Desconec completament la filigrana dels tractats de la Unió Europea o del dret comunitari. Ni sóc jurista ni tinc la perspectiva suficient del tema per jutjar si tota la cascada mediàtica dels darrers dies sobre l’expulsió de l’hipotètic estat català de la Unió es justifica veritablement en la normativa europea. L’ànsia amb què s’ha publicat tot plegat, i el desesper amb el que la diplomàcia espanyola s’ha mogut entre Brussel·les i Estrasburg per fer parlar tothom que fes falta, em fa malpensar del que s’està dient. I, per això, he intentat endreçar algunes dades objectives que, posades negre sobre blanc, em porten a pensar que, potser sí, per llei Catalunya hauria de quedar fora de la Unió si se segrega d’un estat membre però, no obstant això, la seva singular posició dins d’Espanya i en relació amb les més potents economies de la zona euro forçarien la tolerància o conllevància d’una Catalunya comunitària per l’article vint-i-set… o sigui: saltant-se tota possibilitat de veto o expulsió per norma. Fins i tot amb el suport entusiasta d’Espanya. Vegem-ho:
- Amb un Producte Interior Brut (PIB) de 198.633 milions d’euros (dades de l’Instituto Nacional de Estadística), Catalunya no només és la primera autonomia en contribució al conjunt de la riquesa espanyola, sinó que suposa, a més, el 19% del PIB espanyol. Probablement Espanya passaria, de ser la quarta economia de la zona euro, fins ara per darrera d’Alemanya, França i Itàlia, a ser-ne la cinquena, superada pels Països Baixos, un estat de 17 milions d’habitants (Espanya en tindria aleshores uns 38). Espanya afrontaria amb molt poques garanties la seva posició davant dels creditors internacionals.
- El ritme de destrucció de riquesa de la nova economia espanyola (incapaç de connectar el seu mercat amb una Catalunya aïllada pels aranzels i l’expulsió de la moneda única, com avui vaticinaven a El País) s’agreujaria per la pèrdua del 25% del seu PIB industrial, que és el que li permet mantenir un mercat exterior i el ritme exportador. Aquest 25%, valorat pel Ministeri d’Economia, es correspon amb la contribució de Catalunya al sector secundari. L’economia catalana patiria greument la sortida de l’espai econòmic europeu. Però Espanya, més encara.
- Amb una Catalunya escindida de l’Estat espanyol, la hisenda pública espanyola patiria un daltabaix considerable. Concretament, i pel que fa a la recaptació de l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF), el Ministeri d’Hisenda deixaria de recaptar 7.661,1 milions d’euros (el 50% que roman en mans de l’Estat després de la cessió de l’altre 50% a les autonomies). Això vol dir que el govern espanyol tindria pèrdues d’un 22% de la recaptació de l’IRPF per la separació de Catalunya (dades de 2010 que podeu veure aquí).
- Reprenent l’anteriorment esmentada desconnexió entre el mercat nacional espanyol i el mercat nacional català, la situació seria prou complicada per a les exportacions espanyoles: Catalunya i les seves exportacions suposen el 26% de totes les ventes d’Espanya a l’exterior (novament dades de 2010 que podeu veure també aquí). Ja donem per fet que les dificultats també existirien per a una Catalunya fora del mercat comú i aranzelària, amb un decreixement del seu volum exportador, però les pèrdues per al conjunt de les exportacions espanyoles (més de 49.000 milions d’euros si les dades fossin d’ara) deixarien l’economia espanyola i la seva permanència dins de l’euro tocada de mort.
- Un últim apunt. Els interessos de les multinacionals. Començant per les espanyoles. Un exemple: Inditex està invertint vora 200 milions d’euros en un macrocentre distribuïdor a Tordera. Costa de creure que el govern espanyol contribueixi a perjudicar els interessos de les elits empresarials del seu país, que han invertit o inverteixen a Catalunya. ¿I com rebrien els propietaris de Bayer, Henkel o SEAT-Volkswagen a Alemanya, o Alstom o Danone a França la notícia que les seves macroplantes productores a Catalunya queden aïllades del mercat comú europeu? Resulta difícil imaginar els seus líders polítics, Hollande o Merkel, defensant l’exclusió de Catalunya.
Sí, senyores i senyors: Catalunya fora de la UE i de l’euro patiria. Però el sotrac no seria res comparat amb el que enfonsaria l’economia espanyola i les seves ja de per sí depauperades i endeutades finances públiques. El fantasma del rescat passaria, precisament, de fantasma a realitat corpòria. Per tot això hem de posar en radical dubte les tesis d’una Catalunya fora de la UE i de l’euro: l’execució d’aquestes només portaria el sistema públic espanyol al col·lapse i a l’incompliment dels seus compromisos amb els seus creditors, començant pel Banc Central Europeu. «Una Catalunya independent», ha escrit un opinador espanyol gens sospitós de catalanista, «destrossaria el PIB espanyol» (El País, 13 de gener de 2013).
O sigui: u, que la diplomàcia espanyola ja està actuant amb intel·ligència per utilitzar qualsevol eina i arma argumental legalista per espantar un sobiranisme català amb opcions reals de guanyar la independència. Dos, que la pròpia Comissió Europea està espantadíssima davant d’un panorama que implicaria el no retorn, entre d’altres coses, dels 100.000 milions d’euros amb què s’han rescatat les caixes espanyoles i, qui sap, si amb un bloqueig mortal de l’euro. Tres, que per tots els arguments estadístics exposats anteriorment la independència de Catalunya, de produir-se, suposarà el reingrés automàtic –o el més transitòriament immediat que jurídicament es pugui– dels ciutadans catalans (que ja són beneficiaris de la ciutadania europea) i la seva economia en el si de la Unió. Amb el suport interessat de les autoritats espanyoles, per cert, que tenen tant a perdre amb la independència catalana com la seva mateixa continuïtat en l’euro. Finalment podem afirmar que la Catalunya-estat no quedarà, en cap cas, fora de la UE ni tampoc de l’euro.
Diego Sola
Historiant, historiant... 
One thought on “Per què la Catalunya-estat no sortirà de la UE ni de l’euro”