crònicahistòria
Vida

Vers Pasqua: Els humils heretaran la terra

Una reflexió per aquests dies que ens duen a la Pasqua. Un comentari entorn Mateu 5, 1-12: les benaurances.

Feliços els qui vibren amb la Paraula de Déu! Les Benaurances han estat sempre un dels passatges més vibrants dels Evangelis. Les trobem també, simplificades i amb un enfocament un xic diferent, a l’Evangeli de Lluc. Les de Mateu són plenes d’un lirisme emocionant. Tant és així que un no pot evitar fer volar la imaginació i veure’s com un d’aquells homes i dones, un d’entre tants, enmig de les multituds que s’apropaven a Jesús i que presenciaren el sermó de la muntanya. Tant se val que a Lluc se’ns indiqui que aquesta exhortació a la humilitat, a la perseverança en Déu, a l’anhel del bé i de la gràcia del Senyor, al triomf de la veritat, tant se val –deia– que aquest fet, per a Lluc, es produeixi al peu de la muntanya, mentre Mateu el situa ben amunt: per un i altre Jesús es veu envoltat, pràcticament assetjat, per una gentada inacabable. Una gentada –nosaltres: el món– davant la qual el Fill de Déu exclama:

“Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel.”
Són els qui no tenen més que la il·lusió de viure a la llum de Déu. Ells heretaran el Regne, per gran que hagi estat la seva misèria en el món terrenal.

“Feliços els que ploren: Déu els consolarà”.
Quanta gent trista i enfonsada, en aquest món nostre de plaers, modernitat i comoditats! Quants plors en la penombra de la intimitat individualista. Déu hi és en aquelles ombres.

“Feliços els humils: ells posseiran la terra”.
Els humils heretaran la terra, com el Regne.
I en el món d’ara i aquí? M’agrada pensar que l’heretatge terrenal, a vegades, recau en mans dels justos que vencen les injustícies.

“Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà”.
Perquè només els qui actuïn des de l’honestedat quedaran empatxats de l’amor de Déu manifestat a través de les bones obres.

“Feliços els compassius: Déu se’n compadirà”.
Penso novament en els que ploren amargament les llàgrimes de la indiferència social i, encara, els que aparentment triomfen en la vida (feina, diners, viatges, prestigi…) i que, no obstant això, sagnen sense fi. Ens atansem al que plora, sigui pobre o ric? O girem el nostre rostre al no-res?

“Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus”.
No només els qui lluiten contra les guerres de foc; també els qui eviten les guerres del cor, els qui són capaços d’empassar-se aquell orgull que habita en tots nosaltres per evitar ferir l’amic, el germà, el pare, la mare.

“Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel”.
Hi ha tantes maneres de perseguir! N’hi ha prou amb burlar-se del qui obra prudentment fent el bé, encara que sigui, aparentment –aparentment als ulls delerosos del bé material– en perjudici seu. En veritat, aquests seran els posseïdors del Regne. I, en el dia d’avui, són els més nets de cor, els que viuen més tranquil·lament amb ells mateixos, i amb els altres.

“Feliços vosaltres quan, per causa meva, us perseguiran i us calumniaran”. Seran els insultats, objecte de burla a tot arreu; una burla que no sempre serà mofa sinó ben sovint un menyspreu des de la indiferència. Aquests, però, tindran la més gran recompensa al cel.

Què és, però, l’heretatge terrenal? L’heretatge celestial el podem intuir i la nostra fe basa gran part del seu recorregut en l’anhel –en el desig escatològic– de l’eternitat benvolguda.

M’ho torno a preguntar: què és l’heretatge terrenal? Preveu Jesús un guany aquí i ara per una honestedat de cor?

Jesús l’únic que promet –que és molt i és tot– és una recompensa per al bé, la justícia i la fidelitat. No ens hem d’amoïnar tant per quan arribarà el desitjat benefici. En el nostre afany de posseir no podem pretendre tocar, palpar, manegar també la recompensa de Déu. Hauríem de ser més sol·lícits a acceptar l’esdevenidor com un regal continu. Sense més. No es tracta de fer el bé per guanyar el Cel. Es tracta de fer el bé perquè creiem en la promesa de Déu i perquè anhelem ja aquí, ja ara, ja en aquest moment, ja en aquesta vida, la felicitat en Déu viscuda amb el món. Viscuda amb la nostra gent, les nostres famílies, pares i germans, els nostres amics, i també amb tots aquells que s’entrecreuen anònimament en les nostres vides. Anhel de bé! Anhel de terra! Els justos, els pobres, els humils… ells heretaran la terra. És un missatge tan positivament radical que no arribem mai a assimilar, en la nostra limitada feblesa, la seva inabastable immensitat.

És un missatge que va canviar el món i que encara el pot canviar si acceptem que, al final, ni títols, ni or, ni prestigi no ens donaran, per se, la felicitat. A la vida, un ha de lluitar pel que vol fer, sí. I no és dolenta l’autorealització personal en àmbits tan diversos com feina o estudis, si tot és en profit de la conformació d’un individu íntegre. Però, per damunt d’això, ha de triomfar l’autorealització del cor. Purifiquem-lo amb les benaurances, tot esdevenint benaurats també nosaltres. S’enganya qui veu en aquesta autorealització col·lectiva una utopia. La utopia és creure que fora del bé, fora de Déu, podem ser perfectes amb la nostra autoexigència. En veritat, només els humils heretaran la terra, en la vida present o en la futura. Però l’heretaran.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

Qui escriu això? Diego Sola (Granollers, 1988. Canovellí). Historiador i divulgador. Llicenciat en Història i doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona.

Professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Intentant cultivar la tasca d'historiador, la no sempre fàcil tasca de comprendre com som, d'on venim i cap a on anem. (+perfil)
Historiar, fer història, és com teixir un brodat de trames i colors diversos. Fer història implica exercir, també, l’ofici de cronista. Un cronista que parla del passat però, també, del present. La història és l’ahir i és l’avui. Aquí i ara, mirem el passat que ens ha precedit i excavem la complexitat del nostre segle.

No en va, i com deia Ciceró,
“la història és mestra de la vida”!
Anuncis
%d bloggers like this: