Sant Jordi. Voltaire. Catalunya.

Què hi fa, una estàtua  de Voltaire, produïda a la Barcelona del segle XVIII, al bell mig del Museu Episcopal de Vic? Les rutes museístiques de vegades et reporten sorpreses inversemblants. Aquesta n’és una. O potser no.

La intrèpida normativa de reproducció de continguts del museu em va impedir capturar furtivament una instantània d’aquell cos de ceràmica, però no em va manllevar la inquietud per conèixer l’abast del vincle catalano-volterià. Segons consta en la història editorial del país, Voltaire s’introdueix en català a la Barcelona de la dècada de 1770, quan l’eminent escriptor, historiador i pensador francès viu els seus darrers dies. El que em resultà alenador fou aquest interès primerenc dels cercles catalans cultivats per la figura de Voltaire, un controvertit personatge a l’era de l’Antic Règim (a França i a Espanya), tan sovint enfrontat a l’autoritat política o a la jerarquia eclesiàstica. A Catalunya, en ple desenvolupament de les reformes borbòniques, en l’auge de la figura de Carles III, hi ha l’aportació il·lustrada de tipus intel·lectual amb la difusió de l’obra escrita d’un dels grans constructors del monumental –i discutit– Segle de les Llums. Al cap i a la fi, alguns dels (pocs) que manaven a Madrid eren ferms defensors de les tesis més pregones del despotisme il·lustrat en el qual el rei Carles era l’arquetip hispànic.

L’escultura vigatana presentava un Voltaire carregat amb un feixuc volum.
De què? De quina obra? Vaig pensar ràpidament en l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert.

A Voltaire l’havien acusat de ser l’ideòleg de tan polèmic projecte. La imatge, però, també m’evocava el simple retrat de l’autor: un home que creia que la literatura constituïa un vehicle de canvi i de transformació social en ella mateixa. Una creença pionera en el seu temps.

En una diada com la d’avui, on un drac es deixa vèncer per un sant o un sant esclafa la tirania d’un rèptil gegant, val la pena no oblidar el paper de la cultura i de la cultura escrita, en particular, en la transformació de la societat. És ben veritat: les lletres relliguen els fonaments d’una democràcia. I els relliguen bé.