Una política errada

Punt u. La invenció de les clàusules del Pacte del Tinell referides al cordó sanitari entorn del Partit Popular, l’any 2003, fou un error de forces democràtiques com ho fou la posada en escena de la signatura davant de notari i la clàusula anti-PP per part del candidat a la presidència de la Generalitat Artur Mas, l’any 2006. Els primers pagaren amb l’estigma d’un govern nascut ja amb voluntat frontista i el segon amb la davallada de les expectatives electorals. És evident que entre les forces catalanistes ha de preponderar una màxima d’entesa política amb posicionaments no bel·ligerants amb les aspiracions catalanes i que el Partit Popular –democràticament– acostuma a traspassar les línies mínimament acceptables per a un decàleg catalanista –igualment democràtic. No en va els populars sostenen un partit petit a Catalunya amb importants llacunes estructurals arreu del territori.

Punt dos. El creixent protagonisme del Partit Popular ha estat proporcional als gestos grandiloqüents per apartar-lo de la centralitat política catalana. Ha estat una política, en realitat, de gestos buits i massa fressa mediàtica. Ara no ens podem queixar de la major o menor importància de la formació liderada per Alícia Sánchez-Camacho perquè els altaveus des d’on s’ha difós el seu ideari han estat els mateixos prestats per tots aquells que han pilotat una política errada de marginació política.

Punt tres. En aquest sentit, resulta paradoxal que Convergència i Unió des del Govern torni a caure en el mateix error estratègic que va dilapidar les expectatives electorals del 2003. El Partit Popular, amb gran habilitat, torna a ocupar quotes mediàtiques que sobredimensionen el seu veritable pes electoral. Badalona n’és l’exemple: l’elecció del nou alcalde fou narrada com si de l’elecció de l’alcalde de la capital de Catalunya es tractés i això gràcies a tot el pròleg que posaren a disposició de la concurrència tots els partits polítics amb la seva baralla entorn la vara de l’alcalde.

Punt quatre. En tant que les majories absolutes són democràtiques, crec que a Catalunya li convé un govern amb majoria absoluta al Parlament per desenvolupar amb força i determinació els profunds canvis que necessita el nostre sistema. Com que aquesta majoria no hi és, correspon al Govern de Catalunya assegurar-se el suport majoritari al seu programa polític i a la seva agenda. Negociar amb l’oposició és més difícil en temps de crisi perquè les mesures que s’han d’adoptar són impopulars i fàcilment contestades. Però el que no hauria de fer l’actual Govern de Catalunya és tractar els suports puntuals (o estables) a les seves mesures com si de decisions col·legiades entre partit de govern i partit d’oposició es tractés, perquè no ho són: Catalunya no té ara mateix cap govern de coalició.

Punc cinc. El suport del Partit Popular als pressupostos de la Generalitat és cosmètic ja que, a la pràctica, no hi ha cap variació significativa en la política de despesa del Govern. Política encertada. L’escenificació d’aquest suport, però, és pròpia d’una entesa entre socis d’un govern de coalició. Política errada de dalt a baix. Si a això s’afegeix l’abast de l’entesa en termes institucionals, que hi és (cas del pacte de govern a la Diputació de Barcelona), ens trobem davant una situació incòmoda no només per a la militància de Convergència i d’Unió Democràtica sinó, també –i especialment– per a tot un electorat que combrega amb una política nacional d’ambició mesurada amb la centralitat social i nacional, una política nacional en el qual, ens agradi o no –i amb tot el respecte democràtic– no entren totes les formacions de l’arc parlamentari. Es pot pactar i es pactarà. Però s’haurà de tenir ben present el cost polític –al meu parer massa alt– i la decepció de moltes persones, moltes mans i molts braços que veuran defraudades les promeses i minvades les seves ganes de treballar per un projecte íntegre d’emancipació nacional.