Reprenc l’escriptura en aquest bloc la setmana de l’aprovació de la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. Esperançadora per a alguns. Decebedora per a d’altres. Insidiosa per als qui s’hi oposen radicalment. Il·legal per als que necessiten evitar la ruptura entre Catalunya i Espanya. Legal per als qui creuen que assenta un principi de sobirania inapel·lable sobre el qual es podrà construir el nou estat català. Fet important i transcendent, en tot cas.
El procés m’ha fet pensar en certa maldestreria instal·lada darrerament en el parlamentarisme català, una natural i reincident tendència a fer les coses -des d’un punt de vista formal- un xic malament. I no perquè el document no estigui ben plantejat des d’una perspectiva jurídica que, pel que fa al cas, acompleix totalment la funció d’establir un principi de sobirania nacional resident en el Parlament, sinó perquè un viatge a les entranyes del procés palesa presses, errors i manca de precisió. En definitiva, una manera de fer les coses tal com surtin i sense pensar en el que llegiran les futures generacions.
El preàmbul de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, posteriorment transformat al quiròfan de Madrid, fou encarregat a Xavier Rubert de Ventós. Era un text dens, però molt ben fet. Vuit anys més tard, el país es troba a punt de fer el salt a l’emancipació nacional i els nostres parlamentaris que, en realitat, no haurien de necessitar l’ajut de ningú per escriure la millor declaració possible, han teixit un text rebuscat que acaba dient el que a tots ens interessa, però amb mil i una giragonses.
Hi haurà qui pensi que criticar això és ser primmirat i s’equivocarà. En el Segon Congrés Continental (1774-1776) els representants de les Tretze Colònies van votar i ratificar, el 4 de juliol de 1776, la Declaració d’Independència dels nous Estats Units d’Amèrica. Els nous legisladors s’expressaven amb claredat: “Declarem: que aquestes colònies unides són, i han de ser per Dret, estats lliures i independents; que queden absoltes de tota lleialtat a la corona britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com estats lliures i independents, tenen ple poder per declarar la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a què tenen dret els estats independents”. Si la Declaració de Sobirania del Parlament s’inspira, com tot sembla indicar, en processos com el nord-americà i, més contemporàniament, en el de les repúbliques bàltiques, caldria no perdre ni un bri d’èpica a l’hora d’inspirar el procés. Èpica com a sinònim de contundència, en aquest cas.
La Declaració de Sobirania no és un mal text i, depèn com vagin les coses, passarà a ser un document de la història. La pedra sobre la que s’articulà el nou estat. Però mentre això no arribi, hom no deixarà de pensar en que ens cal més destresa i menys potinejar l’adversari, més fermesa i menys eufemismes i més literatura per proclamar una cosa ben senzilla: la sobirania nacional de Catalunya resideix en el poble català, del qual emanen els poders del Parlament i la Generalitat. I aquesta frase som molts els que l’hem trobat a faltar a la Declaració. Seguim, però, endavant…
P.S. Tan de bo en pocs anys puguem encapçalar la nostra pròpia Constitució amb un sonor “Nosaltres, el poble…”. Radicalitat democràtica.
Historiant, historiant... 