El mirall de la revolució i les pors d’Occident

Les revolucions del nostre segle no començaran amb la presa de fortaleses imponents, amb la deposició de superbs tirans al seu palau, amb la violenta mort d’un virrei a mans d’un poble que alça els braços amb la falç a la mà. No, res d’això hauria de succeir a un Occident que, a diferència de l’Orient, sometitza les seves tensions en el seu propi cos. Un Occident que ja va fer revolucions d’aquest to. Més enllà de la Mediterrània sí s’estan prenent fortaleses, deposant tirans a cops de força popular enmig de les places del poder i assassinant –o, almenys, intentant-ho– virreis. Ja no s’alcen falçs sinó fusells kalàixnikov. Ja no es reparteixen octavetes clandestines, sinó que s’aboca tota la ràbia a Facebook i Twitter. Les noves revolucions es fan a l’Orient com es feien a l’Occident: amb les eines del moment però amb molta, moltíssima, passió popular. Ben bé una visió retrospectiva que canvia instruments però no actituds.

Als nostres contorns, mentrestant, hem marcat una línia divisòria, una frontera, que es fa més gruixuda així com s’encén aquesta passió popular extramurs. En el fons del nostre pensament, tenim por. Veiem un món en plena ebullició i temem la trencadissa de la nostra fràgil estabilitat democràtica. Una democràcia que, enmig d’un positivisme exacerbat, s’havia cregut perenne, eterna i àgilment segura per a tots els connacionals. Però hem vist que això no és exactament així. Hem vist que les nostres democràcies, primer, no són els sistemes perfectes i impertorbables que havíem cregut. I, segon, hem constatat com els sistemes socials poden canviar en el moment menys esperat. La democràcia va anar arribant intermitentment a Europa amb guerres, sang i violència. O potser ho havíem oblidat? Potser sí.

De què tenim por? De la desfeta d’un sistema que ens ha fet creure que residíem segurs al nostre jardí, lluny de les muralles de la polarització global entre riquesa i pobresa. Sempre hem pensat que aquests murs són llunyans. Hem acceptat que llevat de la caiguda d’una fulla, aquí, res no es mou. Ara sabem que tot plegat era una il·lusió. També sabem que els nostres elevats valors no ho eren tant, d’elevats. I que la corrupció de les ideologies blanques i lluminoses també és una realitat que conviu amb l’anhel d’una societat millor. Dit això, és bo que tinguem por si serveix per reaccionar i renunciar a ser part de la lenta i corrosiva descomposició dels alts valors que crèiem apel·lar amb justícia i raó.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s