Pacte i resistència a la Catalunya mil·lenària

“Sortosament, les nostres forces de re­sistència són superiors a les de disgregació”
Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya.

Una pàtria –tornem-ho a recordar– no ha de jutjar el seu propi caràcter pels seus líders, sinó pel seu poble que, en darrer terme, és qui la conforma. Una veritat fàcil d’intuir però no tan senzilla d’aplicar.

En una època on els forjadors de la política han perdut el monopoli de la veritat patriòtica i on tot es projecta en el mirall del caos i la incertesa del futur, el record del passat és un estimulant exercici d’allò que un poble ha estat i ha construït, però també una evidència d’allò que sempre li ha acompanyat. I, curiosament, allò que ha salvat Catalunya –com a entitat política o com a realitat nacional– és la seva voluntat de ser i, més concretament, la seva perenne resistència a no deixar de ser. La supervivència com a forma de vida col·lectiva és el veritable motiu de pervivència de la nació. La formulació política de Catalunya –en termes moderns–, començada a dibuixar a cavall del segle XVIII i XIX i concretada a partir de 1880 va ser un emprenedora aventura salvadora, en una època de consolidació dels Estats-nació, davant la necessitat real de delimitar allò que Catalunya era i allò que no es volia perdre. La recuperació d’un passat medieval gloriós (a mig camí de la revisió i l’exaltació) i la reivindicació d’una tradició política moderna perduda el 1714 van ser els eixos d’un exercici de resistència que va culminar amb l’èxit del catalanisme polític (i partidista) a partir de 1901 i que li ha donat corda fins, pràcticament, els nostres dies. Catalunya com a nació moderna, actual, contemporània, és una construcció ben travada de finals del dinou per a salvar la pàtria eterna, és a dir, aquelles estructures imaginades que uneixen un català del segle XII amb un del segle XXI. L’èxit –cal insistir-hi– va ser gran i va cristal·litzar en una primera maduresa política que ha capacitat al catalanisme per donar continuïtat ininterrompuda a un discurs polític en evolució per espai de més de cent anys. Fins avui.

El catalanisme ha mort d’èxit, potser. O, senzillament, d’esgotament. Però en tot cas, ha exhaurit la seva capacitat creadora, la sempre oportuna dosi inventiva i, sobretot, la seva brillant capacitat adaptativa a tota mena de contextos i vicissituds. Fins i tot la camaleònica habilitat d’hivernar i reformular-se en temps de letargia nacional per a tornar a irrompre amb força en recuperar els seus altaveus tradicionals. El problema de la mort del catalanisme no és tant una qüestió de desaparició o d’extinció com un problema de col·lapse i fracàs present. El catalanisme és com un tren que ha estat recorrent una inacabable via d’ample català durant més de cent anys fins que s’ha aturat en sec davant l’acabament de la via, que ha mort. Quan aquest tren, amb els seus maquinistes i tots els viatgers, s’ha vist en la necessitat de construir nova via s’ha adonat que ni sabia cap a on continuar, ni sabia d’on treure el material i les eines necessàries ni tampoc sabia si el conjunt dels viatgers s’arremangarien per posar ferro rere ferro. El catalanisme inoperant. Davant la greu situació, alguns viatgers han preferit agafar les maletes i, arreplegant material d’allà on poguessin, s’han posat a continuar la seva pròpia via, sense la certesa que la resta se’ls hi uneixin. D’altres porten dies debatent en termes d’enginyeria, de filosofia i d’oportunitat la possibilitat de prosseguir el tram de via. També n’hi ha uns quants que advoquen per tornar enrere, ja que cap endavant no hi ha més via. I potser en algun moment de claror -pensen– trobaran un desviament anteriorment inadvertit que recondueixi el tren per via segura. Però, fet i fet, el catalanisme sembla haver esdevingut inoperant.

Deia abans que als pobles els hi acompanyen sempre uns elements de pervivència. A Catalunya cal no obviar, a banda de la supervivència com a forma de vida col·lectiva, una eina de progrés diari com és el pacte. És senzillament apassionant, des d’una perspectiva historiogràfica, veure com el pacte bé podia ser útil per al comte-rei català del segle XIV i per a les oligarquies territorials, bé podia esdevenir útil per a la classe política que negocià la reinstauració de l’autogovern el 1977, en una situació de preconstitucionalitat. En el cas medieval del XIV, fruit del pacte a la recerca de l’estabilitat interna naixia la Generalitat: l’oligarquia es guanyava el poder de recaptar tributs al país i el comte-rei les prebendes necessàries per a fer les seves guerres; tothom guanyava i, molt especialment, el país, que es reendreçava interiorment en les seves relacions de poder. En el cas contemporani, la classe política forçava amb la reinstauració preconstitucional de la Generalitat i, molt especialment, de la figura del President, el reconeixement implícit a uns drets històrics de país, mentre que els ideòlegs de la transició política espanyola s’asseguraven la fidelitat de la classe política catalana en el futur procés constituent. En aquest cas, fou un pacte de reconeixement tàcit de legitimitats per a una convivència general en el marc de l’Estat. En els darrers trenta-un anys de règim constitucional, no obstant això, el pacte, la valuosa eina catalana de progrés diari, s’ha enfrontat al seu propi fracàs en la dimensió de convivència general amb els altres pobles d’Espanya. Això, entre d’altres coses, ha propiciat la progressiva inoperància del catalanisme en els seus propòsits i objectius.

Però el pactisme és un element tan propi de la idiosincràsia catalana, tan fàcil de reconèixer en relacions socials-polítiques de quatre, cinc o vuit segles de diferència, que ha de suposar per ell mateix la clau de volta a moltes de les problemàtiques actuals. Fins i tot, diria, a l’atzucac que de manera insòlita ha mort membres importantíssims d’aquest cos general del catalanisme. El pactisme s’ha gastat de tant usar-lo amb les relacions forànies i ha perdut la seva essència interna, la seva capacitat de reendreçament col·lectiu. I és que el catalanisme té tanta por de reconèixer la seva inoperància, el seu fracàs (no inclòs en el seu plantejament triomfalista), la possibilitat d’haver esgotat la seva capacitat creadora, que oblida el més important de tot plegat: cal posar-nos d’acord, aquí i entre nosaltres. El pacte entre tots nosaltres.

Si el pacte fracassa, Catalunya –a diferència del catalanisme– no morirà, perquè com Jaume Vicens Vives digué, sortosament, les nostres forces de resistència són superiors a les forces de disgregació.

Però si algun dia les forces de disgregació esdevenen superiors -cosa que no ha passat en segles-, no hi haurà qui salvi un projecte que amb perspectiva lineal i actualitzada no ha conegut passes enrere en els darrers cent anys. Fa uns tres anys escrivia que Catalunya és el catalanisme i el catalanisme és Catalunya. Ho deia –i ho dic– perquè la idea actual de Catalunya és una criatura del catalanisme, que va imposar de manera hegemònica la seva idea de país, avui dia manifestada en el seu autogovern, creació del catalanisme. El catalanisme, però, té cent vint-i-cinc anys d’existència mentre Catalunya en té més de mil i, mentre els projectes de país han anat morint, un darrere l’altre, el país no ha mort, a base de resistència i pacte. Potser algú pensa que cal deixar morir un projecte de país per crear-ne un de nou i definitiu. D’altres creuen que ja n’hi ha prou de tanta reinaixença perpètua, que el que tenim ja és definitiu, si consuma els seus horitzons finals. Catalunya seguirà existint, és clar, però potser corre el risc de perpetuar la seva inoperància si el catalanisme fossilitza la seva pròpia deixant escapar l’oportunitat de demostrar que, lluny de ser mort, pot cloure una història sense final conegut no a base de pura resistència, com sempre ha fet el país, sinó també de pacte de Pàtria. Aquí i entre nosaltres.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s