L’emigrant (NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

Llegíem fa unes setmanes en aquest diari la història de Berenguer de Palou, presumpte vallesà, que s’avançà set-cents anys a la globalització amb una triangulació viatgera ben sorprenent per l’època: la Manxa-Mallorca-Egipte. Avui, desenes d’homes i dones, la majoria d’ells joves, abandonen cada mes la nostra comarca a la recerca d’una feina i un sou dignes. (continua llegint a NacióGranollers.cat)

“Ah! Però d’això… es cobra!?”

Ramon Casanovas, el primer per l'esquerra, amb els  candidats de CiU a les eleccions municipals de 1979 (Josep-Oriol Muntanya,  el veterà Pere Canal i en Josep Garrell). Foto: Pere Espaulella (AMGr)
Ramon Casanovas, el primer per l’esquerra, amb els candidats de CiU a les eleccions municipals de 1979 a Granollers (Josep-Oriol Muntanya, el veterà Pere Canal i en Josep Garrell). Foto: Pere Espaulella (AMGr)

“Una persona que pren decisions sobre més de 40 milions de persones hauria d’estar millor retribuïda (…) els sous dels polítics no són suficients i aquest és un debat que la societat espanyola no està disposada a acceptar”. Les paraules no són meves, és clar, sinó d’un destacat dirigent polític català a Madrid. Josep Antoni Duran i Lleida per a més senyes. No entraré en aquestes línies a valorar si en Duran té raó o no, però la polseguera que aquestes paraules (justificadament) va aixecar ha tingut una flaquesa de debat important: què és la política? I per què un ciutadà s’implica en la vida política de la seva comunitat?

Si un brillant economista del món privat és sondejat pel president d’un govern per ocupar la cartera d’Economia i Finances i aquest li respon a l’oferiment amb un sonor ‘NO’ perquè addueix que a l’empresa privada guanya tres o quatre vegades més que el que guanyaria com a virtual conseller… potser el problema el té el brillant economista i, a més, és un problema de consciència cívica del personatge, no? No crec que el governant s’hagi d’estripar les vestidures suggerint que sense poder oferir un sou gegant no hi ha possible captació de talent. Cap dels notables de l’assemblea atenenca en els millors temps de Pèricles no cobrava ni un dracma per la seva assistència. I de rics n’eren un bon tros!

S’ha capgirat el sentit de les coses i, mal que pesi repetir-lo, dels valors. La política, que ha estat un servei de sempre, on molta gent ha perdut  (i perd!) més diners dels que pot arribar a guanyar (la inversió cívica, el temps, l’esforç i la feina gratuïta i voluntària) ja no és atractiva -naturalment- per als qui han convertit el diner en el Déu del segle XXI i en una religió particular.

I és clar que un polític ha d’estar ben pagat…! I ha de tenir un sou d’acord amb el pes de la seva responsabilitat. El debat no és aquest. El debat és quin és el principi motor, el primer i més instintiu, que porta l’home o la dona al servei públic: la carrera o el servei (?). Al noi que ingressa en les joventuts d’un partit palesant que el que li agradaria és “dedicar-se a la política” (amb la connotació activa-professional del dedicar-se) se li ha de dir que ‘no’ i ‘adéu-siau’. ‘Forma’t i torna d’aquí deu anys’. I al professional que fa bé la seva feina i que mostra inquietuds pels interessos col·lectius de la comunitat se l’ha d’esperonar a implicar-se i, si cal, alliberar-lo professionalment per a que pugui exercir el seu talent al servei de tots i pagat per tots a través dels nostres impostos.

Les paraules d’en Duran són molt poc oportunes no perquè ara no toqui parlar d’això “amb la que està caient i bla bla bla”… No. Ho són perquè pretenen obrir un debat sense, prèviament, haver parit el debat dels debats que aquesta societat necessita amb urgència: què és la política i com podem servir els ciutadans des de la política? Aquesta ha de ser la república veritable en el sentit cívic i polític. Tota la resta són absurdes i absolutes tonteries que no ajuden a sortir del pou on tots plegats ens hem ficat.

Tot aquest debat m’ha recordat la figura d’en Ramon Casanovas i Tresserras (1917-2009), Medalla de la ciutat de Granollers, un dels fundadors d’Unió Democràtica a la capital vallesana, home inquiet i increïble. Segurament, una de les persones més bones que mai he conegut. El vaig tractar ja gran quan, cada dos dimecres, solia visitar-lo al seu pis del carrer Enginyer de Granollers per posar al dia la comptabilitat d’Òmnium (l’home superava els noranta anys i encara feia Excels a un ordinador portàtil amb tot de números i conceptes, com a tresorer nonagenari!!). Parlàvem d’Òmnium i els seus números però, sobretot, de la vida i el passat i… ah… el futur, tan incert i intangible! Vaig preguntar-li un dia com va ser això de ser regidor en el primer ajuntament democràtic de Granollers, el 1979. “El primer dia” -respongué amb aquella rialla seva tan serena i divertida- “va venir el secretari de l’ajuntament i em va preguntar, a mi i als meus companys de Convergència i Unió que… a on ens havia d’ingressar els quartos per assistir als plens!”. Un Casanovas més jove va quedar tot sorprès i no li semblà ignorant la resposta que tingué per al secretari: “Ah, però d’això… es cobra?!”, digué tot innocent! Gran. I savi.

M’agradaria que el proper cop que algú torni a parlar del sou dels polítics, sigui un ciutadà anònim o un ciutadà ficat en política, pogués pensar per un moment en testimonis (que n’hi han molts) com el d’en Ramon Casanovas. En aquesta vida res no és gratis… Sí! Però, indiferentment del que guanyis o deixis de guanyar, per davant de tot hi ha el servei. “D’això es cobra?”. Un utòpic secretari del present de la república ciutadana hauria de respondre: “Sí, i molt bé!! Però no saps quant s’arriba a treballar!!!”. Aquesta és la veritable revolució pendent. Ep! No només dels polítics, que no són més que ciutadans en acte de servei públic, sinó de tots els ciutadans en conjunt, els que es dediquen a la política, els que arreglen cotxes, els que serveixen cafès i els que cacen mosques… per conformar la nova democràcia per al nou estat que volem. Llistes obertes, fiscalització dels representants al districte electoral i contacte directe amb l’elector. Torno a insistir en allò que deia Thomas Jefferson: “Quan algú assumeix un càrrec públic, ha de considerar-se a si mateix una propietat pública”. O comencem bé o seguirem en un limbe infinit de vanitats i debats estèrils in saecula saeculorum. Amén.

Nosaltres, el poble…

1776-declaració d'independènciaReprenc l’escriptura en aquest bloc la setmana de l’aprovació de la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. Esperançadora per a alguns. Decebedora per a d’altres. Insidiosa per als qui s’hi oposen radicalment. Il·legal per als que necessiten evitar la ruptura entre Catalunya i Espanya. Legal per als qui creuen que assenta un principi de sobirania inapel·lable sobre el qual es podrà construir el nou estat català. Fet important i transcendent, en tot cas.

El procés m’ha fet pensar en certa maldestreria instal·lada darrerament en el parlamentarisme català, una natural i reincident tendència a fer les coses -des d’un punt de vista formal- un xic malament. I no perquè el document no estigui ben plantejat des d’una perspectiva jurídica que, pel que fa al cas, acompleix totalment la funció d’establir un principi de sobirania nacional resident en el Parlament, sinó perquè un viatge a les entranyes del procés palesa presses, errors i manca de precisió. En definitiva, una manera de fer les coses tal com surtin i sense pensar en el que llegiran les futures generacions.

El preàmbul de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, posteriorment transformat al quiròfan de Madrid, fou encarregat a Xavier Rubert de Ventós. Era un text dens, però molt ben fet. Vuit anys més tard, el país es troba a punt de fer el salt a l’emancipació nacional i els nostres parlamentaris que, en realitat, no haurien de necessitar l’ajut de ningú per escriure la millor declaració possible, han teixit un text rebuscat que acaba dient el que a tots ens interessa, però amb mil i una giragonses.

Hi haurà qui pensi que criticar això és ser primmirat i s’equivocarà. En el Segon Congrés Continental (1774-1776)  els representants de les Tretze Colònies van votar i ratificar, el 4 de juliol de 1776, la Declaració d’Independència dels nous Estats Units d’Amèrica. Els nous legisladors s’expressaven amb claredat: “Declarem: que aquestes colònies unides són, i han de ser per Dret, estats lliures i independents; que queden absoltes de tota lleialtat a la corona britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com estats lliures i independents, tenen ple poder per declarar la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a què tenen dret els estats independents”. Si la Declaració de Sobirania del Parlament s’inspira, com tot sembla indicar, en processos com el nord-americà i, més contemporàniament, en el de les repúbliques bàltiques, caldria no perdre ni un bri d’èpica a l’hora d’inspirar el procés. Èpica com a sinònim de contundència, en aquest cas.

La Declaració de Sobirania no és un mal text i, depèn com vagin les coses, passarà a ser un document de la història. La pedra sobre la que s’articulà el nou estat. Però mentre això no arribi, hom no deixarà de pensar en que ens cal més destresa i menys potinejar l’adversari, més fermesa i menys eufemismes i més literatura per proclamar una cosa ben senzilla: la sobirania nacional de Catalunya resideix en el poble català, del qual emanen els poders del Parlament i la Generalitat. I aquesta frase som molts els que l’hem trobat a faltar a la Declaració. Seguim, però, endavant…

P.S. Tan de bo en pocs anys puguem encapçalar la nostra pròpia Constitució amb un sonor “Nosaltres, el poble…”. Radicalitat democràtica.

Fora d’Europa? Catalunya és Europa!

CatalunyaEuropa

“Esta independencia sería nefasta para Cataluña. Cataluña pasaría de ser de las regiones más ricas de España a ser uno de los países más pobres de Europa.” La cita literal. Això és el que ha afirmat en una entrevista radiofònica la delegada del govern espanyol a Catalunya, la fins fa uns mesos diputada al Parlament, María de los Llanos de Luna. Hi ha qui ha volgut veure en les seves declaracions una mostra d’ignorància supina, d’altres hi han vist mala fe, o, fins i tot, totes dues coses alhora. Jo penso més aviat que aquest discurs té un fons ben estudiat i intenta sembrar un argumentari de la por pel que fa a la viabilitat (o no) d’un estat català, independent, social i de dret, en el si de la Unió Europea.

Desconec la teranyina institucional, jurídica i econòmica que hauria de teixir-se en el supòsit de posar en marxa un procés de constitució de l’estat català, un estat existent en l’ordre europeu fins el 16 de setembre de 1714 (data del decret d’abolició de la Diputació del General i de l’ordenament constitucional modern de Catalunya, poc dies després de la caiguda de Barcelona). Però, més enllà d’aquesta manca d’argumentari de pro (un argumentari i un esborrany d’arquitectura institucional que m’agradaria que el nostre govern tingués preparat ja), hi ha algunes coses que poden ser afirmades i defensades:

Ha dit la delegada del govern espanyol que Catalunya sortiria de la Unió Europea en constituir-se com a estat i ha posat el país, si decidís fer camí per lliure, a l’alçada d’Albània (i que em perdonin els albanesos), ja que –segons els indicadors econòmics– aquell és un dels països més pobres d’Europa. Això últim d’Albània no ho afirma Llanos de Luna però ho dic jo, perquè és una interpretació vàlida del teorema de Llanos. Un teorema que, amb molt poques paraules i frases d’impacte, ha marginat Catalunya de la primera línia europea, la dels constructors i forjadors d’Europa, a un darrer rengló, el la de la misèria.

Catalunya fora d’Europa? De la Unió? Del projecte europeu? Senzillament delirant! Primer perquè Catalunya és la porta a través de la qual Espanya ha entrat a Europa i Europa ha entrat a Espanya. Segon perquè, històricament, mentre el projecte de Castella-Espanya ha estat eminentment atlàntic el de Catalunya i els antics regnes de la Corona d’Aragó ha estat europeu. Que no vol dir que, amb el temps, el d’Espanya també ho hagi estat (des de l’arribada dels Habsburg al tron de Castella), però no en primera instància. Tercer, perquè la industrialització de l’Europa occidental va tenir, a Espanya, Catalunya com a únic territori “participant”. Quart, perquè la tradicional riquesa econòmica de Catalunya ha estat un factor determinant per a l’evolució d’Espanya cap a estàndards acceptables de cara al seu ingrés a la unió monetària de la Unió.

“La independencia supondría para Catalunya un empobrecimiento tremendo. Esto sólo lo defienden las personas que no quieren a Catalunya”, ha afegit Llanos de Luna. L’amor a les pàtries no pinta res en aquest tema. Però sí que pinta molt el fet que, potser, –això ho dic jo– “la indepencencia supondría para España un empobrecimiento tremendo” (mentre no es posin les piles, és clar). I, ara mateix, la no-independència està suposant ja l’empobriment de Catalunya. Fet i fet, però, Catalunya mai no deixarà ser part d’Europa… Caram! És que Catalunya és Europa!

Una nova Catalunya

“Avui, Catalunya és necessàriament un focus d’irritació i de subversió. Val a dir que no és una situació nova (…). Insisteixo només en això:  l’encaix de Catalunya [amb Espanya] és molt deficient, molt incòmode, i d’aquí deriven gravíssimes conseqüències per a tothom i de tota mena (…). Catalunya està abocada a una ineluctable decadència econòmica…”[*]

…i no només econòmica, com bé il·lustra Jordi Pujol al seu sempre desconegut Des dels turons a l’altra banda del riu, els escrits de presó de les primeries dels anys seixanta del segle passat.

La lectura no és gratuïta: projecta en bona part la radiografia actual del nostre país, perquè Catalunya és en aquesta segona dècada del segle XXI “un focus d’irritació i de subversió”. Subvertir és “destruir, tirar a terra l’ordre establert, uns principis, una regla, etc.” (GEC) i entenc que la subversió de la qual parla el Pujol dels seixanta és la subversió que corca les bases d’una societat, els  seus valors i el seus codis d’entesa col·lectiva. La greu crisi socioeconòmica que viu Catalunya –com bona part d’Occident– ha dinamitat el cor de les estructures nacionals que afaiçonen l’imaginari col·lectiu del país com a conseqüència d’un autogovern insuficient, d’una trajectòria política erràtica en els darrers deu anys i d’una pèrdua de valors eficients.

D’aquí a uns mesos Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), vertebrada com a pal de paller d’un catalanisme col·lectiu (definit a la darrera ponència ideològica de CDC (juliol de 2008) com a “moviment que propugna  i defensa el ple reconeixement de la personalitat política i nacional de Catalunya” i que va intrínsecament lligat a “l’exercici de la sobirania nacional per part del poble de Catalunya”[**]) haurà de respondre a qüestions claus que afecten el futur de la nostra societat, tant en termes de nació com de progrés col·lectiu. El congrés nacional s’albira en el moment de major complexitat política i social en temps democràtic, quan molts aspectes considerats fins ahir immutables (institucions, garanties socials, drets i deures) estan sent qüestionats, de forma individual i col·lectiva, davant la crisi general del sistema global i particular que ens vam dotar fa dècades. Sembla talment com si tota una època hagués arribat a la seva fi –potser seria escaient dir el mateix en un convençut temps verbal present– i fos urgent una resposta clara, amb deures immediats i futurs, per salvar l’autogovern i el benestar social dels catalans. Salvar, en definitiva, el projecte col·lectiu que tots hem construït.

Tenint –crec– uns lideratges consolidats, Convergència necessita apostar decididament per la materialització institucional i social dels seus discursos ideològics. Això no només passa per l’acció de govern sinó també per la ben anomenada feina de carrer, que correspon més al partit-moviment polític, però també al govern. Tanmateix, potser és el moment de superar vells esquemes diferenciadors, vells binomis  amb vernís altern, i cal que govern i moviment polític siguin (més que mai) dues rodes d’un mateix eix. I aquí voldria remarcar que crec important redefinir la idea de partit per tornar als seus orígens i esdevenir moviment (actiu, aglutinador, plural, cohesionador, constructor i motor del catalanisme polític). Catalunya és una idea inconclusa en les seves conquestes polítiques i socials. Com a tal, cal una gran plasticitat per assolir amb urgència els objectius necessaris per a superar la crisi de consciència col·lectiva i de sistema socioeconòmic.

Voldria tornar a Pujol per assenyalar un altra paral·lelisme del passat que parla molt de les dificultats presents. Al pròleg de Construir Catalunya (1979) el president recorda la famosa pujada d’infantesa al Tagamanent, el petit i vallesà pic menor del Montseny, de proporcions ben humanes. La pregunta “Què he de fer per Catalunya?” de Pujol té uns orígens indefinits en la seva memòria: “És una bella idea que es devia ficar en mi per molts camins i de moltes maneres, però que jo sovint, per donar-li corporeïtat, per fer una simplificació falsa però entenedora lligo amb una anècdota de fa molts anys (…), de quan el meu oncle havia sortit feia poc de la presó i em va dur amb un seu company al Tagamanent. I m’explicaven, tot pujant, que a dalt hi havia un parell de masies, i una església i una era. Però quan hi vàrem arribar ho trobàrem tot destruït: destruïda l’església, plenes de guixades les parets; abandonades les masies (…). A aquells dos homes que m’acompanyaven aquell espectacle els aclaparà, i els recordo drets, al llindar de l’església, traslladant a tot Catalunya la impressió de derrota, de desànim i destrucció (…). ‘Que en passaran d’anys abans no haurem pogut reconstruir tot això.’[†]

Catalunya té ara més pressa que mai. Perquè, malgrat que –per  fortuna, i tornant a la sempre recorrent cita de Vicens Vives– “les nostres forces de resistència són superiors a les de disgregació”[‡], la força que van emprar aquells homes que pujaren al Tagamanent per reconstruir el país és ara molt ràpidament contestada per forces externes de gran envergadura.

El congrés nacional de Convergència és una ocasió idònia –i necessària– per marcar els temps de la història i treure Catalunya de la irritació i la subversió que citava al començament. Les respostes als debats plantejats, però, hauran de ser més fermes que mai. Al centre d’aquest debat hi ha, és clar, com concentrar el subjecte de sobirania col·lectiva a les mans del poble de Catalunya i les seves institucions per refundar l’estat del benestar i construir una nova Catalunya que gasti a plena disponibilitat tota la seva sobirania en un context de radicalitat democràtica. La premissa és clara, però mai fàcil: vèncer la fi de la postmodernitat i conquerir tota la sobirania  nacional per al conjunt del poble de Catalunya.


[*] PUJOL, Jordi, Des dels turons a l’altra banda del riu (Barcelona: Pòrtic, 1979), pàg. 234.

[**] Recollit a la ponència L’aportació de CDC a la refundació del catalanisme, pàg. 12 , del XV Congrés de Convergència (Barcelona, juliol de 2008).

[†] Aquest passatge també és recollit a PUJOL, Jordi, Memòries. Història d’una convicció (Barcelona : Proa, 2007), pàgs. 64-65.

[‡] Citat a Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans  de VICENS VIVES, Jaume (1954). L’historiador intentà amb aquesta obra un assaig sobre la psicologia col·lectiva del poble català.

No deixeu l’Enciclopèdia!

Del Vallès a l’Enciclopèdia.cat. Des d’aquí unes paraules per als editors d’Enciclopèdia Catalana que, en el seu camí d’excel·lència i innovació permanent (sense perdre el sentit tradicional de les coses), obre noves portes a la difusió de la cultura i del patrimoni. El corpus general de la Gran Enciclopèdia Catalana, que pot ser consultat a Enciclopèdia.cat, permet ara col·laborar-hi externament a través d’un interessant sistema d’edició supervisat per l’equip redactor d’Enciclopèdia Catalana i pel seu departament lingüístic.

Fa uns mesos que hi col·laboro i és genial! A mig camí encara de tenir un programa sistematitzat d’entrades i buits a omplir sí que m’he sistematitzat amb un tema: Canovelles i Vallès Oriental. Us convido a passejar per la domus d’Olivet o pel santurari de la Mare de Déu de Bellulla, fites de la nostra història local (en època medieval i moderna, respectivament), però també per les masies de Can Canyelles, Can Marquès o Can Castells… També per la propera i lliçanenca ermita de Santa Justa.

El projecte permet al que s’anomenen talents aïllats entrar en una roda de col·laboracions i aportacions que ajuden a créixer i millorar una de les majors històries d’èxits culturals del nostre país, com és la de l’Enciclopèdia. Per a aquells que vam veure en la magnífica enciclopèdia de volums amples i verds un referent en la més tendra època d’estudis (i fins a l’edat adulta) és il·lusionant poder ajudar a fer més gran la GEC. Felicitats als impulsors, a l’equip editor que ho porta endavant i a tots els que no heu deixat mai els volums verds, ara encara més a internet!

Una política errada

Punt u. La invenció de les clàusules del Pacte del Tinell referides al cordó sanitari entorn del Partit Popular, l’any 2003, fou un error de forces democràtiques com ho fou la posada en escena de la signatura davant de notari i la clàusula anti-PP per part del candidat a la presidència de la Generalitat Artur Mas, l’any 2006. Els primers pagaren amb l’estigma d’un govern nascut ja amb voluntat frontista i el segon amb la davallada de les expectatives electorals. És evident que entre les forces catalanistes ha de preponderar una màxima d’entesa política amb posicionaments no bel·ligerants amb les aspiracions catalanes i que el Partit Popular –democràticament– acostuma a traspassar les línies mínimament acceptables per a un decàleg catalanista –igualment democràtic. No en va els populars sostenen un partit petit a Catalunya amb importants llacunes estructurals arreu del territori.

Punt dos. El creixent protagonisme del Partit Popular ha estat proporcional als gestos grandiloqüents per apartar-lo de la centralitat política catalana. Ha estat una política, en realitat, de gestos buits i massa fressa mediàtica. Ara no ens podem queixar de la major o menor importància de la formació liderada per Alícia Sánchez-Camacho perquè els altaveus des d’on s’ha difós el seu ideari han estat els mateixos prestats per tots aquells que han pilotat una política errada de marginació política.

Punt tres. En aquest sentit, resulta paradoxal que Convergència i Unió des del Govern torni a caure en el mateix error estratègic que va dilapidar les expectatives electorals del 2003. El Partit Popular, amb gran habilitat, torna a ocupar quotes mediàtiques que sobredimensionen el seu veritable pes electoral. Badalona n’és l’exemple: l’elecció del nou alcalde fou narrada com si de l’elecció de l’alcalde de la capital de Catalunya es tractés i això gràcies a tot el pròleg que posaren a disposició de la concurrència tots els partits polítics amb la seva baralla entorn la vara de l’alcalde.

Punt quatre. En tant que les majories absolutes són democràtiques, crec que a Catalunya li convé un govern amb majoria absoluta al Parlament per desenvolupar amb força i determinació els profunds canvis que necessita el nostre sistema. Com que aquesta majoria no hi és, correspon al Govern de Catalunya assegurar-se el suport majoritari al seu programa polític i a la seva agenda. Negociar amb l’oposició és més difícil en temps de crisi perquè les mesures que s’han d’adoptar són impopulars i fàcilment contestades. Però el que no hauria de fer l’actual Govern de Catalunya és tractar els suports puntuals (o estables) a les seves mesures com si de decisions col·legiades entre partit de govern i partit d’oposició es tractés, perquè no ho són: Catalunya no té ara mateix cap govern de coalició.

Punc cinc. El suport del Partit Popular als pressupostos de la Generalitat és cosmètic ja que, a la pràctica, no hi ha cap variació significativa en la política de despesa del Govern. Política encertada. L’escenificació d’aquest suport, però, és pròpia d’una entesa entre socis d’un govern de coalició. Política errada de dalt a baix. Si a això s’afegeix l’abast de l’entesa en termes institucionals, que hi és (cas del pacte de govern a la Diputació de Barcelona), ens trobem davant una situació incòmoda no només per a la militància de Convergència i d’Unió Democràtica sinó, també –i especialment– per a tot un electorat que combrega amb una política nacional d’ambició mesurada amb la centralitat social i nacional, una política nacional en el qual, ens agradi o no –i amb tot el respecte democràtic– no entren totes les formacions de l’arc parlamentari. Es pot pactar i es pactarà. Però s’haurà de tenir ben present el cost polític –al meu parer massa alt– i la decepció de moltes persones, moltes mans i molts braços que veuran defraudades les promeses i minvades les seves ganes de treballar per un projecte íntegre d’emancipació nacional.

Desil·lusions, política-ficció i ‘realpolitik’

Malauradament, el partit que tant havia il·lusionat a molta gent a la política de base municipal, a finals dels setanta i als anys vuitanta, ara ha dilapidat tot el seu llegat. Els nefastos resultats del socialisme català no tenen la crisi econòmica i el factor “canvi per inèrcia conjuntural” per causant, com ha dit el senyor Montilla o el senyor Iceta. Mireu el mapa electoral català resultant de les eleccions del 22 de maig de 2011. Tenim tres escenaris principals: caigudes d’alcaldies socialistes, victòries històriques (per inèdites fins el 2011) de CiU i apuntalament de majories absolutes de CiU. I, particularment, excepcions on el potencial del candidat i la seva obra de govern ha passat pel davant de les sigles (al Vallès Oriental, Granollers i la majoria absoluta socialista n’és l’exponent).

Canvis de governs per inèrcia conjuntural? Les alcaldies de CiU ja governades abans de la crisi no han caigut, sinó que generalment han vist com es consolidaven amb més vots i més regidors. Moltes de les del PSC sí que han caigut, quasi com un efecte dominó. La conclusió és clara: més enllà de la crisi, el PSC és un partit sense crèdit. Trenta-dos anys de bipartidisme CiU-PSC a nivell polític general deixen ara un escenari d’hegemonia total per als nacionalistes (Generalitat, les quatre diputacions, Barcelona i la majoria de consells comarcals i alcaldies del país).

Quin és el problema? El PSC no té discurs, l’ha cremat tot a base de burocràcia i clientelisme. Al final, de partit d’esquerres només n’ha quedat estèticament el nom i el color vermell, i, humanament, les bones intencions de molts dels seus membres. El PSC ha perdut per causar desil·lusió i sensació d’engany a la seva pròpia gent, que ara ja prefereix altres opcions fins i tot en aigües ideològiques diferents a les del votant. Ara, molta gent d’esquerres vota CiU sense problemes i l’adopta com l’opció pròpia i natural.

L’altra qüestió important segons l’opinió d’un servidor per explicar la crisi del PSC: la no-definició en el terreny nacional. El PSC què vol per Catalunya? Què pensa que ha de ser políticament Catalunya? Com es recuperarà la pèrdua d’autogovern arran de la sentència del tribunal constitucional? Està a favor o en contra de concentrar els recursos fiscals propis a casa nostra?

Mentre hi havia una llarga pista asfaltada per aplicar reformes socials, el PSC tenia sentit. Tenia sentit barrejar gent amb consideracions nacionals i ideològiques diferents per consolidar l’estat del benestar. Ara que ja no es poden fer les reformes d’abans, i ara que un partit també molt heterogeni i ideològicament heterodox com CDC pot causar la sensació que també sap fer polítiques de progrés socioeconòmic, ara que passa tot això tenim tot un conjunt de persones amb plantejaments ideològics excessivament allunyats que no sap què fer amb el discurs (o no-discurs) d’un partit, el PSC, sense el qual no es pot entendre la història recent de Catalunya i que ara resulta que llisca per una pendent cap a l’abisme.

Si algú, fa vuit anys, hagués afirmat que tot això passaria, l’haurien pres per boig i amant sempitern de la política ficció. La realitat, però, és que fa vuit anys eren molts els sectors que anunciaven la més que probable desaparició de CiU del mapa polític català en un termini de temps relativament raonable. Sorprenent és que, vuit anys més tard, qui està al límit de la seva escissió és qui més alegrement ho afirmava.

Sant Jordi. Voltaire. Catalunya.

"Penseu per vosaltres mateixos i deixeu que els altres gaudeixin del mateix dret"

Què hi fa, una estàtua  de Voltaire, produïda a la Barcelona del segle XVIII, al bell mig del Museu Episcopal de Vic? Les rutes museístiques de vegades et reporten sorpreses inversemblants. Aquesta n’és una. O potser no.

La intrèpida normativa de reproducció de continguts del museu em va impedir capturar furtivament una instantània d’aquell cos de ceràmica, però no em va manllevar la inquietud per conèixer l’abast del vincle catalano-volterià. Segons consta en la història editorial del país, Voltaire s’introdueix en català a la Barcelona de la dècada de 1770, quan l’eminent escriptor, historiador i pensador francès viu els seus darrers dies. El que em resultà alenador fou aquest interès primerenc dels cercles catalans cultivats per la figura de Voltaire, un controvertit personatge a l’era de l’Antic Règim (a França i a Espanya), tan sovint enfrontat a l’autoritat política o a la jerarquia eclesiàstica. A Catalunya, en ple desenvolupament de les reformes borbòniques, en l’auge de la figura de Carles III, hi ha l’aportació il·lustrada de tipus intel·lectual amb la difusió de l’obra escrita d’un dels grans constructors del monumental –i discutit– Segle de les Llums. Al cap i a la fi, alguns dels (pocs) que manaven a Madrid eren ferms defensors de les tesis més pregones del despotisme il·lustrat en el qual el rei Carles era l’arquetip hispànic.

L’escultura vigatana presentava un Voltaire carregat amb un feixuc volum.
De què? De quina obra? Vaig pensar ràpidament en l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert.

A Voltaire l’havien acusat de ser l’ideòleg de tan polèmic projecte. La imatge, però, també m’evocava el simple retrat de l’autor: un home que creia que la literatura constituïa un vehicle de canvi i de transformació social en ella mateixa. Una creença pionera en el seu temps.

En una diada com la d’avui, on un drac es deixa vèncer per un sant o un sant esclafa la tirania d’un rèptil gegant, val la pena no oblidar el paper de la cultura i de la cultura escrita, en particular, en la transformació de la societat. És ben veritat: les lletres relliguen els fonaments d’una democràcia. I els relliguen bé.