Notícia de Catalunya, un llibre que hauria de ser a la tauleta de nit de totes les persones que tenen algun paper en la governança de la vida col·lectiva dels ciutadans de Catalunya, va ser la sorpresa del Nadal de 1954, quan es convertí en el llibre en català més venut d’aquelles festes. L’esborrany anterior a la seva publicació titulava aquest estudi històric i psicològic sobre Catalunya i els catalans amb les mateixes paraules que encapçalen aquest article: “Nosaltres els catalans”. Jaume Vicenç Vives, el seu autor, va optar finalment per un títol que permetés projectar la seva obra amb un caire més de ressenya que no pas de glossa nacional, passant així d’un We the Catalans a un Notice of Catalonia. Amb un títol o un altre avui dia un llibre com aquest no seria historiogràficament viable. Sí que ho era en el context de Jaume Vicens Vives i és així que la Notícia ha passat de ser l’obra d’un reconegut historiador a una font històrica de gran vàlua per entendre, quasi antropològicament, els comportaments col·lectius d’una societat occidental molt particular, la catalana.
Catalunya és un país difícil d’entendre? Catalunya és un país molt significativament marcat per una conflictivitat extrema, que és inherent a la pròpia construcció de la identitat comunitària i que sota una aparença de país d’ordre i endreç amaga les seves pròpies convulsions. (+)
Sí, és la rauxa que es conjuga amb el seny, però és molt més que això. Constitueix, a la base de la nostra manera d’entendre la pròpia relació amb els altres pobles, una manera de concebre la vetlla de la nostra condició de nació. Una agosarada manera de concebre la vetlla de la nació. En un país que ha fet més de deu revolucions en cinc segles (de la guerra civil catalana del XV a la sacsejada de 1936), les mini-revolucions anticrisi que aquestes setmanes es comencen a dibuixar no són res més que un perllongament de la cridòria inherent al caràcter dels catalans, amb una singularitat: el que estem vivint és una deformació del tarannà puntualment revolucionari a l’empara d’un individualisme desbordat en les darreres dues dècades. És cert que el Govern pot haver actuat amb certa precipitació a l’hora de dictaminar l’abast de l’aprimament de la despesa en serveis públics, però també ho és que alguns agents socials s’han mogut des del nerviosisme i no pas des de la coneixença profunda dels canvis que estan arribant. Penso, més aviat, en la inacabable murmuració decibèlica d’alguns sindicats de mestres davant les reformulacions del projecte educatiu de la Generalitat per al proper curs. La consellera Rigau, que al meu entendre va per davant del conseller Ruiz en decisió, determinació i sensibilitat amb les necessitats presents i futures, farà bé d’explicar el que ha de ser una posada al dia de l’escola catalana en funció dels seus reptes immediatíssims: derrota del fracàs escolar, frenada de la davallada de qualitat de la immersió lingüística i formació en l’excel·lència pedagògica. Amb la salut no s’hi juga, cert. Però tampoc amb l’ensenyament. Quants diners s’ha gastat aquest país en ordinadors portàtils per a les escoles? Calia tanta modernització –i tanta despesa– per acabar accentuant les dificultats dels alumnes en llengua i comprensió lectora? Tot això només ha portat a una banalització del fet educatiu. Una banalització que, a més, ens ha sortit molt cara. Els canvis de la conselleria, que per alguns són un retrocés, són per a d’altres una posada del sistema educatiu en el seu lloc corresponent. “L’ensenyament és un procés que no pot jugar amb les mateixes armes de la cultura de l’oci”, deia Jordi Llovet en una recent entrevista a La Vanguardia (d’esfereïdora i necessària lectura). Més raó no pot tenir.
Igualment preocupant resulta la situació a Sanitat. No hi ha diners per mantenir un dels millors sistemes sanitaris d’Europa. Un sistema, però, que no fa aigües des d’aquests darrers dos anys. Els problemes li vénen de molt més enrere, amb la massificació de molts centres d’atenció primària (i serveis d’urgències) des de mitjans de la dècada passada per la manca de més personal i més centres. Per experiència pròpia puc dir que la situació en alguns llocs de l’àrea metropolitana barcelonina és més que delicada, no d’ara, sinó des de fa fins cinc i sis anys. Així doncs, el que s’espera d’un conseller de Sanitat no és que exerceixi de conseller d’Universitats pontificant sobre quins estudis universitaris constitueixen una raó d’Estat i de mercat (imperdonable relliscada contestada des d’amplis àmbits del món acadèmic nacional, motor de l’avançada pota cultural del país), sinó arreglar els greus problemes estructurals d’un sistema creat per a l’excel·lència i abocat a la bancarrota.
Enmig de tot, qui pot oblidar la batalla de l’encaix polític de Catalunya en ella mateixa? Seria cosa senzilla explicar la complexitat del moment actual d’aquest país amb variables nacionals purament econòmiques i socials. Però, a més, hi ha la variable del conflicte polític. Quo vadis, Catalonia?
A la Notícia de Vicens Vives s’explica que els catalans, encara que poble intel·ligent, no és un poble creador d’idees. Aquestes, més aviat, s’importen des de més enllà dels Pirineus i, arribades aquí, s’adapten a les nostres necessitats.
No sé si Jaume Vicens Vives té raó o no, però sí que crec que aquest poble, ara mateix, no pot continuar instal·lat en el lament i la queixa quotidiana. Ha d’anar més enllà dels Pirineus i importar noves idees, o bé dissenyar de noves i pròpies a les seves valls per seguir endavant. La inoperància, ara enquistada, pot esdevenir endèmica. I a poble ferit, poble finit. Només d’una correcta conjunció de la resolució dels problemes de l’ara amb els problemes del sempre pot sortir una solució escaient per al poble de la mesura i la sensualitat.
Historiant, historiant... 