És millor parlar o callar?

Son hoy muy odiosas
qualesquier verdades
y muy peligrosas
las habilidades
y las necedades
se suelen pagar caro.
El necio callando
parece discreto
y el sabio hablando
se verá en aprieto.
Y será el efeto
de su razonar
acaescerle cosa
que aprende a callar.
Conviene hacerse
el hombre ya mudo,
y aun entontecerse
el que es más agudo
de tanta calumnia
como hay en hablar:
sólo una pajita
todo un monte prende
y toda palabrita
que el necio no entiende
gran fuego prende;
y, para se apagar,
no hay otro remedio
si no es con callar.

Bartolomé Carranza (Miranda de Arga, Navarra, 1503 – Roma, 1576) va ser una de les figures més influents i alhora més silenciades de la Castella de mitjans del segle XVI. Un home que ho va ser tot, arribant a primat de l’Església hispànica com a arquebisbe de Toledo, proper al rei-emperador Carles i que, no obstant això, víctima de les envejes dels que no volien un home de fe compromesa i d’independència de criteri al capdavant de l’Església d’Espanya, va acabar empresonat i condemnat per heretgia. En una època de divisió i conflictes religiosos, l’arquebisbe Carranza va ser acusat de filoluterà encara que ell, catòlic convençut, simplement defensava -en sintonia amb Erasme de Rotterdam- una religiositat més personal i cristocèntrica. Aquesta letrilla, rimes escrites a Roma durant el captiveri a la cel·la de Castel Sant’Angelo, la fortalesa dels papes a la Ciutat Santa, retraten l’home brillant i savi que es pregunta allò que és, avui com ahir, tant o més vigent: qui vol saber la veritat? És millor parlar o bé callar? En temps de ferotges rotunditats, quan es deixa poc marge al dubte, on la gamma de colors es simplifica, les seves paraules ressonen tan actuals que semblen escrites per a l’home i la dona d’avui. En realitat, la humanitat no ha canviat tant. Per a tots parlar ens resulta fàcil. Callar, una mica menys fàcil. Pensar… exercici agosarat.

 

Anuncis

Kyoto, 1618

Pintura japonesa representant el martiri de missioners al Japó (segle XVII).

Avui 16 d’agost fa quatre-cents anys de la mort a Kyoto del franciscà català Joan de Santa Marta. Nascut a Prades (actual comarca del Baix Camp) el 1578, ingressà a l’orde dels franciscans descalços. Missioner a les illes Filipines (des de finals de la dècada de 1560 domini de la monarquia hispànica), des d’allà va entrar al Japó, un imperi on l’evangelització cristiana havia penetrat amb força gràcies a jesuïtes i franciscans i, especialment, al suport d’alguns daymiōs (senyors feudals) del sud del país.

Cartell de ‘Silence’ (M. Scorsese, 2016).

El 1614 el shogun del Japó Tokugawa Hidetada va promulgar un edicte d’expulsió dels cristians, que considerava una amenaça per a l’imperi. Alguns missioners, com el mateix fra Joan, van tornar a entrar al país continuant amb la seva activitat evangelitzadora d’amagat, fets pels quals va ser detingut i empresonat, i probablement instat, mitjançant tortura, a apostatar. L’apostasia dels missioners cristians és el tema de fons de la novel·la Silence de Shusaku Endo (que Martin Scorsese va adaptar amb èxit com a pel·lícula el 2016). De fet, el nom de Juan de Santa Marta és utilitzat per Endo a la seva novel·la -que, malgrat tot, narra la història d’un grup de jesuïtes, no pas franciscans-, explicant com Santa Marta i dos companys més (Garrupe i Rodrigues) entren al Japó el 1637 per esbrinar què ha passat amb el seu mestre, el padre Ferreira, jesuïta culte i modèlic, de qui circulen rumors que ha apostatat i viu com un literat japonès sota una nova identitat.

A la realitat, Joan de Santa Marta, franciscà de Prades, fou decapitat un 16 d’agost de 1618 a la ciutat de Kyoto. En vida va destacar com a músic i organista, destacant en la seva activitat com a formador de músics en els convents i missions on va treballar.

Tombaugh a Plutó i Comas Solà a Mart

Pluto_by_LORRI_and_Ralph,_13_July_2015
Plutó vist des de la ‘New Horizons’, amb el seu color real (NASA-Public domain)

El “planeta misteriós” d’en Comas Solà, revelat als barcelonins un 23 de juliol de 1930.

El 14 de juliol ja pot incorporar una nova efemèride de pes a l’almanac de la història de la humanitat. Un 14 de juliol  de 1789 el poble enfurismat, afamat i depauperat, prenia la fortalesa de la Bastilla a París: començava la Revolució Francesa, que posaria fi a l’Antic Règim. Dos cents vint-i-sis anys més tard, un 14 de juliol de 2015, un artefacte de fabricació humana, de nom Nous Horitzons, prodigi de la enginyeria astronàutica, acaronava el rostre del més llunyà dels planetes tradicionals del nostre sistema solar. Plutó, un món fred, gèlid i penombrós, que viu a més de dos cents graus sota zero de temperatura i triga 247 anys terrestres a fer una volta al Sol, ens ha mostrat la seva veritable cara. Hem conegut també l’aspecte de la seva lluna principal, Caront, amb qui forma ben bé un sistema planetari doble. Plutó i Caront, el déu antic dels inferns i el barquer que du les ànimes difuntes fins a l’altra riba de la llacuna Estígia, segons la florida visió de Virgili, han estat revisitats científicament més de vuit dècades després del seu descobriment.

Clyde Tombaugh, el 1928, amb el telescopi amb què descobriria Plutó (NASA-Public domain)
C. Tombaugh, el 1928, amb el telescopi amb què descobriria Plutó (NASA-Public domain)

El descobriment de Plutó, l’any 1930, va ser un triomf de la pacient astronomia d’observació, nit rere nit a peu de telescopi, abans que les grans sèries seqüencials de dades i formules de la física ens ampliessin l’abast del nostre univers al segle XX. Clyde Tombaugh (1906-1997), un joveníssim astrònom de l’Observatori Lowell d’Arizona, als Estats Units, s’havia proposat descobrir el novè planeta del Sistema Solar, el cos transneptunià que alterava, molt tènuement, l’òrbita de Neptú, el quart planeta gegant de gas, que havia estat descobert a començaments del segle XIX. La descoberta de Plutó va causar un gran entusiasme en els astrònoms de tot el món, que seguien ansiosos les noves que arribaven dels Estats Units.

Tombaugh va donar amb Plutó la nit del 18 de febrer de 1930. L’anunci del descobriment no va arribar fins una setmanes més tard al nostre país, quan els nord-americans van fer públic el descobriment. La Vanguardia, el 15 de març, difonia les paraules del director de l’observatori de la Universitat de Yale, presentant el descobriment com “un dels més grans dels temps moderns”. Curiosament, la nota, un cable d’agències, no esmentava el jove descobridor de vint-i-quatre anys. Durant mesos, la fita va ser presentada com una obra col·lectiva –que, certament, ho va ser– iniciada vint anys enrere per Percival Lowell, un milionari de Boston que va invertir la seva fortuna en construir l’observatori que descobriria Plutó.

Josep Comas i Solà
Josep Comas i Solà

A Barcelona, Josep Comas i Solà (1868-1937), l’astrònom català més reconegut de tots els temps, gairebé no dormia dirigint la mirada del telescopi de casa seva, a la Vil·laUrània dalt de la Via Agusta, i de l’Observatori Fabra del qual n’era director, a la constel·lació de Gèmini, els Bessons, que era a la zona del firmament on es trobava el planeta en aquells temps. En Comas pertanyia a una generació de brillants amants del firmament com el també meteoròleg Eduard Fontserè o el pare Lluís Rodés, jesuïta director de l’Observatori de l’Ebre. Comas, com Rodés, tots dos membres de la Unió Astronòmica Internacional (IAU), la «ONU dels astrofísics», van assabentar-se de l’excepcional troballa per un telegrama emès en xarxa des de l’Observatori de Copenhage, seu central de la IAU, cable que donava instruccions precises de la ubicació del planeta. Així ho explicava Comas en un llarg article a La Vanguardia, on hi col·laborava amb una tribuna periòdica d’astronomia, el 2 d’abril.

Quan es va descobrir Plutó, i així ho explicà Comas i Solà, molts van creure haver trobat un gegant transneptunià, prou gran com per alterar l’òrbita d’Urà i de Neptú. Però el temps demostraria que Plutó és massa petit (extremadament petit: té una cinquena part del diàmetre de la Terra) com per alterar l’òrbita d’un planeta com Urà, vint-i-tres vegades més gran que el nan plutonià: «Si la órbita de Lowell resulta cierta [va publicar Comas fent referencia als càlculs de Percival Lowell], el volumen del planeta transneptuniano sería mayor que el de la Tierra y menor que el de Urano». Res a veure amb la realitat.

'La Vanguardia', 23 de juliol de 1930: J. Comas anuncia el nom de Plutó (LV)
‘La Vanguardia’, 23 de juliol de 1930: J. Comas anuncia el nom de Plutó (LV)

El 16 d’abril Comas hi tornava, sempre amb la cautela habitual del científic curós que era, parlant del «supuesto planeta transneptuniano», i referint-se a ell amb la terminologia provisional que li fou assignada: «objecte de l’Observatori Lowell». Aquí, Comas ja disposava de molta més informació sobre el nou planeta i es mostrava segur, prudent com era, d’afirmar que no estàvem davant d’un veritable planeta transneptunià (un objecte gran i de massa considerable capaç d’alterar òrbites d’altres planetes), sinó d’un «planeta ciertamente excepcional» però no tant com es pensava. La dada decisiva era la seva òrbita, amb una inclinació exageradament excèntrica (17 graus sobre el pla de l’eclíptica, el pla sobre el que orbiten els vuit planetes del Sistema Solar), dada que portava a en Comas a afirmar que ens trobàvem davant d’un petit planeta llençat en la més remota zona del nostre sistema (a més de 7.000 milions de quilòmetres de la Terra). Aquesta era la conclusió del nostre astrònom: «La débil magnitud y la coloración del nuevo astro predisponen, asimismo, a considerarlo como un pequeño planeta. (…) Por fortuna, queda disponible aún bastante tiempo antes de que este planeta misterioso se acerque demasiado angularmente al Sol para continuar las observaciones, ló que hace abrigar justificadas esperanzas de que pronto sabremos a qué atenernos sobre el mismo». 85 anys separen aquestes paraules de la fita científica assolida aquests dies per l’astronàutica i la NASA. Avui, la Unió Astronòmica Internacional a la que pertanyia Josep Comas i Solà, ja no considera Plutó un planeta –el cataloga com a planeta nan de codi 134340–. De fet, quan la New Horizons va ser enlairada el 19 de gener de 2006, Plutó encara era als llibres de text de les nostres escoles com un més entre els planetes del Sistema Solar. El rostre que ara li veiem, però, torna a treure de la gèlida penombra un remot món més enllà de Neptú.

Clyde Tombaugh, inicialment marginat en el reconeixement del seu descobriment, ha viatjat aquests dies fins a Plutó: les cendres de l’astrònom estaven i estan dispositades a dins de la sonda espacial que ha sobrevolat el sistema plutonià. Pel que fa a Josep Comas, descobridor d’asteroides i cometes, a més d’observador de l’atmosfera de la lluna Tità, la IAU va reservar-li un lloc a Mart: el seu nom bateja un cràter de 65 quilòmetres de diàmetre! El 23 de juliol de 1930, ara fa 85 anys, Josep Comas i Solà, anunciava als barcelonins, a través de La Vanguardia, el nom del nou planeta: Plutó.

Ja tens el teu exemplar d’“Una història granollerina”?

>>> Els deu primers dies de campanya recapten una cinquena part dels 6.750 € necessaris per editar el llibre: l’aportació mínima ja permet comprar-lo.

>>>El projecte reuneix i amplia els reportatges de Diego Sola a NacióGranollers amb il·lustracions de Pau Farell.

simulacre LLIBRE

Una història granollerina, el llibre escrit per Diego Sola i il·lustrat per Pau Farell, que recull bona part de les històries granollerines de la secció de NacióGranollers “Un Vallès ple d’històries”, afronta un mes decisiu per esdevenir realitat. Fins el 19 de juliol es poden fer les aportacions econòmiques a Verkami, que poden anar des dels 20 euros que permetran obtenir directament el llibre així com s’editi fins a modalitats de micromecenatge superiors que inclouen, com a recompenses, visites guiades per l’autor als espais que apareixen als capítols del llibre o una sèrie limitada d’una litografia de la portada signada per l’il·lustrador. Dels 6.750 euros que cal aconseguir per editar Una història granollerina ja s’ha obtingut una cinquena part en només deu dies. El projecte és promogut per l’Associació Semproniana, dedicada a la difusió de la història i la identitat granollerina.

Una història universal d’una ciutat singular

Pau Farell-il·lustració-capítol
Il·lustració de Pau Farell del capítol de mostra que ja pot llegir-se a Verkami: “Que es faci la llum!”

Un anònim monjo de Sant Cugat escriu en un cartulari del segle X un suggerent nom: Ganularios. És la primera referència escrita del nom de Granollers. Aquest és el punt de partida d’una història que es remunta als temps prehistòrics més remots i arriba fins a un Granollers contemporani que fa de la festa i l’esport dos símbols de la seva modernitat com a ciutat.

En total, una vintena de capítols amb peces complementàries que contextualitzen els diversos moments històrics i que presenten de manera cronològica els fets i personatges clau que han forjat la història de Granollers i el seu territori.

[+] Campanya de micromecenatge a Verkami per obtenir Una història granollerina.

[+] “Un llibre reuneix i amplia els articles de Diego Sola sobre la història de Granollers” (10/06/2014)

Del Vallès a les Índies

No eren gent de mar: eren vallesans i, malgrat tot, van ser viatgers transoceànics. Creuaren l’oceà deixant enrere l’arada, el mostrador de la botiga o el taller. Uns tornaren: d’altres, no. Aquesta és l’aventura dels pocs –però vehements– indianos vallesans

La plaça de la Porxada bull. Al quilòmetre zero del Vallès agrari la cridòria no cessa amb el mercat. Obrir-se pas entre venedors i compradors no és fàcil. Un dels que intenta sortir d’aquella munió de gent és un mosso de vint-i-sis anys. Surt de la modesta casa de la vila, un ajuntament de circumstàncies que encara no somnia amb el Segle d’Or granollerí de cent anys més tard. El noi es posa la boina i fuig com qui no vol saber res més d’aquells racons que l’han acompanyat des de la infantesa, tot i que, en el fons, mai no voldria abandonar aquella esbojarrada plaça. Amb les credencials de bona conducta que acaba d’aconseguir dels regidors de la vila sap bé que aviat marxarà de Granollers, del Vallès, de Catalunya… d’Europa! El Vell Món quedarà enrere. I davant seu, només la immensitat de l’oceà precedirà l’arribada a una terra tan desconeguda per ell com plena de riqueses i oportunitats. Pobra pàtria xica! Santa i fecunda terra nova! És l’hivern de 1830 i en Joan Mas, 26 anys, sent tristor, por i –alhora– esperança.

Fa dos-cents anys uns pocs vallesans van decidir fer les Amèriques, moments abans i després de les independències llatinoamericanes. Per a aquests homes els regnes d’Índies o les seves noves repúbliques emergien com una esperança front l’immobilisme econòmic (i social) d’una Catalunya a cavall de l’absolutisme i les temptatives liberals dins d’una Espanya borbònica. Eren solters, eren joves, eren pagesos, botiguers o artesans: eren els emprenedors d’un canvi d’era i van abandonar una comarca de pagès (i comerç) per seguir els passos dels catalans de mar, els de l’altra banda de la serra. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

«Tot per a Granollers» (NacióGranollers.cat)

Un home davant el reflex de la seva ciutat: llums i ombres de Francesc Torras Villà, l’ideòleg del «gran Granollers» en el 40è aniversari de la inauguració del parc que l’homenatja.

Li falta poc per a complir noranta-un anys però els assistents a l’acte poden comprovar com el vell Torras no ha perdut la força d’antuvi, malgrat les batalles de la vida que esculpeixen el seu ancià rostre. Parla endreçadament al públic, movent els ulls des del paper on s’ha escrit el discurs d’homenatjat fins als rostres dels qui l’escolten. No tots els dies un té el privilegi de veure el propi nom a la placa d’un parc… en vida! Hi ha calidesa en l’ambient. Granollers no és Sibèria i aquell dilluns 28 de gener de 1974 el sol escalfa. La data no és gens casual. Trenta-cinc anys abans, un altre 28 de gener, les tropes franquistes havien entrat a Granollers i havien “alliberat” la ciutat de la “dominació roja” (segons la retòrica dels vencedors d’aquella guerra bruta i destructiva). Precisament per això, les autoritats franquistes de la corporació municipal han triat la –segons elles– millor data possible per a aquest homenatge. Homenatge a l’home. A l’industrial. Al financer. Al polític. Al diputat. A l’alcalde. Al creador d’una idea de ciutat que ha triomfat. Al fill, de fet, que va obtenir per a la seva vila el títol de ciutat de mans del rei.

Per als seus impulsors, aquell parc ha de ser una mena de Central Park granollerí, esdevenint una peça clau del model de ciutat que representa. Però, a més, ha de ser un memorial al patrici més influent del segle. Fet i fet, les llums i les ombres afaiçonen tota gran figura, també la d’aquest home sense el qual no es pot comprendre la història contemporània de Granollers ni el definitiu pas de vila a ciutat. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

Un comte rere la gran porta (NacióGranollers.cat)

Acabada la Guerra de Successió, un desterrat comte dels Quadrells va ser enviat a l’exili interior, tancant-se rere els murs del seu gran casal canovellí.

Molts caminants es confonen. Passen pel davant del casal més important de la Canovelles moderna i identifiquen la placa de Cuartel de Levante amb alguna mena de caserna militar. Ja en fa la pinta. Una sòbria però ferma muralla envolta una gran extensió de terreny. Des de fora no es veu res. La gran porta imposa un gran respecte. Sí, una bona guarnició de soldats seria capaç de resistir un llarg setge dins d’aquests murs. Però no és el cas. No és una caserna. Els quarters eren, fa uns pocs segles, cadascun dels quatre districtes que integraven un territori jurisdiccional. Així doncs, Can Castells, que és el nom d’aquesta misteriosa finca, era, senzillament, la primera casa del quarter de Llevant. Sovint, els noms del present esborren una mica els noms del passat, enfonsant-los en un oblit del que només la història és capaç de rescatar-los. És el cas de Can Castells. Rere la seva gegantina porta i la seva -aparentment- inexpugnable muralla s’amaga la història d’una nissaga que, no conformant-se amb ser el llinatge de més influència en la història canovellina, va donar a Catalunya presidents de la Generalitat i il·lustres acadèmics.

Aviat farà tres-cents anys, en les acaballes de la Guerra de Successió, Felip V, el rei triomfant del conflicte successori que situà el Principat en el centre d’una gran batalla europea, envià un orgullós i molt ancià senyor de Magarola, comte dels Quadrells, a l’exili interior. S’acabava la política. S’acabava el poder. S’acabava el control i la influència sobre les principals institucions del país, ara abolides. Arribaven temps de silenci i Jeroni de Magarola els viuria a Canovelles. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers