crònicahistòria
Catalunya, Història, Lletres, Personatges

Sant Jordi. Voltaire. Catalunya.

"Penseu per vosaltres mateixos i deixeu que els altres gaudeixin del mateix dret"

Què hi fa, una estàtua  de Voltaire, produïda a la Barcelona del segle XVIII, al bell mig del Museu Episcopal de Vic? Les rutes museístiques de vegades et reporten sorpreses inversemblants. Aquesta n’és una. O potser no.

La intrèpida normativa de reproducció de continguts del museu em va impedir capturar furtivament una instantània d’aquell cos de ceràmica, però no em va manllevar la inquietud per conèixer l’abast del vincle catalano-volterià. Segons consta en la història editorial del país, Voltaire s’introdueix en català a la Barcelona de la dècada de 1770, quan l’eminent escriptor, historiador i pensador francès viu els seus darrers dies. El que em resultà alenador fou aquest interès primerenc dels cercles catalans cultivats per la figura de Voltaire, un controvertit personatge a l’era de l’Antic Règim (a França i a Espanya), tan sovint enfrontat a l’autoritat política o a la jerarquia eclesiàstica. A Catalunya, en ple desenvolupament de les reformes borbòniques, en l’auge de la figura de Carles III, hi ha l’aportació il·lustrada de tipus intel·lectual amb la difusió de l’obra escrita d’un dels grans constructors del monumental –i discutit– Segle de les Llums. Al cap i a la fi, alguns dels (pocs) que manaven a Madrid eren ferms defensors de les tesis més pregones del despotisme il·lustrat en el qual el rei Carles era l’arquetip hispànic.

L’escultura vigatana presentava un Voltaire carregat amb un feixuc volum.
De què? De quina obra? Vaig pensar ràpidament en l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert.

A Voltaire l’havien acusat de ser l’ideòleg de tan polèmic projecte. La imatge, però, també m’evocava el simple retrat de l’autor: un home que creia que la literatura constituïa un vehicle de canvi i de transformació social en ella mateixa. Una creença pionera en el seu temps.

En una diada com la d’avui, on un drac es deixa vèncer per un sant o un sant esclafa la tirania d’un rèptil gegant, val la pena no oblidar el paper de la cultura i de la cultura escrita, en particular, en la transformació de la societat. És ben veritat: les lletres relliguen els fonaments d’una democràcia. I els relliguen bé.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

Qui escriu això? Diego Sola (Granollers, 1988. Canovellí). Historiador i divulgador. Llicenciat en Història i doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona.

Professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Intentant cultivar la tasca d'historiador, la no sempre fàcil tasca de comprendre com som, d'on venim i cap a on anem. (+perfil)
Historiar, fer història, és com teixir un brodat de trames i colors diversos. Fer història implica exercir, també, l’ofici de cronista. Un cronista que parla del passat però, també, del present. La història és l’ahir i és l’avui. Aquí i ara, mirem el passat que ens ha precedit i excavem la complexitat del nostre segle.

No en va, i com deia Ciceró,
“la història és mestra de la vida”!
Anuncis
%d bloggers like this: