Desconec completament la filigrana dels tractats de la Unió Europea o del dret comunitari. Ni sóc jurista ni tinc la perspectiva suficient del tema per jutjar si tota la cascada mediàtica dels darrers dies sobre l’expulsió de l’hipotètic estat català de la Unió es justifica veritablement en la normativa europea. L’ànsia amb què s’ha publicat tot plegat, i el desesper amb el que la diplomàcia espanyola s’ha mogut entre Brussel·les i Estrasburg per fer parlar tothom que fes falta, em fa malpensar del que s’està dient. I, per això, he intentat endreçar algunes dades objectives que, posades negre sobre blanc, em porten a pensar que, potser sí, per llei Catalunya hauria de quedar fora de la Unió si se segrega d’un estat membre però, no obstant això, la seva singular posició dins d’Espanya i en relació amb les més potents economies de la zona euro forçarien la tolerància o conllevància d’una Catalunya comunitària per l’article vint-i-set… o sigui: saltant-se tota possibilitat de veto o expulsió per norma. Fins i tot amb el suport entusiasta d’Espanya. Vegem-ho:

• Amb un Producte Interior Brut (PIB) de 198.633 milions d’euros (dades de l’Instituto Nacional de Estadística), Catalunya no només és la primera autonomia en contribució al conjunt de la riquesa espanyola, sinó que suposa, a més, el 19% del PIB espanyol. Probablement Espanya passaria, de ser la quarta economia de la zona euro, fins ara per darrera d’Alemanya, França i Itàlia, a ser-ne la cinquena, superada pels Països Baixos, un estat de 17 milions d’habitants (Espanya en tindria aleshores uns 38). Espanya afrontaria amb molt poques garanties la seva posició davant dels creditors internacionals.
• El ritme de destrucció de riquesa de la nova economia espanyola (incapaç de connectar el seu mercat amb una Catalunya aïllada pels aranzels i l’expulsió de la moneda única, com avui vaticinaven a El País) s’agreujaria per la pèrdua del 25% del seu PIB industrial, que és el que li permet mantenir un mercat exterior i el ritme exportador. Aquest 25%, valorat pel Ministeri d’Economia, es correspon amb la contribució de Catalunya al sector secundari. L’economia catalana patiria greument la sortida de l’espai econòmic europeu. Però Espanya, més encara.
• Amb una Catalunya escindida de l’Estat espanyol, la hisenda pública espanyola patiria un daltabaix considerable. Concretament, i pel que fa a la recaptació de l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF), el Ministeri d’Hisenda deixaria de recaptar 7.661,1 milions d’euros (el 50% que roman en mans de l’Estat després de la cessió de l’altre 50% a les autonomies). Això vol dir que el govern espanyol tindria pèrdues d’un 22% de la recaptació de l’IRPF per la separació de Catalunya (dades de 2010 que podeu veure aquí).
• Reprenent l’anteriorment esmentada desconnexió entre el mercat nacional espanyol i el mercat nacional català, la situació seria prou complicada per a les exportacions espanyoles: Catalunya i les seves exportacions suposen el 26% de totes les ventes d’Espanya a l’exterior (novament dades de 2010 que podeu veure també aquí). Ja donem per fet que les dificultats també existirien per a una Catalunya fora del mercat comú i aranzelària, amb un decreixement del seu volum exportador, però les pèrdues per al conjunt de les exportacions espanyoles (més de 49.000 milions d’euros si les dades fossin d’ara) deixarien l’economia espanyola i la seva permanència dins de l’euro tocada de mort.
• Un últim apunt. Els interessos de les multinacionals. Començant per les espanyoles. Un exemple: Inditex està invertint vora 200 milions d’euros en un macrocentre distribuïdor a Tordera. Costa de creure que el govern espanyol contribueixi a perjudicar els interessos de les elits empresarials del seu país, que han invertit o inverteixen a Catalunya. ¿I com rebrien els propietaris de Bayer, Henkel o SEAT-Volkswagen a Alemanya, o Alstom o Danone a França la notícia que les seves macroplantes productores a Catalunya queden aïllades del mercat comú europeu? Resulta difícil imaginar els seus líders polítics, Hollande o Merkel, defensant l’exclusió de Catalunya.

Sí, senyores i senyors: Catalunya fora de la UE i de l’euro patiria. Però el sotrac no seria res comparat amb el que enfonsaria l’economia espanyola i les seves ja de per sí depauperades i endeutades finances públiques. El fantasma del rescat passaria, precisament, de fantasma a realitat corpòria. Per tot això hem de posar en radical dubte les tesis d’una Catalunya fora de la UE i de l’euro: l’execució d’aquestes només portaria el sistema públic espanyol al col·lapse i a l’incompliment dels seus compromisos amb els seus creditors, començant pel Banc Central Europeu. «Una Catalunya independent», ha escrit un opinador espanyol gens sospitós de catalanista, «destrossaria el PIB espanyol» (El País, 13 de gener de 2013).

O sigui: u, que la diplomàcia espanyola ja està actuant amb intel·ligència per utilitzar qualsevol eina i arma argumental legalista per espantar un sobiranisme català amb opcions reals de guanyar la independència. Dos, que la pròpia Comissió Europea està espantadíssima davant d’un panorama que implicaria el no retorn, entre d’altres coses, dels 100.000 milions d’euros amb què s’han rescatat les caixes espanyoles i, qui sap, si amb un bloqueig mortal de l’euro. Tres, que per tots els arguments estadístics exposats anteriorment la independència de Catalunya, de produir-se, suposarà el reingrés automàtic –o el més transitòriament immediat que jurídicament es pugui– dels ciutadans catalans (que ja són beneficiaris de la ciutadania europea) i la seva economia en el si de la Unió. Amb el suport interessat de les autoritats espanyoles, per cert, que tenen tant a perdre amb la independència catalana com la seva mateixa continuïtat en l’euro. Finalment podem afirmar que la Catalunya-estat no quedarà, en cap cas, fora de la UE ni tampoc de l’euro.

Diego Sola

Poder llegir la versió castellana aquí

11/09/2013

Bon dia, Canovelles. Són les deu i escaig minuts del matí. 16 graus de temperatura i una terrible humitat ens fa fregar-nos el nas. Una furibunda tempesta ha descarregat un diluvi per contrades canovellines durant la nit. A l’era que envolta l’alzina centenària de la plaça de l’Ajuntament algunes persones van congregant-se tímidament, encara que no poden passar gaire desapercebudes, enfundades en cridaneres samarretes grogues. Aquesta peça les identifica: van al mateix lloc i en la mateixa direcció. A dos quarts d’onze el silenci de la plaça ja és només un vell record. Cent cinquanta persones, canovellins i canovellines d’arreu, des de la Barriada Nova fins a Can Duran i des de Sanaüja fins a Bellulla, una nodrida representació dels antics quatre quarters del poble, s’han citat per fer història. Somriures al rostre retraten la il·lusió d’un dia que ni tan sols un cel encapotat aconseguirà aigualir.

De Ca l’Ignasi ha baixat una estelada gegant que ja comença a ser una mica protagonista de la història recent d’aquest poble. Es desplega davant la mirada entusiasta d’uns i la sorpresa d’altres, passavolants despitats (o no tan despistats… ah!). Es llegeix un manifest: «El país es mou, és un fet», comença l’escrit. I són molts els que, aleshores, donant una ullada a l’entorn humà de la plaça, també pensen que Canovelles es mou i és un fet. Es sacseja l’estelada gegant. Es canta l’himne nacional. S’ofrenen les flors als quatre troncs d’una alzina que ha vist guerres i pau, en nom de la llibertat però també de la tirania. Ella, múrria, sembla posar-se del nostre cantó fent d’aixopluc d’un dia boirós. Sabrà aquesta alzina tan nostrada com acabarà tot això?

Toc de sortida. Una munió de gent abandona a peu l’indret rumb als seus autobusos o cotxes particulars. Cent cinquanta canovellins i canovellines en ruta cap al seu tros d’història. Una gentada que és una representació plural d’un poble ric en la diversitat. Accents i ideologies diverses es barregen en una esclatant i transversal manifestació de civisme i orgull de país i de poble. Al nostra sarró ens enduem les discussions de com guanyar la batalla cívica i democràtica a Canovelles, intentant saltar la tòpica etiqueta del territori comantxe. No: Canovelles no és patrimoni de ningú, sinó de tots els seus ciutadans. No ens frenen unes xifres poc esperançadores sinó que ens mouen les raons d’un projecte que vol llibertat nacional per a un nou projecte de país: un país socialment just i políticament lliure. Viatgem plegats a Pineda de Mar. Perquè volem dir la nostra en el futur de Catalunya i perquè ens sentim orgullosos de Canovelles, el nostre poble. Per si a algú no li queda clar, als busos ens acaben de donar unes xapes que posen l’accent canovellí a les samarretes grogues.

I a Pineda se’ns dóna la terra que volem per unes hores. Un lloc on plantar el nostre canovellisme i agermanar-nos en la nostra condició de catalans amb gent d’arreu (i pinedenca, per descomptat). Ocupant els carrers, camí de la plaça de les Mèlies, Canovelles ho omple tot. Portem amb nosaltres l’Albert Coromines, nebot de l’il·lustre filòleg Joan Coromines i, –vaja!– algú ha canviat durant la nit el nom de la plaça de les Mèlies, ja que una enganxina tapa el nom tradicional assenyalant un nou topònim: «plaça de Joan Coromines». De cop i volta, els canovellins i les canovellines, que són gent que va al gra, s’apoderen de l’espai i el preparen per a un esclat de cultura pròpia i popular. Els amics de Pineda van obrint-nos l’estómac amb l’olor de la fideuà que van cuinant. Uns canovellins espavilats aprofiten dos pins per penjar una pancarta que crida la gent a signar per la independència amb l’exercici del dret de petició. Una pancarta i una urna de cartró (que acabarà la jornada instal·lada damunt de l’asfalt del tram 508) passegen el nom de Canovelles per l’entorn pinedenc. Es fa un buit al mig de la plaça, a tocar de la parada de xurros i l’infatigable speaker esdevé un valent flautista d’Hamelin sota el cel gris per reunir tres-centes persones a l’entorn de la sorra de l’era per presenciar una orgullosa demostració de les tradicions vallesanes i canovellines. La música de les gitanes té una cadència alegre, triomfal. Una melodia que no pot presagiar altre cosa que l’èxit i el desafiament a la pluja. Puja l’adrenalina. Entren les gitanes. Els maresmencs, neòfits en aquesta mena de danses, aplaudeixen encuriosits i encantats. Tot seguir les bastoneres encandilen a la gentada reunida a la plaça. Pèls de punta i ulls humits quan repiquen bastons i es mouen a ritme d’uns Segadors entre heavys i rockers. Han dissenyat la coreografia la nit anterior i han assajat des de l’albada. Però sembla que ho hagin dansat tota la vida. Avui tot es conjura a l’univers perquè tot surti bé. L’Albert Coromines ens regala un monòleg que posa una metafòrica però realista mirada a la vida col·lectiva. I, com a les millors pel·lícules, la gran escena final està per arribar. Gitanes dansant un ball de cintes que ens puja la moral fins a límits estratosfèrics. Un estel ha vingut des de Canovelles. Un estel que no és fugaç, un estel de llibertat que corona la filigrana de cintes convertida en Senyera. La llibertat ve d’arreu. I també del nostre poble. La gent s’agermana en una sardana final on fins i tot els que mai no l’han ballada no poden quedar-ne al marge. És una metàfora del procés que es viu a Catalunya: cada cop menys gent es queda al marge d’un crit de llibertat. Avui, fins les pedres parlaran. Crida a sometent amb l’olor de sofregit i a dinar plegats.

Les hores passen volant. El pas del temps és inexorable i en un dia com el d’avui, més encara. A tres quarts de quatre Canovelles, que ha pres un trosset de Pineda, es desplaça al seu lloc del tram. Algú encara vesteix de gitana canovellina. Deixaran petja. Les cintes onegen al vent de marinada. Arriba el moment decisiu on centenars de milers de persones tornaran a agermanar-se en una hora convinguda, 365 dies després del dia que va canviar l’horitzó de Catalunya, per llançar un missatge al món. Avui és tan important el que som com el que volem ser.  A les 17.14 els canovellins i les canovellines es donen la mà amb gent de tot el país per demanar quelcom senzill d’explicar i d’entendre: la INDEPENDÈNCIA. Contra els qui volen un poble resistent als canvis socials que busquen un alliberament que és social i nacional alhora, Canovelles, amb els seus accents i rostres plurals i diversos, demana un lloc en el procés històric. I ja l’ha ocupat. A ritme de gitanes i cop pacífic de bastó. Un lloc per a Canovelles. L’ocuparà mentre el combat democràtic estigui servit.

Fotos: Toni Calderón

El president Montilla (encara candidat), en el seu discurs del ple d’investidura del 23 de novembre de 2006 al Parlament, va afirmar: «Catalunya, avui, no necessita recordar obsessivament la seva marcada personalitat nacional. El que necessita (…) és una acció de govern eficient». Alguns van interpretar aquestes paraules com la declaració de principis d’una nova doctrina de govern per a una «Catalunya postnacional», opinió contestada pel president Montilla des de la defensa de la gestió (quasi de manera obsessiva) i l’epígraf de la «Catalunya social». «Ara és l’hora dels catalans», havien afirmat els seus comunicòlegs, murris, en el lema de la campanya electoral del PSC. Deixant a entendre, naturalment, que fins aleshores tot havia girat entorn Catalunya i no entorn els catalans. Tant en els quasi vint-i-quatre anys de govern Pujol com en els tres primers de govern d’esquerres (el «GEC» que va dir un dia Maragall).

Mirat amb perspectiva, el govern anomenat «d’Entesa» pels seus integrants (de «malnom tripartit», com mai no obliden d’apostillar a la Fundació Campalans) avui pot relatar-se com un projecte que, buscant amb més pena que glòria el desplegament d’un nou Estatut d’Autonomia emparedat al Tribunal Constitucional i la captació de les noves transferències competencials, cercava equiparar l’autonomia catalana als estàndards de benestar escandinau. La culminació d’un horitzó, per cert, llargament anhelat pel president Pujol. Malgrat les bones intencions, el govern es va caracteritzar bàsicament per una actitud contemporitzadora davant la lenta arribada d’aquesta crisi/depressió/recessió/crac on ara som, especialment en el frenètic ritme d’endeutament. Però crec que, sobretot, l’obra de govern es caracteritzà per la manca d’ideologia i, més explícitament, la renúncia de cada un dels seus membres als seus principis i horitzons (socialdemocràcia, independència, ecologisme i socialisme). En certa manera, la postideologia a Catalunya va començar allà, en plena efervescència constructora d’aquest gegantí decorat de cartró pedra de nova Catalunya autònoma, posterior a l’entrada en vigor del nou Estatut, que col·lapsà el 2010.

La descomposició de les ideologies, la deconstrucció de les idees, és un lloc comú de les discussions filosòfiques dels darrers anys a casa nostra. Ens hem ofegat en la homogeneïtzació de l’estat liberal? Potser sí. Potser hem supeditat massa els discursos a les oscil·lants i capricioses lleis del mercat. I de llarg. No s’hauria de fer mai. No s’hauria d’haver fet mai. Però a Catalunya també es va caure en aquest parany. La justícia social, un altre lloc comú dels discursos polítics dels darrers quaranta anys (amb tots els matisos i interessos, des de l’esquerra fins al centre-dreta), va convertir-se en un lema amb més contingut publicitari que tangible i, al final, no només no va ser salvada, la justícia social, sinó que, a més a més, es va convertir en la principal víctima de la crisi. És que no hi ha hagut voluntat de blindar-la? Senzillament, la postideologia l’ha deixat en una intempèrie de la qual cal tornar a recuperar-la per allitar-la i guarir-la. Salvant-la del luteranisme imperant a les lleis del mercat i resituant-la dins d’un control -protagonista- de l’estat, de l’estat del benestar.

D’altra banda, quan alguns intenten explicar per què la ciutadania s’ha allunyat de la política fins a límits insospitats fa tres dècades sempre arriben a una causa contundent: la corrupció. És així realment? És clar que la ciutadania està cansada, fatigada, de l’espiral de casos i processos emmarcats, tanmateix, en la degeneració moral del nostre món. Però acostuma a obviar-se el factor idees: com la democràcia de partits s’ha buidat, precisament, d’idees i, més particularment, d’ideologia, amb l’excusa, comprensible o no, d’una situació econòmica ingovernable i que cal salvar com sigui. I això porta, potser, no només a la creixent emergència dels moviments socials d’arrel assembleària que ara protagonitzen les reivindicacions socials i nacionals (PAH / ANC) sinó, a més a més, a l’adhesió cada vegada més gran de ciutadans als seus principis i les seves accions. La gent ja no només s’expressa a les urnes sinó que busca la democràcia participativa en el si de l’associacionisme amb més exigència i determinació. La postideologia de la democràcia de partits desbordada?

Què haurien de fer els partits tradicionals? Hi ha marxa enrere? Hi ha espai per a la recuperació de la confiança? O ens dirigim cap a un nou sistema de representació política, més participativa i menys orgànica? Moltes coses han de canviar en els propers anys i, potser, és necessari ja des d’ara un exercici de memòria històrica als partits, no precisament en el sentit rememorista del terme, sinó de restauració de principis programàtics, especialment d’aquells donats a llum en moments de teorització més pura, quan en la llarga nit del franquisme hi havia (dissortadament però, també, útilment) temps per a dibuixar quin país voldríem després de la foscor. Naturalment, el país i la seva gent han canviat, i les idees cal posar-les al servei de les persones en funció de les seves necessitats. Però no veig cap anacronisme quan llegeixo que el principi fundacional de Convergència, per exemple, era la  lluita per la justícia social i pels drets nacionals de Catalunya. Això mai no hauria de canviar, oi?

A Catalunya, amb la conquesta de l’estat propi, ara tenim un repte de transcendència, de la resolució del qual en dependrà el futur de moltes generacions. El futur de la justícia social, també, i primordialment. Que el maximalisme (necessari com mai) no renunciï, però, a la transformació diària de la societat. I a la seva preservació. En la gran recessió en què vivim, els especuladors del diner estan aprofitant per revertir conquestes que havien costat molt d’aconseguir. Ens adonem, d’això?

Ara fa uns dies queia l’efemèride de la publicació de la Rerum Novarum, la primera encíclica social de l’Església, de Lleó XIII (1891). Fins aleshores els papes no havien parlat obertament, en clau de present, dels problemes urgents del homes i les dones. Però la revolució industrial havia portat a unes vivències personals de drama i explotació com mai no s’havien vist a Europa, ni tan sols en temps del feudalisme. El que proposa la Rerum Novarum no és una doctrina intervencionista, però refusa -refusava- l’imperi absolut del mercat en les regulacions del treball. La frase més contundent probablement és aquesta: «El salari no ha de ser de cap manera insuficient per alimentar un obrer frugal. Per tant, si l’obrer, obligat per la necessitat o assetjat per la por d’un mal major, accepta, encara que sense voler-la, una condició més dura, perquè la imposen el patró o l’empresari, és veritablement víctima d’una violència, contra la qual reclama la justícia». Víctima d’una violència. Contra la qual ha de lluitar i demanar justícia. L’encíclica va inspirar el sorgiment de la democràcia cristiana, escindida i allunyada inicialment del liberalisme i, en alguns casos, més ancorada cap a l’esquerra, com evidenciaria la participació de cristians en sindicats i formacions polítiques de l’esquerra laborista del canvi del segle XIX a XX. Eren temps d’armament ideològic davant un món radicalment canviant.

Fins aquí, però, la nota històrica. Som al 2013 i la lluita continua. Nacionalment i socialment, a casa nostra. No hi ha espai per a l’electoralisme, el màrqueting com a ideologia o la postideologia mercantilista com a principi de govern. La societat està canviant ràpidament, en busca de respostes, i la política de les institucions, si vol continuar sent representativa d’una voluntat sufragista (o, pel contrari, veure’s desbordada, com podria passar) ha de reomplir-se d’ideologia. D’idees al servei d’un poble. La postideologia ha vingut per quedar-se? Espero que no.