Vespre de mort, llum, ombres i drama

[Liceu, Cavalleria rusticana / Pagliacci, abril 2011] Tradueixo (i adapto) una crònica de l’òpera (o les òperes!) de la temporada primaveral a Barcelona. Personalment, l’espectacle va superar totes les meves expectatives: musicals, escenogràfiques, interpretatives… Fins i tot el ‘Pagliacci’, l’obra de la segona part, amb la seva caracterització anys cinquanta no va desafiar el classicisme més desitjat per bona part de la majoria del públic congregat per a una representació operística ‘Cavalleria rusticana’, a la primera part, és -a més- ben adient per aquestes santes dates!

Ració de verisme siciliàMaricel Chavarría (La Vanguardia)
S’obre el teló i apareix una cantonada d’un poble de Sicília, la de l’església amb la taverna de la mamma Lucia. És diumenge de Pasqua, hi ha processó i això és Cavalleria rusticana. I sí, s’ensuma per endavant la tragèdia. La història va d’honor, banyes i crim per gelosia. L’escenari del Liceu es vas veure per a l’ocasió de tons pedra – molt ottocentista, sense translació espacial o temporal respecte del llibret-; per uns grans finestrals apuntaran les gents del poble, tafaners del melodrama que ha de tenir lloc a la plaça.

Aquesta Cavalleria que va estrenar l’1 d’abril el Liceu  -tindrà quinze funcions amb tres repartiments diferents- es tracta d’un muntatge que porta ja tres lustres girant arreu del món. Concebut per la realitzadora italiana Liliana Cavani – Porter de nit, La pell, Sant Francisco d’Assís…-, l’escenografia la signa un estret col·laborador de Martin Scorsese, el també italià Dante Ferretti. Com veuen, la proposta operística d’aquesta primavera barcelonina no pot arribar més carregada de referències cinematogràfiques. Un gaudi per a tots els públics.

El que va abarrotar en l’estrena el teatre de la Rambla va arribar sens dubte animat, amb abillament primaveral i desitjant lliurar-se a l’emoció i els aplaudiments. I ho va fer, per descomptat. Tant durant com al final del primer títol, Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, i del segon de la vetllada, Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo; doncs així, del braç, és com han de representar-se aquestes dues òperes que constitueixen el paradigma de l’òpera verista.

“Quina música, Roger”, li deia en l’entreacte una liceísta al crític d’aquest diari, Roger Alier. “És que no te desperdici. Ho diràs, oi? Ja ho llegirem”.

Les peces venien carregades d’elements infalibles. D’una banda, una posada en escena clàssica, convencional, que no va aixecar cap butllofa ni va donar motiu als clàssics buuus que se senten en moltes estrenes en la Rambla. Per un altre, unes veus amb garanties: aplaudit va ser Marcello Giordani en el paper del jove Turiddu, a Cavalleria, i encara més per la seva interpretació del pallasso de l’òpera de Leoncavallo. A la primera, li va robar la major ovació Ildiko Komiosi, la núvia abandonada que desencadena la mort del seu estimat; en la segona, va estar a l’una amb la soprano Ángeles Blancas. Però el que va robar el cor de l’audiència va ser la partitura, plagada de fragments que han fet història i són fàcils de reconèixer per la majoria, no en va l’escena final de El Padrí II emociona fora mida gràcies al l’Intermezzo de Cavalleria.

El mestre Daniele Callegari, un italià resident a Barcelona, es va emprar a fons amb l’orquestra i va fer justícia a la popularitat d’aquestes dues peces, que són per a ell “una parella irresistible”. Per què, llavors, aquests dos compositors del XIX italià no van tenir èxit amb posteriors títols?, es preguntava una altra aficionada pels passadissos del Liceu. Callegari té la seva pròpia tesi: no és gens fàcil trobar veus que interpretin l’estil verista, aquesta naturalitat dramàtica que tant exigeix dels intèrprets. Així, la majoria d’òperes veristes de l’època han acabat desapareixent del repertori dels teatres, perquè, assegura Callegari, no hi ha qui les pugui defensar.

Cavalleria rusticana i Pagliacci, encara pertanyent a l’estil, gaudeixen d’una salut extraordinària i figuren entre les favorites del públic. El que s’ha dit: sigui per l’arribada del bon temps, pel clàssic del muntatge o per la memòria cinematogràfica, el públic va quedar sadollat de música italiana i en el seu fur intern es va prometre acudir més sovint al Liceu a donar-se un bany d’emoció.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s