crònicahistòria
Catalunya

Del país dels castlans

Per als francs, els habitants de les terres dels Pirineus enllà eren els castlans. Aquestes contrades, que comprenien un espai indeterminat i variable entre les costes de l’Empordà i el pas de les Nogueres, devia ser alguna cosa com la Castlania, la “terra dels castells”. La germinació d’una pàtria era ja un fet. Catalunya prendria cos i forma ben aviat… i fins als nostres dies.

Catalunya és un veritable país de castells, autèntic símbol d’identitat en els albors de la seva forja nacional: essent com era terra de frontera entre l’Europa cristiana i l’Islam, al paisatge de la Catalunya Vella es multiplicaren com flors castells i torres de guaita. Un imperi en expansió, el del rei Carles el Gran, havia d’ésser protegit. No hi havia a Occident un lloc tant fortificat com la “terra dels castells”. De ser un país introspectiu, en un sentit defensiu del seu territori, va passar a ser la terra en expansió. Una conquesta de la Mediterrània i una importació del seu sistema polític (el confederalisme medieval, còmodament sustentat en la figura política del pacte) estava per arribar.

Glòries del passat. I què en queda?
Catalunya continua sent un país molt introspectiu. Encara corre, per moltes redaccions de mitjans internacionals, la brama d’un país conservador recollit en les seves tradicions i en la seva llengua, amb un punt d’intolerància envers allò forani. No cal dir que, amb un senzill passeig per Barcelona, la capital del país, desapareix qualsevol mena de prejudici i tòpic absolutament dissenyat des de la capital del país veí. Així doncs, en quin sentit Catalunya és introspectiva? Ho és en la visió i el relat de país de les individualitats. Hem construït un país que cadascú se’l fa a la seva manera. Això no és bo ni dolent, i en certs aspectes constitueix un element positiu, una prova de patriotisme inclusiu (a despit del que alguns pregonen pel món). Però en moments de decadència això resulta absolutament fatal, ja que el rumb nacional queda diluït en mil i una llacunes tèrboles. És el que està passant actualment. Som un país on, quan les coses van mal donades… campi qui pugui! A vegades resulta difícil imaginar-se la plenitud nacional amb tremenda manca de cohesió. Però és malgrat aquesta manca de cohesió que aquesta plenitud nacional avança subtilment cap a un present que es desplaça envers el punt de col·lisió entre l’antiga i la nova era nacional. Resulta especialment empipador el debat profètic i apocalíptic de la lenta mort de la Catalunya autonòmica. Francament, qui objectivament pot afirmar que la presència de l’Estat espanyol és avui més feble a Catalunya que ahir? Ben aviat al contrari: s’han consolidat els mecanismes de control de l’Autonomia catalana.

El que veritablement ha de passar és un canvi en les consciències col·lectives (i dic consciències perquè en aquest país de mosaics i vitralls de mil colors, n’hi ha moltes, de consciències col·lectives!), que es moguin, des de la diversitat i des de la pluralitat, vers uns horitzons comuns que creïn un relat més o menys homologable a un gruix social, diguem-ne, transversal i majoritari. Aquí el triomf! Aquí l’èxit! Catalunya, introspectivament, amb les seves pors i fòbies (que són moltes), s’està movent en aquests paràmetres.

Hi ha coses, però, que no succeiran sense ingents exercicis de catarsi col·lectiva. I és per això que sempre he endevinat un procés llarg i costós en termes de rèdit polític i social. I la crisi de valors i d’identitat, o la pèrdua de la brúixola de la nació, han de passar factura, factura que ha de trigar en ésser liquidada. Tot just comencem a remoure’ns en la nostra inquietud. Que el desenllaç, com el de l’antiga Castlania, sigui feliç. I pacient. Aquell procés va trigar, però va arribar a bon port. Que és el que de debò importa: arribar-hi.

Habitants de la Pàtria dels castells: així com els vailets, a l’escola, encara dibuixen aquests castells, amb una espessa càrrega de merlets, no oblideu de grans que una pedra és més que un roc; també és símbol d’una lluita, també recorda una llibertat, també honora a unes gents i a un projecte. No oblideu el passat ni els seus vestigis, que són la terra que trepitges!

[Fotografia: espectacular vista del castell de Montsoriu, a cavall entre Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu (la Selva), que vigila la frontera nord del Montseny a 650 metres d’altitud]

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

Qui escriu això? Diego Sola (Granollers, 1988. Canovellí). Historiador i divulgador. Llicenciat en Història i doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona.

Professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Intentant cultivar la tasca d'historiador, la no sempre fàcil tasca de comprendre com som, d'on venim i cap a on anem. (+perfil)
Historiar, fer història, és com teixir un brodat de trames i colors diversos. Fer història implica exercir, també, l’ofici de cronista. Un cronista que parla del passat però, també, del present. La història és l’ahir i és l’avui. Aquí i ara, mirem el passat que ens ha precedit i excavem la complexitat del nostre segle.

No en va, i com deia Ciceró,
“la història és mestra de la vida”!
Anuncis
%d bloggers like this: