Quan m’aturo a admirar, per enèsima vegada, l’Abbé de Saint-Noin de Fragonard que tenim al MNAC, i en silenci reflexiono sobre la vivesa de la pinzellada i dels colors, aviat reacciono –perquè estic en el silenci de la solitud– sobre com de malament conegut està el Museu Nacional entre la població. Hi ha dies i dies, és clar, i sovint la major afluència de persones trenca l’habitual tranquil·litat de les seves sales. Però resulta paradoxal que quan això succeeix és davant l’interès dels visitants estrangers de la ciutat de Barcelona i no pas dels autòctons, que viuen a prop d’una joia dels museus europeus (el millor museu d’art medieval, un fons d’Art Modern nacional que és un honor contemplar i unes col·leccions de Renaixement i Barroc que permeten viatjar als grans noms de la pintura europea dels segles XVI a XVIII). A vegades em pregunto com es pot fer una inversió cultural tan gran en termes econòmics –el desemborsament en un equipament cultural més gran de la història del país– i no rendibilitzar-la com es mereix? En fi, mentre aquest enigma es resol, què millor que perdre’s pel MNAC i gaudir dels seus tresors d’art català i d’art europeu. Continua la lectura de “MNAC” →