Pintures rupestres i patrimoni de la Humanitat de la UNESCO al Vallès

??????????
Arribant al monument megalític de la Pedra de les Orenetes, de fa 4.000 anys, dins del terme de la Roca del Vallès. Foto: Diego Sola.

Quan parlem de la Prehistòria és molt fàcil caure en evocacions de tipus xamànic i ritual. Un home -o dona- pertanyent a la comunitat, que exerceix entre els seus companys la funció de bruixot/intèrpret, fa de mediador entre el seu poblat i les forces de la natura i els seus múltiples déus i deesses. La imatge és poderosa i la imaginació humana s’hi troba còmoda en ella.

La concreció del temps històric és sovint tan abstracta que ens quedem amb això, amb l’evocació. Però afortunadament per a nosaltres, la història, inclosa la que es remunta a milers d’anys enrere, la tenim a tocar de casa. S’ha de dir que sovint no li fem gaire cas i l’estat d’alguns importants jaciments arqueològics prop dels nuclis urbans presenten un estat de conservació preocupant.

És el cas d’una joia excepcional del Neolític al Vallès i a l’àrea de Barcelona: la Pedra de les Orenetes. Aquest gegantí bloc granític va ser utilitzat com a espai sagrat per les comunitats agricultores de la Serralada Litoral del Calcolític, període de transició entre el Neolític i l’Edat dels metalls, cap al 2.000 a.C. De l’ús que aquestes comunitats en van fer del gegant monument, en queden unes pintures rupestres i diverses marques i modificacions humanes sobre la roca.

L’arqueòleg granollerí Josep Estrada va descobrir amb el seu equip del Museu de Granollers aquest singular vestigi prehistòric l’any 1946. Entre les restes materials trobades hi havia fragments de sílex i diversos trossos de ceràmica de finals del Neolític. El més destacable, però, es trobava (i es troba) a un mur interior del megàlit, un abric rocós on apareixien unes pintures de pigmentació vermella que han resistit el pas de quatre mil anys d’història…

Estat de les figures centrals del conjunt rupestre de la Pedra de les Orenetes, a començaments d'aquest 2015
Estat de les figures centrals del conjunt rupestre de la Pedra de les Orenetes, a començaments d’aquest 2015. Foto: Diego Sola.

Malgrat que avui dia estan molt malmeses (vegeu la fotografia a l’esquerra feta fa poques setmanes), encara podem veure-hi els elements d’una composició que dóna molta informació de la visió transcendental que aquests homes i dones prehistòrics tenien. La composició central presenta dues dones (identificables pels malucs desenvolupats) entre dos elements: una figura superior amb forma d’U que alguns arqueòlegs identifiquen amb un home-bou o una figura sacerdotal i, a baix, una figura serpentejant que podria ser l’aigua d’un riu potser com a representació simbòlica de la font de vida.

El conjunt de la Pedra de les Orenetes presenta en total una trentena de figures corbes, puntillejades i serpentejants que alguns han identificat amb elements tan variats com figures antropomorfes, éssers quadrúpedes i elements de la natura i l’univers. Es troba a només 10 quilòmetres de Granollers i a 40 de Barcelona però, malgrat tot, és un gran desconegut que, no obstant això, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO dins del conjunt Art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica.

Més informació sobre la Pedra de les Orenetes i el seu conjunt rupestre al web del Parc de la Roca Prehistòrica [enllaç].

Reportatge “Per camins d’homes, pedres… i pintures rupestres” (Diego Sola-NacióGranollers.cat) [enllaç].

Com arribar-hi? Amplieu la visió del mapa per ubicar la Pedra de les Orenetes (al centre de la geolocalització marcada). En cotxe, aparcant-lo al carrer de la Roca Foradada o qualsevol altre indret de l’urbanització vilanovina del Bosc d’en  Ruscalleda, s’hi pot accedir a peu en uns 15 minuts. En anar-hi s’ha d’aprofitar per descobrir tots els altres megàlits de l’entorn, convenientment senyalitats amb indicadors del Parc Natural de la Serralada Litorial: el Dolmen de Can Gol I i II, la Roca Foradada, la Pedra de les Creus…

Anuncis

I així va començar la globalització…

Tres cognoms bascos

Aquest és un breu apunt d’història dedicat a tres bascos: Legazpi, Urdaneta i Rada. Tots tres van néixer a les terres de l’actual País Basc i Navarra (Legazpi i Urdaneta a Guipúscoa, Rada era navarrès) i tots tres van acabar els seus dies lluny de les contrades que els van bressolar quan eren nens. Tots tres eren molt diferents. Van compartir, però, un mateix projecte: arribar a l’altra punta del món per exercir la seva missió, totes tres diferents i alhora aplegades en un sol horitzó. El segle XVI havia donat pas a una era de grans exploracions i descobriments arreu del planeta. Anteriorment, la descoberta europea d’Amèrica amb l’arribada de Colom i els seus homes a les illes del Carib el 1492 i dècades abans l’exploració africana dels navegants portuguesos havia derribat els murs d’Europa. Una de les principals obsessions dels monarques i comerciants era accedir al lucratiu mercat asiàtic (espècies, seda, porcellana…!) després que els turcs otomans bloquegessin l’antiga Ruta de la Seda amb el seu domini del Mediterrani oriental i el Pròxim Orient. En aquells temps, la geopolítica també era vital per a l’economia!

Fou així que Colom va intentar “descobrir” l’accés a Àsia (al regne de Catay descrit per Marco Polo, terra de riqueses i meravelles il·limitades: la Xina medieval del relat del mercader venecià) a través de l’Oceà Atlàntic. Ho intentava per la via occidental, topant en la seva aventura amb un nou continent. Només quatre anys abans, el 1488, Vasco da Gama i els portuguesos van aconseguir bordejar el Cap de Bona Esperança (a l’actual Sudàfrica), fet transcendental que va permetre entrar a l’Oceà Índic i dirigir-se a l’Índia a través de la costa africana -tornem-hi: els otomans havien fet difícil anar-hi directament des del Mediterrani a través del Pròxim Orient…-. Un altre portuguès, però en aquest cas al servei de la Corona castellana, Fernão de Magalhães, amb un altre basc com era Juan Sebastián Elcano, de gran experiència marinera, van aconseguir arribar a Àsia a través d’occident, per l’Atlàntic. Ho van fer superant l’estret sud-americà que avui du el nom de Magalhães, després d’una llarg amarratge a la Patagònia, i entrant finalment al Pacífic. Fou una expedició titànica de tres anys! De 234 homes que havien salpat de Sevilla el 1519 només 18 van arribar a la Península Ibèrica, tres anys més tard. Havien sigut els primers homes en donar la volta al món.

El Pacífic era un monstre. Un oceà gegantí que es cruspia homes, naus i somnis de manera insaciable. Fins que l’experiència i la tossuderia de molts d’aquests aventurers van permetre conèixer l’oceà més fosc a fons, explorant-lo, aprenent a moure’s per ell minitmitzant el sempre probable risc de perdre-hi la vida.

Nau (nao) solcant el Pacífic
Nau (nao) solcant el Pacífic

Miguel López de Legazpi (1505-1571), Andrés de Urdaneta (1508-1568) i Martín de Rada (1533-1578) tenien en comú que havien nascut en terres guipuscoanes i navarreses i que van enrolar-se en l’expedició que, el 1565, i en nom de Felip II de Castella, havia d’aconseguir instal·lar un domini permanent a les illes de Sant Llàtzer, un arxipèlag a vint dies de navegació de la costa xinesa de Canton (Guangzhou) que aviat serien conegudes com a illes Filipines (en honor, és clar, al rei Felip). Urdaneta ja havia estat en aquells contorns anys enrere, en una expedició castellana, amb el mateix Elcano, que volia arrabassar als portuguesos el seu domini de les Moluques, el paradís de les espècies, la nou moscada i el clau d’olor… Però Urdaneta, que ja tenia una edat venerable per a aquella època (57 anys!), ja no era l’intrèpid i esbravat mariner que s’havia atrevit a abandonar el seu país per llançar-se a l’aventura de l’oceà. En aquells moments era… un monjo de Sant Agustí profés al convent mexicà d’aquest ordre monàstic. Després d’una vida plena de peripècies, Urdaneta, el 1553, havia decidit renunciar “al segle”, que deien en l’època, per fer-se monjo. Per aquells temps ja era un reputat cosmògraf que, a base de voltar pel món, sabia com ningú interpretar -i dibuixar- mapes i cartes de navegació, sent un mestre de l’astrolabi i el quadrant. Els estels i els seus senyals d’orientació no eren gens desconeguts per ell. Ben al contrari. Durant dècades havien estat els seus únics aliats en les nits en alta mar. Des del seu palau, el Reial Alcàsser de Madrid, Felip II, que sabia de la fama de l’exaventurer ficat a frare, va escriure’l directament per obligar-lo a abandonar el seu convent de Mèxic: era un imperatiu, Urdaneta devia ajudar Legazpi, el capità de l’expedició reial, a arribar a les illes Filipines i, més difícil encara, trobar el camí de tornada Àsia-Amèrica pel Pacífic, el vincle definitiu de les illes amb el virregnat mexicà. Fins aleshores, desenes de vaixells i centenars d’homes havien estat engolits per l’oceà. El Pacífic, el nom que Vasco Nuñez de Balboa li havia posat a l’oceà en veure’l per primera vegada el 1513, no en tenia gens, de pacífic!

En l’expedició viatjava un company de convent d’Urdaneta, fra Martín de Rada. Aquest home procedia de la més alta noblesa navarresa i havia escandalitzat els seus familiars en declara’ls-hi que deixava Europa per fer de monjo a les Índies (el nom genèric pel quals els europeus d’aquell temps coneixien també Amèrica). Ja us podeu imaginar què devien pensar en saber que Martín, amb 32 anys, marxava cap a les illes d’Àsia per fundar convents i convertir els “indis” a la fe cristiana. Podia sonar tan estrambòtic com avui decidir anar a la Lluna per pur plaer. Rada, que havia estudiat a la Universitat de París, era un home d’una alçada intel·lectual sense parangó. Posseïa una gran saviesa en matemàtiques, llengües antigues, cosmologia i cosmografia… Valgui com a exemple que portava amb ell, a bord del vaixell, un exemplar del tractat d’astronomia de Nicolau Copèrnic (De Revolutionibus Orbium Coelestium). Martín creia, com Copèrnic, que el Sol i no la Terra ocupava el centre del sistema planetari. Una nova cosmologia acabava amb dos mil anys de tradició geocèntrica. Rada era, sens dubte, un home avançat al seu temps!

Illa de Cebú, un paradís perdut
Illa de Cebú, un paradís perdut

Finalment l’expedició va ser reeixida. Van fundar la vil·la de Cebú a l’illa del mateix nom i pocs anys després, el 1571, fundarien la ciutat de Manila, l’actual capital filipina, a l’illa de Luzón. Legazpi es dedicaria a les seves guerres i conquestes, exasperant Rada, que estava radicalment en contra de maltractar els indígenes i advocava per una evangelització amb mètodes el més pacífics possibles. De fet, la seva gran denúncia era contra els encomenderos, homes que havien participat en la conquesta de les illes que rebien en compensació/retribució una quantitat d’indígenes i unes terres per ser treballades per aquests: les condicions de vida i treball d’aquests nadius eren extremes i Rada, des del seu púlpit, clamava contra les malvestats dels conqueridors. Era una persona sensible al xoc cultural amb el que s’havia trobat: preocupat per la capacitat d’arribar realment al cor dels nous cristians autòctons, va arribar a composar una gramàtica cebuana! Urdaneta, per la seva banda, trobant l’anomenat “tornaviaje” (el viatge de tornada de Filipines al virregnat de la Nova Espanya, l’actual Mèxic), va acabar els seus dies a la Ciutat de Mèxic. Havia contribuït a trobar una ruta estable que aviat seria coneguda com a Galió de Manila: dos cops l’any salpava una flota que unia Manila, a Filipines, i Acapulco, a Mèxic (i viceversa) en el que fou la ruta comercial més important dels temps moderns, portant a Europa, per via americana, els exòtics i caríssims productes de la Xina (qui tenia una peça de porcellana a casa o vestia robes confeccionades amb seda era tota una persona distingida al Vell Continent) i, en el camí de tornada, carregant ingents quantitats de plata americana que servia per als intercanvis comercials amb els tractants xinesos. Havia començat la globalització.

Granollers, crònica de la memòria col·lectiva

(Crònica d’Esteve Plantada) Aquest divendres, dia 9 de gener, una sala Joan Bretcha del Casino de Granollers ben plena donava la benvinguda a la capital del Vallès Oriental el llibre Una història granollerina. L’obra, escrita per l’historiador Diego Sola i il·lustrada per l’artista Pau Farell, reuneix i amplia tots els articles que Sola ha anat publicant al llarg d’aquests darrers anys a NacióGranollers, en la que s’ha convertit en una de les seccions més llegides i estimades pels lectors d’aquest diari.

Amb passió, amb dedicació, amb erudició, però amb ganes de ser entenedor i proper, Diego Sola presenta una obra que encara no existia sobre la història granollerina: un manual didàctic amb 20 capítols, amb la vista posada dos mil anys enrere. El repàs és espectacular i ajudarà a més d’un a saber coses que no sabia sobre la ciutat: reis morint a Granollers, alcaldes segrestats, viatgers granollerins buscant una nova vida a les Índies o esclaus romans produint un dels millors vins.

El llibre, que ha estat promogut per l’associació cultural Semproniana Granollers i coeditat per aquesta i per NacióGranollers, s’ha pogut finançar gràcies a una exitosa campanya de micromecenatge i a partir d’aquesta setmana es podrà trobar a les llibreries de la ciutat i a algunes de la comarca. El llibre és una obra de divulgació i recreació històrica que compila de forma amena i exhaustiva una història general de Granollers, format per 200 pàgines impreses en color amb paper estucat mat de 130 grams a l’interior i de 250 grams a la portada. L’edició és de màxima qualitat i inclou il·lustracions, fotografies històriques, documentació antiga, mapes i quadres de context històric així com apunts biogràfics dels principals personatges històrics.

Continua llegint a NacióGranollers

L’autor, Diego Sola i l’il·lustrador, Pau Farell, treballant conjuntament en la reconstrucció d’episodis històrics de la ciutat de Granollers. Foto: Montse Capdevila

Una història universal d’una ciutat singular

Una història granollerina ja és una realitat. La campanya de l’Associació Semproniana que havia d’aconseguir el finançament necessari per editar una història general il·lustrada de la ciutat de Granollers ha assolit els seu objectiu i això ha estat gràcies als 131 mecenes que heu contribuït a Verkami. Moltes gràcies a tothom per fer-ho possible!

[NacióGranollers.cat] La «història granollerina» de Diego Sola i Pau Farell, a prop de fer-se realitat

[El 9 Nou] Semproniana recollirà tota la història de Granollers en un llibre

[NacióGranollers.cat] Diego Sola: «M’agradaria no haver hagut d’escriure res sobre els fets del 31 de maig de 1938»

UN VIATGE A LA NOSTRA HISTÒRIA

Un anònim monjo de Sant Cugat escriu en un cartulari del segle X un suggerent nom:Granularios. És la primera referència escrita del nom de Granollers. Aquest és el punt de partida d’una història que es remunta als temps prehistòrics més remots i arriba fins a un Granollers contemporani que fa de la festa i l’esport dos símbols de la seva modernitat com a ciutat. En total, una vintena de capítols amb peces complementàries que contextualitzen els diversos moments històrics i que presenten de manera cronològica els fets i personatges clau que han forjat la història de Granollers i el seu territori.

UN NOU CONCEPTE DE LLIBRE D’HISTÒRIA LOCAL
El sentit de la història és no donar la realitat per sabuda, explica Carlo Ginzburg, un dels pares de la microhistòria. Precisament perquè creiem en la certesa d’aquesta reflexió, hem pensat en un llibre que ens tregui a la llum els nostres episodis més importants conreant la relació personal del lector amb els personatges i moments històrics. A Una història granollerina trobarem erudits romans parlant dels nostres vins, granollerins medievals viatjant pels grans centres de poder de l’època o joves fills de la vila duent el nom de Granollers a indrets llunyans del planeta. Com un ampli atles històric que aplega vivències i dades cronològiques, Una història granollerina és un fresc de més de dos mil anys de vida col•lectiva amb tots els ingredients del rigor històric i la divulgació conjugats amb la recreació i reconstrucció del passat. La història local no només explica la nostra història: és un tros de la història universal.

UN DIÀLEG ENTRE HISTÒRIA I ART

Per fer possible aquest tipus de llibre l’Associació Semproniana ha unit la feina d’en Diego Sola (Granollers, 1988), historiador, i en Pau Farell (Granollers, 1983), il·lustrador. Si la història interpreta, contextualitza i explica les fonts i evidències del passat, la creació artística és una aliada per ajudar-nos a imaginar i recrear el nostre passat. No hem vist amb els nostres ulls com era el Granollers del Renaixement, en el seu major esplendor. Però la força del coneixement històric i el talent d’un artista poden oferir-nos ara aquesta poderosa imatge. Aquesta és l’aportació d’aquest llibre a Granollers, a la seva cultura i a la seva societat.

Granollers, 1710-1714: quan tot canvià per sempre

Dijous de mercat. La Felipa surt apressada de la llotja de la Porxada. Acaba de discutir abraonadament amb el fariner per dues lliures de farina. «No et daré res fins que em paguis els dos barrils de farina que us heu endut a primera hora!», li ha etzibat el venedor. «Això demana-li al Consell de la Vila, que és qui paga la festa!». «Paga’m els barrils i et donaré les dues lliures que em demanes», insisteix, murri, l’home. «Per caritat, són pels mossos de la casa, que mengin almenys una mica de pa, si us plau…», ha respost la Felipa. «Dona: amb tot el que us en sobrarà, bé s’atiparan!». La cuinera remuga una maledicció inaudible i torna als baixos del palau dels Perpinyà-Masferrer, a l’est de la plaça del mercat. Arrambada a la porta que mena l’accés a les cuines reposa tranquil·la la senyora Maria Rosa Santpere, convertida en primera dama de la casa per defunció de la seva sogra, l’esposa de l’Anton Grat de Perpinyà, un jurista d’origen gironí amb una brillant carrera política com a exdiputat de la Generalitat i defensor de Barcelona contra Felip V el 1706. «Vostra mercè: com ens en sortirem d’aquesta?», pregunta amb humilitat fingida la Felipa. «Dona: no vull laments! Que no es digui que a can Masferrer no som capaços de rebre amb la pompa que mereix el rei nostre senyor!!», crida amb veu aguda la mestressa de la casa. «Sí misenyora», respon mecànicament la cuinera, que acumula molts anys d’experiència en aquell casal. Però no calla: «D’això… Els nous mossos de cuina estan fent malbé les olles». «Prou, Filipa!», salta la dama mentre uns homes carregats de tapissos enrotllats passen frec a frec d’elles, camí de la planta noble per guarnir els salons, «calla i ajuda’ls o ves-te’n per no tornar mai més. Avui aquesta no és la teva cuina. Com tampoc no és casa nostra. Avui és la casa del rei!». (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

 

Ja tens el teu exemplar d’“Una història granollerina”?

>>> Els deu primers dies de campanya recapten una cinquena part dels 6.750 € necessaris per editar el llibre: l’aportació mínima ja permet comprar-lo.

>>>El projecte reuneix i amplia els reportatges de Diego Sola a NacióGranollers amb il·lustracions de Pau Farell.

simulacre LLIBRE

Una història granollerina, el llibre escrit per Diego Sola i il·lustrat per Pau Farell, que recull bona part de les històries granollerines de la secció de NacióGranollers “Un Vallès ple d’històries”, afronta un mes decisiu per esdevenir realitat. Fins el 19 de juliol es poden fer les aportacions econòmiques a Verkami, que poden anar des dels 20 euros que permetran obtenir directament el llibre així com s’editi fins a modalitats de micromecenatge superiors que inclouen, com a recompenses, visites guiades per l’autor als espais que apareixen als capítols del llibre o una sèrie limitada d’una litografia de la portada signada per l’il·lustrador. Dels 6.750 euros que cal aconseguir per editar Una història granollerina ja s’ha obtingut una cinquena part en només deu dies. El projecte és promogut per l’Associació Semproniana, dedicada a la difusió de la història i la identitat granollerina.

Una història universal d’una ciutat singular

Pau Farell-il·lustració-capítol
Il·lustració de Pau Farell del capítol de mostra que ja pot llegir-se a Verkami: “Que es faci la llum!”

Un anònim monjo de Sant Cugat escriu en un cartulari del segle X un suggerent nom: Ganularios. És la primera referència escrita del nom de Granollers. Aquest és el punt de partida d’una història que es remunta als temps prehistòrics més remots i arriba fins a un Granollers contemporani que fa de la festa i l’esport dos símbols de la seva modernitat com a ciutat.

En total, una vintena de capítols amb peces complementàries que contextualitzen els diversos moments històrics i que presenten de manera cronològica els fets i personatges clau que han forjat la història de Granollers i el seu territori.

[+] Campanya de micromecenatge a Verkami per obtenir Una història granollerina.

[+] “Un llibre reuneix i amplia els articles de Diego Sola sobre la història de Granollers” (10/06/2014)

Del Vallès a les Índies

No eren gent de mar: eren vallesans i, malgrat tot, van ser viatgers transoceànics. Creuaren l’oceà deixant enrere l’arada, el mostrador de la botiga o el taller. Uns tornaren: d’altres, no. Aquesta és l’aventura dels pocs –però vehements– indianos vallesans

La plaça de la Porxada bull. Al quilòmetre zero del Vallès agrari la cridòria no cessa amb el mercat. Obrir-se pas entre venedors i compradors no és fàcil. Un dels que intenta sortir d’aquella munió de gent és un mosso de vint-i-sis anys. Surt de la modesta casa de la vila, un ajuntament de circumstàncies que encara no somnia amb el Segle d’Or granollerí de cent anys més tard. El noi es posa la boina i fuig com qui no vol saber res més d’aquells racons que l’han acompanyat des de la infantesa, tot i que, en el fons, mai no voldria abandonar aquella esbojarrada plaça. Amb les credencials de bona conducta que acaba d’aconseguir dels regidors de la vila sap bé que aviat marxarà de Granollers, del Vallès, de Catalunya… d’Europa! El Vell Món quedarà enrere. I davant seu, només la immensitat de l’oceà precedirà l’arribada a una terra tan desconeguda per ell com plena de riqueses i oportunitats. Pobra pàtria xica! Santa i fecunda terra nova! És l’hivern de 1830 i en Joan Mas, 26 anys, sent tristor, por i –alhora– esperança.

Fa dos-cents anys uns pocs vallesans van decidir fer les Amèriques, moments abans i després de les independències llatinoamericanes. Per a aquests homes els regnes d’Índies o les seves noves repúbliques emergien com una esperança front l’immobilisme econòmic (i social) d’una Catalunya a cavall de l’absolutisme i les temptatives liberals dins d’una Espanya borbònica. Eren solters, eren joves, eren pagesos, botiguers o artesans: eren els emprenedors d’un canvi d’era i van abandonar una comarca de pagès (i comerç) per seguir els passos dels catalans de mar, els de l’altra banda de la serra. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers