Aznar, Catalunya i l’«ha llegado España»

Dimarts 21 de maig de 2013 al vespre. Gloria Lomana, cap d’informatius d’Antena 3 Televisión (més coneguda per contrades barcelonines per ser l’esposa de Josep Piqué), entrevista l’excap de govern espanyol José María Aznar (Madrid, 1953). L’espai, que no dura més de mitja hora, serveix al polític per glossar un particular programa de govern que ha d’ajudar Espanya a superar l’actual atzucac socio-econòmic i institucional. Un programa que pot resumir-se en dues paraules: Més Espanya.

Dijous 1 d’octubre de 1936 al matí. Miguel Cabanellas, general president de la Junta de Defensa Nacional (el politburó dels militars sublevats del 18 de juliol contra la República), transmet en una imperial cerimònia els seus poders al nou cap de l’Estat nacional, Francisco Franco. Davant d’una multitud reunida a Burgos, el militar convertit en suprema autoritat, pren la paraula i detalla el «programa de la nueva España», fixant en plena guerra civil uns objectius històrics per a la pàtria. La premissa essencial quedarà perfectament recollida, anys més tard, a la Llei dels Principis del Movimiento Nacional (1958), article primer: «España es una unidad de destino en lo universal».

Aquesta presentació sinòptica no és malintencionada: ho prometo. Aznar va guanyar dos cops unes eleccions democràtiques, va ser investit cap de govern dins d’una legalitat i amb prou vot popular i Franco… Franco ho va fer tot a cop de bomba i enfundat en les seves botes de militar. Però, curiosament, tots dos apel·len dins la seva carrera política a una mateixa idea. Una idea que Aznar, amb claredat, ha assenyalat explícitament davant l’audiència: «España tiene unos objetivos históricos que han de ser renovados».

Tiro d’hemeroteca i miro de trobar declaracions semblants en la política catalana dels darrers temps. Encara que no ho sembli, els catalans també som bons amants de la retòrica historicista de les nacions. Curiosament, però, no trobo cap referència als «objectius històrics» de la nació. Quins són els objectius històrics de Catalunya? No els trobo. Sí que se n’ha parlat, i molt, sobre els «objectius històrics del catalanisme» (la preservació de la llengua i la cultura, la regeneració d’Espanya, la consecució d’un autogovern…). Perquè tot projecte ideològic i polític té els seus objectius històrics (des de la supressió de la societat de classes per part del comunisme originari fins a l’exportació global de la democràcia liberal de la doctrina imperial nord-americana). També s’ha mencionat «el destí de Catalunya» (de Tarradellas i Pujol a Montilla, fins a Mas, tots els presidents de la segona Catalunya autònoma n’han parlat en els seus discursos). Però cap inquilí de la plaça de Sant Jaume ha dit quelcom semblant a «Catalunya té uns objectius històrics que han de ser acomplerts o renovats».

Torno, però, a Aznar: «España tiene unos objetivos históricos que han de ser renovados». Amb aquesta proclama l’expresident suggereix que Espanya és un ens amb ànima i vida pròpia que, en moviment continu, resta pendent d’autorealitzar-se, d’eclosionar, de fer la seva personal i singular aportació al concert de nacions del món. Amb tots els respectes: tan grandiloqüent idea em recorda a un cartell del año de la victoria del general Franco, que deia: «Ha llegado España» (creació de Josep Morell, 1939). Espanya com a idea rectora i primera, per damunt de la ciutadania; Espanya com a ens on tothom hi diposita el seu projecte individual. Dins la retòrica romanticista de les nacions no hi ha gran diferència entre el que proclama l’expresident espanyol i el principi suprem falangista-franquista que, prenent Espanya també com una entitat animada, la considera una «unidad de destino en lo universal». I, en conseqüència, té uns objectius històrics. «Más España», sintetitza Aznar, en el camí per a assolir-los.

Aquests dies la retòrica de les nacions es reinventa i els qui busquen incidir en el desenllaç dels conflictes oberts en el si de les societats catalana i espanyola tiren de manual, vell o nou. També dins (l’autoproclamat) flanc esquerre. Quan Alfonso Guerra diu a les pàgines d’El Periódico que «El dret a decidir no existeix» està apel·lant en realitat a Espanya com a dogma (com a entitat animada, com una nació a l’estil romàntic del segle XIX) i està atacant, alhora, la idea de Catalunya com a dogma: per a ell els pobles no són «unidades de destino en lo universal», excepte Espanya (encara que l’il·lustre socialista mai no voldria veure’s associat amb aquest principi del Movimiento Nacional). Una possible resposta a tan desvergonyida i incoherent postura és que, potser sí, Catalunya no té un destí com a pàtria animada. Perquè qui té el dret a decidir, qui ha de gestionar el seu present i futur, són els ciutadans i les ciutadanes del país. És el dret a decidir de la ciutadania. Aquí, compro de totes-totes els principis cívics de la tradició republicana francesa! La ciutadania que decideix. I visca el dret a decidir davant del Más España que amaga, en realitat, una visió reaccionària contra les voluntats democràtiques de la gent.

Resulta curiós, també, i ja acabo, que l’estil d’Aznar, per molt democràticament elegit que fos en el seu dia, és eminentment populista i individualista. El romàntic superhome que encarna en la seva persona la missió de salvar una societat, una pàtria, uns objectius històrics. Se’n recorden? ¡Ha llegado España!