El camí de la muntanya (01)

(01) Pujar a la muntanya és com endinsar-se en el desert. L’home, sol, queda nu davant la seva pròpia capacitat d’esdevenir un gentil veí dels ocells i la Natura.

Pot descobrir si és capaç de conviure, també, amb Déu. Conviure amb Ell en la solitud. Però Déu no deixa pas sol l’home: el retroba en el camí amb altres que han encetat el camí de la muntanya. Comunitat. La importància de compartir el camí, que és exclusivament –personalment– solitari. Silenci: el buit que acompassa el cor i l’omple.

Quan puges a la muntanya el primer que has de fer és no mirar enrere. El camí el tens al davant i fora un error anar caminant d’esquenes. Evitem caure pel precipici. Mirem sempre endavant.

Jesús digué: “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu” (Lc, 11, 62).

Somriu: hi ha tot un bell i meravellós camí per endavant. Boscos i empedrats, turons, prats i rengleres. Cims per coronar. T’esperen perquè descobreixis el gran regal de la vida donada.

I, encara que no miris enrere, no et censuris en pensar en els qui t’estimen, especialment els qui t’han portat al món. Honra’ls. Honra’ls i continua estimant-los amb gran amor. Si camines recte, endavant, ells t’acompanyaran, en la distància, per tan bell camí: “Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu” (Ex 20, 12).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s