Nosaltres els catalans

Notícia de Catalunya, un llibre que hauria de ser a la tauleta de nit de totes les persones que tenen algun paper en la governança de la vida col·lectiva dels ciutadans de Catalunya, va ser la sorpresa del Nadal de 1954, quan es convertí en el llibre en català més venut d’aquelles festes. L’esborrany anterior a la seva publicació titulava aquest estudi històric i psicològic sobre Catalunya i els catalans amb les mateixes paraules que encapçalen aquest article: “Nosaltres els catalans”. Jaume Vicenç Vives, el seu autor, va optar finalment per un títol que permetés projectar la seva obra amb un caire més de ressenya que no pas de glossa nacional, passant així d’un We the Catalans a un Notice of Catalonia. Amb un títol o un altre avui dia un llibre com aquest no seria historiogràficament viable. Sí que ho era en el context de Jaume Vicens Vives i és així que la Notícia ha passat de ser l’obra d’un reconegut historiador a una font històrica de gran vàlua per entendre, quasi antropològicament, els comportaments col·lectius d’una societat occidental molt particular, la catalana.

Catalunya és un país difícil d’entendre? Catalunya és un país molt significativament marcat per una conflictivitat extrema, que és inherent a la pròpia construcció de la identitat comunitària i que sota una aparença de país d’ordre i endreç amaga les seves pròpies convulsions. (+) Continua la lectura de “Nosaltres els catalans” →

Pacte i resistència a la Catalunya mil·lenària

“Sortosament, les nostres forces de resistència són superiors a les de disgregació”
Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya.

Una pàtria –tornem-ho a recordar– no ha de jutjar el seu propi caràcter pels seus líders, sinó pel seu poble que, en darrer terme, és qui la conforma. Una veritat fàcil d’intuir però no tan senzilla d’aplicar.

En una època on els forjadors de la política han perdut el monopoli de la veritat patriòtica i on tot es projecta en el mirall del caos i la incertesa del futur, el record del passat és un estimulant exercici d’allò que un poble ha estat i ha construït, però també una evidència d’allò que sempre li ha acompanyat. I, curiosament, allò que ha salvat Catalunya –com a entitat política o com a realitat nacional– és la seva voluntat de ser i, més concretament, la seva perenne resistència a no deixar de ser. La supervivència com a forma de vida col·lectiva és el veritable motiu de pervivència de la nació. Continua la lectura de “Pacte i resistència a la Catalunya mil·lenària” →

Del país dels castlans

Per als francs, els habitants de les terres dels Pirineus enllà eren els castlans. Aquestes contrades, que comprenien un espai indeterminat i variable entre les costes de l’Empordà i el pas de les Nogueres, devia ser alguna cosa com la Castlania, la “terra dels castells”. La germinació d’una pàtria era ja un fet. Catalunya prendria cos i forma ben aviat… i fins als nostres dies.

Catalunya és un veritable país de castells, autèntic símbol d’identitat en els albors de la seva forja nacional: essent com era terra de frontera entre l’Europa cristiana i l’Islam, al paisatge de la Catalunya Vella es multiplicaren com flors castells i torres de guaita. Un imperi en expansió, el del rei Carles el Gran, havia d’ésser protegit. No hi havia a Occident un lloc tant fortificat com la “terra dels castells”. De ser un país introspectiu, en un sentit defensiu del seu territori, va passar a ser la terra en expansió. Una conquesta de la Mediterrània i una importació del seu sistema polític (el confederalisme medieval, còmodament sustentat en la figura política del pacte) estava per arribar.

Glòries del passat. I què en queda?
Continua la lectura de “Del país dels castlans” →