«No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança». Metòdic i empíric com Pompeu Fabra era, el filòleg normalitzador de la llengua catalana moderna no podia evitar viure la llengua des de l’intangible dels sentiments. Les llengües, manifestacions culturals vives i en moviment, ultrapassen l’estricte àmbit de l’academicisme i emplenen de color i de matisos els carrers, les eres, els camins de les muntanyes, els somriures i els plors de la gent. És l’eina més bàsica de la nostra manifestació antropològica com a humans. És per això que sempre s’ha dit que quan una llengua mor, amb ella mor una manera de veure i explicar el món.
Mor una manera d’anomenar els estels: la concepció de l’univers. Mor una forma de denominar els elements de la natura i els seus quasi imperceptibles canvis quotidians: l’explicació de l’entorn. Mor la capacitat d’expressar els sentiments humans, les alegries i les afliccions: la guaita de la complexitat de la condició humana. Mor, a la fi, una cosmovisió i una comprensió del món a la terra i més enllà.
Quan era petit l’escola en català va revolucionar completament la meva visió del món i va ampliar-ne els límits a velocitat de creuer. A casa som castellanoparlants, fills del desert d’Almería i les seves agres, fascinants i misterioses textures, i vivíem i vivim en un molt divers barri de Canovelles on l’avi ens va portar fa quaranta anys i on, d’aleshores ençà, la llengua castellana palpita fortament… ara amb l’àrab i l’amazic. Així doncs, vaig conèixer Catalunya i el català a l’escola. Però el que més va revolucionar la meva dimensió –si se’n vol dir– cultural d’aquest tros de món va ser el coneixement de la ciència, la literatura, la geografia… en català. Després va venir, a edat més adolescent, la descoberta d’Homer i el poema dels poemes de l’univers traduït a la llengua de Joanot Martorell, la memorització de les parts d’una cèl·lula, la comprensió d’un estat ideal platònic… Un dia la mestra ens va dir que hi havia hagut un senyor que havia volgut convertir aquella llengua tan completa i polièdrica en una «llengua pijama» i jo em preguntava què era una llengua pijama perquè, fullejant la meva primera enciclopèdia que vaig tenir en català, gràcies al pare (el meu estimat Salvat Català, primera pedra del meu obsessiu afany col·leccionador d’enciclopèdies), fullejant-la… tot l’univers i tota la Terra i tota la seva geopolítica, i tots els homes i dones amb un paper en la història global… en fi, tot era allà perfectament explicat!
Avui encara hi ha gent, molta d’ella amb poder i influència, que veu el català com una llengua de segona. Gent que no ha comprès que el català no es queda a la porta del laboratori sense entrar, que és capaç de navegar a través de la fibra d’Internet, que genera coneixement i saber i, sobretot, que expressa sensacions i sentiments com qualsevol altra llengua. Per lluitar contra aquesta terrible ignorància, armada amb un projecte polític de residualització, existeix la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català. Martí Gasull mai no es va cansar d’explicar que l’objectiu de la PLL era autodissoldre’s perquè, el dia que la Plataforma deixés d’existir, seria el dia en que el català seria tan normal com el francès, el castellà o el portuguès als seus respectius àmbits d’incidència. «El català té molt de valor i val la pena perquè és útil», explicava en Martí en una entrevista al 2009. La utilitat és la força de la llengua, perquè és la constatació que batega amb força. Aquesta radicalitat del valor present cal connectar-la amb l’esperit optimista de Fabra: no abandonem mai la tasca ni l’esperança.
Hi ha un objecte metàl·lic que viatja en aquests moments més enllà de les fronteres del Sistema Solar, la Pionneer 10. Aquesta sonda, llançada el 1972 des de Cap Canaveral, porta enregistrada en un dispositiu interior gravacions de sons del planeta Terra i de persones: la parla humana. La llengua. Els enginyers de la NASA van pensar que, si un dia la sonda acabava (o acaba) en mans d’alguna llunyana civilització intel·ligent, caldria donar algunes pautes simbòliques (culturals!) per a que aquells suposats éssers entenguéssim qui érem els humans d’aquest petit planeta blau. La Pionneer 10 i els seus enregistraments sempre m’ha fet pensar en l’esclatant valor d’una llengua com la que parlem. La llengua és una sonda que llancem a la resta del món explicant qui som. És com el llibre que obres a l’estranger, enmig d’una torre de Babel i, d’alguna manera, et parla de tu perquè parla en la teva llengua. Una sonda que tot ho explica, una llengua que tot ho viu, una llengua que tot ho pateix. Una llengua que diu què som nosaltres i què fem aquí, en aquest univers. Ahir i avui i per als que vindran. Una llengua sense límits. Això ha de ser el català.
Gràcies companys i companyes de la Plataforma per seguir trencant les fronteres, per seguir treballant per una llengua sense límits!
Diego Sola
Historiant, historiant... 