Nosaltres els catalans

Notícia de Catalunya, un llibre que hauria de ser a la tauleta de nit de totes les persones que tenen algun paper en la governança de la vida col·lectiva dels ciutadans de Catalunya, va ser la sorpresa del Nadal de 1954, quan es convertí en el llibre en català més venut d’aquelles festes. L’esborrany anterior a la seva publicació titulava aquest estudi històric i psicològic sobre Catalunya i els catalans amb les mateixes paraules que encapçalen aquest article: “Nosaltres els catalans”. Jaume Vicenç Vives, el seu autor, va optar finalment per un títol que permetés projectar la seva obra amb un caire més de ressenya que no pas de glossa nacional, passant així d’un We the Catalans a un Notice of Catalonia. Amb un títol o un altre avui dia un llibre com aquest no seria historiogràficament viable. Sí que ho era en el context de Jaume Vicens Vives i és així que la Notícia ha passat de ser l’obra d’un reconegut historiador a una font històrica de gran vàlua per entendre, quasi antropològicament, els comportaments col·lectius d’una societat occidental molt particular, la catalana.

Catalunya és un país difícil d’entendre? Catalunya és un país molt significativament marcat per una conflictivitat extrema, que és inherent a la pròpia construcció de la identitat comunitària i que sota una aparença de país d’ordre i endreç amaga les seves pròpies convulsions. (+) Continua la lectura de “Nosaltres els catalans” →

El camí de la muntanya (04)

(04) La por dels homes. De nit, potser, tindràs fred. I pensaràs que no tens res per protegir-te de debò. Et reprendràs a tu mateix i el teu orgull voldrà abatre la teva llibertat. Negaràs l’evidència. Pensa, però, que també Pere, la pedra sobre la qual Déu va construir la seva Església, va negar la veritat: tres cops abans que cantés el gall de matinada! I quan sortí del pati de la casa del gran sacerdot, va plorar amargament.

Tu també ploraràs amargament, quan neguis la branca del camí que et sosté. Seran moments on semblarà que el camí no avança i, lluny de continuar pujant la muntanya, t’arrambaràs més i més al precipici. Però, a la fi, alguna cosa et sostindrà. Déu és amb tu. Ploraràs llargament de felicitat. T’ho ben asseguro.

El camí de la muntanya (03)

(03) Una vetlla sense fi. Poc abans de viure la seva passió, Jesús marxà a la muntanya de les Oliveres, on pregà intensament. Exhortà els seus deixebles a vetllar, mentre ell pregava sol. S’adormiren. “Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació”. Per tant, si fas via, no t’adormis. Estigues ben despert, ben atent.

De quines temptacions vols marxar? Bàsicament, de totes aquelles que esdevenen un esclavatge. Si no vols ser un esclau, opta per la llibertat. A la muntanya, res no t’enclotarà. A la muntanya no hi ha ni tanques ni cadenes. Perquè, en el camí de superació diària, ets tu davant de Déu.

El camí de la muntanya (02)

(02) La muntanya implica esforç, paciència i recompensa. Tot això queda generosament endreçat a través de la perseverança. Es tracta de viure seriosament el propi compromís amb la vida. No tinguis por de la teva joventut.

Jove: oi que voldries viure al màxim les experiències de la vida? I com ho faràs, si no és abocant tot el teu capital en l’empresa que et proposes? Es tracta de posar la teva dignitat al centre de tot. Lliurar-te tu, de cos sencer, d’ànima sencera, com a garantia del que ets. Així seràs capaç de veure el poder de les persones, conferit per i a través de Déu. Jove, no tinguis por! La muntanya va al teu encontre per fer-te aprendre tot el que no saps.

Lliura’t sencerament de cos i ànima. Ja que només qui renuncia a tot, pot aspirar a tot. Un pot viure amb les seves febleses i defectes quan viu en la llibertat del que és. Ha de trobar l’equilibri de la seva imperfecció en el camí del perfeccionament de l’ànima, inspirats per l’amor de Déu vers nosaltres, ja que “Déu va crear l’home a imatge a semblança d’Ell”.

El camí de la muntanya (01)

(01) Pujar a la muntanya és com endinsar-se en el desert. L’home, sol, queda nu davant la seva pròpia capacitat d’esdevenir un gentil veí dels ocells i la Natura.

Pot descobrir si és capaç de conviure, també, amb Déu. Conviure amb Ell en la solitud. Però Déu no deixa pas sol l’home: el retroba en el camí amb altres que han encetat el camí de la muntanya. Comunitat. La importància de compartir el camí, que és exclusivament –personalment– solitari. Silenci: el buit que acompassa el cor i l’omple.

Quan puges a la muntanya el primer que has de fer és no mirar enrere. El camí el tens al davant i fora un error anar caminant d’esquenes. Evitem caure pel precipici. Mirem sempre endavant.

Jesús digué: “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu” (Lc, 11, 62).

Somriu: hi ha tot un bell i meravellós camí per endavant. Boscos i empedrats, turons, prats i rengleres. Cims per coronar. T’esperen perquè descobreixis el gran regal de la vida donada.

I, encara que no miris enrere, no et censuris en pensar en els qui t’estimen, especialment els qui t’han portat al món. Honra’ls. Honra’ls i continua estimant-los amb gran amor. Si camines recte, endavant, ells t’acompanyaran, en la distància, per tan bell camí: “Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu” (Ex 20, 12).

Vespre de mort, llum, ombres i drama

[Liceu, Cavalleria rusticana / Pagliacci, abril 2011] Tradueixo (i adapto) una crònica de l’òpera (o les òperes!) de la temporada primaveral a Barcelona. Personalment, l’espectacle va superar totes les meves expectatives: musicals, escenogràfiques, interpretatives… Fins i tot el ‘Pagliacci’, l’obra de la segona part, amb la seva caracterització anys cinquanta no va desafiar el classicisme més desitjat per bona part de la majoria del públic congregat per a una representació operística ‘Cavalleria rusticana’, a la primera part, és -a més- ben adient per aquestes santes dates! Continua la lectura de “Vespre de mort, llum, ombres i drama” →

Pacte i resistència a la Catalunya mil·lenària

“Sortosament, les nostres forces de resistència són superiors a les de disgregació”
Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya.

Una pàtria –tornem-ho a recordar– no ha de jutjar el seu propi caràcter pels seus líders, sinó pel seu poble que, en darrer terme, és qui la conforma. Una veritat fàcil d’intuir però no tan senzilla d’aplicar.

En una època on els forjadors de la política han perdut el monopoli de la veritat patriòtica i on tot es projecta en el mirall del caos i la incertesa del futur, el record del passat és un estimulant exercici d’allò que un poble ha estat i ha construït, però també una evidència d’allò que sempre li ha acompanyat. I, curiosament, allò que ha salvat Catalunya –com a entitat política o com a realitat nacional– és la seva voluntat de ser i, més concretament, la seva perenne resistència a no deixar de ser. La supervivència com a forma de vida col·lectiva és el veritable motiu de pervivència de la nació. Continua la lectura de “Pacte i resistència a la Catalunya mil·lenària” →

Del país dels castlans

Per als francs, els habitants de les terres dels Pirineus enllà eren els castlans. Aquestes contrades, que comprenien un espai indeterminat i variable entre les costes de l’Empordà i el pas de les Nogueres, devia ser alguna cosa com la Castlania, la “terra dels castells”. La germinació d’una pàtria era ja un fet. Catalunya prendria cos i forma ben aviat… i fins als nostres dies.

Catalunya és un veritable país de castells, autèntic símbol d’identitat en els albors de la seva forja nacional: essent com era terra de frontera entre l’Europa cristiana i l’Islam, al paisatge de la Catalunya Vella es multiplicaren com flors castells i torres de guaita. Un imperi en expansió, el del rei Carles el Gran, havia d’ésser protegit. No hi havia a Occident un lloc tant fortificat com la “terra dels castells”. De ser un país introspectiu, en un sentit defensiu del seu territori, va passar a ser la terra en expansió. Una conquesta de la Mediterrània i una importació del seu sistema polític (el confederalisme medieval, còmodament sustentat en la figura política del pacte) estava per arribar.

Glòries del passat. I què en queda?
Continua la lectura de “Del país dels castlans” →

MNAC

Quan m’aturo a admirar, per enèsima vegada, l’Abbé de Saint-Noin de Fragonard que tenim al MNAC, i en silenci reflexiono sobre la vivesa de la pinzellada i dels colors, aviat reacciono –perquè estic en el silenci de la solitud– sobre com de malament conegut està el Museu Nacional entre la població. Hi ha dies i dies, és clar, i sovint la major afluència de persones trenca l’habitual tranquil·litat de les seves sales. Però resulta paradoxal que quan això succeeix és davant l’interès dels visitants estrangers de la ciutat de Barcelona i no pas dels autòctons, que viuen a prop d’una joia dels museus europeus (el millor museu d’art medieval, un fons d’Art Modern nacional que és un honor contemplar i unes col·leccions de Renaixement i Barroc que permeten viatjar als grans noms de la pintura europea dels segles XVI a XVIII). A vegades em pregunto com es pot fer una inversió cultural tan gran en termes econòmics –el desemborsament en un equipament cultural més gran de la història del país– i no rendibilitzar-la com es mereix? En fi, mentre aquest enigma es resol, què millor que perdre’s pel MNAC i gaudir dels seus tresors d’art català i d’art europeu. Continua la lectura de “MNAC” →

Els sots feréstecs (1901) de Raimon Casellas

“I quina tristor, allavors, quina tristor, més fonda va ser la de mossèn Llàtzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoria, semblava que el cèrcol de muntanyes que voltava s’anés cloent, cloent, darrera seu, com si per tots costats l’aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Davant per davant se li alçaven les fosques obagues de la Rovira, coronades pels cims altíssims de Puiggraciós. A mà dreta se li arrengleraven, com un pany de muralles que toqués el cel, les roques fantasmes del cingle de Bertí. A mà esquerra se li estenien les feixes conreuades de l’Uià, tot esgraonant les vessants, com si voguessin arribar als núvols. I a darrera, cap a darrera, ajuntant-se de mica en mica amb les feixes de conreu, se li apareixia el tossalot del Romaní amb el Castell dels Moros dalt de tot, traient el cap com un espectre. Roques, turons, feixes, espadats, tossals, cingleres, se donaven la mà tot a l’entorn, formant una roda de muntanyes negres que esglaiava de mirar.”

Quan tenia no més d’onze anys, crec que a sisè de Primària, els matins assolellats em donava per mirar embadalit, amb la convenient cautela per no semblar distret, finestra enllà, cap a Llevant, cap als Cingles del Bertí. De Granollers estant, i en aquella aula de sisè de Primària en un quart pis d’un edifici alt i aïllat a l’illa de cases del carrer Ponent amb Torres i Bages i Mestre Ruera, la vista era impressionant. Poc podia imaginar aleshores que per aquells contorns un il·lustre literat del país, Raimon Casellas (1855-1910), havia imaginat una fascinant història de bosquerols intractables, capellans exiliats i sots ombrívols per on rodolar en l’embriaguesa de la nit. Sots que existien i existeixen, que són de terra i roca. Els sots feréstecs de l’entorn de Sant Pau de Montmany, a poca estona de Puiggraciós. Els sots feréstecs del gran Casellas. Continua la lectura de “Els sots feréstecs (1901) de Raimon Casellas” →