crònicahistòria
Catalunya, Història

Entre Espanya i Anglaterra: Gibraltar català

Tractat d'Utrecht

Espanya i Anglaterra van estar disputant-se l’hegemonia mundial durant dos-cents anys. Els castellans van retenir el dominium mundi durant bona part del segle XVI fruit de l’exitosa aventura americana i la unió de les corones imperial i hispànica en la figura de Carles d’Habsburg. Els anglesos, per la seva banda, van infringir una severa derrota a l’armada de Felip II enviada a les costes angleses per conquerir la pèrfida Albió i s’acabà el superimperi. Anglaterra va posar les bases del seu domini imperial durant el segle XVII, però a Europa se les havia de veure agrament amb l’emergent França borbònica dels cardenals i reis absoluts. En la retòrica imperial, però, Anglaterra i Espanya continuaven sent les antagonistes perfectes: Monarquia Anglicana contra Monarquia Catòlica. Segurament l’epíleg de tan llarg duel imperial fou el Tractat d’Utrecht (1713), que posà fi a la Guerra de Successió espanyola i establí les bases del domini britànic del món fins a la Primera Guerra Mundial. Espanya es quedava en mans de la Casa de Borbó i, convertida en potència de segona a Europa, podia mantenir el seu imperi a Amèrica i Filipines. La ja Gran Bretanya ratificava amb el tractat la sobirania del seu rei a Gibraltar i… a Menorca, que seria britànica fins el 1783. Per cert, els anglesos van prendre Gibraltar el 1705 amb l’ajuda de tres-cents cinquanta voluntaris catalans.

L’enemic del meu enemic és el meu amic, diu la dita. I diu bé. És la consigna clau de la política internacional. Els catalans la coneixen bé des de la Guerra dels Segadors, quan van oferir el títol de comte de Barcelona (el príncep de Catalunya) a Lluís XIII, l’enemic de Felip IV i el comte-duc d’Olivares. La posició internacional del Principat ha estat sempre fràgil, delicada. Perquè les seves apostes han estat fallides i les conseqüències d’acabar en el bàndol equivocat l’han portada a la doble derrota interna: el 1659 el Tractat dels Pirineus posà fi a les hostilitats entre Espanya i França, a la Guerra dels Segadors, i les dues potències pactaren l’escapçament del Principat. Des d’aleshores les comarques històriques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Fenolleda, Capcir i Alta Cerdanya resten sota sobirania francesa. L’anomenada Catalunya Nord. El 1713 Catalunya, traïda pels mateixos anglesos als que havia ajudat a prendre Gibraltar, continuà la seva guerra particular contra Felip Quint. Un any més tard queia la capital i Cardona, i el rei guanyava el control absolut del Principat. El monarca, aconsellat per les veus de l’absolutisme centralitzador del seu avi Lluís XIV, decretava la dissolució de les institucions de govern de Catalunya i castigava així la llargament rebel pàtria dels catalans, establint alhora les bases de l’estat absolut modern a Espanya.

No hi ha hagut mai a Catalunya un pla global de relacions internacionals, uns eixos constants i sistemàtics de les seves relacions amb els poders del món. I té sentit, tornant a la dita diplomàtica sobre amics i enemics. Però les decisions de a qui donar suport i a qui no sovint han estat precipitades i poc meditades a la llum dels possibles condicionants futurs. En el debat de Gibraltar els catalans no ens podem picar els dits. Cal defensar el dret a l’autodeterminació de tots els pobles i nacions del món. Però això implica comprometre’s amb la coherència. ¿Estem preparats els catalans, per exemple, per a un debat sobre el dret a l’autodeterminació de l’Aran? Podria esclatar amb una hipotètica independència catalana… ¿O direm que no pot existir tal debat perquè l’Aran no és una nació en si mateixa, sinó una part de la gran Occitània? ¿No és, potser, el mateix rerefons sentimental dels gibraltarenys, cent per cent britànics, no pas nacionalment gibraltarenys? ¿Denunciarien amb tanta vehemència alguns polítics nostres l’ofensiva nacionalista espanyola i cortina de fum sobre Gibraltar si, d’acord amb Utrecht, encara avui Menorca, integrant clara dels Països Catalans, fos britànica? Ai, quin embolic! Un cop més els catalans ens fiquem en guerres que no ens pertoquen i tornem a córrer el risc de quedar atrapats com ratolins entre les urpes dels poderosos gats que simbolitzen els vells estats-nació. 2014 no pot acabar, no hauria d’acabar, ni en un 1659 ni en un 1713-14. Ull viu.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

Qui escriu això? Diego Sola (Granollers, 1988. Canovellí). Historiador i divulgador. Llicenciat en Història i doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona.

Professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Intentant cultivar la tasca d'historiador, la no sempre fàcil tasca de comprendre com som, d'on venim i cap a on anem. (+perfil)
Historiar, fer història, és com teixir un brodat de trames i colors diversos. Fer història implica exercir, també, l’ofici de cronista. Un cronista que parla del passat però, també, del present. La història és l’ahir i és l’avui. Aquí i ara, mirem el passat que ens ha precedit i excavem la complexitat del nostre segle.

No en va, i com deia Ciceró,
“la història és mestra de la vida”!
Anuncis
%d bloggers like this: