La postideologia ha vingut per quedar-se?

Artur-Mas-José-MontillaEl president Montilla (encara candidat), en el seu discurs del ple d’investidura del 23 de novembre de 2006 al Parlament, va afirmar: «Catalunya, avui, no necessita recordar obsessivament la seva marcada personalitat nacional. El que necessita (…) és una acció de govern eficient». Alguns van interpretar aquestes paraules com la declaració de principis d’una nova doctrina de govern per a una «Catalunya postnacional», opinió contestada pel president Montilla des de la defensa de la gestió (quasi de manera obsessiva) i l’epígraf de la «Catalunya social». «Ara és l’hora dels catalans», havien afirmat els seus comunicòlegs, murris, en el lema de la campanya electoral del PSC. Deixant a entendre, naturalment, que fins aleshores tot havia girat entorn Catalunya i no entorn els catalans. Tant en els quasi vint-i-quatre anys de govern Pujol com en els tres primers de govern d’esquerres (el «GEC» que va dir un dia Maragall).

Mirat amb perspectiva, el govern anomenat «d’Entesa» pels seus integrants (de «malnom tripartit», com mai no obliden d’apostillar a la Fundació Campalans) avui pot relatar-se com un projecte que, buscant amb més pena que glòria el desplegament d’un nou Estatut d’Autonomia emparedat al Tribunal Constitucional i la captació de les noves transferències competencials, cercava equiparar l’autonomia catalana als estàndards de benestar escandinau. La culminació d’un horitzó, per cert, llargament anhelat pel president Pujol. Malgrat les bones intencions, el govern es va caracteritzar bàsicament per una actitud contemporitzadora davant la lenta arribada d’aquesta crisi/depressió/recessió/crac on ara som, especialment en el frenètic ritme d’endeutament. Però crec que, sobretot, l’obra de govern es caracteritzà per la manca d’ideologia i, més explícitament, la renúncia de cada un dels seus membres als seus principis i horitzons (socialdemocràcia, independència, ecologisme i socialisme). En certa manera, la postideologia a Catalunya va començar allà, en plena efervescència constructora d’aquest gegantí decorat de cartró pedra de nova Catalunya autònoma, posterior a l’entrada en vigor del nou Estatut, que col·lapsà el 2010.

La descomposició de les ideologies, la deconstrucció de les idees, és un lloc comú de les discussions filosòfiques dels darrers anys a casa nostra. Ens hem ofegat en la homogeneïtzació de l’estat liberal? Potser sí. Potser hem supeditat massa els discursos a les oscil·lants i capricioses lleis del mercat. I de llarg. No s’hauria de fer mai. No s’hauria d’haver fet mai. Però a Catalunya també es va caure en aquest parany. La justícia social, un altre lloc comú dels discursos polítics dels darrers quaranta anys (amb tots els matisos i interessos, des de l’esquerra fins al centre-dreta), va convertir-se en un lema amb més contingut publicitari que tangible i, al final, no només no va ser salvada, la justícia social, sinó que, a més a més, es va convertir en la principal víctima de la crisi. És que no hi ha hagut voluntat de blindar-la? Senzillament, la postideologia l’ha deixat en una intempèrie de la qual cal tornar a recuperar-la per allitar-la i guarir-la. Salvant-la del luteranisme imperant a les lleis del mercat i resituant-la dins d’un control -protagonista- de l’estat, de l’estat del benestar.

D’altra banda, quan alguns intenten explicar per què la ciutadania s’ha allunyat de la política fins a límits insospitats fa tres dècades sempre arriben a una causa contundent: la corrupció. És així realment? És clar que la ciutadania està cansada, fatigada, de l’espiral de casos i processos emmarcats, tanmateix, en la degeneració moral del nostre món. Però acostuma a obviar-se el factor idees: com la democràcia de partits s’ha buidat, precisament, d’idees i, més particularment, d’ideologia, amb l’excusa, comprensible o no, d’una situació econòmica ingovernable i que cal salvar com sigui. I això porta, potser, no només a la creixent emergència dels moviments socials d’arrel assembleària que ara protagonitzen les reivindicacions socials i nacionals (PAH / ANC) sinó, a més a més, a l’adhesió cada vegada més gran de ciutadans als seus principis i les seves accions. La gent ja no només s’expressa a les urnes sinó que busca la democràcia participativa en el si de l’associacionisme amb més exigència i determinació. La postideologia de la democràcia de partits desbordada?

Què haurien de fer els partits tradicionals? Hi ha marxa enrere? Hi ha espai per a la recuperació de la confiança? O ens dirigim cap a un nou sistema de representació política, més participativa i menys orgànica? Moltes coses han de canviar en els propers anys i, potser, és necessari ja des d’ara un exercici de memòria històrica als partits, no precisament en el sentit rememorista del terme, sinó de restauració de principis programàtics, especialment d’aquells donats a llum en moments de teorització més pura, quan en la llarga nit del franquisme hi havia (dissortadament però, també, útilment) temps per a dibuixar quin país voldríem després de la foscor. Naturalment, el país i la seva gent han canviat, i les idees cal posar-les al servei de les persones en funció de les seves necessitats. Però no veig cap anacronisme quan llegeixo que el principi fundacional de Convergència, per exemple, era la  lluita per la justícia social i pels drets nacionals de Catalunya. Això mai no hauria de canviar, oi?

A Catalunya, amb la conquesta de l’estat propi, ara tenim un repte de transcendència, de la resolució del qual en dependrà el futur de moltes generacions. El futur de la justícia social, també, i primordialment. Que el maximalisme (necessari com mai) no renunciï, però, a la transformació diària de la societat. I a la seva preservació. En la gran recessió en què vivim, els especuladors del diner estan aprofitant per revertir conquestes que havien costat molt d’aconseguir. Ens adonem, d’això?

Ara fa uns dies queia l’efemèride de la publicació de la Rerum Novarum, la primera encíclica social de l’Església, de Lleó XIII (1891). Fins aleshores els papes no havien parlat obertament, en clau de present, dels problemes urgents del homes i les dones. Però la revolució industrial havia portat a unes vivències personals de drama i explotació com mai no s’havien vist a Europa, ni tan sols en temps del feudalisme. El que proposa la Rerum Novarum no és una doctrina intervencionista, però refusa -refusava- l’imperi absolut del mercat en les regulacions del treball. La frase més contundent probablement és aquesta: «El salari no ha de ser de cap manera insuficient per alimentar un obrer frugal. Per tant, si l’obrer, obligat per la necessitat o assetjat per la por d’un mal major, accepta, encara que sense voler-la, una condició més dura, perquè la imposen el patró o l’empresari, és veritablement víctima d’una violència, contra la qual reclama la justícia». Víctima d’una violència. Contra la qual ha de lluitar i demanar justícia. L’encíclica va inspirar el sorgiment de la democràcia cristiana, escindida i allunyada inicialment del liberalisme i, en alguns casos, més ancorada cap a l’esquerra, com evidenciaria la participació de cristians en sindicats i formacions polítiques de l’esquerra laborista del canvi del segle XIX a XX. Eren temps d’armament ideològic davant un món radicalment canviant.

Fins aquí, però, la nota històrica. Som al 2013 i la lluita continua. Nacionalment i socialment, a casa nostra. No hi ha espai per a l’electoralisme, el màrqueting com a ideologia o la postideologia mercantilista com a principi de govern. La societat està canviant ràpidament, en busca de respostes, i la política de les institucions, si vol continuar sent representativa d’una voluntat sufragista (o, pel contrari, veure’s desbordada, com podria passar) ha de reomplir-se d’ideologia. D’idees al servei d’un poble. La postideologia ha vingut per quedar-se? Espero que no.

Anuncis

Aznar, Catalunya i l’«ha llegado España»

ha-llegadoDimarts 21 de maig de 2013 al vespre. Gloria Lomana, cap d’informatius d’Antena 3 Televisión (més coneguda per contrades barcelonines per ser l’esposa de Josep Piqué), entrevista l’excap de govern espanyol José María Aznar (Madrid, 1953). L’espai, que no dura més de mitja hora, serveix al polític per glossar un particular programa de govern que ha d’ajudar Espanya a superar l’actual atzucac socio-econòmic i institucional. Un programa que pot resumir-se en dues paraules: Més Espanya.

Dijous 1 d’octubre de 1936 al matí. Miguel Cabanellas, general president de la Junta de Defensa Nacional (el politburó dels militars sublevats del 18 de juliol contra la República), transmet en una imperial cerimònia els seus poders al nou cap de l’Estat nacional, Francisco Franco. Davant d’una multitud reunida a Burgos, el militar convertit en suprema autoritat, pren la paraula i detalla el «programa de la nueva España», fixant en plena guerra civil uns objectius històrics per a la pàtria. La premissa essencial quedarà perfectament recollida, anys més tard, a la Llei dels Principis del Movimiento Nacional (1958), article primer: «España es una unidad de destino en lo universal».

Aquesta presentació sinòptica no és malintencionada: ho prometo. Aznar va guanyar dos cops unes eleccions democràtiques, va ser investit cap de govern dins d’una legalitat i amb prou vot popular i Franco… Franco ho va fer tot a cop de bomba i enfundat en les seves botes de militar. Però, curiosament, tots dos apel·len dins la seva carrera política a una mateixa idea. Una idea que Aznar, amb claredat, ha assenyalat explícitament davant l’audiència: «España tiene unos objetivos históricos que han de ser renovados».

Tiro d’hemeroteca i miro de trobar declaracions semblants en la política catalana dels darrers temps. Encara que no ho sembli, els catalans també som bons amants de la retòrica historicista de les nacions. Curiosament, però, no trobo cap referència als «objectius històrics» de la nació. Quins són els objectius històrics de Catalunya? No els trobo. Sí que se n’ha parlat, i molt, sobre els «objectius històrics del catalanisme» (la preservació de la llengua i la cultura, la regeneració d’Espanya, la consecució d’un autogovern…). Perquè tot projecte ideològic i polític té els seus objectius històrics (des de la supressió de la societat de classes per part del comunisme originari fins a l’exportació global de la democràcia liberal de la doctrina imperial nord-americana). També s’ha mencionat «el destí de Catalunya» (de Tarradellas i Pujol a Montilla, fins a Mas, tots els presidents de la segona Catalunya autònoma n’han parlat en els seus discursos). Però cap inquilí de la plaça de Sant Jaume ha dit quelcom semblant a «Catalunya té uns objectius històrics que han de ser acomplerts o renovats».

Torno, però, a Aznar: «España tiene unos objetivos históricos que han de ser renovados». Amb aquesta proclama l’expresident suggereix que Espanya és un ens amb ànima i vida pròpia que, en moviment continu, resta pendent d’autorealitzar-se, d’eclosionar, de fer la seva personal i singular aportació al concert de nacions del món. Amb tots els respectes: tan grandiloqüent idea em recorda a un cartell del año de la victoria del general Franco, que deia: «Ha llegado España» (creació de Josep Morell, 1939). Espanya com a idea rectora i primera, per damunt de la ciutadania; Espanya com a ens on tothom hi diposita el seu projecte individual. Dins la retòrica romanticista de les nacions no hi ha gran diferència entre el que proclama l’expresident espanyol i el principi suprem falangista-franquista que, prenent Espanya també com una entitat animada, la considera una «unidad de destino en lo universal». I, en conseqüència, té uns objectius històrics. «Más España», sintetitza Aznar, en el camí per a assolir-los.

Aquests dies la retòrica de les nacions es reinventa i els qui busquen incidir en el desenllaç dels conflictes oberts en el si de les societats catalana i espanyola tiren de manual, vell o nou. També dins (l’autoproclamat) flanc esquerre. Quan Alfonso Guerra diu a les pàgines d’El Periódico que «El dret a decidir no existeix» està apel·lant en realitat a Espanya com a dogma (com a entitat animada, com una nació a l’estil romàntic del segle XIX) i està atacant, alhora, la idea de Catalunya com a dogma: per a ell els pobles no són «unidades de destino en lo universal», excepte Espanya (encara que l’il·lustre socialista mai no voldria veure’s associat amb aquest principi del Movimiento Nacional). Una possible resposta a tan desvergonyida i incoherent postura és que, potser sí, Catalunya no té un destí com a pàtria animada. Perquè qui té el dret a decidir, qui ha de gestionar el seu present i futur, són els ciutadans i les ciutadanes del país. És el dret a decidir de la ciutadania. Aquí, compro de totes-totes els principis cívics de la tradició republicana francesa! La ciutadania que decideix. I visca el dret a decidir davant del Más España que amaga, en realitat, una visió reaccionària contra les voluntats democràtiques de la gent.

Resulta curiós, també, i ja acabo, que l’estil d’Aznar, per molt democràticament elegit que fos en el seu dia, és eminentment populista i individualista. El romàntic superhome que encarna en la seva persona la missió de salvar una societat, una pàtria, uns objectius històrics. Se’n recorden? ¡Ha llegado España!

Una llengua sense límits

Sense límits

«No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança». Metòdic i empíric com Pompeu Fabra era, el filòleg normalitzador de la llengua catalana moderna no podia evitar viure la llengua des de l’intangible dels sentiments. Les llengües, manifestacions culturals vives i en moviment, ultrapassen l’estricte àmbit de l’academicisme i emplenen de color i de matisos els carrers, les eres, els camins de les muntanyes, els somriures i els plors de la gent. És l’eina més bàsica de la nostra manifestació antropològica com a humans. És per això que sempre s’ha dit que quan una llengua mor, amb ella mor una manera de veure i explicar el món.

Mor una manera d’anomenar els estels: la concepció de l’univers. Mor una forma de denominar els elements de la natura i els seus quasi imperceptibles canvis quotidians: l’explicació de l’entorn. Mor la capacitat d’expressar els sentiments humans, les alegries i les afliccions: la guaita de la complexitat de la condició humana. Mor, a la fi, una cosmovisió i una comprensió del món a la terra i més enllà.

Quan era petit l’escola en català va revolucionar completament la meva visió del món i va ampliar-ne els límits a velocitat de creuer. A casa som castellanoparlants, fills del desert d’Almería i les seves agres, fascinants i misterioses textures, i vivíem i vivim en un molt divers barri de Canovelles on l’avi ens va portar fa quaranta anys i on, d’aleshores ençà, la llengua castellana palpita fortament… ara amb l’àrab i l’amazic. Així doncs, vaig conèixer Catalunya i el català a l’escola. Però el que més va revolucionar la meva dimensió –si se’n vol dir– cultural d’aquest tros de món va ser el coneixement de la ciència, la literatura, la geografia… en català. Després va venir, a edat més adolescent, la descoberta d’Homer i el poema dels poemes de l’univers traduït a la llengua de Joanot Martorell, la memorització de les parts d’una cèl·lula, la comprensió d’un estat ideal platònic… Un dia la mestra ens va dir que hi havia hagut un senyor que havia volgut convertir aquella llengua tan completa i polièdrica en una «llengua pijama» i jo em preguntava què era una llengua pijama perquè, fullejant la meva primera enciclopèdia que vaig tenir en català, gràcies al pare (el meu estimat Salvat Català, primera pedra del meu obsessiu afany col·leccionador d’enciclopèdies), fullejant-la… tot l’univers i tota la Terra i tota la seva geopolítica, i tots els homes i dones amb un paper en la història global… en fi, tot era allà perfectament explicat!

Avui encara hi ha gent, molta d’ella amb poder i influència, que veu el català com una llengua de segona. Gent que no ha comprès que el català no es queda a la porta del laboratori sense entrar, que és capaç de navegar a través de la fibra d’Internet, que genera coneixement i saber i, sobretot, que expressa sensacions i sentiments com qualsevol altra llengua. Per lluitar contra aquesta terrible ignorància, armada amb un projecte polític de residualització, existeix la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català. Martí Gasull mai no es va cansar d’explicar que l’objectiu de la PLL era autodissoldre’s perquè, el dia que la Plataforma deixés d’existir, seria el dia en que el català seria tan normal com el francès, el castellà o el portuguès als seus respectius àmbits d’incidència. «El català té molt de valor i val la pena perquè és útil», explicava en Martí en una entrevista al 2009. La utilitat és la força de la llengua, perquè és la constatació que batega amb força. Aquesta radicalitat del valor present cal connectar-la amb l’esperit optimista de Fabra: no abandonem mai la tasca ni l’esperança.

Hi ha un objecte metàl·lic que viatja en aquests moments més enllà de les fronteres del Sistema Solar, la Pionneer 10. Aquesta sonda, llançada el 1972 des de Cap Canaveral, porta enregistrada en un dispositiu interior gravacions de sons del planeta Terra i de persones: la parla humana. La llengua. Els enginyers de la NASA van pensar que, si un dia la sonda acabava (o acaba) en mans d’alguna llunyana civilització intel·ligent, caldria donar algunes pautes simbòliques (culturals!) per a que aquells suposats éssers entenguéssim qui érem els humans d’aquest petit planeta blau. La Pionneer 10 i els seus enregistraments sempre m’ha fet pensar en l’esclatant valor d’una llengua com la que parlem. La llengua és una sonda que llancem a la resta del món explicant qui som. És com el llibre que obres a l’estranger, enmig d’una torre de Babel i, d’alguna manera, et parla de tu perquè parla en la teva llengua. Una sonda que tot ho explica, una llengua que tot ho viu, una llengua que tot ho pateix. Una llengua que diu què som nosaltres i què fem aquí, en aquest univers. Ahir i avui i per als que vindran. Una llengua sense límits. Això ha de ser el català.

Gràcies companys i companyes de la Plataforma per seguir trencant les fronteres, per seguir treballant per una llengua sense límits!

Diego Sola

L’emigrant (NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

Llegíem fa unes setmanes en aquest diari la història de Berenguer de Palou, presumpte vallesà, que s’avançà set-cents anys a la globalització amb una triangulació viatgera ben sorprenent per l’època: la Manxa-Mallorca-Egipte. Avui, desenes d’homes i dones, la majoria d’ells joves, abandonen cada mes la nostra comarca a la recerca d’una feina i un sou dignes. (continua llegint a NacióGranollers.cat)

“Ah! Però d’això… es cobra!?”

Ramon Casanovas, el primer per l'esquerra, amb els  candidats de CiU a les eleccions municipals de 1979 (Josep-Oriol Muntanya,  el veterà Pere Canal i en Josep Garrell). Foto: Pere Espaulella (AMGr)
Ramon Casanovas, el primer per l’esquerra, amb els candidats de CiU a les eleccions municipals de 1979 a Granollers (Josep-Oriol Muntanya, el veterà Pere Canal i en Josep Garrell). Foto: Pere Espaulella (AMGr)

“Una persona que pren decisions sobre més de 40 milions de persones hauria d’estar millor retribuïda (…) els sous dels polítics no són suficients i aquest és un debat que la societat espanyola no està disposada a acceptar”. Les paraules no són meves, és clar, sinó d’un destacat dirigent polític català a Madrid. Josep Antoni Duran i Lleida per a més senyes. No entraré en aquestes línies a valorar si en Duran té raó o no, però la polseguera que aquestes paraules (justificadament) va aixecar ha tingut una flaquesa de debat important: què és la política? I per què un ciutadà s’implica en la vida política de la seva comunitat?

Si un brillant economista del món privat és sondejat pel president d’un govern per ocupar la cartera d’Economia i Finances i aquest li respon a l’oferiment amb un sonor ‘NO’ perquè addueix que a l’empresa privada guanya tres o quatre vegades més que el que guanyaria com a virtual conseller… potser el problema el té el brillant economista i, a més, és un problema de consciència cívica del personatge, no? No crec que el governant s’hagi d’estripar les vestidures suggerint que sense poder oferir un sou gegant no hi ha possible captació de talent. Cap dels notables de l’assemblea atenenca en els millors temps de Pèricles no cobrava ni un dracma per la seva assistència. I de rics n’eren un bon tros!

S’ha capgirat el sentit de les coses i, mal que pesi repetir-lo, dels valors. La política, que ha estat un servei de sempre, on molta gent ha perdut  (i perd!) més diners dels que pot arribar a guanyar (la inversió cívica, el temps, l’esforç i la feina gratuïta i voluntària) ja no és atractiva -naturalment- per als qui han convertit el diner en el Déu del segle XXI i en una religió particular.

I és clar que un polític ha d’estar ben pagat…! I ha de tenir un sou d’acord amb el pes de la seva responsabilitat. El debat no és aquest. El debat és quin és el principi motor, el primer i més instintiu, que porta l’home o la dona al servei públic: la carrera o el servei (?). Al noi que ingressa en les joventuts d’un partit palesant que el que li agradaria és “dedicar-se a la política” (amb la connotació activa-professional del dedicar-se) se li ha de dir que ‘no’ i ‘adéu-siau’. ‘Forma’t i torna d’aquí deu anys’. I al professional que fa bé la seva feina i que mostra inquietuds pels interessos col·lectius de la comunitat se l’ha d’esperonar a implicar-se i, si cal, alliberar-lo professionalment per a que pugui exercir el seu talent al servei de tots i pagat per tots a través dels nostres impostos.

Les paraules d’en Duran són molt poc oportunes no perquè ara no toqui parlar d’això “amb la que està caient i bla bla bla”… No. Ho són perquè pretenen obrir un debat sense, prèviament, haver parit el debat dels debats que aquesta societat necessita amb urgència: què és la política i com podem servir els ciutadans des de la política? Aquesta ha de ser la república veritable en el sentit cívic i polític. Tota la resta són absurdes i absolutes tonteries que no ajuden a sortir del pou on tots plegats ens hem ficat.

Tot aquest debat m’ha recordat la figura d’en Ramon Casanovas i Tresserras (1917-2009), Medalla de la ciutat de Granollers, un dels fundadors d’Unió Democràtica a la capital vallesana, home inquiet i increïble. Segurament, una de les persones més bones que mai he conegut. El vaig tractar ja gran quan, cada dos dimecres, solia visitar-lo al seu pis del carrer Enginyer de Granollers per posar al dia la comptabilitat d’Òmnium (l’home superava els noranta anys i encara feia Excels a un ordinador portàtil amb tot de números i conceptes, com a tresorer nonagenari!!). Parlàvem d’Òmnium i els seus números però, sobretot, de la vida i el passat i… ah… el futur, tan incert i intangible! Vaig preguntar-li un dia com va ser això de ser regidor en el primer ajuntament democràtic de Granollers, el 1979. “El primer dia” -respongué amb aquella rialla seva tan serena i divertida- “va venir el secretari de l’ajuntament i em va preguntar, a mi i als meus companys de Convergència i Unió que… a on ens havia d’ingressar els quartos per assistir als plens!”. Un Casanovas més jove va quedar tot sorprès i no li semblà ignorant la resposta que tingué per al secretari: “Ah, però d’això… es cobra?!”, digué tot innocent! Gran. I savi.

M’agradaria que el proper cop que algú torni a parlar del sou dels polítics, sigui un ciutadà anònim o un ciutadà ficat en política, pogués pensar per un moment en testimonis (que n’hi han molts) com el d’en Ramon Casanovas. En aquesta vida res no és gratis… Sí! Però, indiferentment del que guanyis o deixis de guanyar, per davant de tot hi ha el servei. “D’això es cobra?”. Un utòpic secretari del present de la república ciutadana hauria de respondre: “Sí, i molt bé!! Però no saps quant s’arriba a treballar!!!”. Aquesta és la veritable revolució pendent. Ep! No només dels polítics, que no són més que ciutadans en acte de servei públic, sinó de tots els ciutadans en conjunt, els que es dediquen a la política, els que arreglen cotxes, els que serveixen cafès i els que cacen mosques… per conformar la nova democràcia per al nou estat que volem. Llistes obertes, fiscalització dels representants al districte electoral i contacte directe amb l’elector. Torno a insistir en allò que deia Thomas Jefferson: “Quan algú assumeix un càrrec públic, ha de considerar-se a si mateix una propietat pública”. O comencem bé o seguirem en un limbe infinit de vanitats i debats estèrils in saecula saeculorum. Amén.

Nosaltres, el poble…

1776-declaració d'independènciaReprenc l’escriptura en aquest bloc la setmana de l’aprovació de la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. Esperançadora per a alguns. Decebedora per a d’altres. Insidiosa per als qui s’hi oposen radicalment. Il·legal per als que necessiten evitar la ruptura entre Catalunya i Espanya. Legal per als qui creuen que assenta un principi de sobirania inapel·lable sobre el qual es podrà construir el nou estat català. Fet important i transcendent, en tot cas.

El procés m’ha fet pensar en certa maldestreria instal·lada darrerament en el parlamentarisme català, una natural i reincident tendència a fer les coses -des d’un punt de vista formal- un xic malament. I no perquè el document no estigui ben plantejat des d’una perspectiva jurídica que, pel que fa al cas, acompleix totalment la funció d’establir un principi de sobirania nacional resident en el Parlament, sinó perquè un viatge a les entranyes del procés palesa presses, errors i manca de precisió. En definitiva, una manera de fer les coses tal com surtin i sense pensar en el que llegiran les futures generacions.

El preàmbul de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, posteriorment transformat al quiròfan de Madrid, fou encarregat a Xavier Rubert de Ventós. Era un text dens, però molt ben fet. Vuit anys més tard, el país es troba a punt de fer el salt a l’emancipació nacional i els nostres parlamentaris que, en realitat, no haurien de necessitar l’ajut de ningú per escriure la millor declaració possible, han teixit un text rebuscat que acaba dient el que a tots ens interessa, però amb mil i una giragonses.

Hi haurà qui pensi que criticar això és ser primmirat i s’equivocarà. En el Segon Congrés Continental (1774-1776)  els representants de les Tretze Colònies van votar i ratificar, el 4 de juliol de 1776, la Declaració d’Independència dels nous Estats Units d’Amèrica. Els nous legisladors s’expressaven amb claredat: “Declarem: que aquestes colònies unides són, i han de ser per Dret, estats lliures i independents; que queden absoltes de tota lleialtat a la corona britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com estats lliures i independents, tenen ple poder per declarar la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a què tenen dret els estats independents”. Si la Declaració de Sobirania del Parlament s’inspira, com tot sembla indicar, en processos com el nord-americà i, més contemporàniament, en el de les repúbliques bàltiques, caldria no perdre ni un bri d’èpica a l’hora d’inspirar el procés. Èpica com a sinònim de contundència, en aquest cas.

La Declaració de Sobirania no és un mal text i, depèn com vagin les coses, passarà a ser un document de la història. La pedra sobre la que s’articulà el nou estat. Però mentre això no arribi, hom no deixarà de pensar en que ens cal més destresa i menys potinejar l’adversari, més fermesa i menys eufemismes i més literatura per proclamar una cosa ben senzilla: la sobirania nacional de Catalunya resideix en el poble català, del qual emanen els poders del Parlament i la Generalitat. I aquesta frase som molts els que l’hem trobat a faltar a la Declaració. Seguim, però, endavant…

P.S. Tan de bo en pocs anys puguem encapçalar la nostra pròpia Constitució amb un sonor “Nosaltres, el poble…”. Radicalitat democràtica.