Destacat

Un somni anomenat Xina

Elaboració de seda a la Xina Ming (segles XIV-XVII)

Fa unes setmanes vaig tornar d’un viatge d’uns pocs dies a Xina i Filipines per motius acadèmics que, alhora, era la meva jornada iniciàtica a l’Extrem Orient. Sobrevolant el gegant asiàtic des de l’avió, pensava en com de difícil, i gairebé impossible, era fer aquell viatge temps enrere, quan el nostre planeta semblava estar format per diversos mons ben allunyats els uns dels altres. Mons a distàncies que avui ens semblarien gairebé siderals, pel temps, feixuc i esgotador, en què s’havien de recórrer. Fa quatre-cents anys un grup d’homes, barreja de frares, oficials reials i aventurers, van enrolar-se en una “jornada de Xina” (així la van anomenar) que pretenia, en un temps on anar des d’Europa fins a Àsia podia suposar un viatge de dos o més anys, una aliança definitiva entre el Zhongguo -el País del Centre, la Xina- i l’imperi de Felip II. Tres eren les seves preocupacions: el comerç amb els xinesos (els palaus i les cases nobles i burgeses d’Europa volien les seves peces de porcellana, però també seda i espècies), una aliança político-militar ferma per combatre l’Islam i, és clar, l’evangelització de la nació xinesa.

El Renaixement va ser una època on la diplomàcia, amb les seves formes i estratègies, va enlairar-se amb força, en un moment on l’estat modern posava les seves bases, recolzant-se a més de en l’acció dels ambaixadors, en una burocràcia forta, una política fiscal organitzada i un exèrcit professional. El rei d’Espanya i de Portugal, Felip II, sabia que davant un país armat fins les dents -la Xina de la dinastia Ming- només la diplomàcia podia aconseguir l’objectiu d’estrènyer llaços.  Així va néixer aquella jornada que havia de dur fins la Ciutat Prohibida de Beijing on residia l’emperador Wanli un sumptuós regal -que avui dia tindria un cost milionari-, juntament amb una carta del monarca. A la cort espanyola molts esperaven que el regne més poblat, ric i gran de la Terra, segons la visió de Marco Polo, però suficientment validada pels portuguesos, ja instal·lats a Macau, es convertís massivament al Cristianisme: molts consellers del monarca estaven convençuts que el pla de Déu només podia ser la conversió del paradís mercantil xinès en una terra d’homes i dones batejats en la fe de Crist. I és clar, convertits en aliats de l’Hispaniarum Rex i senyor de les Índies.

La missió religiosa i la política imperial van donar-se de la mà en aquest projecte d’ambaixada encomanat als frares agustins, hàbils cosmògrafs i missioners a la perifèria de l’imperi espanyol, que encara que va acabar en un estrepitós fracàs des d’un punt de vista diplomàtic, va servir a un dels integrants de la comitiva per elaborar el que avui consideraríem la millor guia de viatges de Xina del segle XVI, la Història de les coses més notables, ritus i costums del Gran Regne de la Xina (obra de Juan González de Mendoza, publicada per primera vegada a Roma el 1585).

Quan el llibre va aparèixer (es va traduir i imprimir per tot Europa, des de Londres fins a Leipzig, des d’Anvers fins a Bolonya), encara era molt poc el que se sabia sobre la Xina: la descripció de la Gran Muralla, l’explicació de la pràctica de l’embenat dels peus de les dones xineses així com el per què del costum de prendre el te eren temes desconeguts que van ser difosos a través d’aquest llibre. “A la Xina tenen de tot i de res tenen necessitat”, és una de les màximes del llibre de Mendoza, que sintetitza una visió tòpica però ben informada del gegant asiàtic: un país fèrtil, ric i amb preus molt barats per l’abundant productivitat; un país, a més, amb una burocràcia basada en mèrits intel·lectuals i no en la cultura de sang pròpiament occidental. Una Xina que deixava de ser un somni de nebuloses difuses per esdevenir un tema tractat amb versemblança i testimonis de primera mà que s’havien endinsat en el país.

De tot això en parlem a El cronista de China. Juan González de Mendoza, entre la misión, el imperio y la historia, que acabem de publicar amb Edicions UB en coedició amb l’Institut Confuci. A través de la documentació estudiada en arxius diversos es reconstrueix un moment en què dos imperis van entrar en contacte, i on la geopolítica europea va començar a redefinir-se: Àsia esdevenia una realitat apostada en les darreres fronteres de l’expansió ultramarina europea. La necessitat de saber era gran. El desconeixement també: com indiquen diverses cartes que arribaren a l’escriptori de Felip II, “amb un grapat d’homes n’hi hauria prou per conquerir la Xina”, escrivien els nostàlgics de l’època de la conquesta d’Amèrica, que volien repetir la gesta a l’Orient. Una nova utopia que el rei va saber desmuntar. A les principals cancelleries d’Europa sabien que Xina, encara misteriosa i reservada, havia entrat en escena per quedar-s’hi, i només les arts del comerç i la diplomàcia serien una via segura de comunicació i contacte directe.

Anuncis

Curs “Història espiritual d’Occident (segles XV-XX)”

El curs d’extensió Història espiritual d’Occident (segles XV-XX) s’adreça a estudiants de grau i públic en general amb l’objectiu d’oferir una formació en història de la cultura religiosa del món occidental des de la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement fins a principis del segle XX. El curs es compon de sessions teòriques amb seminaris d’aprofundiment que serveixen de formació complementària, alhora necessària, per a estudiar l’evolució de la religiositat i les seves formes. L’alumnat treballarà, autònomament, un conjunt de materials bibliogràfics posats a la seva disposició mitjançant el Campus Obert.

Temes

  1. Fonaments de l’espiritualitat occidental: entre la fe i el logos. [1 sessió] Dr. Albert Viciano
  2. Espiritualitat i societat a l’Occident baixmedieval. [1 sessió] Dra. Araceli Rosillo
  3. Devotio moderna i nous plantejaments espirituals. [2 sessions]
    Sessió A: Kempis i la imitació de Crist. Dra. Mariela Fargas
    Sessió B: De l’espiritualitat evangèlica d’Erasme als Exercicis ignasians. Dr. Diego Sola
  4. Les grans reformes del Cinc-cents. [1 sessió]. Dr. Miquel Àngel Martínez Rodríguez
  5. L’Església romana i el projecte de caput mundi. [1 sessió] Dr. Diego Sola
  6. La nova espiritualitat tridentina. [2 sessions]
    Sessió A: La Segona Escolàstica i les Summae de sagraments. Dra. Mariela Fargas
    Sessió B: Culte i espiritualitat després de Trento. Dr. Diego Sola
  7. La vida religiosa femenina a l’edat moderna. [2 sessions]
    Sessió A: Els camins de l’espiritualitat femenina. Dra. M. Àngels Pérez Samper
    Sessió B: Santedat femenina en temps del Barroc. Dra. Montserrat Molina
  8. Moviments teològics i espirituals dels segles XVII i XVIII. [1 sessió] Dr. Miquel Àngel Martínez Rodríguez
  9. Il·lustració: fides, ratio i religió natural. [1 sessió] Dr. Diego Sola
  10. Els debats i conflictes teològics en la societat de masses: 1800-1914. [1 sessió] Dr. Diego Sola

Seminaris d’aprofundiment

Seminari d’aprofundiment (I): la Bíblia com a font d’estudi. Llic. Ma Luisa Melero
Seminari d’aprofundiment (II): les dones a la Bíblia. Dra. Rosa Ribas
Seminari d’aprofundiment (III): Ortodòxia i heretgies tardoantigues: les grans lluites teològiques. Dr. Carles Buenacasa
Seminari d’aprofundiment (IV): Bíblia i Art. Dra. Rosa Ribas

Cal matricular-se a la Secretaria d’Estudiants i Docència de la Facultat de Geografia i Història o bé en aquest enllaç: inscripcions. Preu de matrícula: 40 euros.

Curs “Històries connectades: creences, mites i llegendes entre Orient i Occident”

Curs Gaudir UB per al primer trimestre del curs 2019-2020.

Des dels inicis de la història, homes i dones han observat l’univers i el seu entorn des d’una perspectiva mítica i transcendent, alhora que imaginaven com devia ser el món d’ultratomba o la llar dels déus. En paral·lel a la construcció del pensament mític, va néixer la consciència històrica, que durant mil·lennis ha conviscut amb el pensament religiós i mitològic.

Aquest curs proposa un viatge a imperis i civilitzacions d’època antiga, medieval i moderna des d’una “perspectiva connectada”, posant la mirada en les característiques de les seves cosmovisions, creences i mites, molts de construïts sobre la vida de personatges històrics.

Programa

1. Introducció. Pensament mític i pensament històric
2. El pensament espiritual a l’antic Egipte, clau de volta de la civilització faraònica (I): conceptes generals, deïtats, cosmogonies
3. El pensament espiritual a l’antic Egipte, clau de volta de la civilització faraònica (II): conceptes vinculats al món d’ultratomba
4. La història i la llegenda connectades, o quan el mite esdevé «realitat»: forjant la visió historicomítica de Cleòpatra VII, última reina del Nil
5. Els dotze olímpics: les concepcions mitològiques de la Grècia clàssica
6. Religió i poder: auguris, oracles i rituals religiosos com a estratègies per a la legitimació del poder polític
7. Història i mites al Pròxim Orient i la Mediterrània oriental (I): Solimà, el sultà just
8. Història i mites al Pròxim Orient i la Mediterrània oriental (II): el mite del nou Alexandre otomà
9. Història i mites al Pròxim Orient i la Mediterrània oriental (III): el mite del segon Salomó
10. El món americà: creences i cosmogonies precolombines

Professorat

Dr. Diego Sola, professor de l’Àrea d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona

Dra. Elisabeth Garcia i Marrasé, gestora cultural del Museu Egipci de Barcelona i membre del Grup d’Estudis d’Història del Mediterrani Occidental de la Universitat de Barcelona

Dr. Carles Buenacasa, professor de l’Àrea d’Història Antiga i Història d’Amèrica i Àfrica de la Universitat de Barcelona

Dra. Sinem Eryilmaz, investigadora del projecte europeu Conversion, Overlapping Religiosities, Polemics and Interaction

Dra. Meritxell Tous, professora de l’Àrea d’Història Antiga i Història d’Amèrica i Àfrica de la Universitat de Barcelona

Cliqueu el targetó de sota per a més informació i inscripcions!

L’expansió europea a l’Àsia (3 d’abril)

Dimecres 3 d’abril, a les 19 h, conferència sobre l’expansió europea a l’Àsia dins del cicle de conferències Política i religió VII: “Geopolítica, economia i religió”, organitzat per la Fundació Joan Maragall, el CEHI i les seccions d’Història Medieval i Moderna i d’Història Contemporània de la UB:

“Darrere dels herois d’aquella edat dels descobriments es movien com forces impulsives els negociants; també aquest primer impuls heroic cap a la conquesta d’un món partia de forces molt terrenals. Al principi eren les espècies…”. Stefan Zweig, Magallanes. L’home i la seva gesta, 1938.

Conferència “Cuando España quiso conocer China” (Casa Asia-Madrid, 5 de març)

El proper dimarts 5 de març, amb Florentino Rodao (blog), serem a Casa Asia de Madrid (enllaç) per parlar de Juan González de Mendoza, protagonista del llibre El cronista de China (Edicions UB-Institut Confuci, 2018). El relat parteix de l’èxit extraordinari que va obtenir la Historia del Gran Reino de la China, obra de fra Juan González de Mendoza, al segle XVI: se’n van fer una trentena d’edicions i fou traduïda a diversos idiomes. Felip II, senyor d’un imperi que anava des dels dominis espanyols a Amèrica fins a l’Índia portuguesa, anhelava convertir el Celeste Imperi en un paradís cristià sota la seva protecció. És per això que va enviar una missió de frares agustins per acordar una aliança amb l’emperador de la Xina. Per acomplir la missió, González de Mendoza va dur a terme la ingent tasca d’aplegar notícies sobre la història, la geografia i les tradicions a fi de conèixer la sofisticada complexitat de la civilització xinesa.

“Cuando España quiso conocer China. Conversación sobre Juan González de Mendoza, El cronista de China

Paraules de benvinguda:
Carmen Díez Orejas, directora adjunta del Centro Casa Asia-Madrid

Participen:
Florentino Rodao, Catedràtic acreditat de la Universidad Complutense de Madrid i director del GEINTEA (Grupo de Estudios de Interacciones: Europa-Asia). Autor, entre d’altres llibres, de La soledad del país vulnerable. Japón desde 1945 (Crítica)

Diego Sola, professor de la Universitat de Barcelona. Autor de El cronista de China. Juan González de Mendoza, entre la misión, el imperio y la historia (Edicions UB)

Més informació: https://www.casaasia.es/actividad/detalle/220970-conferencia-cuando-espana-quiso-conocer-china-conversacion-sobre-juan-gonzalez-de-mendoza

Bellulla: història, culte i devoció d’un santuari vallesà desaparegut

Conferència dins del curs d’història “El Vallès: de l’edat mitjana a la moderna”. Fundació Bosch i Cardellach (Sabadell), dimecres 31 d’octubre a les 18:31 (vegeu programa complet del curs en aquest enllaç).

Bellulla: història, culte i devoció d’un santuari vallesà desaparegut

A càrrec de Diego Sola (Universitat de Barcelona – Centre d’Estudis de Granollers)

Durant més de cinc-cents anys la Mare de Déu de Bellulla (pronunciat Viluia pels habitants de la zona, els vallesans de l’època i encara pels canovellins d’avui) va ser una de les marededéus més estimades de Catalunya. El seu santuari, situat a la capçalera d’un turó de Canovelles que avui coneixem com a Bellulla, va ser objecte de peregrinació de vallesans i catalans vinguts d’arreu que acudien a aquesta advocació de la Verge Maria per sanar malalties vinculades amb la vista. La primera capella és documentada el 1279 però no fou fins a l’època moderna, quan els dominicans es van fer càrrec del santuari, que el culte a Santa Maria de Bellulla va difondre’s més enllà del Vallès. La desamortització de 1835 va acabar amb l’esplendor de l’indret, del que avui en queda l’església i una gran casa convertida en finca particular, mentre que la talla d’origen romànic resta desapareguda. Amb aquesta presentació proposem un viatge a les fonts i llibres devocionals que expliquen la història, el culte i la devoció d’un santuari vallesà desaparegut.

És millor parlar o callar?

Son hoy muy odiosas
qualesquier verdades
y muy peligrosas
las habilidades
y las necedades
se suelen pagar caro.
El necio callando
parece discreto
y el sabio hablando
se verá en aprieto.
Y será el efeto
de su razonar
acaescerle cosa
que aprende a callar.
Conviene hacerse
el hombre ya mudo,
y aun entontecerse
el que es más agudo
de tanta calumnia
como hay en hablar:
sólo una pajita
todo un monte prende
y toda palabrita
que el necio no entiende
gran fuego prende;
y, para se apagar,
no hay otro remedio
si no es con callar.

Bartolomé Carranza (Miranda de Arga, Navarra, 1503 – Roma, 1576) va ser una de les figures més influents i alhora més silenciades de la Castella de mitjans del segle XVI. Un home que ho va ser tot, arribant a primat de l’Església hispànica com a arquebisbe de Toledo, proper al rei-emperador Carles i que, no obstant això, víctima de les envejes dels que no volien un home de fe compromesa i d’independència de criteri al capdavant de l’Església d’Espanya, va acabar empresonat i condemnat per heretgia. En una època de divisió i conflictes religiosos, l’arquebisbe Carranza va ser acusat de filoluterà encara que ell, catòlic convençut, simplement defensava -en sintonia amb Erasme de Rotterdam- una religiositat més personal i cristocèntrica. Aquesta letrilla, rimes escrites a Roma durant el captiveri a la cel·la de Castel Sant’Angelo, la fortalesa dels papes a la Ciutat Santa, retraten l’home brillant i savi que es pregunta allò que és, avui com ahir, tant o més vigent: qui vol saber la veritat? És millor parlar o bé callar? En temps de ferotges rotunditats, quan es deixa poc marge al dubte, on la gamma de colors es simplifica, les seves paraules ressonen tan actuals que semblen escrites per a l’home i la dona d’avui. En realitat, la humanitat no ha canviat tant. Per a tots parlar ens resulta fàcil. Callar, una mica menys fàcil. Pensar… exercici agosarat.

 

Seminari permanent del Grup d’Estudis Cartoixans

El proper 11 d’octubre organitzem la primera trobada del seminari permanent del Grup d’Estudis Cartoixans, que oferirà tres comunicacions sobre diverses èpoques i àmbits temàtics de la Província Cartoixana de Catalunya. Aquest grup de recerca neix d’una necessitat i un interès dels seus integrants pel món cartoixà: entre els ordes religiosos principals de la història occidental, la Cartoixa, fundada per Bru de Colònia el 1084, ha estat dels menys estudiats. El motiu principal que tradicionalment s’ha explicat per a la manca d’una història i una recerca consolidada ha estat la naturalesa i idiosincràsia tancada, aïllada, de la Cartoixa, un orde de monjos ermitans que en mil anys d’existència gairebé no ha patit canvis en la seva forma de vida.

L’orde cartoixà és un actor històric rellevant. A Catalunya, va arribar-hi el 1163 amb la fundació de la Cartoixa d’Escala Dei, al Priorat (que perviurà fins el 1835), però la seva presència va ampliar-se al llarg dels següents segles: Sant Pol del Maresme (1270-1434), Vallparadís de Terrassa (1345-1414) i Santa Maria de Montalegre (1415-actualitat). Al Regne de València cal recordar la importància de Portaceli, fundada el 1272, Valldecrist de Sogorb (1385-1835) i la d’Aracristi prop de València; i a l’Aragó, la d’Aula Dei, fundada el 1564. Al conjunt de la Corona d’Aragó n’hi van haver-hi d’altres, el que prova l’especial arrelament d’aquesta congregació religiosa en aquests territoris.

En aquest enllaç trobareu el programa de l’activitat, que tindrà lloc dijous 11 d’octubre a partir de les 16:30 h a la Sala de Juntes de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.