Els vallesans i les vallesanes no ens hem portat gaire bé amb els nostres rius. Com explica el doctor en Biologia Jordi Ruiz, “durant la segona meitat del segle XX els ciutadans del Vallès Oriental van girar l’esquena als seus rius, tot oblidant-los i sovint considerant-los part del clavegueram”. Més encara, la dècada dels 70 i 80 del segle passat va convertir el conjunt de la conca hidrogràfica del Besòs, de la qual els nostres rius Congost, Mogent i Tenes són contribuïdors principals, en una de les més contaminades de l’Europa occidental. Segur que tots recordeu aquella ferum que pujava del Congost quan creuaves algun dels ponts travessers. Veure algun ocell d’aigua era ben estrany. (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)
Ramon Casanovas, el primer per l’esquerra, amb els candidats de CiU a les eleccions municipals de 1979 a Granollers (Josep-Oriol Muntanya, el veterà Pere Canal i en Josep Garrell). Foto: Pere Espaulella (AMGr)
“Una persona que pren decisions sobre més de 40 milions de persones hauria d’estar millor retribuïda (…) els sous dels polítics no són suficients i aquest és un debat que la societat espanyola no està disposada a acceptar”. Les paraules no són meves, és clar, sinó d’un destacat dirigent polític català a Madrid. Josep Antoni Duran i Lleida per a més senyes. No entraré en aquestes línies a valorar si en Duran té raó o no, però la polseguera que aquestes paraules (justificadament) va aixecar ha tingut una flaquesa de debat important: què és la política? I per què un ciutadà s’implica en la vida política de la seva comunitat?
Si un brillant economista del món privat és sondejat pel president d’un govern per ocupar la cartera d’Economia i Finances i aquest li respon a l’oferiment amb un sonor ‘NO’ perquè addueix que a l’empresa privada guanya tres o quatre vegades més que el que guanyaria com a virtual conseller… potser el problema el té el brillant economista i, a més, és un problema de consciència cívica del personatge, no? No crec que el governant s’hagi d’estripar les vestidures suggerint que sense poder oferir un sou gegant no hi ha possible captació de talent. Cap dels notables de l’assemblea atenenca en els millors temps de Pèricles no cobrava ni un dracma per la seva assistència. I de rics n’eren un bon tros!
S’ha capgirat el sentit de les coses i, mal que pesi repetir-lo, dels valors. La política, que ha estat un servei de sempre, on molta gent ha perdut (i perd!) més diners dels que pot arribar a guanyar (la inversió cívica, el temps, l’esforç i la feina gratuïta i voluntària) ja no és atractiva -naturalment- per als qui han convertit el diner en el Déu del segle XXI i en una religió particular.
I és clar que un polític ha d’estar ben pagat…! I ha de tenir un sou d’acord amb el pes de la seva responsabilitat. El debat no és aquest. El debat és quin és el principi motor, el primer i més instintiu, que porta l’home o la dona al servei públic: la carrera o el servei (?). Al noi que ingressa en les joventuts d’un partit palesant que el que li agradaria és “dedicar-se a la política” (amb la connotació activa-professional del dedicar-se) se li ha de dir que ‘no’ i ‘adéu-siau’. ‘Forma’t i torna d’aquí deu anys’. I al professional que fa bé la seva feina i que mostra inquietuds pels interessos col·lectius de la comunitat se l’ha d’esperonar a implicar-se i, si cal, alliberar-lo professionalment per a que pugui exercir el seu talent al servei de tots i pagat per tots a través dels nostres impostos.
Les paraules d’en Duran són molt poc oportunes no perquè ara no toqui parlar d’això “amb la que està caient i bla bla bla”… No. Ho són perquè pretenen obrir un debat sense, prèviament, haver parit el debat dels debats que aquesta societat necessita amb urgència: què és la política i com podem servir els ciutadans des de la política? Aquesta ha de ser la república veritable en el sentit cívic i polític. Tota la resta són absurdes i absolutes tonteries que no ajuden a sortir del pou on tots plegats ens hem ficat.
Tot aquest debat m’ha recordat la figura d’en Ramon Casanovas i Tresserras (1917-2009), Medalla de la ciutat de Granollers, un dels fundadors d’Unió Democràtica a la capital vallesana, home inquiet i increïble. Segurament, una de les persones més bones que mai he conegut. El vaig tractar ja gran quan, cada dos dimecres, solia visitar-lo al seu pis del carrer Enginyer de Granollers per posar al dia la comptabilitat d’Òmnium (l’home superava els noranta anys i encara feia Excels a un ordinador portàtil amb tot de números i conceptes, com a tresorer nonagenari!!). Parlàvem d’Òmnium i els seus números però, sobretot, de la vida i el passat i… ah… el futur, tan incert i intangible! Vaig preguntar-li un dia com va ser això de ser regidor en el primer ajuntament democràtic de Granollers, el 1979. “El primer dia” -respongué amb aquella rialla seva tan serena i divertida- “va venir el secretari de l’ajuntament i em va preguntar, a mi i als meus companys de Convergència i Unió que… a on ens havia d’ingressar els quartos per assistir als plens!”. Un Casanovas més jove va quedar tot sorprès i no li semblà ignorant la resposta que tingué per al secretari: “Ah, però d’això… es cobra?!”, digué tot innocent! Gran. I savi.
M’agradaria que el proper cop que algú torni a parlar del sou dels polítics, sigui un ciutadà anònim o un ciutadà ficat en política, pogués pensar per un moment en testimonis (que n’hi han molts) com el d’en Ramon Casanovas. En aquesta vida res no és gratis… Sí! Però, indiferentment del que guanyis o deixis de guanyar, per davant de tot hi ha el servei. “D’això es cobra?”. Un utòpic secretari del present de la república ciutadana hauria de respondre: “Sí, i molt bé!! Però no saps quant s’arriba a treballar!!!”. Aquesta és la veritable revolució pendent. Ep! No només dels polítics, que no són més que ciutadans en acte de servei públic, sinó de tots els ciutadans en conjunt, els que es dediquen a la política, els que arreglen cotxes, els que serveixen cafès i els que cacen mosques… per conformar la nova democràcia per al nou estat que volem. Llistes obertes, fiscalització dels representants al districte electoral i contacte directe amb l’elector. Torno a insistir en allò que deia Thomas Jefferson: “Quan algú assumeix un càrrec públic, ha de considerar-se a si mateix una propietat pública”. O comencem bé o seguirem en un limbe infinit de vanitats i debats estèrils in saecula saeculorum. Amén.
Segons la tradició judeocristiana, l’Edèn és la contrada on Jahvé va focalitzar la seva creació terrenal. La morada dels homes i les dones. La llar de l’arbre de la vida, que havia de preservar la immortalitat de la primera parella humana. El cau, també, de l’arbre del pecat, el signe de la caiguda en la temptació i la causa de la mortalitat eterna de les persones. Més encara, la tradició siríaca ha estat més agosarada i ha considerat, durant segles, que l’Edèn tenia una ubicació geogràfica molt específica: Mesopotàmia. Els curiosos encara poden delectar-se aquests dies amb les meravelles del Creixent Fèrtil oriental visitant la corresponent exposició al CaixaFòrum de Barcelona. Però aquells que busquin una experiència edenítica real i palpable, aquells que vulguin saber, de veritat, quin és l’autèntic jardí de l’Edèn, que no donin més voltes i que agafin les vambes, la bicicleta o el cotxe i es desplacin a l’indret on, fet i fet, s’han preservat les qualitats d’un jardí global: isolament, salvatgia, atemporalitat, fecunditat, frondositat i… humanització. (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)
Mesquita i madrassa (escola) de Sankore a Tombouctou.
La guerra a Mali ha tornat a llançar aquests dies a les primeres pàgines dels diaris la importància d’una antiga ciutat: Tombouctou. Fa segles, aquesta ciutat que actualment compta amb poc menys de 40.000 habitants, fou el centre comercial més important del Sahel; i fa cinc-cents anys, Tombouctou va esdevenir l’epicentre més brillant i esplendorós de la cultura islàmica.
Aquesta setmana diversos filòlegs i historiadors han aixecat la veu d’alarma després de sentir l’alcalde de la ciutat, Ousmande Halle, denunciant que els islamistes havien calat foc a l’Institut Ahmed Baba abans de retirar-se de la ciutat davant l’entrada de les tropes malianes i franceses. L’Ahmed Baba havia estat una inversió de l’ONU i diverses institucions del món per convertir la gran ciutat del desert, amb un inestimable patrimoni documental, en un centre de recerca històrica de referència. Els seus fons reuneixen vora 100.000 documents, entre els quals antiquíssims alcorans i tractats d’astronomia i medicina. Sembla que finalment, però, el dany ha estat menor de l’anunciat.
I és que Tombouctou és tota ella una ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Tombouctou fou fundada ara fa mil anys per nòmades tuaregs, els homes del desert. Al segle XIV el poderós Imperi de Mali la convertí en un nus comercial de primer ordre, el lloc de pas i intercanvi de les caravanes que recorrien tot el desert del Sàhara. L’indret perfecte, a més, per embarcar i desembarcar mercaderies, pel pas del riu Níger a tocar de les muralles. Al segle XVI la ciutat comptava ja amb 40.000 habitants. En aquells anys, Barcelona tenia poc més de 20.000 habitants!
Sankore fou l’escola islàmica (i mesquita) més important dels temps moderns al Sahel, una escola amb uns mestres formats a les millors acadèmies islàmiques del Pròxim Orient, com la de Damasc, a Síria, la vella capital dels omeies (661-750). Sankore, que encara funciona avui dia com un dels centres acadèmics integrants de la Universitat de Tombouctou, fou fundada per una dona pels volts del 1300. La dona en qüestió era una rica dama de l’ètnia mandinga, un poble acostumat a viure sempre en el mateix lloc, i gaudia d’una gran riquesa que va invertir en aquest projecte. Els fundadors volien que a Tombouctou ensenyessin intel·lectuals d’arreu de l’Àfrica islàmica. Van arribar a tenir fins a 25.000 alumnes! I una biblioteca de centenars de milers de volums. Els estudiants aprenien i memoritzaven l’Alcorà, però també rebien una completa instrucció en matemàtiques, astronomia, física, química i llengües.
Ahmed Baba (1556-1627), escriptor i jurista, fou un dels deixebles de l’esplendorosa Tombouctou. Nascut en una retirada aldea del desert a 250 quilòmetres al nord de Tombouctou, de petit va traslladar-se amb el seu pare a la capital de la ciència i el saber islàmic per aprendre tot el coneixement del món que aleshores allà es custodiava. Es formà com un brillant jurisprudent i hàbil gramàtic. Mentre estudiava lleis i ciències a Tombouctou, la dinastia marroquina dels saadís va conquerir la ciutat del coneixement. Com que Ahmed denuncià l’ocupació sadita, fou deportat amb tota la seva família a Marràqueix. I l’home s’emportà amb ell la seva biblioteca personal que era, segons diuen els cronistes, de 1.600 manuscrits. Els erudits tomboucturesos van reclamar al sultà del Marroc que Ahmed tornés a la ciutat, prerrogativa que fou acceptada i, així, Ahmed Baba pogué acabar els seus dies investigant, ensenyant i escrivint a Tombouctou, on morí a -l’aleshores- venerable edat de 71 anys.
Davant la bogeria d’alguns que en els darrers mesos i en nom de la xaria han intentat cremar fins i tot la seva llei divina i encara alguns temples, va bé recordar algun proverbi d’Ahmed Baba: “Déu mai no treu la saviesa”.
«Mare, de debò existeixen les bruixes?», va preguntar una nit l’Aina a se mare, mentre aquesta l’allitava diligentment. Ves quina criaturada! «La mestra ens ha explicat al col·le que el Vallès és terra de bruixes!». I la mare, que vol donar per acabada una dura jornada, no pot més que pensar que aquests mestres ja no saben què dir per dibuixar noves glòries de la vallesanitat. Que si dones d’aigua, que si falcons immortals, que si gegants i gegantes manant arreu… Ah! Quanta imaginació… Però vet aquí que l’Aina, davant l’esgotat silenci de la mare, s’adorm pensant que el Vallès és terra de bruixes… i pensa bé. Bruixes. Nigromants. Remeieres. Quiromants. No tenien ni pal ni escombra. No lluïen barrets ni llargs ni foscos. No sabem si vivien amb gats negres o si caçaven ratolins per cuinar-los en els seus calders. O si tenien el seu cau al bosc, llençant el fum de l’olla per la xemeneia… Perquè, en veritat, eren vallesanes anònimes. O no tan anònimes: Úrsula Roca, Elisabet Rossell, Anna Boirons i… un bon grapat d’homes. Perquè al Vallès històric, les bruixes eren gent del poble a les quals, un mal dia, els caigué al damunt la sospita de la justícia local que, gairebé en una competició per superar l’estricte zel de la Inquisició, volgué aplicar lliçons correccionals al conjunt de la població amb el sacrifici d’aquestes dones i homes. (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)
Reprenc l’escriptura en aquest bloc la setmana de l’aprovació de la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. Esperançadora per a alguns. Decebedora per a d’altres. Insidiosa per als qui s’hi oposen radicalment. Il·legal per als que necessiten evitar la ruptura entre Catalunya i Espanya. Legal per als qui creuen que assenta un principi de sobirania inapel·lable sobre el qual es podrà construir el nou estat català. Fet important i transcendent, en tot cas.
El procés m’ha fet pensar en certa maldestreria instal·lada darrerament en el parlamentarisme català, una natural i reincident tendència a fer les coses -des d’un punt de vista formal- un xic malament. I no perquè el document no estigui ben plantejat des d’una perspectiva jurídica que, pel que fa al cas, acompleix totalment la funció d’establir un principi de sobirania nacional resident en el Parlament, sinó perquè un viatge a les entranyes del procés palesa presses, errors i manca de precisió. En definitiva, una manera de fer les coses tal com surtin i sense pensar en el que llegiran les futures generacions.
El preàmbul de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, posteriorment transformat al quiròfan de Madrid, fou encarregat a Xavier Rubert de Ventós. Era un text dens, però molt ben fet. Vuit anys més tard, el país es troba a punt de fer el salt a l’emancipació nacional i els nostres parlamentaris que, en realitat, no haurien de necessitar l’ajut de ningú per escriure la millor declaració possible, han teixit un text rebuscat que acaba dient el que a tots ens interessa, però amb mil i una giragonses.
Hi haurà qui pensi que criticar això és ser primmirat i s’equivocarà. En el Segon Congrés Continental (1774-1776) els representants de les Tretze Colònies van votar i ratificar, el 4 de juliol de 1776, la Declaració d’Independència dels nous Estats Units d’Amèrica. Els nous legisladors s’expressaven amb claredat: “Declarem: que aquestes colònies unides són, i han de ser per Dret, estats lliures i independents; que queden absoltes de tota lleialtat a la corona britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com estats lliures i independents, tenen ple poder per declarar la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a què tenen dret els estats independents”. Si la Declaració de Sobirania del Parlament s’inspira, com tot sembla indicar, en processos com el nord-americà i, més contemporàniament, en el de les repúbliques bàltiques, caldria no perdre ni un bri d’èpica a l’hora d’inspirar el procés. Èpica com a sinònim de contundència, en aquest cas.
La Declaració de Sobirania no és un mal text i, depèn com vagin les coses, passarà a ser un document de la història. La pedra sobre la que s’articulà el nou estat. Però mentre això no arribi, hom no deixarà de pensar en que ens cal més destresa i menys potinejar l’adversari, més fermesa i menys eufemismes i més literatura per proclamar una cosa ben senzilla: la sobirania nacional de Catalunya resideix en el poble català, del qual emanen els poders del Parlament i la Generalitat. I aquesta frase som molts els que l’hem trobat a faltar a la Declaració. Seguim, però, endavant…
P.S. Tan de bo en pocs anys puguem encapçalar la nostra pròpia Constitució amb un sonor “Nosaltres, el poble…”. Radicalitat democràtica.
«T’hi has fixat mai, en la cara d’un nen vallesà quan juga a l’handbol?», em va preguntar fa anys un amic ben fanàtic del handbol base comarcal. No vaig saber què respondre, francament, i l’amic va haver de rescatar-me del meu ignorant silenci: «Fixa-t’hi que juga amb més il·lusió que ningú. I has vist a un granollerí llançant contra la porteria? Al nen granollerí… directament li brillen els ulls!», reblà, ben expressiu. Potser sí que, fet i fet, dues coses identifiquen Granollers per damunt de qualsevol altra. La Porxada i l’handbol. Tal qual. (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)
«El Vallès havia estat un gran llac i el darrer punt on es va eixugar l’aigua fou a Gallecs». Joan Amades (1890-1959), l’etnòleg dels etnòlegs catalans, pare del Costumari Català, va somniar amb un Vallès on fa milers d’anys els murs naturals de la comarca servien de recipient per a un petit mar. Les aigües onejaven amb suavitat i quietud fins que, un dia, «un pastor s’entretingué a obrir amb el seu bastó un regueró entre el turó de Montcada i les muntanyes de la Marina» (L’estany del Vallès, Nostra Comarca, 1922). La gosadia del pastor va fer que tota l’aigua s’escolés país avall i dessequés la mar vallesana. Els darrers bassals d’aquella mar tranquil·la van penetrar la porosa terra de Gallecs convertint-la, segons la tradició, en la terra més fèrtil i esplendorosa de la comarca. (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)
Un grup d’adolescents, a cantonada i cantonada, amenitza la freda tarda de desembre a la insípida i quasi amorfa plaça. Canten, criden i discuteixen. Amb vehemència, com pertoca per edat. El nervi d’aquells cossos es trasllada a una plaça en tensió. Una plaça que, si l’hagués vista el mateix Josep Pla, no en dubto que l’hauria batejada com «la més lletja i més pretensiosa de Catalunya». A la plaça del Cony poca gent té la sensació de trobar-se –oficialment– a la plaça de Josep Barangué i Bachs, alcalde de Granollers de fins a quatre mandats no consecutius, l’ideòleg (o un d’ells) d’un d’aquells elements arquitectònics –pràcticament monumentals– que ha fet bona la grandiloqüència pretensiosament provinciana de la capital vallesana. En sintonia, naturalment, amb aquella dita també bona que diu que al Vallès, tot es magnifica… i l’esforç paga la pena! (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)
Ha nevat al Montseny. La muntanya que viu perennement en l’imaginari de tots els vallesans des que són mainada s’ha enfarinat aquests dies d’aquell blanc que fa venir un calfred només de veure, des de Granollers, La Garriga, Lliçà o Montornès, aquell gegant adormit fet gel. La setmana passada, les fotografies es multiplicaven a Instagram i a Twitter. Tothom volia copsar la primera nevada de l’any al benvolgut Montseny. La muntanya de Guerau de Liost, de Pere Ribot, de Joan Maragall, de Verdaguer i d’Apel·les Mestres; el cau dels castanyers gegantins i de les fagedes interminables; la reserva de manantials cristal·lins i la llar de dones d’aigua i follets malvats… Ah! Una muntanya vestida de núvia amb la primera nevada del 2012-2013. Una muntanya, però, tan amarada del mantell blanc com tenyida del roig intens de la sang que regalima dels cossos erms perquè, precisament, el 5 de desembre de l’any 1082, ara fa nou-cents trenta anys, la muntanya va vessar sang Vallès avall: la sang d’un príncep. I un falcó de l’any mil va xisclar tant que els seus crits eixorden la comarca del dos-mil. (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)
Historiant, historiant... 