Un Vallès ple d’històries a
«Mare, de debò existeixen les bruixes?», va preguntar una nit l’Aina a se mare, mentre aquesta l’allitava diligentment. Ves quina criaturada! «La mestra ens ha explicat al col·le que el Vallès és terra de bruixes!». I la mare, que vol donar per acabada una dura jornada, no pot més que pensar que aquests mestres ja no saben què dir per dibuixar noves glòries de la vallesanitat. Que si dones d’aigua, que si falcons immortals, que si gegants i gegantes manant arreu… Ah! Quanta imaginació… Però vet aquí que l’Aina, davant l’esgotat silenci de la mare, s’adorm pensant que el Vallès és terra de bruixes… i pensa bé. Bruixes. Nigromants. Remeieres. Quiromants. No tenien ni pal ni escombra. No lluïen barrets ni llargs ni foscos. No sabem si vivien amb gats negres o si caçaven ratolins per cuinar-los en els seus calders. O si tenien el seu cau al bosc, llençant el fum de l’olla per la xemeneia… Perquè, en veritat, eren vallesanes anònimes. O no tan anònimes: Úrsula Roca, Elisabet Rossell, Anna Boirons i… un bon grapat d’homes. Perquè al Vallès històric, les bruixes eren gent del poble a les quals, un mal dia, els caigué al damunt la sospita de la justícia local que, gairebé en una competició per superar l’estricte zel de la Inquisició, volgué aplicar lliçons correccionals al conjunt de la població amb el sacrifici d’aquestes dones i homes. (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)
Historiant, historiant... 