Entre gitanes i bastons: Canovelles demana el seu lloc al procés històric

11/09/2013

Bon dia, Canovelles. Són les deu i escaig minuts del matí. 16 graus de temperatura i una terrible humitat ens fa fregar-nos el nas. Una furibunda tempesta ha descarregat un diluvi per contrades canovellines durant la nit. A l’era que envolta l’alzina centenària de la plaça de l’Ajuntament algunes persones van congregant-se tímidament, encara que no poden passar gaire desapercebudes, enfundades en cridaneres samarretes grogues. Aquesta peça les identifica: van al mateix lloc i en la mateixa direcció. A dos quarts d’onze el silenci de la plaça ja és només un vell record. Cent cinquanta persones, canovellins i canovellines d’arreu, des de la Barriada Nova fins a Can Duran i des de Sanaüja fins a Bellulla, una nodrida representació dels antics quatre quarters del poble, s’han citat per fer història. Somriures al rostre retraten la il·lusió d’un dia que ni tan sols un cel encapotat aconseguirà aigualir.

De Ca l’Ignasi ha baixat una estelada gegant que ja comença a ser una mica protagonista de la història recent d’aquest poble. Es desplega davant la mirada entusiasta d’uns i la sorpresa d’altres, passavolants despitats (o no tan despistats… ah!). Es llegeix un manifest: «El país es mou, és un fet», comença l’escrit. I són molts els que, aleshores, donant una ullada a l’entorn humà de la plaça, també pensen que Canovelles es mou i és un fet. Es sacseja l’estelada gegant. Es canta l’himne nacional. S’ofrenen les flors als quatre troncs d’una alzina que ha vist guerres i pau, en nom de la llibertat però també de la tirania. Ella, múrria, sembla posar-se del nostre cantó fent d’aixopluc d’un dia boirós. Sabrà aquesta alzina tan nostrada com acabarà tot això?

Toc de sortida. Una munió de gent abandona a peu l’indret rumb als seus autobusos o cotxes particulars. Cent cinquanta canovellins i canovellines en ruta cap al seu tros d’història. Una gentada que és una representació plural d’un poble ric en la diversitat. Accents i ideologies diverses es barregen en una esclatant i transversal manifestació de civisme i orgull de país i de poble. Al nostra sarró ens enduem les discussions de com guanyar la batalla cívica i democràtica a Canovelles, intentant saltar la tòpica etiqueta del territori comantxe. No: Canovelles no és patrimoni de ningú, sinó de tots els seus ciutadans. No ens frenen unes xifres poc esperançadores sinó que ens mouen les raons d’un projecte que vol llibertat nacional per a un nou projecte de país: un país socialment just i políticament lliure. Viatgem plegats a Pineda de Mar. Perquè volem dir la nostra en el futur de Catalunya i perquè ens sentim orgullosos de Canovelles, el nostre poble. Per si a algú no li queda clar, als busos ens acaben de donar unes xapes que posen l’accent canovellí a les samarretes grogues.

I a Pineda se’ns dóna la terra que volem per unes hores. Un lloc on plantar el nostre canovellisme i agermanar-nos en la nostra condició de catalans amb gent d’arreu (i pinedenca, per descomptat). Ocupant els carrers, camí de la plaça de les Mèlies, Canovelles ho omple tot. Portem amb nosaltres l’Albert Coromines, nebot de l’il·lustre filòleg Joan Coromines i, –vaja!– algú ha canviat durant la nit el nom de la plaça de les Mèlies, ja que una enganxina tapa el nom tradicional assenyalant un nou topònim: «plaça de Joan Coromines». De cop i volta, els canovellins i les canovellines, que són gent que va al gra, s’apoderen de l’espai i el preparen per a un esclat de cultura pròpia i popular. Els amics de Pineda van obrint-nos l’estómac amb l’olor de la fideuà que van cuinant. Uns canovellins espavilats aprofiten dos pins per penjar una pancarta que crida la gent a signar per la independència amb l’exercici del dret de petició. Una pancarta i una urna de cartró (que acabarà la jornada instal·lada damunt de l’asfalt del tram 508) passegen el nom de Canovelles per l’entorn pinedenc. Es fa un buit al mig de la plaça, a tocar de la parada de xurros i l’infatigable speaker esdevé un valent flautista d’Hamelin sota el cel gris per reunir tres-centes persones a l’entorn de la sorra de l’era per presenciar una orgullosa demostració de les tradicions vallesanes i canovellines. La música de les gitanes té una cadència alegre, triomfal. Una melodia que no pot presagiar altre cosa que l’èxit i el desafiament a la pluja. Puja l’adrenalina. Entren les gitanes. Els maresmencs, neòfits en aquesta mena de danses, aplaudeixen encuriosits i encantats. Tot seguir les bastoneres encandilen a la gentada reunida a la plaça. Pèls de punta i ulls humits quan repiquen bastons i es mouen a ritme d’uns Segadors entre heavys i rockers. Han dissenyat la coreografia la nit anterior i han assajat des de l’albada. Però sembla que ho hagin dansat tota la vida. Avui tot es conjura a l’univers perquè tot surti bé. L’Albert Coromines ens regala un monòleg que posa una metafòrica però realista mirada a la vida col·lectiva. I, com a les millors pel·lícules, la gran escena final està per arribar. Gitanes dansant un ball de cintes que ens puja la moral fins a límits estratosfèrics. Un estel ha vingut des de Canovelles. Un estel que no és fugaç, un estel de llibertat que corona la filigrana de cintes convertida en Senyera. La llibertat ve d’arreu. I també del nostre poble. La gent s’agermana en una sardana final on fins i tot els que mai no l’han ballada no poden quedar-ne al marge. És una metàfora del procés que es viu a Catalunya: cada cop menys gent es queda al marge d’un crit de llibertat. Avui, fins les pedres parlaran. Crida a sometent amb l’olor de sofregit i a dinar plegats.

Les hores passen volant. El pas del temps és inexorable i en un dia com el d’avui, més encara. A tres quarts de quatre Canovelles, que ha pres un trosset de Pineda, es desplaça al seu lloc del tram. Algú encara vesteix de gitana canovellina. Deixaran petja. Les cintes onegen al vent de marinada. Arriba el moment decisiu on centenars de milers de persones tornaran a agermanar-se en una hora convinguda, 365 dies després del dia que va canviar l’horitzó de Catalunya, per llançar un missatge al món. Avui és tan important el que som com el que volem ser.  A les 17.14 els canovellins i les canovellines es donen la mà amb gent de tot el país per demanar quelcom senzill d’explicar i d’entendre: la INDEPENDÈNCIA. Contra els qui volen un poble resistent als canvis socials que busquen un alliberament que és social i nacional alhora, Canovelles, amb els seus accents i rostres plurals i diversos, demana un lloc en el procés històric. I ja l’ha ocupat. A ritme de gitanes i cop pacífic de bastó. Un lloc per a Canovelles. L’ocuparà mentre el combat democràtic estigui servit.

Fotos: Toni Calderón