arxiu

Personatges

This category contains 15 posts

Tombaugh a Plutó i Comas Solà a Mart

Pluto_by_LORRI_and_Ralph,_13_July_2015

Plutó vist des de la ‘New Horizons’, amb el seu color real (NASA-Public domain)

El “planeta misteriós” d’en Comas Solà, revelat als barcelonins un 23 de juliol de 1930.

El 14 de juliol ja pot incorporar una nova efemèride de pes a l’almanac de la història de la humanitat. Un 14 de juliol  de 1789 el poble enfurismat, afamat i depauperat, prenia la fortalesa de la Bastilla a París: començava la Revolució Francesa, que posaria fi a l’Antic Règim. Dos cents vint-i-sis anys més tard, un 14 de juliol de 2015, un artefacte de fabricació humana, de nom Nous Horitzons, prodigi de la enginyeria astronàutica, acaronava el rostre del més llunyà dels planetes tradicionals del nostre sistema solar. Plutó, un món fred, gèlid i penombrós, que viu a més de dos cents graus sota zero de temperatura i triga 247 anys terrestres a fer una volta al Sol, ens ha mostrat la seva veritable cara. Hem conegut també l’aspecte de la seva lluna principal, Caront, amb qui forma ben bé un sistema planetari doble. Plutó i Caront, el déu antic dels inferns i el barquer que du les ànimes difuntes fins a l’altra riba de la llacuna Estígia, segons la florida visió de Virgili, han estat revisitats científicament més de vuit dècades després del seu descobriment.

Clyde Tombaugh, el 1928, amb el telescopi amb què descobriria Plutó (NASA-Public domain)

C. Tombaugh, el 1928, amb el telescopi amb què descobriria Plutó (NASA-Public domain)

El descobriment de Plutó, l’any 1930, va ser un triomf de la pacient astronomia d’observació, nit rere nit a peu de telescopi, abans que les grans sèries seqüencials de dades i formules de la física ens ampliessin l’abast del nostre univers al segle XX. Clyde Tombaugh (1906-1997), un joveníssim astrònom de l’Observatori Lowell d’Arizona, als Estats Units, s’havia proposat descobrir el novè planeta del Sistema Solar, el cos transneptunià que alterava, molt tènuement, l’òrbita de Neptú, el quart planeta gegant de gas, que havia estat descobert a començaments del segle XIX. La descoberta de Plutó va causar un gran entusiasme en els astrònoms de tot el món, que seguien ansiosos les noves que arribaven dels Estats Units.

Tombaugh va donar amb Plutó la nit del 18 de febrer de 1930. L’anunci del descobriment no va arribar fins una setmanes més tard al nostre país, quan els nord-americans van fer públic el descobriment. La Vanguardia, el 15 de març, difonia les paraules del director de l’observatori de la Universitat de Yale, presentant el descobriment com “un dels més grans dels temps moderns”. Curiosament, la nota, un cable d’agències, no esmentava el jove descobridor de vint-i-quatre anys. Durant mesos, la fita va ser presentada com una obra col·lectiva –que, certament, ho va ser– iniciada vint anys enrere per Percival Lowell, un milionari de Boston que va invertir la seva fortuna en construir l’observatori que descobriria Plutó.

Josep Comas i Solà

Josep Comas i Solà

A Barcelona, Josep Comas i Solà (1868-1937), l’astrònom català més reconegut de tots els temps, gairebé no dormia dirigint la mirada del telescopi de casa seva, a la Vil·laUrània dalt de la Via Agusta, i de l’Observatori Fabra del qual n’era director, a la constel·lació de Gèmini, els Bessons, que era a la zona del firmament on es trobava el planeta en aquells temps. En Comas pertanyia a una generació de brillants amants del firmament com el també meteoròleg Eduard Fontserè o el pare Lluís Rodés, jesuïta director de l’Observatori de l’Ebre. Comas, com Rodés, tots dos membres de la Unió Astronòmica Internacional (IAU), la «ONU dels astrofísics», van assabentar-se de l’excepcional troballa per un telegrama emès en xarxa des de l’Observatori de Copenhage, seu central de la IAU, cable que donava instruccions precises de la ubicació del planeta. Així ho explicava Comas en un llarg article a La Vanguardia, on hi col·laborava amb una tribuna periòdica d’astronomia, el 2 d’abril.

Quan es va descobrir Plutó, i així ho explicà Comas i Solà, molts van creure haver trobat un gegant transneptunià, prou gran com per alterar l’òrbita d’Urà i de Neptú. Però el temps demostraria que Plutó és massa petit (extremadament petit: té una cinquena part del diàmetre de la Terra) com per alterar l’òrbita d’un planeta com Urà, vint-i-tres vegades més gran que el nan plutonià: «Si la órbita de Lowell resulta cierta [va publicar Comas fent referencia als càlculs de Percival Lowell], el volumen del planeta transneptuniano sería mayor que el de la Tierra y menor que el de Urano». Res a veure amb la realitat.

'La Vanguardia', 23 de juliol de 1930: J. Comas anuncia el nom de Plutó (LV)

‘La Vanguardia’, 23 de juliol de 1930: J. Comas anuncia el nom de Plutó (LV)

El 16 d’abril Comas hi tornava, sempre amb la cautela habitual del científic curós que era, parlant del «supuesto planeta transneptuniano», i referint-se a ell amb la terminologia provisional que li fou assignada: «objecte de l’Observatori Lowell». Aquí, Comas ja disposava de molta més informació sobre el nou planeta i es mostrava segur, prudent com era, d’afirmar que no estàvem davant d’un veritable planeta transneptunià (un objecte gran i de massa considerable capaç d’alterar òrbites d’altres planetes), sinó d’un «planeta ciertamente excepcional» però no tant com es pensava. La dada decisiva era la seva òrbita, amb una inclinació exageradament excèntrica (17 graus sobre el pla de l’eclíptica, el pla sobre el que orbiten els vuit planetes del Sistema Solar), dada que portava a en Comas a afirmar que ens trobàvem davant d’un petit planeta llençat en la més remota zona del nostre sistema (a més de 7.000 milions de quilòmetres de la Terra). Aquesta era la conclusió del nostre astrònom: «La débil magnitud y la coloración del nuevo astro predisponen, asimismo, a considerarlo como un pequeño planeta. (…) Por fortuna, queda disponible aún bastante tiempo antes de que este planeta misterioso se acerque demasiado angularmente al Sol para continuar las observaciones, ló que hace abrigar justificadas esperanzas de que pronto sabremos a qué atenernos sobre el mismo». 85 anys separen aquestes paraules de la fita científica assolida aquests dies per l’astronàutica i la NASA. Avui, la Unió Astronòmica Internacional a la que pertanyia Josep Comas i Solà, ja no considera Plutó un planeta –el cataloga com a planeta nan de codi 134340–. De fet, quan la New Horizons va ser enlairada el 19 de gener de 2006, Plutó encara era als llibres de text de les nostres escoles com un més entre els planetes del Sistema Solar. El rostre que ara li veiem, però, torna a treure de la gèlida penombra un remot món més enllà de Neptú.

Clyde Tombaugh, inicialment marginat en el reconeixement del seu descobriment, ha viatjat aquests dies fins a Plutó: les cendres de l’astrònom estaven i estan dispositades a dins de la sonda espacial que ha sobrevolat el sistema plutonià. Pel que fa a Josep Comas, descobridor d’asteroides i cometes, a més d’observador de l’atmosfera de la lluna Tità, la IAU va reservar-li un lloc a Mart: el seu nom bateja un cràter de 65 quilòmetres de diàmetre! El 23 de juliol de 1930, ara fa 85 anys, Josep Comas i Solà, anunciava als barcelonins, a través de La Vanguardia, el nom del nou planeta: Plutó.

Anuncis

Ja tens el teu exemplar d’“Una història granollerina”?

>>> Els deu primers dies de campanya recapten una cinquena part dels 6.750 € necessaris per editar el llibre: l’aportació mínima ja permet comprar-lo.

>>>El projecte reuneix i amplia els reportatges de Diego Sola a NacióGranollers amb il·lustracions de Pau Farell.

simulacre LLIBRE

Una història granollerina, el llibre escrit per Diego Sola i il·lustrat per Pau Farell, que recull bona part de les històries granollerines de la secció de NacióGranollers “Un Vallès ple d’històries”, afronta un mes decisiu per esdevenir realitat. Fins el 19 de juliol es poden fer les aportacions econòmiques a Verkami, que poden anar des dels 20 euros que permetran obtenir directament el llibre així com s’editi fins a modalitats de micromecenatge superiors que inclouen, com a recompenses, visites guiades per l’autor als espais que apareixen als capítols del llibre o una sèrie limitada d’una litografia de la portada signada per l’il·lustrador. Dels 6.750 euros que cal aconseguir per editar Una història granollerina ja s’ha obtingut una cinquena part en només deu dies. El projecte és promogut per l’Associació Semproniana, dedicada a la difusió de la història i la identitat granollerina.

Una història universal d’una ciutat singular

Pau Farell-il·lustració-capítol

Il·lustració de Pau Farell del capítol de mostra que ja pot llegir-se a Verkami: “Que es faci la llum!”

Un anònim monjo de Sant Cugat escriu en un cartulari del segle X un suggerent nom: Ganularios. És la primera referència escrita del nom de Granollers. Aquest és el punt de partida d’una història que es remunta als temps prehistòrics més remots i arriba fins a un Granollers contemporani que fa de la festa i l’esport dos símbols de la seva modernitat com a ciutat.

En total, una vintena de capítols amb peces complementàries que contextualitzen els diversos moments històrics i que presenten de manera cronològica els fets i personatges clau que han forjat la història de Granollers i el seu territori.

[+] Campanya de micromecenatge a Verkami per obtenir Una història granollerina.

[+] “Un llibre reuneix i amplia els articles de Diego Sola sobre la història de Granollers” (10/06/2014)

Del Vallès a les Índies

No eren gent de mar: eren vallesans i, malgrat tot, van ser viatgers transoceànics. Creuaren l’oceà deixant enrere l’arada, el mostrador de la botiga o el taller. Uns tornaren: d’altres, no. Aquesta és l’aventura dels pocs –però vehements– indianos vallesans

La plaça de la Porxada bull. Al quilòmetre zero del Vallès agrari la cridòria no cessa amb el mercat. Obrir-se pas entre venedors i compradors no és fàcil. Un dels que intenta sortir d’aquella munió de gent és un mosso de vint-i-sis anys. Surt de la modesta casa de la vila, un ajuntament de circumstàncies que encara no somnia amb el Segle d’Or granollerí de cent anys més tard. El noi es posa la boina i fuig com qui no vol saber res més d’aquells racons que l’han acompanyat des de la infantesa, tot i que, en el fons, mai no voldria abandonar aquella esbojarrada plaça. Amb les credencials de bona conducta que acaba d’aconseguir dels regidors de la vila sap bé que aviat marxarà de Granollers, del Vallès, de Catalunya… d’Europa! El Vell Món quedarà enrere. I davant seu, només la immensitat de l’oceà precedirà l’arribada a una terra tan desconeguda per ell com plena de riqueses i oportunitats. Pobra pàtria xica! Santa i fecunda terra nova! És l’hivern de 1830 i en Joan Mas, 26 anys, sent tristor, por i –alhora– esperança.

Fa dos-cents anys uns pocs vallesans van decidir fer les Amèriques, moments abans i després de les independències llatinoamericanes. Per a aquests homes els regnes d’Índies o les seves noves repúbliques emergien com una esperança front l’immobilisme econòmic (i social) d’una Catalunya a cavall de l’absolutisme i les temptatives liberals dins d’una Espanya borbònica. Eren solters, eren joves, eren pagesos, botiguers o artesans: eren els emprenedors d’un canvi d’era i van abandonar una comarca de pagès (i comerç) per seguir els passos dels catalans de mar, els de l’altra banda de la serra. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

«Tot per a Granollers» (NacióGranollers.cat)

Un home davant el reflex de la seva ciutat: llums i ombres de Francesc Torras Villà, l’ideòleg del «gran Granollers» en el 40è aniversari de la inauguració del parc que l’homenatja.

Li falta poc per a complir noranta-un anys però els assistents a l’acte poden comprovar com el vell Torras no ha perdut la força d’antuvi, malgrat les batalles de la vida que esculpeixen el seu ancià rostre. Parla endreçadament al públic, movent els ulls des del paper on s’ha escrit el discurs d’homenatjat fins als rostres dels qui l’escolten. No tots els dies un té el privilegi de veure el propi nom a la placa d’un parc… en vida! Hi ha calidesa en l’ambient. Granollers no és Sibèria i aquell dilluns 28 de gener de 1974 el sol escalfa. La data no és gens casual. Trenta-cinc anys abans, un altre 28 de gener, les tropes franquistes havien entrat a Granollers i havien “alliberat” la ciutat de la “dominació roja” (segons la retòrica dels vencedors d’aquella guerra bruta i destructiva). Precisament per això, les autoritats franquistes de la corporació municipal han triat la –segons elles– millor data possible per a aquest homenatge. Homenatge a l’home. A l’industrial. Al financer. Al polític. Al diputat. A l’alcalde. Al creador d’una idea de ciutat que ha triomfat. Al fill, de fet, que va obtenir per a la seva vila el títol de ciutat de mans del rei.

Per als seus impulsors, aquell parc ha de ser una mena de Central Park granollerí, esdevenint una peça clau del model de ciutat que representa. Però, a més, ha de ser un memorial al patrici més influent del segle. Fet i fet, les llums i les ombres afaiçonen tota gran figura, també la d’aquest home sense el qual no es pot comprendre la història contemporània de Granollers ni el definitiu pas de vila a ciutat. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

Un comte rere la gran porta (NacióGranollers.cat)

Acabada la Guerra de Successió, un desterrat comte dels Quadrells va ser enviat a l’exili interior, tancant-se rere els murs del seu gran casal canovellí.

Molts caminants es confonen. Passen pel davant del casal més important de la Canovelles moderna i identifiquen la placa de Cuartel de Levante amb alguna mena de caserna militar. Ja en fa la pinta. Una sòbria però ferma muralla envolta una gran extensió de terreny. Des de fora no es veu res. La gran porta imposa un gran respecte. Sí, una bona guarnició de soldats seria capaç de resistir un llarg setge dins d’aquests murs. Però no és el cas. No és una caserna. Els quarters eren, fa uns pocs segles, cadascun dels quatre districtes que integraven un territori jurisdiccional. Així doncs, Can Castells, que és el nom d’aquesta misteriosa finca, era, senzillament, la primera casa del quarter de Llevant. Sovint, els noms del present esborren una mica els noms del passat, enfonsant-los en un oblit del que només la història és capaç de rescatar-los. És el cas de Can Castells. Rere la seva gegantina porta i la seva -aparentment- inexpugnable muralla s’amaga la història d’una nissaga que, no conformant-se amb ser el llinatge de més influència en la història canovellina, va donar a Catalunya presidents de la Generalitat i il·lustres acadèmics.

Aviat farà tres-cents anys, en les acaballes de la Guerra de Successió, Felip V, el rei triomfant del conflicte successori que situà el Principat en el centre d’una gran batalla europea, envià un orgullós i molt ancià senyor de Magarola, comte dels Quadrells, a l’exili interior. S’acabava la política. S’acabava el poder. S’acabava el control i la influència sobre les principals institucions del país, ara abolides. Arribaven temps de silenci i Jeroni de Magarola els viuria a Canovelles. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

Un granollerí a la cort papal (NacióGranollers.cat)

Va néixer a Granollers, va fer una brillant carrera de jurista i va instal·lar-se a Avinyó, en la cort més sumptuosa de l’Europa medieval. Avui, bateja un il·lustre carrer de la ciutat.

En Miquelet era espavilat. Des que era un minyó sabia del cert que el seu món estaria molt més enllà de les muralles de Granollers. Havia nascut, ho creia fermament, per traspassar les –per ell– limitades fronteres de la vallesanitat. Terra infinita per uns, fortalesa natural limitada per d’altres. Era vallesà, però el Vallès no li anava a mida. Era granollerí, però Granollers no satisfeia les seves inquietuds vitals. En tindria prou com a notari d’una petita ciutat a cinc llegües de Barcelona? I la carrera eclesiàstica, com li provaria?

Reunia les dosis justes de pietat, intel·ligència i ambició com per sortir-se’n. A més, en la foscor d’un segle de crisi ningú no esperava una beatitud fora del comú. Eren temps d’una crisi molt profunda. Les institucions, amb l’Església al capdavant, vivien un descrèdit generalitzat on la simonia i l’absentisme eren els pecats menys dolents. Amb el pas dels anys, molts camps s’abandonaven, davant d’un intractable cicle de males collites en un temps on –ara ho sabem– un canvi climàtic s’instal·là a Europa per canviar radicalment les vides de la gent. El pitjor, però, estava per arribar i en Miquelet, fill de Granollers, convertit aleshores en tot un il·lustre monsenyor, ho patiria en les seves pròpies carns.

Aquesta és la història d’un home que va viure la conversió de la vida terrenal dels europeus en un vall de llàgrimes venint d’un confortable refugi: la millor cort medieval, la més luxosa i rica que existiria fins el Renaixement. Una vida entre vellut, seda i or que, no obstant això, no va evitar-li, de Granollers a Avinyó, tot passant per Barcelona, algun que altre disgust. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

Aznar, Catalunya i l’«ha llegado España»

ha-llegadoDimarts 21 de maig de 2013 al vespre. Gloria Lomana, cap d’informatius d’Antena 3 Televisión (més coneguda per contrades barcelonines per ser l’esposa de Josep Piqué), entrevista l’excap de govern espanyol José María Aznar (Madrid, 1953). L’espai, que no dura més de mitja hora, serveix al polític per glossar un particular programa de govern que ha d’ajudar Espanya a superar l’actual atzucac socio-econòmic i institucional. Un programa que pot resumir-se en dues paraules: Més Espanya.

Dijous 1 d’octubre de 1936 al matí. Miguel Cabanellas, general president de la Junta de Defensa Nacional (el politburó dels militars sublevats del 18 de juliol contra la República), transmet en una imperial cerimònia els seus poders al nou cap de l’Estat nacional, Francisco Franco. Davant d’una multitud reunida a Burgos, el militar convertit en suprema autoritat, pren la paraula i detalla el «programa de la nueva España», fixant en plena guerra civil uns objectius històrics per a la pàtria. La premissa essencial quedarà perfectament recollida, anys més tard, a la Llei dels Principis del Movimiento Nacional (1958), article primer: «España es una unidad de destino en lo universal».

Aquesta presentació sinòptica no és malintencionada: ho prometo. Aznar va guanyar dos cops unes eleccions democràtiques, va ser investit cap de govern dins d’una legalitat i amb prou vot popular i Franco… Franco ho va fer tot a cop de bomba i enfundat en les seves botes de militar. Però, curiosament, tots dos apel·len dins la seva carrera política a una mateixa idea. Una idea que Aznar, amb claredat, ha assenyalat explícitament davant l’audiència: «España tiene unos objetivos históricos que han de ser renovados».

Tiro d’hemeroteca i miro de trobar declaracions semblants en la política catalana dels darrers temps. Encara que no ho sembli, els catalans també som bons amants de la retòrica historicista de les nacions. Curiosament, però, no trobo cap referència als «objectius històrics» de la nació. Quins són els objectius històrics de Catalunya? No els trobo. Sí que se n’ha parlat, i molt, sobre els «objectius històrics del catalanisme» (la preservació de la llengua i la cultura, la regeneració d’Espanya, la consecució d’un autogovern…). Perquè tot projecte ideològic i polític té els seus objectius històrics (des de la supressió de la societat de classes per part del comunisme originari fins a l’exportació global de la democràcia liberal de la doctrina imperial nord-americana). També s’ha mencionat «el destí de Catalunya» (de Tarradellas i Pujol a Montilla, fins a Mas, tots els presidents de la segona Catalunya autònoma n’han parlat en els seus discursos). Però cap inquilí de la plaça de Sant Jaume ha dit quelcom semblant a «Catalunya té uns objectius històrics que han de ser acomplerts o renovats».

Torno, però, a Aznar: «España tiene unos objetivos históricos que han de ser renovados». Amb aquesta proclama l’expresident suggereix que Espanya és un ens amb ànima i vida pròpia que, en moviment continu, resta pendent d’autorealitzar-se, d’eclosionar, de fer la seva personal i singular aportació al concert de nacions del món. Amb tots els respectes: tan grandiloqüent idea em recorda a un cartell del año de la victoria del general Franco, que deia: «Ha llegado España» (creació de Josep Morell, 1939). Espanya com a idea rectora i primera, per damunt de la ciutadania; Espanya com a ens on tothom hi diposita el seu projecte individual. Dins la retòrica romanticista de les nacions no hi ha gran diferència entre el que proclama l’expresident espanyol i el principi suprem falangista-franquista que, prenent Espanya també com una entitat animada, la considera una «unidad de destino en lo universal». I, en conseqüència, té uns objectius històrics. «Más España», sintetitza Aznar, en el camí per a assolir-los.

Aquests dies la retòrica de les nacions es reinventa i els qui busquen incidir en el desenllaç dels conflictes oberts en el si de les societats catalana i espanyola tiren de manual, vell o nou. També dins (l’autoproclamat) flanc esquerre. Quan Alfonso Guerra diu a les pàgines d’El Periódico que «El dret a decidir no existeix» està apel·lant en realitat a Espanya com a dogma (com a entitat animada, com una nació a l’estil romàntic del segle XIX) i està atacant, alhora, la idea de Catalunya com a dogma: per a ell els pobles no són «unidades de destino en lo universal», excepte Espanya (encara que l’il·lustre socialista mai no voldria veure’s associat amb aquest principi del Movimiento Nacional). Una possible resposta a tan desvergonyida i incoherent postura és que, potser sí, Catalunya no té un destí com a pàtria animada. Perquè qui té el dret a decidir, qui ha de gestionar el seu present i futur, són els ciutadans i les ciutadanes del país. És el dret a decidir de la ciutadania. Aquí, compro de totes-totes els principis cívics de la tradició republicana francesa! La ciutadania que decideix. I visca el dret a decidir davant del Más España que amaga, en realitat, una visió reaccionària contra les voluntats democràtiques de la gent.

Resulta curiós, també, i ja acabo, que l’estil d’Aznar, per molt democràticament elegit que fos en el seu dia, és eminentment populista i individualista. El romàntic superhome que encarna en la seva persona la missió de salvar una societat, una pàtria, uns objectius històrics. Se’n recorden? ¡Ha llegado España!

Històries: La fotògrafa anònima de l’horror (NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries (especial 75 anys del bombardeig de Granollers) a

NacióGranollers

Winifred ‘Winnie’ Bates, compromesa brigadista, escriptora, locutora, cap de personal mèdic i fotògrafa, va retratar el 1938 el drama de la guerra a Granollers. (Llegeix el reportatge sencer a NacióGranollers.cat)

El mestre Ruera tenia raó (NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

Montserrat Ponsa va fer a començaments dels vuitanta una de les entrevistes més reveladores del pensament i la persona d’en Josep Maria Ruera (1900-1988), un dels gegants del Granollers del segle passat. Parlava el músic, el compositor, però, sobretot, l’home. (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)

Ruera

Feliç 2029 (NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

 

No es preocupin que no és la meva intenció amb aquest títol publicitar el nom de la propera discoteca de moda que coroni Granollers com a reina de la nocturnitat (ironia). Saben vostès qui era Alexandre Deulofeu? (continua llegint a NacióGranollers.cat)

“Ah! Però d’això… es cobra!?”

Ramon Casanovas, el primer per l'esquerra, amb els  candidats de CiU a les eleccions municipals de 1979 (Josep-Oriol Muntanya,  el veterà Pere Canal i en Josep Garrell). Foto: Pere Espaulella (AMGr)

Ramon Casanovas, el primer per l’esquerra, amb els candidats de CiU a les eleccions municipals de 1979 a Granollers (Josep-Oriol Muntanya, el veterà Pere Canal i en Josep Garrell). Foto: Pere Espaulella (AMGr)

“Una persona que pren decisions sobre més de 40 milions de persones hauria d’estar millor retribuïda (…) els sous dels polítics no són suficients i aquest és un debat que la societat espanyola no està disposada a acceptar”. Les paraules no són meves, és clar, sinó d’un destacat dirigent polític català a Madrid. Josep Antoni Duran i Lleida per a més senyes. No entraré en aquestes línies a valorar si en Duran té raó o no, però la polseguera que aquestes paraules (justificadament) va aixecar ha tingut una flaquesa de debat important: què és la política? I per què un ciutadà s’implica en la vida política de la seva comunitat?

Si un brillant economista del món privat és sondejat pel president d’un govern per ocupar la cartera d’Economia i Finances i aquest li respon a l’oferiment amb un sonor ‘NO’ perquè addueix que a l’empresa privada guanya tres o quatre vegades més que el que guanyaria com a virtual conseller… potser el problema el té el brillant economista i, a més, és un problema de consciència cívica del personatge, no? No crec que el governant s’hagi d’estripar les vestidures suggerint que sense poder oferir un sou gegant no hi ha possible captació de talent. Cap dels notables de l’assemblea atenenca en els millors temps de Pèricles no cobrava ni un dracma per la seva assistència. I de rics n’eren un bon tros!

S’ha capgirat el sentit de les coses i, mal que pesi repetir-lo, dels valors. La política, que ha estat un servei de sempre, on molta gent ha perdut  (i perd!) més diners dels que pot arribar a guanyar (la inversió cívica, el temps, l’esforç i la feina gratuïta i voluntària) ja no és atractiva -naturalment- per als qui han convertit el diner en el Déu del segle XXI i en una religió particular.

I és clar que un polític ha d’estar ben pagat…! I ha de tenir un sou d’acord amb el pes de la seva responsabilitat. El debat no és aquest. El debat és quin és el principi motor, el primer i més instintiu, que porta l’home o la dona al servei públic: la carrera o el servei (?). Al noi que ingressa en les joventuts d’un partit palesant que el que li agradaria és “dedicar-se a la política” (amb la connotació activa-professional del dedicar-se) se li ha de dir que ‘no’ i ‘adéu-siau’. ‘Forma’t i torna d’aquí deu anys’. I al professional que fa bé la seva feina i que mostra inquietuds pels interessos col·lectius de la comunitat se l’ha d’esperonar a implicar-se i, si cal, alliberar-lo professionalment per a que pugui exercir el seu talent al servei de tots i pagat per tots a través dels nostres impostos.

Les paraules d’en Duran són molt poc oportunes no perquè ara no toqui parlar d’això “amb la que està caient i bla bla bla”… No. Ho són perquè pretenen obrir un debat sense, prèviament, haver parit el debat dels debats que aquesta societat necessita amb urgència: què és la política i com podem servir els ciutadans des de la política? Aquesta ha de ser la república veritable en el sentit cívic i polític. Tota la resta són absurdes i absolutes tonteries que no ajuden a sortir del pou on tots plegats ens hem ficat.

Tot aquest debat m’ha recordat la figura d’en Ramon Casanovas i Tresserras (1917-2009), Medalla de la ciutat de Granollers, un dels fundadors d’Unió Democràtica a la capital vallesana, home inquiet i increïble. Segurament, una de les persones més bones que mai he conegut. El vaig tractar ja gran quan, cada dos dimecres, solia visitar-lo al seu pis del carrer Enginyer de Granollers per posar al dia la comptabilitat d’Òmnium (l’home superava els noranta anys i encara feia Excels a un ordinador portàtil amb tot de números i conceptes, com a tresorer nonagenari!!). Parlàvem d’Òmnium i els seus números però, sobretot, de la vida i el passat i… ah… el futur, tan incert i intangible! Vaig preguntar-li un dia com va ser això de ser regidor en el primer ajuntament democràtic de Granollers, el 1979. “El primer dia” -respongué amb aquella rialla seva tan serena i divertida- “va venir el secretari de l’ajuntament i em va preguntar, a mi i als meus companys de Convergència i Unió que… a on ens havia d’ingressar els quartos per assistir als plens!”. Un Casanovas més jove va quedar tot sorprès i no li semblà ignorant la resposta que tingué per al secretari: “Ah, però d’això… es cobra?!”, digué tot innocent! Gran. I savi.

M’agradaria que el proper cop que algú torni a parlar del sou dels polítics, sigui un ciutadà anònim o un ciutadà ficat en política, pogués pensar per un moment en testimonis (que n’hi han molts) com el d’en Ramon Casanovas. En aquesta vida res no és gratis… Sí! Però, indiferentment del que guanyis o deixis de guanyar, per davant de tot hi ha el servei. “D’això es cobra?”. Un utòpic secretari del present de la república ciutadana hauria de respondre: “Sí, i molt bé!! Però no saps quant s’arriba a treballar!!!”. Aquesta és la veritable revolució pendent. Ep! No només dels polítics, que no són més que ciutadans en acte de servei públic, sinó de tots els ciutadans en conjunt, els que es dediquen a la política, els que arreglen cotxes, els que serveixen cafès i els que cacen mosques… per conformar la nova democràcia per al nou estat que volem. Llistes obertes, fiscalització dels representants al districte electoral i contacte directe amb l’elector. Torno a insistir en allò que deia Thomas Jefferson: “Quan algú assumeix un càrrec públic, ha de considerar-se a si mateix una propietat pública”. O comencem bé o seguirem en un limbe infinit de vanitats i debats estèrils in saecula saeculorum. Amén.

Els secrets que Tombouctou amaga

3195631226_359024bedf

Mesquita i madrassa (escola) de Sankore a Tombouctou.

La guerra a Mali ha tornat a llançar aquests dies a les primeres pàgines dels diaris la importància d’una antiga ciutat: Tombouctou. Fa segles, aquesta ciutat que actualment compta amb poc menys de 40.000 habitants, fou el centre comercial més important del Sahel; i fa cinc-cents anys, Tombouctou va esdevenir l’epicentre més brillant i esplendorós de la cultura islàmica.

Aquesta setmana diversos filòlegs i historiadors han aixecat la veu d’alarma després de sentir l’alcalde de la ciutat, Ousmande Halle, denunciant que els islamistes havien calat foc a l’Institut Ahmed Baba abans de retirar-se de la ciutat davant l’entrada de les tropes malianes i franceses. L’Ahmed Baba havia estat una inversió de l’ONU i diverses institucions del món per convertir la gran ciutat del desert, amb un inestimable patrimoni documental, en un centre de recerca històrica de referència. Els seus fons reuneixen vora 100.000 documents, entre els quals antiquíssims alcorans i tractats d’astronomia i medicina. Sembla que finalment, però, el dany ha estat menor de l’anunciat.

I és que Tombouctou és tota ella una ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Tombouctou fou fundada ara fa mil anys per nòmades tuaregs, els homes del desert. Al segle XIV el poderós Imperi de Mali la convertí en un nus comercial de primer ordre, el lloc de pas i intercanvi de les caravanes que recorrien tot el desert del Sàhara. L’indret perfecte, a més, per embarcar i desembarcar mercaderies, pel pas del riu Níger a tocar de les muralles. Al segle XVI la ciutat comptava ja amb 40.000 habitants. En aquells anys, Barcelona tenia poc més de 20.000 habitants!

Sankore fou l’escola islàmica (i mesquita) més important dels temps moderns al Sahel, una escola amb uns mestres formats a les millors acadèmies islàmiques del Pròxim Orient, com la de Damasc, a Síria, la vella capital dels omeies (661-750). Sankore, que encara funciona avui dia com un dels centres acadèmics integrants de la Universitat de Tombouctou, fou fundada per una dona pels volts del 1300. La dona en qüestió era una rica dama de l’ètnia mandinga, un poble acostumat a viure sempre en el mateix lloc, i gaudia d’una gran riquesa que va invertir en aquest projecte. Els fundadors volien que a Tombouctou ensenyessin intel·lectuals d’arreu de l’Àfrica islàmica. Van arribar a tenir fins a 25.000 alumnes! I una biblioteca de centenars de milers de volums. Els estudiants aprenien i memoritzaven l’Alcorà, però també  rebien una completa instrucció en matemàtiques, astronomia, física, química i llengües.

Ahmed Baba (1556-1627), escriptor i jurista, fou un dels deixebles de l’esplendorosa Tombouctou. Nascut en una retirada aldea del desert a 250 quilòmetres al nord de Tombouctou, de petit va traslladar-se amb el seu pare a la capital de la ciència i el saber islàmic per aprendre tot el coneixement del món que aleshores allà es custodiava. Es formà com un brillant jurisprudent i hàbil gramàtic. Mentre estudiava lleis i ciències a Tombouctou, la dinastia marroquina dels saadís va conquerir la ciutat del coneixement. Com que Ahmed denuncià l’ocupació sadita, fou deportat amb tota la seva família a Marràqueix. I l’home s’emportà amb ell la seva biblioteca personal que era, segons diuen els cronistes, de 1.600 manuscrits. Els erudits tomboucturesos van reclamar al sultà del Marroc que Ahmed tornés a la ciutat, prerrogativa que fou acceptada i, així, Ahmed Baba pogué acabar els seus dies investigant, ensenyant i escrivint a Tombouctou, on morí a -l’aleshores- venerable edat de 71 anys.

Davant la bogeria d’alguns que en els darrers mesos i en nom de la xaria han intentat cremar fins i tot la seva llei divina i encara alguns temples, va bé recordar algun proverbi d’Ahmed Baba: “Déu mai no treu la saviesa”.

Sant Jordi. Voltaire. Catalunya.

"Penseu per vosaltres mateixos i deixeu que els altres gaudeixin del mateix dret"

Què hi fa, una estàtua  de Voltaire, produïda a la Barcelona del segle XVIII, al bell mig del Museu Episcopal de Vic? Les rutes museístiques de vegades et reporten sorpreses inversemblants. Aquesta n’és una. O potser no.

La intrèpida normativa de reproducció de continguts del museu em va impedir capturar furtivament una instantània d’aquell cos de ceràmica, però no em va manllevar la inquietud per conèixer l’abast del vincle catalano-volterià. Segons consta en la història editorial del país, Voltaire s’introdueix en català a la Barcelona de la dècada de 1770, quan l’eminent escriptor, historiador i pensador francès viu els seus darrers dies. El que em resultà alenador fou aquest interès primerenc dels cercles catalans cultivats per la figura de Voltaire, un controvertit personatge a l’era de l’Antic Règim (a França i a Espanya), tan sovint enfrontat a l’autoritat política o a la jerarquia eclesiàstica. A Catalunya, en ple desenvolupament de les reformes borbòniques, en l’auge de la figura de Carles III, hi ha l’aportació il·lustrada de tipus intel·lectual amb la difusió de l’obra escrita d’un dels grans constructors del monumental –i discutit– Segle de les Llums. Al cap i a la fi, alguns dels (pocs) que manaven a Madrid eren ferms defensors de les tesis més pregones del despotisme il·lustrat en el qual el rei Carles era l’arquetip hispànic.

L’escultura vigatana presentava un Voltaire carregat amb un feixuc volum.
De què? De quina obra? Vaig pensar ràpidament en l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert.

A Voltaire l’havien acusat de ser l’ideòleg de tan polèmic projecte. La imatge, però, també m’evocava el simple retrat de l’autor: un home que creia que la literatura constituïa un vehicle de canvi i de transformació social en ella mateixa. Una creença pionera en el seu temps.

En una diada com la d’avui, on un drac es deixa vèncer per un sant o un sant esclafa la tirania d’un rèptil gegant, val la pena no oblidar el paper de la cultura i de la cultura escrita, en particular, en la transformació de la societat. És ben veritat: les lletres relliguen els fonaments d’una democràcia. I els relliguen bé.

Clàssics saberuts

“Res no resulta més atractiu a un home que la seva cortesia, la seva paciència i la seva tolerància”
Marc Tul·li Ciceró

Aquests dies ha arribat a les meves mans una col·lecció dels discursos de Ciceró, el gran orador romà –polític i escriptor– que figura, sens dubte, entre els millors enraonadors de la història de la política. I dic enraonador perquè la seva prosa deixa palesa la seva “capacitat i habilitat de raonar”, si ens cenyim al sentit etimològic del verb enraonar. En llegir no deixo d’imaginar-me el Ciceró de David Bamber a Rome (HBO 2007) sermonejant la seva pròpia consciència. La seva lectura desvetlla algunes de les claus de la seva mestria i… de la seva mort.

Els que no vàreu escapar del llatí a l’ensenyament obligatori o al preuniversitari recordareu allò del Cicerone consule, oi? (L’ablatiu absolut fet participi, literalment “essent Ciceró cònsol…”). Sí: Ciceró va ser cònsol de la República de Roma i tot i que aquell fou el període més brillant de la seva carrera política no fou la plenitud de la seva mestria en oratòria. Continua llegint

Virtuosos

Per virtuós defineix el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC –a més de l’obvietat de ser la qualitat d’aquell qui practica la virtut– la persona que “excel·leix en la tècnica del seu art, especialment a tocar un instrument musical”. De virtuosos d’aquesta mena n’hi ha hagut molts, al llarg de la història. Més abundants en una època on les dificultats i la migradesa dels recursos econòmics i tècnics feien aflorar en la seva màxima exponencialitat la virtut humana, tampoc són una espècie extingida en l’actualitat, especialment en el món musical, on la professionalització ha consagrat un irreductible bastió de la cultura de l’esforç en els conservatoris i escoles musicals. Continua llegint

Qui escriu això? Diego Sola (Granollers, 1988. Canovellí). Historiador i divulgador. Llicenciat en Història i doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona.

Professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Intentant cultivar la tasca d'historiador, la no sempre fàcil tasca de comprendre com som, d'on venim i cap a on anem. (+perfil)
Historiar, fer història, és com teixir un brodat de trames i colors diversos. Fer història implica exercir, també, l’ofici de cronista. Un cronista que parla del passat però, també, del present. La història és l’ahir i és l’avui. Aquí i ara, mirem el passat que ens ha precedit i excavem la complexitat del nostre segle.

No en va, i com deia Ciceró,
“la història és mestra de la vida”!
Anuncis