“I quina tristor, allavors, quina tristor, més fonda va ser la de mossèn Llàtzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoria, semblava que el cèrcol de muntanyes que voltava s’anés cloent, cloent, darrera seu, com si per tots costats l’aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Davant per davant se li alçaven les fosques obagues de la Rovira, coronades pels cims altíssims de Puiggraciós. A mà dreta se li arrengleraven, com un pany de muralles que toqués el cel, les roques fantasmes del cingle de Bertí. A mà esquerra se li estenien les feixes conreuades de l’Uià, tot esgraonant les vessants, com si voguessin arribar als núvols. I a darrera, cap a darrera, ajuntant-se de mica en mica amb les feixes de conreu, se li apareixia el tossalot del Romaní amb el Castell dels Moros dalt de tot, traient el cap com un espectre. Roques, turons, feixes, espadats, tossals, cingleres, se donaven la mà tot a l’entorn, formant una roda de muntanyes negres que esglaiava de mirar.”
Quan tenia no més d’onze anys, crec que a sisè de Primària, els matins assolellats em donava per mirar embadalit, amb la convenient cautela per no semblar distret, finestra enllà, cap a Llevant, cap als Cingles del Bertí. De Granollers estant, i en aquella aula de sisè de Primària en un quart pis d’un edifici alt i aïllat a l’illa de cases del carrer Ponent amb Torres i Bages i Mestre Ruera, la vista era impressionant. Poc podia imaginar aleshores que per aquells contorns un il·lustre literat del país, Raimon Casellas (1855-1910), havia imaginat una fascinant història de bosquerols intractables, capellans exiliats i sots ombrívols per on rodolar en l’embriaguesa de la nit. Sots que existien i existeixen, que són de terra i roca. Els sots feréstecs de l’entorn de Sant Pau de Montmany, a poca estona de Puiggraciós. Els sots feréstecs del gran Casellas.
La que és per mi –la meva subjectivitat sigui perdonada– la millor novel·la de la literatura catalana té com a epicentre un insòlit i captenidor paratge de l’inacabable Vallès on, com Pere Quart digué, tres turons fan una serra i quatre pins un bosc espès. En honor a la veritat cal dir que els boscos de la rodalia de Montmany, dalt dels cingles, no són precisament de quatre pins; i, tot i que no vaig poder conèixer la situació d’aquelles contrades abans del gran incendi de 1994, quan hi he tornat no he pogut deixar de veure amb sinuositat suggerent l’atapeïment i frondositat salvatge d’altres temps en aquelles pinedes interminables. En veritat, una natura feréstega.
Del relat de Casellas em fascina la manera de descriure amb connotació quasi sensitiva l’entrada de mossèn Llàtzer –l’antiheroi fet heroi que es deixa estimar en la seva commiseració pel lector– als sots, acompanyat dels obedients i impersonals Josep i Mariagna, atents a la voluntat del seu missenyor. Poc a poc i amb desídia s’endinsen en aquell clot envoltat de murs naturals per arribar a una església de Sant Pau de Montmany que, fet i fet, avui ofereix la mateixa imatge desoladora que es trobà el mossèn fictici de Casellas, quan pujà en la fictícia euga a finals del segle XIX. Una ficció enlluernada d’espais autèntics.
Com a bona novel·la modernista –la primera novel·la modernista de la nostra literatura nacional (1901) – està farcida de símbols, personals i naturals. Però en tant que també novel·la poemàtica (dita així en boca del mateix autor) el seu lirisme és un espectacle per als sentits, una festa de la paraula. Gens carregosa, gens farragosa. Lluny del barroquisme. Senzillament, festa feréstega. Els bosquerols, aspres i esquerps habitants de la contrada, fugen de la prèdica d’un mossèn desterrat a una parròquia allunyada de la ciutat que anteriorment l’havia vist brillar entre la intel·lectualitat. Una mena de Verdaguer reclòs per la jerarquia a la Gleva. A diferència del poeta de la Pàtria, però, mossèn Llàtzer es fa càrrec de la parròquia de Sant Pau de Montmany amb el ferm propòsit de ser un pastor. El pastor d’aquelles ànimes sorrudes. Unes ànimes temptades pel mal en una terra que es deixa viure com si de morir en vida es tractés. Clots, sots negres i foscos, que s’enduen la paciència del mossèn. L’Aleix de les Tòfones, que ve trico trico des dels boscos tot rient sota el nas; la Roda-soques que embogeix amb poder diabòlic els homes àvids de temptacions… Un món on es produeix una decisiva batalla entre bé i mal amb mossèn Llàtzer com a àrbitre de Déu que ha de fer triomfar el bé en aquelles ànimes bosqueroles. Nits i dies, sol i pluja se succeeixen amb un lirisme que desborda les pàgines i atrapa el lector. Gran novel·la modernista, poemàtica i anticipadora del naturalisme rural.
Tornar als sots feréstecs de Montmany, veure el que queda de les cases anomenades, perdre’s en l’enfonsament dels clots plens de vida natural sempre és un espectacle visual per als sentits, com per a l’estímul dels sentits racionals ho és la relectura d’aquest clàssic que he pogut completar aquests dies. Quin gran plaer, poder retornar al refugi de paper dels nostres clàssics!
Fotografies (1) Portada de la primera edició de Els sots feréstecs (1901). (2) El Puig Ciró, entre Montmany i Bertí; fotografia de Jordi Navarro a Panoramio.
Historiant, historiant... 