La postideologia ha vingut per quedar-se?

Artur-Mas-José-MontillaEl president Montilla (encara candidat), en el seu discurs del ple d’investidura del 23 de novembre de 2006 al Parlament, va afirmar: «Catalunya, avui, no necessita recordar obsessivament la seva marcada personalitat nacional. El que necessita (…) és una acció de govern eficient». Alguns van interpretar aquestes paraules com la declaració de principis d’una nova doctrina de govern per a una «Catalunya postnacional», opinió contestada pel president Montilla des de la defensa de la gestió (quasi de manera obsessiva) i l’epígraf de la «Catalunya social». «Ara és l’hora dels catalans», havien afirmat els seus comunicòlegs, murris, en el lema de la campanya electoral del PSC. Deixant a entendre, naturalment, que fins aleshores tot havia girat entorn Catalunya i no entorn els catalans. Tant en els quasi vint-i-quatre anys de govern Pujol com en els tres primers de govern d’esquerres (el «GEC» que va dir un dia Maragall).

Mirat amb perspectiva, el govern anomenat «d’Entesa» pels seus integrants (de «malnom tripartit», com mai no obliden d’apostillar a la Fundació Campalans) avui pot relatar-se com un projecte que, buscant amb més pena que glòria el desplegament d’un nou Estatut d’Autonomia emparedat al Tribunal Constitucional i la captació de les noves transferències competencials, cercava equiparar l’autonomia catalana als estàndards de benestar escandinau. La culminació d’un horitzó, per cert, llargament anhelat pel president Pujol. Malgrat les bones intencions, el govern es va caracteritzar bàsicament per una actitud contemporitzadora davant la lenta arribada d’aquesta crisi/depressió/recessió/crac on ara som, especialment en el frenètic ritme d’endeutament. Però crec que, sobretot, l’obra de govern es caracteritzà per la manca d’ideologia i, més explícitament, la renúncia de cada un dels seus membres als seus principis i horitzons (socialdemocràcia, independència, ecologisme i socialisme). En certa manera, la postideologia a Catalunya va començar allà, en plena efervescència constructora d’aquest gegantí decorat de cartró pedra de nova Catalunya autònoma, posterior a l’entrada en vigor del nou Estatut, que col·lapsà el 2010.

La descomposició de les ideologies, la deconstrucció de les idees, és un lloc comú de les discussions filosòfiques dels darrers anys a casa nostra. Ens hem ofegat en la homogeneïtzació de l’estat liberal? Potser sí. Potser hem supeditat massa els discursos a les oscil·lants i capricioses lleis del mercat. I de llarg. No s’hauria de fer mai. No s’hauria d’haver fet mai. Però a Catalunya també es va caure en aquest parany. La justícia social, un altre lloc comú dels discursos polítics dels darrers quaranta anys (amb tots els matisos i interessos, des de l’esquerra fins al centre-dreta), va convertir-se en un lema amb més contingut publicitari que tangible i, al final, no només no va ser salvada, la justícia social, sinó que, a més a més, es va convertir en la principal víctima de la crisi. És que no hi ha hagut voluntat de blindar-la? Senzillament, la postideologia l’ha deixat en una intempèrie de la qual cal tornar a recuperar-la per allitar-la i guarir-la. Salvant-la del luteranisme imperant a les lleis del mercat i resituant-la dins d’un control -protagonista- de l’estat, de l’estat del benestar.

D’altra banda, quan alguns intenten explicar per què la ciutadania s’ha allunyat de la política fins a límits insospitats fa tres dècades sempre arriben a una causa contundent: la corrupció. És així realment? És clar que la ciutadania està cansada, fatigada, de l’espiral de casos i processos emmarcats, tanmateix, en la degeneració moral del nostre món. Però acostuma a obviar-se el factor idees: com la democràcia de partits s’ha buidat, precisament, d’idees i, més particularment, d’ideologia, amb l’excusa, comprensible o no, d’una situació econòmica ingovernable i que cal salvar com sigui. I això porta, potser, no només a la creixent emergència dels moviments socials d’arrel assembleària que ara protagonitzen les reivindicacions socials i nacionals (PAH / ANC) sinó, a més a més, a l’adhesió cada vegada més gran de ciutadans als seus principis i les seves accions. La gent ja no només s’expressa a les urnes sinó que busca la democràcia participativa en el si de l’associacionisme amb més exigència i determinació. La postideologia de la democràcia de partits desbordada?

Què haurien de fer els partits tradicionals? Hi ha marxa enrere? Hi ha espai per a la recuperació de la confiança? O ens dirigim cap a un nou sistema de representació política, més participativa i menys orgànica? Moltes coses han de canviar en els propers anys i, potser, és necessari ja des d’ara un exercici de memòria històrica als partits, no precisament en el sentit rememorista del terme, sinó de restauració de principis programàtics, especialment d’aquells donats a llum en moments de teorització més pura, quan en la llarga nit del franquisme hi havia (dissortadament però, també, útilment) temps per a dibuixar quin país voldríem després de la foscor. Naturalment, el país i la seva gent han canviat, i les idees cal posar-les al servei de les persones en funció de les seves necessitats. Però no veig cap anacronisme quan llegeixo que el principi fundacional de Convergència, per exemple, era la  lluita per la justícia social i pels drets nacionals de Catalunya. Això mai no hauria de canviar, oi?

A Catalunya, amb la conquesta de l’estat propi, ara tenim un repte de transcendència, de la resolució del qual en dependrà el futur de moltes generacions. El futur de la justícia social, també, i primordialment. Que el maximalisme (necessari com mai) no renunciï, però, a la transformació diària de la societat. I a la seva preservació. En la gran recessió en què vivim, els especuladors del diner estan aprofitant per revertir conquestes que havien costat molt d’aconseguir. Ens adonem, d’això?

Ara fa uns dies queia l’efemèride de la publicació de la Rerum Novarum, la primera encíclica social de l’Església, de Lleó XIII (1891). Fins aleshores els papes no havien parlat obertament, en clau de present, dels problemes urgents del homes i les dones. Però la revolució industrial havia portat a unes vivències personals de drama i explotació com mai no s’havien vist a Europa, ni tan sols en temps del feudalisme. El que proposa la Rerum Novarum no és una doctrina intervencionista, però refusa -refusava- l’imperi absolut del mercat en les regulacions del treball. La frase més contundent probablement és aquesta: «El salari no ha de ser de cap manera insuficient per alimentar un obrer frugal. Per tant, si l’obrer, obligat per la necessitat o assetjat per la por d’un mal major, accepta, encara que sense voler-la, una condició més dura, perquè la imposen el patró o l’empresari, és veritablement víctima d’una violència, contra la qual reclama la justícia». Víctima d’una violència. Contra la qual ha de lluitar i demanar justícia. L’encíclica va inspirar el sorgiment de la democràcia cristiana, escindida i allunyada inicialment del liberalisme i, en alguns casos, més ancorada cap a l’esquerra, com evidenciaria la participació de cristians en sindicats i formacions polítiques de l’esquerra laborista del canvi del segle XIX a XX. Eren temps d’armament ideològic davant un món radicalment canviant.

Fins aquí, però, la nota històrica. Som al 2013 i la lluita continua. Nacionalment i socialment, a casa nostra. No hi ha espai per a l’electoralisme, el màrqueting com a ideologia o la postideologia mercantilista com a principi de govern. La societat està canviant ràpidament, en busca de respostes, i la política de les institucions, si vol continuar sent representativa d’una voluntat sufragista (o, pel contrari, veure’s desbordada, com podria passar) ha de reomplir-se d’ideologia. D’idees al servei d’un poble. La postideologia ha vingut per quedar-se? Espero que no.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s