Vespre de mort, llum, ombres i drama

[Liceu, Cavalleria rusticana / Pagliacci, abril 2011] Tradueixo (i adapto) una crònica de l’òpera (o les òperes!) de la temporada primaveral a Barcelona. Personalment, l’espectacle va superar totes les meves expectatives: musicals, escenogràfiques, interpretatives… Fins i tot el ‘Pagliacci’, l’obra de la segona part, amb la seva caracterització anys cinquanta no va desafiar el classicisme més desitjat per bona part de la majoria del públic congregat per a una representació operística ‘Cavalleria rusticana’, a la primera part, és -a més- ben adient per aquestes santes dates! Continua la lectura de “Vespre de mort, llum, ombres i drama”

MNAC

Quan m’aturo a admirar, per enèsima vegada, l’Abbé de Saint-Noin de Fragonard que tenim al MNAC, i en silenci reflexiono sobre la vivesa de la pinzellada i dels colors, aviat reacciono –perquè estic en el silenci de la solitud– sobre com de malament conegut està el Museu Nacional entre la població. Hi ha dies i dies, és clar, i sovint la major afluència de persones trenca l’habitual tranquil·litat de les seves sales. Però resulta paradoxal que quan això succeeix és davant l’interès dels visitants estrangers de la ciutat de Barcelona i no pas dels autòctons, que viuen a prop d’una joia dels museus europeus (el millor museu d’art medieval, un fons d’Art Modern nacional que és un honor contemplar i unes col·leccions de Renaixement i Barroc que permeten viatjar als grans noms de la pintura europea dels segles XVI a XVIII). A vegades em pregunto com es pot fer una inversió cultural tan gran en termes econòmics –el desemborsament en un equipament cultural més gran de la història del país– i no rendibilitzar-la com es mereix? En fi, mentre aquest enigma es resol, què millor que perdre’s pel MNAC i gaudir dels seus tresors d’art català i d’art europeu. Continua la lectura de “MNAC”

Virtuosos

Per virtuós defineix el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC –a més de l’obvietat de ser la qualitat d’aquell qui practica la virtut– la persona que “excel·leix en la tècnica del seu art, especialment a tocar un instrument musical”. De virtuosos d’aquesta mena n’hi ha hagut molts, al llarg de la història. Més abundants en una època on les dificultats i la migradesa dels recursos econòmics i tècnics feien aflorar en la seva màxima exponencialitat la virtut humana, tampoc són una espècie extingida en l’actualitat, especialment en el món musical, on la professionalització ha consagrat un irreductible bastió de la cultura de l’esforç en els conservatoris i escoles musicals. Continua la lectura de “Virtuosos”