Per segon any consecutiu, un grup d’estudiosos que treballen sobre la Cartoixa des d’una perspectiva multidisciplinar (història, diplomàtica, literatura, història de l’art…) es reuneixen en una trobada on es tractaran diverses temàtiques de les dues grans cartoixes catalanes al llarg de les èpoques medieval i moderna: Escaladei i Montalegre.
Aquest grup de recerca neix d’una necessitat. Entre els ordes religiosos principals de la història occidental, la Cartoixa, fundada per Bru de Colònia el 1084, ha estat dels menys estudiats. El motiu principal que tradicionalment s’ha explicat per a la manca d’una història i una recerca consolidada ha estat la naturalesa i idiosincràsia tancada, aïllada, del món cartoixà, un orde de monjos ermitans que en mil anys d’existència gairebé no ha patit canvis en la seva forma de vida.
El Grup d’Estudis Cartoixans vinculat a la Universitat de Barcelona (GEC-UB) va néixer amb l’objectiu d’aprofundir en la recerca de temes cartoixans des d’una perspectiva interdisciplinar, amb una atenció a l’estudi de la història, l’espiritualitat, l’art i la cultura generada pel món cartoixà en els territoris de l’antiga Corona catalano-aragonesa, des del seu primer arrelament fins als temps actuals.
Castell i poblat iber del turó de Sant Miquel (Vallromanes)
Ruta i accés: passeig de 2,5 km des del Coll de Can Corbera, si hi accediu en cotxe (enllaç al punt d'accés).
Què trobarem: restes d'un poblat iber del segle III a.C. i d'un castell medieval documentat des del 1018.
El turó de Sant Miquel és un lloc excepcional de la zona del Baix Vallès que permet connectar, a poques passes de distància, dos moments apassionants de la història del país, ben allunyats entre ells: el final de la prehistòria i els prolegomens de l’edat antiga, d’una banda, i l’era dels castells a la Catalunya medieval, de l’altra. Aquest indret es troba just en el terme que separa els municipis de Vallromanes a llevant i Montornès a ponent. De fet, la torre del castell medieval separa els dos municipis des d’una alçada de 436 metres sobre el nivell del mar.
Per fer aquesta ruta vam desplaçar-nos fins al coll de Can Corbera, per accedir al turó tot pujant un camí que, encara que amb una mica de pendent en algun punt, es fa ben amè per la varietat d’espècies que hi trobareu, des dels arbres fruiters del peu del turó, amb figueres, ametllers i alguna vinya malauradament abandonada fins a arboços i roures a mesura que aneu ascendint, un camí sempre flanquejat per romaní aquí i allà. Després d’un revolt que us farà girar ben bé 180 graus, acabeu de pujar fins que acabi el camí. A mà esquerra veureu un corriol feréstec, tapat per un bosc ben atapeït: és la pujada a la capçalera del turó i al castell.
A pocs metres s’arriba a les primeres restes d’un mur de força alçada, d’origen iber. Si us fixeu en el terra veureu disseminades restes de ceràmica vulgar, potser remoguda de sota terra per les pluges. Som en una zona, la Serralada Litoral, de forta empremta ibera, amb la presència pròxima de diversos poblats. Un dels més importants de la serra, el poblat de Céllecs dalt del Turó Gros (536 msnm), es pot divisar des del flanc nord del turó de Sant Miquel que ara visitem. A la part més inferior de la capçalera del turó, just en un corriol que trobem abans d’encetar la pujada al castell, es divisen més restes d’aquesta antiga estructura urbanística de vint-i-tres segles d’antiguitat, un jaciment excavat a la dècada de 1960 que va palesar l’ocupació d’aquest indret des de mitjans del s. III a.C., just pocs anys abans de l’arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica.
Qui eren els ibers de la Serralada Litoral?
Poblat de Sant Miquel després de ser excavat el 1963-64 (Foto: Ajuntament de Montornès)
Del conjunt aproximat de dotze tribus iberes que habitaven el que avui és Catalunya, la dels laietans era la que ocupava el territori vallesà i maresmenc. La Laietània (nom procedent del mot iber Laia, “arada”) era el país dels laietans. Al capdavant dels ibers, com els laietans, se situava l’aristocràcia posseïdora de la terra: la majoria de la població, sotmesa, era pagesa. Era una societat estratificada, amb oficis especialitzats (metal·lúrgics, minaires, ceramistes…), guerrers, sacerdots… Els ibers practicaven la ramaderia i l’agricultura (especialment de secà). Elaboraven teixits, produïen objectes de ceràmica, utilitzaven el torn i coneixien la metal·lúrgia del bronze i del ferro amb els que fabricaven estris i atuells. Van comerciar amb grecs, fenicis i cartaginesos (ells els hi donaven cereals, metalls, pells, teixits i, potser, esclaus; els grecs, a canvi, els hi aportaven ceràmica, armament, joies, teixits…). Aquest és el motiu que s’hagi trobat ceràmica procedent del Mediterrani oriental en diversos jaciments ibers.
Com prova el turó de Sant Miquel, ben enlairat de la plana, els ibers laietans que allà hi vivien, preferien assentar-se en espais elevats, turons, protegits per muralles, des d’on poder divisar els altres poblats (com Céllecs) i controlar els accessos i passos de les valls. Les seves cases, com les de Sant Miquel, eren petites (fetes de sòcol de pedra i mur de tova).
L’edat mitjana: el castell de Sant Miquel.
El camí ascendent, ben ombrívol per l’espessor del bosc que ens envolta, ens mena cap al terme final del castell. Aquest va ser construït aprofitant les estructures i materials d’aquell antic poblat iber, que havia estat abandonat probablement al segle II o I a.C. La primera referència documental del castell de Sant Miquel (dit de Montornès o de Vallromanes) és de l’any 1018, però devia existir ja de molt abans: l’indret on es troba és privilegiat, des d’un turó que permet observar tot l’accés a la plana del Vallès des del pla de Barcelona. Al segle IX, després de la invasió musulmana, els francs emprengueren una política de conquestes que ocupà part del territori català que va des del Pirineu fins al Llobregat, convertint zones com el Vallès en una terra de frontera. Els castells i les torres de guatlla esdevingueren, doncs, símbol de la mobilitat i la inseguretat d’una frontera que calia defensar.
La torre circular és datada cap a l’any 1000: és una imatge genuïna de l’Alta Edat Mitjana a Catalunya, el tipus de torre com a símbol de força i seguretat. Al castell hi vivia el castlà, en el món feudal medieval, la persona, vassall del senyor, encarregada de custodiar i defensar el territori des de la casa forta o castell que li era assignat. El castlà es traslladava amb tota la seva família al castell a viure-hi per complir la seva missió. Durant l’edat mitjana, el castell del turó de Sant Miquel no va ser, doncs, una gran residència nobiliària sinó, preferentment, un espai de custodia del territori, encara que aquest espai es va anar ampliant i fent més gran amb el pas del temps. Des de la capçalera del turó, on trobem la torre com a element més elevat, podem advertir el perímetre de la fortificació, quedant dempeus les bases dels murs de muralla, que donaven als quatre punts cardinals podent divisar un bon tros de comarca.
Com tants altres castells, aquest va canviar de propietaris en diverses ocasions: Pere de Montornès, Galzeran Armengol, la família Taverner (comtes de Darnius)… Els Taverner esdevingueren un llinatge nobiliari de la plena edat moderna a Catalunya: el rei Carles II concedí el títol de comte a Miquel Joan de Taverner-Montornès i d’Ardena, titular d’aquest castell, i que era cavaller de l’orde de Sant Joan (o orde de Malta), el famós orde cavaller fundat en temps de les Croades per conquerir Terra Santa.
Descens del turó de Sant Miquel pel corriol
Una connexió final. Entre els propietaris del castell sembla que hi podem comptar Roger de Llúria, el gran almirall del rei Pere el Gran que al segle XIII va capitanejar la conquesta catalanoaragonesa de Sicília on es va decidir el control del Mediterrani a mans de les flotes catalanes. Doncs bé: Roger va rebre aquest castell en compensació pels seus serveis prestats, entre d’altres béns. Curiosament, es creu que els ibers laietants, al segle V a.C., van servir com a mercenaris a les guerres antigues de Sicília, primer al servei dels cartaginesos i, més tard, dels grecs (probablement de la Lliga de Delos liderada per Atenes) a la Guerra del Peloponès, que també tingué escenari a la illa siciliana.
BIBLIOGRAFIA RECOMANADA // Adrià Triquell, Parc de la Serralada Litoral. Història i itineraris, Barcelona, Editorial Piolet, 2012. Luis A. Viñamata, “Del Castell de Montornès d’ahir al club d’avui : un llinatge al servei del país” (Conferència), Barcelona, 1973.
Molt s’ha escrit i dit en els darrers mesos sobre el litigi dels béns artístics de l’antic monestir de monges hospitaleres de Santa Maria de Sixena (Aragó) dipositats al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), a Barcelona, i al Museu Diocesà de Lleida. El conjunt de béns inclouen des de els diversos objectes litúrgics i caixes funeràries fins als coneguts frescos de la sala capitular del monestir, una de les joies de les col·leccions medievals del MNAC. En començar la Guerra Civil espanyola el monestir de Sixena, com tants altres edificis religiosos, va patir el saqueig i l’incendi d’anarquistes incontrolats. Una brigada de salvació del patrimoni, amb l’historiador de l’art Josep Gudiol i Ricart al capdavant, va recuperar els malmesos frescos comptant amb l’ajuda de veïns de Vilanova de Sixena, entre els quals l’alcalde de la localitat. Dècades més tard, la comunitat de religioses titular del cenobi va signar la venda dels objectes i es va obrir la via a la cessió definitiva de les pintures murals. Però avui, el govern aragonès reclama la restitució dels béns al·legant que l’extracció dels frescos el 1936 va ser una acció “d’expoli artístic”, que les posteriors vendes van ser il·legals ja que no corresponia a les religioses la tinença de la titularitat dels béns i, finalment, que les constants reformes de l’edifici del monestir han convertit Santa Maria de Sixena en un espai perfectament habilitat per a unir a dins dels seus murs la integritat de les col·leccions.
Thomas Bruce, “Lord Elgin”
Josep Gudiol i Ricart
Els marbres arriben al Museu Britànic el 1816, adquirits per 35.000 lliures a Lord Elgin
Salvant totes les distàncies, el cas ens recorda al litigi patrimonial potser més important dels temps contemporanis, el dels marbres Elgin del British Museum. Els protagonistes i les circumstàncies no són, però, tan llunyanes: unes peces d’incalculable valor artístic -en aquest cas, els marbres escultòrics de Fídies esculpits per al Partenó d’Atenes al segle V a.C.- sofreixen la desprotecció i intempèrie a finals del segle XVIII; un amant de l’art i la cultura clàssica que, a més, era l’ambaixador de la Gran Bretanya a l’Imperi otomà, Lord Elgin, obté el permís de les autoritats otomanes per a extreure bona part de les peces, que són conduïdes fins a Londres. Dos-cents anys més tard, la ciutat d’Atenes i el govern de Grècia, que han fet dels seus monuments un puntal de la seva activitat econòmica a través del turisme i que han construït un museu únic per als béns de l’Acròpolis, entenen que no té cap sentit que el seu llegat patrimonial, potser descuidat en temps pretèrits, romangui ara a l’estranger. Per la seva banda, l’opinió dels britànics i, particularment, dels responsables del British, és ben ferma: els marbres Elgin integren la seva col·lecció al costat d’altres valuoses peces d’arreu del món que expliquen un relat universal de les civilitzacions. Sostenen, doncs, que al British les peces no actuen com a patrimoni dels britànics sinó de tots els ciutadans del món i que allà poden ser admirades i enteses en aquesta visió de progrés civilitzatori.
D’alguna manera, els arguments exposats per l’actual director del MNAC, Pepe Serra, ara fa uns mesos van en aquesta línia: els frescos de Sixena tenen al MNAC “un context excel·lent per al seu coneixement i el seu accés universal”, tot recordant que les pintures s’integren en un museu que mostra una de les millors col·leccions d’art medieval del món: “el MNAC és el museu de referència de pintura mural romànica més important del món, que compleix amb les normes més estrictes de conservació i els ofereix un escenari únic per mostrar-se al món (…). Si marxessin, les pintures perdrien més del que guanyarien”. El debat és molt complex, però sembla clar que des d’un punt de vista museístic, d’estudi, diàleg i difusió del patrimoni, els arguments que acostumen a sostenir conservadors i directors de museu tenen tota la solidesa de l’interès acadèmic, educatiu i cultural. Alhora, és ben legítim, per a les autoritats aragoneses, com ho és per a les gregues, la reivindicació del retorn de patrimoni (especialment d’aquell sostret en condicions de legalitat dubtosa, com molt segurament és el cas dels marbres Elgin). Ara bé, al final del conflicte, què ha de primar? ¿La legitimitat de la pertinença, la de la titularitat -per compra, per conservació i/o per tradició- o, més aviat, la de l’interès cultural de tota la ciutadania en gaudi d’un patrimoni que és elevat de la categoria del local a l’universal? Aquest hauria de ser el debat.
A pocs metres s’arriba a les primeres restes d’un mur de força alçada, d’origen iber. Si us fixeu en el terra veureu disseminades restes de ceràmica vulgar, potser remoguda de sota terra per les pluges. Som en una zona, la Serralada Litoral, de forta empremta ibera, amb la presència pròxima de diversos poblats. Un dels més importants de la serra, el poblat de Céllecs dalt del Turó Gros (536 msnm), es pot divisar des del flanc nord del turó de Sant Miquel que ara visitem. A la part més inferior de la capçalera del turó, just en un corriol que trobem abans d’encetar la pujada al castell, es divisen més restes d’aquesta antiga estructura urbanística de vint-i-tres segles d’antiguitat, un jaciment excavat a la dècada de 1960 que va palesar l’ocupació d’aquest indret des de mitjans del s. III a.C., just pocs anys abans de l’arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica.
El camí ascendent, ben ombrívol per l’espessor del bosc que ens envolta, ens mena cap al terme final del castell. Aquest va ser construït aprofitant les estructures i materials d’aquell antic poblat iber, que havia estat abandonat probablement al segle II o I a.C. La primera referència documental del castell de Sant Miquel (dit de Montornès o de Vallromanes) és de l’any 1018, però devia existir ja de molt abans: l’indret on es troba és privilegiat, des d’un turó que permet observar tot l’accés a la plana del Vallès des del pla de Barcelona. Al segle IX, després de la invasió musulmana, els francs emprengueren una política de conquestes que ocupà part del territori català que va des del Pirineu fins al Llobregat, convertint zones com el Vallès en una terra de frontera. Els castells i les torres de guatlla esdevingueren, doncs, símbol de la mobilitat i la inseguretat d’una frontera que calia defensar.
Historiant, historiant... 