Tens Facebook?

Internet és un espai d’oportunitats i, alhora, de milions de coses prescindibles. Entre els meus amics i coneguts no em considero pioner de res. No obstant això, entre la gent del meu entorn,  cap allà al 2005, era dels pocs que tenia un bloc on poder anotar pensaments, idees, reflexions. Un lloc on compartir cultura, valors i discutir des de la confrontació política –en el sentit etimològic del terme– el que circula sobre aquesta esfera nostra. Era un temps on encara no sortien blocs de sota les pedres. Tot seguit, el fenomen de la blogosfera va multiplicar-se ben ràpidament. Era l’era pre-Facebook. Ara mateix, però, el bloc, com a element de la xarxa, ni està en decadència ni viu el seu auge. Senzillament, s’ha quedat en el seu lloc. Els blocs efímers van desaparèixer (o naveguen el son de la mort com a cementiris flotants, oberts fins a l’eternitat de la xarxa) i, en efecte, les xarxes socials (Facebook, Twitter) han emergit com a eines dominadores de la transferència de dades de creació personal a través d’internet. És el panorama imperant en el nostre present.

El debat sobre si tal o qual xarxa social és bona, dolenta, positiva o negativa és més aviat estèril. Tot presenta pros i contres. El que és ben cert és el deteriorament de les comunicacions convencionals (que en la nova era de la comunicació havia traslladat la carta al correu electrònic) en favor de la immediatesa de les noves (o ja no tan noves) xarxes socials. Una immediatesa que substitueix la reflexió, la ponderació i l’elaboració dels propis missatges per l’instint comunicatiu més primari. Si amb el correu electrònic vam perdre una mica pel camí l’endreç de paraules posades negre sobre blanc, amb les noves xarxes hem prescindit del tot de la pròpia capacitat crítica envers allò que escrivim. Per què he de pensar com escriure o què posar en un missatge que té menys paraules que un telegrama? No hi ha marge per a l’esplaiament. I, lluny de competir per a veure qui escriu més, el que es perd és la capacitat de saber expressar el què i el com. Amic lector: no t’han acusat mai d’escriure correus inacabables? I tot just no passaves de tres paràgrafs de vuit o deu línies cada un.

No cal pontificar sobre aquests temes. Cadascú consumeix el que més li escau i li agrada. Però és bo posar de relleu com les hores que passem davant d’un llibre de paper es veuen francament migrades per l’augment de les hores davant la pantalla de l’ordinador, i no precisament escrivint i tornant a escriure al Word. Es devalua la nostra capacitat de concentració, es degrada la qualitat de la nostra capacitat d’expressió i deixem de raonar més endreçadament el que pensem, el que sentim i el que opinem. Coneixem el món a través de fugaces piulades de dues línies, ja no anem a conèixer la vida de les gents de l’altre punta del globus a base de pàgines i més pàgines sobre l’esdevenir antropològic de la civilització humana. Fem anar la nostra autocomplaença intel·lectual a base de sumar cites i titolets als nostres perfils personals i fem de la cultura una reacció efímera i hàbilment hedonista. Alguna cosa em falla aquí. No m’acaba de convèncer… Què està passant? El món està canviant. Si volem mantenir un cert sentit de construcció cultural, que és el fil conductor de la construcció social, hem d’olorar més el paper i la tinta, resseguir les línies de la llibertat del negre sobre blanc, afaiçonar el nostre propi criteri amb la veritable confrontació d’idees. No trobes?