artículo veintisiete… o sea: saltándose toda posibilidad de veto o expulsión por norma. Incluso con el apoyo entusiasta de España. Veamos:

  • Con un Producto Interior Bruto (PIB) de 198.633 millones de euros (datos del Instituto Nacional de Estadística), Cataluña no sólo es la primera autonomía en contribución al conjunto de la riqueza española , sino que supone, además, el 19 % del PIB español. Probablemente España pasaría de ser la cuarta economía de la zona euro, hasta ahora por detrás de Alemania, Francia e Italia, a ser la quinta, superada por los Países Bajos, un estado de 17 millones de habitantes (España tendría entonces unos 38). España afrontaría con muy pocas garantías su posición frente a los acreedores internacionales.
  • El ritmo de destrucción de riqueza de la nueva economía española (incapaz de conectar su mercado con el de una Cataluña aislada por los aranceles y la expulsión de la moneda única, como hoy vaticinaban interesadamente en El País) se agravaría por la pérdida del 25% de su PIB industrial, que es lo que le permite mantener un mercado exterior y el ritmo exportador. Este 25%, valorado por el Ministerio de Economía, se corresponde con la contribución de Cataluña al sector secundario. La economía catalana sufriría gravemente su salida del espacio económico europeo. Pero España, más aún.
  • Con una Cataluña escindida de España, la hacienda pública española sufriría un descalabro considerable. Concretamente, y con respecto a la recaudación del Impuesto sobre la Renta de Personas Físicas (IRPF), el Ministerio de Hacienda dejaría de recaudar 7.661,1 millones de euros (el 50% que permanece en manos del Estado tras la cesión del otro 50% a las autonomías). Esto quiere decir que el gobierno español tendría pérdidas de un 22% de la recaudación del IRPF por la separación de Cataluña (datos de 2010 que pueden verse aquí).
  • Retomando la anteriormente mencionada desconexión entre el mercado nacional español y el mercado nacional catalán, la situación sería bastante complicada para las exportaciones españolas: Cataluña y sus exportaciones suponen hoy el 26% de todas las ventas de España en el exterior (nuevamente datos de 2010 que pueden verse también aquí). Ya damos por hecho que las dificultades también existirían para una Cataluña fuera del mercado común y arancelaria, con un decrecimiento de su volumen exportador, pero las pérdidas para el conjunto de las exportaciones españolas (más de 49.000 millones de euros si los datos fueran de ahora) dejarían a la economía española y su permanencia dentro del euro tocada de muerte.
  • Un último apunte. Los intereses de las multinacionales. Empezando por las españolas. Un ejemplo: Inditex está invirtiendo cerca de 200 millones de euros en un macrocentro distribuidor en Tordera. Cuesta creer que el gobierno español contribuya a perjudicar los intereses de las élites empresariales de su país, que han invertido o invierten en Cataluña. ¿Y cómo recibirían los propietarios de Bayer, Henkel o SEAT-Volkswagen en Alemania, o Alstom o Danone en Francia, la noticia de que sus macroplantas productoras en Cataluña quedan aisladas del mercado común europeo? Resulta difícil imaginar a sus líderes políticos, Hollande o Merkel, defendiendo la exclusión de Cataluña.

Sí, señoras y señores: Cataluña fuera de la UE y del euro sufriría. Pero la debacle no sería nada comparada con lo que se hundiría la economía española y sus ya de por sí depauperadas y endeudadas finanzas públicas. El fantasma del rescate pasaría, precisamente, de fantasma a realidad corpórea. Por todo ello hemos de poner en radical duda las tesis de una Cataluña fuera de la UE y del euro: la ejecución de estas decisiones sólo llevarían el sistema público español al colapso y al incumplimiento de sus compromisos con sus acreedores, empezando por el Banco Central Europeo. «Una Cataluña independiente», ha escrito un opinador español nada sospechoso de catalanista, «destrozaría el PIB español» (El País , 13 de enero de 2013).

O sea: uno, que la diplomacia española ya está actuando con inteligencia para utilizar cualquier herramienta y arma argumental legalista para asustar un soberanismo catalán con opciones reales de ganar la independencia. Dos, que la propia Comisión Europea está asustadísima ante un panorama que implicaría el no retorno, entre otras cosas, de los 100.000 millones de euros con que se han rescatado las cajas españolas y, quién sabe, si con un bloqueo mortal del euro. Tres, que por todos los argumentos estadísticos expuestos anteriormente la independencia de Cataluña, de producirse, supondrá el reingreso automático –o lo más transitoriamente inmediato que jurídicamente se pueda– de los ciudadanos catalanes (que ya son beneficiarios de la ciudadanía europea) y de su economía en el seno de la Unión. Con el apoyo interesado de las autoridades españolas, por cierto, que tienen tanto que perder con la independencia catalana como su misma continuidad en el euro. Por todo ello la Cataluña-estado no quedará, en ningún caso, fuera de la UE ni del euro.

Diego Sola

Llegiu la versió catalana aquí

Entre gitanes i bastons: Canovelles demana el seu lloc al procés històric

002_0799_4

11/09/2013

Bon dia, Canovelles. Són les deu i escaig minuts del matí. 16 graus de temperatura i una terrible humitat ens fa fregar-nos el nas. Una furibunda tempesta ha descarregat un diluvi per contrades canovellines durant la nit. A l’era que envolta l’alzina centenària de la plaça de l’Ajuntament algunes persones van congregant-se tímidament, encara que no poden passar gaire desapercebudes, enfundades en cridaneres samarretes grogues. Aquesta peça les identifica: van al mateix lloc i en la mateixa direcció. A dos quarts d’onze el silenci de la plaça ja és només un vell record. Cent cinquanta persones, canovellins i canovellines d’arreu, des de la Barriada Nova fins a Can Duran i des de Sanaüja fins a Bellulla, una nodrida representació dels antics quatre quarters del poble, s’han citat per fer història. Somriures al rostre retraten la il·lusió d’un dia que ni tan sols un cel encapotat aconseguirà aigualir.

De Ca l’Ignasi ha baixat una estelada gegant que ja comença a ser una mica protagonista de la història recent d’aquest poble. Es desplega davant la mirada entusiasta d’uns i la sorpresa d’altres, passavolants despitats (o no tan despistats… ah!). Es llegeix un manifest: «El país es mou, és un fet», comença l’escrit. I són molts els que, aleshores, donant una ullada a l’entorn humà de la plaça, també pensen que Canovelles es mou i és un fet. Es sacseja l’estelada gegant. Es canta l’himne nacional. S’ofrenen les flors als quatre troncs d’una alzina que ha vist guerres i pau, en nom de la llibertat però també de la tirania. Ella, múrria, sembla posar-se del nostre cantó fent d’aixopluc d’un dia boirós. Sabrà aquesta alzina tan nostrada com acabarà tot això?

Toc de sortida. Una munió de gent abandona a peu l’indret rumb als seus autobusos o cotxes particulars. Cent cinquanta canovellins i canovellines en ruta cap al seu tros d’història. Una gentada que és una representació plural d’un poble ric en la diversitat. Accents i ideologies diverses es barregen en una esclatant i transversal manifestació de civisme i orgull de país i de poble. Al nostra sarró ens enduem les discussions de com guanyar la batalla cívica i democràtica a Canovelles, intentant saltar la tòpica etiqueta del territori comantxe. No: Canovelles no és patrimoni de ningú, sinó de tots els seus ciutadans. No ens frenen unes xifres poc esperançadores sinó que ens mouen les raons d’un projecte que vol llibertat nacional per a un nou projecte de país: un país socialment just i políticament lliure. Viatgem plegats a Pineda de Mar. Perquè volem dir la nostra en el futur de Catalunya i perquè ens sentim orgullosos de Canovelles, el nostre poble. Per si a algú no li queda clar, als busos ens acaben de donar unes xapes que posen l’accent canovellí a les samarretes grogues.

I a Pineda se’ns dóna la terra que volem per unes hores. Un lloc on plantar el nostre canovellisme i agermanar-nos en la nostra condició de catalans amb gent d’arreu (i pinedenca, per descomptat). Ocupant els carrers, camí de la plaça de les Mèlies, Canovelles ho omple tot. Portem amb nosaltres l’Albert Coromines, nebot de l’il·lustre filòleg Joan Coromines i, –vaja!– algú ha canviat durant la nit el nom de la plaça de les Mèlies, ja que una enganxina tapa el nom tradicional assenyalant un nou topònim: «plaça de Joan Coromines». De cop i volta, els canovellins i les canovellines, que són gent que va al gra, s’apoderen de l’espai i el preparen per a un esclat de cultura pròpia i popular. Els amics de Pineda van obrint-nos l’estómac amb l’olor de la fideuà que van cuinant. Uns canovellins espavilats aprofiten dos pins per penjar una pancarta que crida la gent a signar per la independència amb l’exercici del dret de petició. Una pancarta i una urna de cartró (que acabarà la jornada instal·lada damunt de l’asfalt del tram 508) passegen el nom de Canovelles per l’entorn pinedenc. Es fa un buit al mig de la plaça, a tocar de la parada de xurros i l’infatigable speaker esdevé un valent flautista d’Hamelin sota el cel gris per reunir tres-centes persones a l’entorn de la sorra de l’era per presenciar una orgullosa demostració de les tradicions vallesanes i canovellines. La música de les gitanes té una cadència alegre, triomfal. Una melodia que no pot presagiar altre cosa que l’èxit i el desafiament a la pluja. Puja l’adrenalina. Entren les gitanes. Els maresmencs, neòfits en aquesta mena de danses, aplaudeixen encuriosits i encantats. Tot seguir les bastoneres encandilen a la gentada reunida a la plaça. Pèls de punta i ulls humits quan repiquen bastons i es mouen a ritme d’uns Segadors entre heavys i rockers. Han dissenyat la coreografia la nit anterior i han assajat des de l’albada. Però sembla que ho hagin dansat tota la vida. Avui tot es conjura a l’univers perquè tot surti bé. L’Albert Coromines ens regala un monòleg que posa una metafòrica però realista mirada a la vida col·lectiva. I, com a les millors pel·lícules, la gran escena final està per arribar. Gitanes dansant un ball de cintes que ens puja la moral fins a límits estratosfèrics. Un estel ha vingut des de Canovelles. Un estel que no és fugaç, un estel de llibertat que corona la filigrana de cintes convertida en Senyera. La llibertat ve d’arreu. I també del nostre poble. La gent s’agermana en una sardana final on fins i tot els que mai no l’han ballada no poden quedar-ne al marge. És una metàfora del procés que es viu a Catalunya: cada cop menys gent es queda al marge d’un crit de llibertat. Avui, fins les pedres parlaran. Crida a sometent amb l’olor de sofregit i a dinar plegats.

Les hores passen volant. El pas del temps és inexorable i en un dia com el d’avui, més encara. A tres quarts de quatre Canovelles, que ha pres un trosset de Pineda, es desplaça al seu lloc del tram. Algú encara vesteix de gitana canovellina. Deixaran petja. Les cintes onegen al vent de marinada. Arriba el moment decisiu on centenars de milers de persones tornaran a agermanar-se en una hora convinguda, 365 dies després del dia que va canviar l’horitzó de Catalunya, per llançar un missatge al món. Avui és tan important el que som com el que volem ser.  A les 17.14 els canovellins i les canovellines es donen la mà amb gent de tot el país per demanar quelcom senzill d’explicar i d’entendre: la INDEPENDÈNCIA. Contra els qui volen un poble resistent als canvis socials que busquen un alliberament que és social i nacional alhora, Canovelles, amb els seus accents i rostres plurals i diversos, demana un lloc en el procés històric. I ja l’ha ocupat. A ritme de gitanes i cop pacífic de bastó. Un lloc per a Canovelles. L’ocuparà mentre el combat democràtic estigui servit.

002_0825_30Fotos: Toni Calderón

Entre Espanya i Anglaterra: Gibraltar català

Tractat d'Utrecht

Espanya i Anglaterra van estar disputant-se l’hegemonia mundial durant dos-cents anys. Els castellans van retenir el dominium mundi durant bona part del segle XVI fruit de l’exitosa aventura americana i la unió de les corones imperial i hispànica en la figura de Carles d’Habsburg. Els anglesos, per la seva banda, van infringir una severa derrota a l’armada de Felip II enviada a les costes angleses per conquerir la pèrfida Albió i s’acabà el superimperi. Anglaterra va posar les bases del seu domini imperial durant el segle XVII, però a Europa se les havia de veure agrament amb l’emergent França borbònica dels cardenals i reis absoluts. En la retòrica imperial, però, Anglaterra i Espanya continuaven sent les antagonistes perfectes: Monarquia Anglicana contra Monarquia Catòlica. Segurament l’epíleg de tan llarg duel imperial fou el Tractat d’Utrecht (1713), que posà fi a la Guerra de Successió espanyola i establí les bases del domini britànic del món fins a la Primera Guerra Mundial. Espanya es quedava en mans de la Casa de Borbó i, convertida en potència de segona a Europa, podia mantenir el seu imperi a Amèrica i Filipines. La ja Gran Bretanya ratificava amb el tractat la sobirania del seu rei a Gibraltar i… a Menorca, que seria britànica fins el 1783. Per cert, els anglesos van prendre Gibraltar el 1705 amb l’ajuda de tres-cents cinquanta voluntaris catalans.

L’enemic del meu enemic és el meu amic, diu la dita. I diu bé. És la consigna clau de la política internacional. Els catalans la coneixen bé des de la Guerra dels Segadors, quan van oferir el títol de comte de Barcelona (el príncep de Catalunya) a Lluís XIII, l’enemic de Felip IV i el comte-duc d’Olivares. La posició internacional del Principat ha estat sempre fràgil, delicada. Perquè les seves apostes han estat fallides i les conseqüències d’acabar en el bàndol equivocat l’han portada a la doble derrota interna: el 1659 el Tractat dels Pirineus posà fi a les hostilitats entre Espanya i França, a la Guerra dels Segadors, i les dues potències pactaren l’escapçament del Principat. Des d’aleshores les comarques històriques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Fenolleda, Capcir i Alta Cerdanya resten sota sobirania francesa. L’anomenada Catalunya Nord. El 1713 Catalunya, traïda pels mateixos anglesos als que havia ajudat a prendre Gibraltar, continuà la seva guerra particular contra Felip Quint. Un any més tard queia la capital i Cardona, i el rei guanyava el control absolut del Principat. El monarca, aconsellat per les veus de l’absolutisme centralitzador del seu avi Lluís XIV, decretava la dissolució de les institucions de govern de Catalunya i castigava així la llargament rebel pàtria dels catalans, establint alhora les bases de l’estat absolut modern a Espanya.

No hi ha hagut mai a Catalunya un pla global de relacions internacionals, uns eixos constants i sistemàtics de les seves relacions amb els poders del món. I té sentit, tornant a la dita diplomàtica sobre amics i enemics. Però les decisions de a qui donar suport i a qui no sovint han estat precipitades i poc meditades a la llum dels possibles condicionants futurs. En el debat de Gibraltar els catalans no ens podem picar els dits. Cal defensar el dret a l’autodeterminació de tots els pobles i nacions del món. Però això implica comprometre’s amb la coherència. ¿Estem preparats els catalans, per exemple, per a un debat sobre el dret a l’autodeterminació de l’Aran? Podria esclatar amb una hipotètica independència catalana… ¿O direm que no pot existir tal debat perquè l’Aran no és una nació en si mateixa, sinó una part de la gran Occitània? ¿No és, potser, el mateix rerefons sentimental dels gibraltarenys, cent per cent britànics, no pas nacionalment gibraltarenys? ¿Denunciarien amb tanta vehemència alguns polítics nostres l’ofensiva nacionalista espanyola i cortina de fum sobre Gibraltar si, d’acord amb Utrecht, encara avui Menorca, integrant clara dels Països Catalans, fos britànica? Ai, quin embolic! Un cop més els catalans ens fiquem en guerres que no ens pertoquen i tornem a córrer el risc de quedar atrapats com ratolins entre les urpes dels poderosos gats que simbolitzen els vells estats-nació. 2014 no pot acabar, no hauria d’acabar, ni en un 1659 ni en un 1713-14. Ull viu.

La postideologia ha vingut per quedar-se?

Artur-Mas-José-MontillaEl president Montilla (encara candidat), en el seu discurs del ple d’investidura del 23 de novembre de 2006 al Parlament, va afirmar: «Catalunya, avui, no necessita recordar obsessivament la seva marcada personalitat nacional. El que necessita (…) és una acció de govern eficient». Alguns van interpretar aquestes paraules com la declaració de principis d’una nova doctrina de govern per a una «Catalunya postnacional», opinió contestada pel president Montilla des de la defensa de la gestió (quasi de manera obsessiva) i l’epígraf de la «Catalunya social». «Ara és l’hora dels catalans», havien afirmat els seus comunicòlegs, murris, en el lema de la campanya electoral del PSC. Deixant a entendre, naturalment, que fins aleshores tot havia girat entorn Catalunya i no entorn els catalans. Tant en els quasi vint-i-quatre anys de govern Pujol com en els tres primers de govern d’esquerres (el «GEC» que va dir un dia Maragall).

Mirat amb perspectiva, el govern anomenat «d’Entesa» pels seus integrants (de «malnom tripartit», com mai no obliden d’apostillar a la Fundació Campalans) avui pot relatar-se com un projecte que, buscant amb més pena que glòria el desplegament d’un nou Estatut d’Autonomia emparedat al Tribunal Constitucional i la captació de les noves transferències competencials, cercava equiparar l’autonomia catalana als estàndards de benestar escandinau. La culminació d’un horitzó, per cert, llargament anhelat pel president Pujol. Malgrat les bones intencions, el govern es va caracteritzar bàsicament per una actitud contemporitzadora davant la lenta arribada d’aquesta crisi/depressió/recessió/crac on ara som, especialment en el frenètic ritme d’endeutament. Però crec que, sobretot, l’obra de govern es caracteritzà per la manca d’ideologia i, més explícitament, la renúncia de cada un dels seus membres als seus principis i horitzons (socialdemocràcia, independència, ecologisme i socialisme). En certa manera, la postideologia a Catalunya va començar allà, en plena efervescència constructora d’aquest gegantí decorat de cartró pedra de nova Catalunya autònoma, posterior a l’entrada en vigor del nou Estatut, que col·lapsà el 2010.

La descomposició de les ideologies, la deconstrucció de les idees, és un lloc comú de les discussions filosòfiques dels darrers anys a casa nostra. Ens hem ofegat en la homogeneïtzació de l’estat liberal? Potser sí. Potser hem supeditat massa els discursos a les oscil·lants i capricioses lleis del mercat. I de llarg. No s’hauria de fer mai. No s’hauria d’haver fet mai. Però a Catalunya també es va caure en aquest parany. La justícia social, un altre lloc comú dels discursos polítics dels darrers quaranta anys (amb tots els matisos i interessos, des de l’esquerra fins al centre-dreta), va convertir-se en un lema amb més contingut publicitari que tangible i, al final, no només no va ser salvada, la justícia social, sinó que, a més a més, es va convertir en la principal víctima de la crisi. És que no hi ha hagut voluntat de blindar-la? Senzillament, la postideologia l’ha deixat en una intempèrie de la qual cal tornar a recuperar-la per allitar-la i guarir-la. Salvant-la del luteranisme imperant a les lleis del mercat i resituant-la dins d’un control -protagonista- de l’estat, de l’estat del benestar.

D’altra banda, quan alguns intenten explicar per què la ciutadania s’ha allunyat de la política fins a límits insospitats fa tres dècades sempre arriben a una causa contundent: la corrupció. És així realment? És clar que la ciutadania està cansada, fatigada, de l’espiral de casos i processos emmarcats, tanmateix, en la degeneració moral del nostre món. Però acostuma a obviar-se el factor idees: com la democràcia de partits s’ha buidat, precisament, d’idees i, més particularment, d’ideologia, amb l’excusa, comprensible o no, d’una situació econòmica ingovernable i que cal salvar com sigui. I això porta, potser, no només a la creixent emergència dels moviments socials d’arrel assembleària que ara protagonitzen les reivindicacions socials i nacionals (PAH / ANC) sinó, a més a més, a l’adhesió cada vegada més gran de ciutadans als seus principis i les seves accions. La gent ja no només s’expressa a les urnes sinó que busca la democràcia participativa en el si de l’associacionisme amb més exigència i determinació. La postideologia de la democràcia de partits desbordada?

Què haurien de fer els partits tradicionals? Hi ha marxa enrere? Hi ha espai per a la recuperació de la confiança? O ens dirigim cap a un nou sistema de representació política, més participativa i menys orgànica? Moltes coses han de canviar en els propers anys i, potser, és necessari ja des d’ara un exercici de memòria històrica als partits, no precisament en el sentit rememorista del terme, sinó de restauració de principis programàtics, especialment d’aquells donats a llum en moments de teorització més pura, quan en la llarga nit del franquisme hi havia (dissortadament però, també, útilment) temps per a dibuixar quin país voldríem després de la foscor. Naturalment, el país i la seva gent han canviat, i les idees cal posar-les al servei de les persones en funció de les seves necessitats. Però no veig cap anacronisme quan llegeixo que el principi fundacional de Convergència, per exemple, era la  lluita per la justícia social i pels drets nacionals de Catalunya. Això mai no hauria de canviar, oi?

A Catalunya, amb la conquesta de l’estat propi, ara tenim un repte de transcendència, de la resolució del qual en dependrà el futur de moltes generacions. El futur de la justícia social, també, i primordialment. Que el maximalisme (necessari com mai) no renunciï, però, a la transformació diària de la societat. I a la seva preservació. En la gran recessió en què vivim, els especuladors del diner estan aprofitant per revertir conquestes que havien costat molt d’aconseguir. Ens adonem, d’això?

Ara fa uns dies queia l’efemèride de la publicació de la Rerum Novarum, la primera encíclica social de l’Església, de Lleó XIII (1891). Fins aleshores els papes no havien parlat obertament, en clau de present, dels problemes urgents del homes i les dones. Però la revolució industrial havia portat a unes vivències personals de drama i explotació com mai no s’havien vist a Europa, ni tan sols en temps del feudalisme. El que proposa la Rerum Novarum no és una doctrina intervencionista, però refusa -refusava- l’imperi absolut del mercat en les regulacions del treball. La frase més contundent probablement és aquesta: «El salari no ha de ser de cap manera insuficient per alimentar un obrer frugal. Per tant, si l’obrer, obligat per la necessitat o assetjat per la por d’un mal major, accepta, encara que sense voler-la, una condició més dura, perquè la imposen el patró o l’empresari, és veritablement víctima d’una violència, contra la qual reclama la justícia». Víctima d’una violència. Contra la qual ha de lluitar i demanar justícia. L’encíclica va inspirar el sorgiment de la democràcia cristiana, escindida i allunyada inicialment del liberalisme i, en alguns casos, més ancorada cap a l’esquerra, com evidenciaria la participació de cristians en sindicats i formacions polítiques de l’esquerra laborista del canvi del segle XIX a XX. Eren temps d’armament ideològic davant un món radicalment canviant.

Fins aquí, però, la nota històrica. Som al 2013 i la lluita continua. Nacionalment i socialment, a casa nostra. No hi ha espai per a l’electoralisme, el màrqueting com a ideologia o la postideologia mercantilista com a principi de govern. La societat està canviant ràpidament, en busca de respostes, i la política de les institucions, si vol continuar sent representativa d’una voluntat sufragista (o, pel contrari, veure’s desbordada, com podria passar) ha de reomplir-se d’ideologia. D’idees al servei d’un poble. La postideologia ha vingut per quedar-se? Espero que no.