«Tot per a Granollers» (NacióGranollers.cat)

Un home davant el reflex de la seva ciutat: llums i ombres de Francesc Torras Villà, l’ideòleg del «gran Granollers» en el 40è aniversari de la inauguració del parc que l’homenatja.

Li falta poc per a complir noranta-un anys però els assistents a l’acte poden comprovar com el vell Torras no ha perdut la força d’antuvi, malgrat les batalles de la vida que esculpeixen el seu ancià rostre. Parla endreçadament al públic, movent els ulls des del paper on s’ha escrit el discurs d’homenatjat fins als rostres dels qui l’escolten. No tots els dies un té el privilegi de veure el propi nom a la placa d’un parc… en vida! Hi ha calidesa en l’ambient. Granollers no és Sibèria i aquell dilluns 28 de gener de 1974 el sol escalfa. La data no és gens casual. Trenta-cinc anys abans, un altre 28 de gener, les tropes franquistes havien entrat a Granollers i havien “alliberat” la ciutat de la “dominació roja” (segons la retòrica dels vencedors d’aquella guerra bruta i destructiva). Precisament per això, les autoritats franquistes de la corporació municipal han triat la –segons elles– millor data possible per a aquest homenatge. Homenatge a l’home. A l’industrial. Al financer. Al polític. Al diputat. A l’alcalde. Al creador d’una idea de ciutat que ha triomfat. Al fill, de fet, que va obtenir per a la seva vila el títol de ciutat de mans del rei.

Per als seus impulsors, aquell parc ha de ser una mena de Central Park granollerí, esdevenint una peça clau del model de ciutat que representa. Però, a més, ha de ser un memorial al patrici més influent del segle. Fet i fet, les llums i les ombres afaiçonen tota gran figura, també la d’aquest home sense el qual no es pot comprendre la història contemporània de Granollers ni el definitiu pas de vila a ciutat. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

Un comte rere la gran porta (NacióGranollers.cat)

Acabada la Guerra de Successió, un desterrat comte dels Quadrells va ser enviat a l’exili interior, tancant-se rere els murs del seu gran casal canovellí.

Molts caminants es confonen. Passen pel davant del casal més important de la Canovelles moderna i identifiquen la placa de Cuartel de Levante amb alguna mena de caserna militar. Ja en fa la pinta. Una sòbria però ferma muralla envolta una gran extensió de terreny. Des de fora no es veu res. La gran porta imposa un gran respecte. Sí, una bona guarnició de soldats seria capaç de resistir un llarg setge dins d’aquests murs. Però no és el cas. No és una caserna. Els quarters eren, fa uns pocs segles, cadascun dels quatre districtes que integraven un territori jurisdiccional. Així doncs, Can Castells, que és el nom d’aquesta misteriosa finca, era, senzillament, la primera casa del quarter de Llevant. Sovint, els noms del present esborren una mica els noms del passat, enfonsant-los en un oblit del que només la història és capaç de rescatar-los. És el cas de Can Castells. Rere la seva gegantina porta i la seva -aparentment- inexpugnable muralla s’amaga la història d’una nissaga que, no conformant-se amb ser el llinatge de més influència en la història canovellina, va donar a Catalunya presidents de la Generalitat i il·lustres acadèmics.

Aviat farà tres-cents anys, en les acaballes de la Guerra de Successió, Felip V, el rei triomfant del conflicte successori que situà el Principat en el centre d’una gran batalla europea, envià un orgullós i molt ancià senyor de Magarola, comte dels Quadrells, a l’exili interior. S’acabava la política. S’acabava el poder. S’acabava el control i la influència sobre les principals institucions del país, ara abolides. Arribaven temps de silenci i Jeroni de Magarola els viuria a Canovelles. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

Aquell 6 d’octubre a Granollers (NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

Dos anys abans de l’esclat de la guerra, la capital vallesana visqué una revolució llibertària de vint-i-quatre hores que acabà amb l’edifici consistorial afusellat i bombardejat.

A les vuit del vespre del 6 d’octubre de 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat català “de la República federal espanyola”. En aquells moments, totes les forces de seguretat del govern català eren 400 mossos d’esquadra i 3.200 guàrdies d’assalt. Estat Català, partit independentista integrat a l’Esquerra Republicana, disposava de la mateixa quantitat d’homes armats. Mentre a tota Catalunya la Generalitat intentava fer complir feblement una decisió que buscava trencar amb el govern de la República aleshores presidit per Alejandro Lerroux i integrat per les forces conservadores, a Granollers la proclama –repetida des del balcó de l’Ajuntament– no va derivar en la defensa d’un nou Estat sinó en una revolta de la CNT-FAI vallesana que intentà, sense èxit, l’establiment d’un comunisme llibertari d’arrel anarquista a Granollers. Aquest diumenge farà setanta-nou anys d’aquell esdeveniment insòlit. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un granollerí a la cort papal (NacióGranollers.cat)

Va néixer a Granollers, va fer una brillant carrera de jurista i va instal·lar-se a Avinyó, en la cort més sumptuosa de l’Europa medieval. Avui, bateja un il·lustre carrer de la ciutat.

En Miquelet era espavilat. Des que era un minyó sabia del cert que el seu món estaria molt més enllà de les muralles de Granollers. Havia nascut, ho creia fermament, per traspassar les –per ell– limitades fronteres de la vallesanitat. Terra infinita per uns, fortalesa natural limitada per d’altres. Era vallesà, però el Vallès no li anava a mida. Era granollerí, però Granollers no satisfeia les seves inquietuds vitals. En tindria prou com a notari d’una petita ciutat a cinc llegües de Barcelona? I la carrera eclesiàstica, com li provaria?

Reunia les dosis justes de pietat, intel·ligència i ambició com per sortir-se’n. A més, en la foscor d’un segle de crisi ningú no esperava una beatitud fora del comú. Eren temps d’una crisi molt profunda. Les institucions, amb l’Església al capdavant, vivien un descrèdit generalitzat on la simonia i l’absentisme eren els pecats menys dolents. Amb el pas dels anys, molts camps s’abandonaven, davant d’un intractable cicle de males collites en un temps on –ara ho sabem– un canvi climàtic s’instal·là a Europa per canviar radicalment les vides de la gent. El pitjor, però, estava per arribar i en Miquelet, fill de Granollers, convertit aleshores en tot un il·lustre monsenyor, ho patiria en les seves pròpies carns.

Aquesta és la història d’un home que va viure la conversió de la vida terrenal dels europeus en un vall de llàgrimes venint d’un confortable refugi: la millor cort medieval, la més luxosa i rica que existiria fins el Renaixement. Una vida entre vellut, seda i or que, no obstant això, no va evitar-li, de Granollers a Avinyó, tot passant per Barcelona, algun que altre disgust. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

Per què la Catalunya-estat no sortirà de la UE ni de l’euro

Fent números
Sovint, en un divorci, les dues parts del matrimoni surten econòmicament mal parades. Pel que fa a Espanya, Catalunya i la UE, pot passar igual.

Desconec completament la filigrana dels tractats de la Unió Europea o del dret comunitari. Ni sóc jurista ni tinc la perspectiva suficient del tema per jutjar si tota la cascada mediàtica dels darrers dies sobre l’expulsió de l’hipotètic estat català de la Unió es justifica veritablement en la normativa europea. L’ànsia amb què s’ha publicat tot plegat, i el desesper amb el que la diplomàcia espanyola s’ha mogut entre Brussel·les i Estrasburg per fer parlar tothom que fes falta, em fa malpensar del que s’està dient. I, per això, he intentat endreçar algunes dades objectives que, posades negre sobre blanc, em porten a pensar que, potser sí, per llei Catalunya hauria de quedar fora de la Unió si se segrega d’un estat membre però, no obstant això, la seva singular posició dins d’Espanya i en relació amb les més potents economies de la zona euro forçarien la tolerància o conllevància d’una Catalunya comunitària per l’article vint-i-set… o sigui: saltant-se tota possibilitat de veto o expulsió per norma. Fins i tot amb el suport entusiasta d’Espanya. Vegem-ho:

  • Amb un Producte Interior Brut (PIB) de 198.633 milions d’euros (dades de l’Instituto Nacional de Estadística), Catalunya no només és la primera autonomia en contribució al conjunt de la riquesa espanyola, sinó que suposa, a més, el 19% del PIB espanyol. Probablement Espanya passaria, de ser la quarta economia de la zona euro, fins ara per darrera d’Alemanya, França i Itàlia, a ser-ne la cinquena, superada pels Països Baixos, un estat de 17 milions d’habitants (Espanya en tindria aleshores uns 38). Espanya afrontaria amb molt poques garanties la seva posició davant dels creditors internacionals.
  • El ritme de destrucció de riquesa de la nova economia espanyola (incapaç de connectar el seu mercat amb una Catalunya aïllada pels aranzels i l’expulsió de la moneda única, com avui vaticinaven a El País) s’agreujaria per la pèrdua del 25% del seu PIB industrial, que és el que li permet mantenir un mercat exterior i el ritme exportador. Aquest 25%, valorat pel Ministeri d’Economia, es correspon amb la contribució de Catalunya al sector secundari. L’economia catalana patiria greument la sortida de l’espai econòmic europeu. Però Espanya, més encara.
  • Amb una Catalunya escindida de l’Estat espanyol, la hisenda pública espanyola patiria un daltabaix considerable. Concretament, i pel que fa a la recaptació de l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF), el Ministeri d’Hisenda deixaria de recaptar 7.661,1 milions d’euros (el 50% que roman en mans de l’Estat després de la cessió de l’altre 50% a les autonomies). Això vol dir que el govern espanyol tindria pèrdues d’un 22% de la recaptació de l’IRPF per la separació de Catalunya (dades de 2010 que podeu veure aquí).
  • Reprenent l’anteriorment esmentada desconnexió entre el mercat nacional espanyol i el mercat nacional català, la situació seria prou complicada per a les exportacions espanyoles: Catalunya i les seves exportacions suposen el 26% de totes les ventes d’Espanya a l’exterior (novament dades de 2010 que podeu veure també aquí). Ja donem per fet que les dificultats també existirien per a una Catalunya fora del mercat comú i aranzelària, amb un decreixement del seu volum exportador, però les pèrdues per al conjunt de les exportacions espanyoles (més de 49.000 milions d’euros si les dades fossin d’ara) deixarien l’economia espanyola i la seva permanència dins de l’euro tocada de mort.
  • Un últim apunt. Els interessos de les multinacionals. Començant per les espanyoles. Un exemple: Inditex està invertint vora 200 milions d’euros en un macrocentre distribuïdor a Tordera. Costa de creure que el govern espanyol contribueixi a perjudicar els interessos de les elits empresarials del seu país, que han invertit o inverteixen a Catalunya. ¿I com rebrien els propietaris de Bayer, Henkel o SEAT-Volkswagen a Alemanya, o Alstom o Danone a França la notícia que les seves macroplantes productores a Catalunya queden aïllades del mercat comú europeu? Resulta difícil imaginar els seus líders polítics, Hollande o Merkel, defensant l’exclusió de Catalunya.

Sí, senyores i senyors: Catalunya fora de la UE i de l’euro patiria. Però el sotrac no seria res comparat amb el que enfonsaria l’economia espanyola i les seves ja de per sí depauperades i endeutades finances públiques. El fantasma del rescat passaria, precisament, de fantasma a realitat corpòria. Per tot això hem de posar en radical dubte les tesis d’una Catalunya fora de la UE i de l’euro: l’execució d’aquestes només portaria el sistema públic espanyol al col·lapse i a l’incompliment dels seus compromisos amb els seus creditors, començant pel Banc Central Europeu. «Una Catalunya independent», ha escrit un opinador espanyol gens sospitós de catalanista, «destrossaria el PIB espanyol» (El País, 13 de gener de 2013).

O sigui: u, que la diplomàcia espanyola ja està actuant amb intel·ligència per utilitzar qualsevol eina i arma argumental legalista per espantar un sobiranisme català amb opcions reals de guanyar la independència. Dos, que la pròpia Comissió Europea està espantadíssima davant d’un panorama que implicaria el no retorn, entre d’altres coses, dels 100.000 milions d’euros amb què s’han rescatat les caixes espanyoles i, qui sap, si amb un bloqueig mortal de l’euro. Tres, que per tots els arguments estadístics exposats anteriorment la independència de Catalunya, de produir-se, suposarà el reingrés automàtic –o el més transitòriament immediat que jurídicament es pugui– dels ciutadans catalans (que ja són beneficiaris de la ciutadania europea) i la seva economia en el si de la Unió. Amb el suport interessat de les autoritats espanyoles, per cert, que tenen tant a perdre amb la independència catalana com la seva mateixa continuïtat en l’euro. Finalment podem afirmar que la Catalunya-estat no quedarà, en cap cas, fora de la UE ni tampoc de l’euro.

Diego Sola

Poder llegir la versió castellana aquí

Por qué la Cataluña-estado no quedará fuera de la UE ni del euro [versió castellana]

Fent números
A menudo, en un divorcio, las dos partes del matrimonio salen económicamente mal paradas. Por lo que respecta a España, Cataluña y la UE, puede pasar lo mismo si se producen bloqueos o expulsiones.

Desconozco completamente la filigrana de los tratados de la Unión Europea o del derecho comunitario. Ni soy jurista ni tengo la perspectiva suficiente sobre el tema para juzgar si toda la cascada mediática de los últimos días sobre la expulsión del hipotético estado catalán de la Unión se justifica verdaderamente en la normativa europea. Las ansias con que se ha publicado todo, además del desespero con el que la diplomacia española se ha movido entre Bruselas y Estrasburgo para hacer salir ante los micrófonos a quien hiciera falta, me hace pensar mal de todo lo que se está diciendo. Por ello, he intentado ordenar algunos datos objetivos que, puestos negro sobre blanco, me llevan a pensar que, tal vez sí, por ley Cataluña debería quedar fuera de la Unión si se segrega de un estado miembro. Sin embargo, su singular posición dentro de España y en relación a las más potentes economías de la zona euro forzarían la tolerancia o conllevancia de una Cataluña comunitaria por el artículo veintisiete… o sea: saltándose toda posibilidad de veto o expulsión por norma. Incluso con el apoyo entusiasta de España. Veamos:

  • Con un Producto Interior Bruto (PIB) de 198.633 millones de euros (datos del Instituto Nacional de Estadística), Cataluña no sólo es la primera autonomía en contribución al conjunto de la riqueza española , sino que supone, además, el 19 % del PIB español. Probablemente España pasaría de ser la cuarta economía de la zona euro, hasta ahora por detrás de Alemania, Francia e Italia, a ser la quinta, superada por los Países Bajos, un estado de 17 millones de habitantes (España tendría entonces unos 38). España afrontaría con muy pocas garantías su posición frente a los acreedores internacionales.
  • El ritmo de destrucción de riqueza de la nueva economía española (incapaz de conectar su mercado con el de una Cataluña aislada por los aranceles y la expulsión de la moneda única, como hoy vaticinaban interesadamente en El País) se agravaría por la pérdida del 25% de su PIB industrial, que es lo que le permite mantener un mercado exterior y el ritmo exportador. Este 25%, valorado por el Ministerio de Economía, se corresponde con la contribución de Cataluña al sector secundario. La economía catalana sufriría gravemente su salida del espacio económico europeo. Pero España, más aún.
  • Con una Cataluña escindida de España, la hacienda pública española sufriría un descalabro considerable. Concretamente, y con respecto a la recaudación del Impuesto sobre la Renta de Personas Físicas (IRPF), el Ministerio de Hacienda dejaría de recaudar 7.661,1 millones de euros (el 50% que permanece en manos del Estado tras la cesión del otro 50% a las autonomías). Esto quiere decir que el gobierno español tendría pérdidas de un 22% de la recaudación del IRPF por la separación de Cataluña (datos de 2010 que pueden verse aquí).
  • Retomando la anteriormente mencionada desconexión entre el mercado nacional español y el mercado nacional catalán, la situación sería bastante complicada para las exportaciones españolas: Cataluña y sus exportaciones suponen hoy el 26% de todas las ventas de España en el exterior (nuevamente datos de 2010 que pueden verse también aquí). Ya damos por hecho que las dificultades también existirían para una Cataluña fuera del mercado común y arancelaria, con un decrecimiento de su volumen exportador, pero las pérdidas para el conjunto de las exportaciones españolas (más de 49.000 millones de euros si los datos fueran de ahora) dejarían a la economía española y su permanencia dentro del euro tocada de muerte.
  • Un último apunte. Los intereses de las multinacionales. Empezando por las españolas. Un ejemplo: Inditex está invirtiendo cerca de 200 millones de euros en un macrocentro distribuidor en Tordera. Cuesta creer que el gobierno español contribuya a perjudicar los intereses de las élites empresariales de su país, que han invertido o invierten en Cataluña. ¿Y cómo recibirían los propietarios de Bayer, Henkel o SEAT-Volkswagen en Alemania, o Alstom o Danone en Francia, la noticia de que sus macroplantas productoras en Cataluña quedan aisladas del mercado común europeo? Resulta difícil imaginar a sus líderes políticos, Hollande o Merkel, defendiendo la exclusión de Cataluña.

Sí, señoras y señores: Cataluña fuera de la UE y del euro sufriría. Pero la debacle no sería nada comparada con lo que se hundiría la economía española y sus ya de por sí depauperadas y endeudadas finanzas públicas. El fantasma del rescate pasaría, precisamente, de fantasma a realidad corpórea. Por todo ello hemos de poner en radical duda las tesis de una Cataluña fuera de la UE y del euro: la ejecución de estas decisiones sólo llevarían el sistema público español al colapso y al incumplimiento de sus compromisos con sus acreedores, empezando por el Banco Central Europeo. «Una Cataluña independiente», ha escrito un opinador español nada sospechoso de catalanista, «destrozaría el PIB español» (El País , 13 de enero de 2013).

O sea: uno, que la diplomacia española ya está actuando con inteligencia para utilizar cualquier herramienta y arma argumental legalista para asustar un soberanismo catalán con opciones reales de ganar la independencia. Dos, que la propia Comisión Europea está asustadísima ante un panorama que implicaría el no retorno, entre otras cosas, de los 100.000 millones de euros con que se han rescatado las cajas españolas y, quién sabe, si con un bloqueo mortal del euro. Tres, que por todos los argumentos estadísticos expuestos anteriormente la independencia de Cataluña, de producirse, supondrá el reingreso automático –o lo más transitoriamente inmediato que jurídicamente se pueda– de los ciudadanos catalanes (que ya son beneficiarios de la ciudadanía europea) y de su economía en el seno de la Unión. Con el apoyo interesado de las autoridades españolas, por cierto, que tienen tanto que perder con la independencia catalana como su misma continuidad en el euro. Por todo ello la Cataluña-estado no quedará, en ningún caso, fuera de la UE ni del euro.

Diego Sola

Llegiu la versió catalana aquí

Entre gitanes i bastons: Canovelles demana el seu lloc al procés històric

002_0799_4

11/09/2013

Bon dia, Canovelles. Són les deu i escaig minuts del matí. 16 graus de temperatura i una terrible humitat ens fa fregar-nos el nas. Una furibunda tempesta ha descarregat un diluvi per contrades canovellines durant la nit. A l’era que envolta l’alzina centenària de la plaça de l’Ajuntament algunes persones van congregant-se tímidament, encara que no poden passar gaire desapercebudes, enfundades en cridaneres samarretes grogues. Aquesta peça les identifica: van al mateix lloc i en la mateixa direcció. A dos quarts d’onze el silenci de la plaça ja és només un vell record. Cent cinquanta persones, canovellins i canovellines d’arreu, des de la Barriada Nova fins a Can Duran i des de Sanaüja fins a Bellulla, una nodrida representació dels antics quatre quarters del poble, s’han citat per fer història. Somriures al rostre retraten la il·lusió d’un dia que ni tan sols un cel encapotat aconseguirà aigualir.

De Ca l’Ignasi ha baixat una estelada gegant que ja comença a ser una mica protagonista de la història recent d’aquest poble. Es desplega davant la mirada entusiasta d’uns i la sorpresa d’altres, passavolants despitats (o no tan despistats… ah!). Es llegeix un manifest: «El país es mou, és un fet», comença l’escrit. I són molts els que, aleshores, donant una ullada a l’entorn humà de la plaça, també pensen que Canovelles es mou i és un fet. Es sacseja l’estelada gegant. Es canta l’himne nacional. S’ofrenen les flors als quatre troncs d’una alzina que ha vist guerres i pau, en nom de la llibertat però també de la tirania. Ella, múrria, sembla posar-se del nostre cantó fent d’aixopluc d’un dia boirós. Sabrà aquesta alzina tan nostrada com acabarà tot això?

Toc de sortida. Una munió de gent abandona a peu l’indret rumb als seus autobusos o cotxes particulars. Cent cinquanta canovellins i canovellines en ruta cap al seu tros d’història. Una gentada que és una representació plural d’un poble ric en la diversitat. Accents i ideologies diverses es barregen en una esclatant i transversal manifestació de civisme i orgull de país i de poble. Al nostra sarró ens enduem les discussions de com guanyar la batalla cívica i democràtica a Canovelles, intentant saltar la tòpica etiqueta del territori comantxe. No: Canovelles no és patrimoni de ningú, sinó de tots els seus ciutadans. No ens frenen unes xifres poc esperançadores sinó que ens mouen les raons d’un projecte que vol llibertat nacional per a un nou projecte de país: un país socialment just i políticament lliure. Viatgem plegats a Pineda de Mar. Perquè volem dir la nostra en el futur de Catalunya i perquè ens sentim orgullosos de Canovelles, el nostre poble. Per si a algú no li queda clar, als busos ens acaben de donar unes xapes que posen l’accent canovellí a les samarretes grogues.

I a Pineda se’ns dóna la terra que volem per unes hores. Un lloc on plantar el nostre canovellisme i agermanar-nos en la nostra condició de catalans amb gent d’arreu (i pinedenca, per descomptat). Ocupant els carrers, camí de la plaça de les Mèlies, Canovelles ho omple tot. Portem amb nosaltres l’Albert Coromines, nebot de l’il·lustre filòleg Joan Coromines i, –vaja!– algú ha canviat durant la nit el nom de la plaça de les Mèlies, ja que una enganxina tapa el nom tradicional assenyalant un nou topònim: «plaça de Joan Coromines». De cop i volta, els canovellins i les canovellines, que són gent que va al gra, s’apoderen de l’espai i el preparen per a un esclat de cultura pròpia i popular. Els amics de Pineda van obrint-nos l’estómac amb l’olor de la fideuà que van cuinant. Uns canovellins espavilats aprofiten dos pins per penjar una pancarta que crida la gent a signar per la independència amb l’exercici del dret de petició. Una pancarta i una urna de cartró (que acabarà la jornada instal·lada damunt de l’asfalt del tram 508) passegen el nom de Canovelles per l’entorn pinedenc. Es fa un buit al mig de la plaça, a tocar de la parada de xurros i l’infatigable speaker esdevé un valent flautista d’Hamelin sota el cel gris per reunir tres-centes persones a l’entorn de la sorra de l’era per presenciar una orgullosa demostració de les tradicions vallesanes i canovellines. La música de les gitanes té una cadència alegre, triomfal. Una melodia que no pot presagiar altre cosa que l’èxit i el desafiament a la pluja. Puja l’adrenalina. Entren les gitanes. Els maresmencs, neòfits en aquesta mena de danses, aplaudeixen encuriosits i encantats. Tot seguir les bastoneres encandilen a la gentada reunida a la plaça. Pèls de punta i ulls humits quan repiquen bastons i es mouen a ritme d’uns Segadors entre heavys i rockers. Han dissenyat la coreografia la nit anterior i han assajat des de l’albada. Però sembla que ho hagin dansat tota la vida. Avui tot es conjura a l’univers perquè tot surti bé. L’Albert Coromines ens regala un monòleg que posa una metafòrica però realista mirada a la vida col·lectiva. I, com a les millors pel·lícules, la gran escena final està per arribar. Gitanes dansant un ball de cintes que ens puja la moral fins a límits estratosfèrics. Un estel ha vingut des de Canovelles. Un estel que no és fugaç, un estel de llibertat que corona la filigrana de cintes convertida en Senyera. La llibertat ve d’arreu. I també del nostre poble. La gent s’agermana en una sardana final on fins i tot els que mai no l’han ballada no poden quedar-ne al marge. És una metàfora del procés que es viu a Catalunya: cada cop menys gent es queda al marge d’un crit de llibertat. Avui, fins les pedres parlaran. Crida a sometent amb l’olor de sofregit i a dinar plegats.

Les hores passen volant. El pas del temps és inexorable i en un dia com el d’avui, més encara. A tres quarts de quatre Canovelles, que ha pres un trosset de Pineda, es desplaça al seu lloc del tram. Algú encara vesteix de gitana canovellina. Deixaran petja. Les cintes onegen al vent de marinada. Arriba el moment decisiu on centenars de milers de persones tornaran a agermanar-se en una hora convinguda, 365 dies després del dia que va canviar l’horitzó de Catalunya, per llançar un missatge al món. Avui és tan important el que som com el que volem ser.  A les 17.14 els canovellins i les canovellines es donen la mà amb gent de tot el país per demanar quelcom senzill d’explicar i d’entendre: la INDEPENDÈNCIA. Contra els qui volen un poble resistent als canvis socials que busquen un alliberament que és social i nacional alhora, Canovelles, amb els seus accents i rostres plurals i diversos, demana un lloc en el procés històric. I ja l’ha ocupat. A ritme de gitanes i cop pacífic de bastó. Un lloc per a Canovelles. L’ocuparà mentre el combat democràtic estigui servit.

002_0825_30Fotos: Toni Calderón

El cap de colla no serà sacrificat… (Especial NG)

La fórmula perfecta de la guerra entre dos bàndols s’esdevé en un combat pacífic que inunda els carrers de la capital vallesana. Granollers es converteix, per uns dies, en la capital nacional de la festa major moderna (Especial NG en paper per Festa Major)

Fa més de mil anys, en alguna ciutat maia perduda enmig de la selva tropical del Yucatán, dos equips s’enfronten per l’elixir irresistible de la victòria. El joc de pilota és la festa de les festes. A cop de maluc i de canell, els contendents lluiten sense esma. Ningú no vol perdre. Ni guanyar. La derrota –o la victòria–  pot significar la mort. El sacrifici humà està a l’ordre del dia. En les millors celebracions, el cap de colla, el capità de l’equip guanyador o vencedor, segons el cas, serà degollat davant la gentada després del veredicte dels jutges. Una gentada cridarà enfervorida. Un bací d’or recollirà la sang regalimant del coll del líder, oferta als déus de l’univers i… Granollers, 2013! Substituïm pilotes de cautxú per rajoles de fang, sang roja per aigua a dojo i or lluent per foc espurnejant pels foscos corredossos de la muralla granollerina. A la capital vallesana no calen al·licients truculents ni promeses d’eternes visites al món dels déus per fer esclatar la més competitiva i –alhora– més fraternal festa major del país. Enguany ja són trenta edicions des que els Blaus van declarar a la ciutat que «ser blau és un estil de vida» i els Blancs van respondre amb la «santa croada blanca» que continua fins els nostres dies sense aturador. La guerra de mocadors està servida des de 1983. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

Entre Espanya i Anglaterra: Gibraltar català

Tractat d'Utrecht

Espanya i Anglaterra van estar disputant-se l’hegemonia mundial durant dos-cents anys. Els castellans van retenir el dominium mundi durant bona part del segle XVI fruit de l’exitosa aventura americana i la unió de les corones imperial i hispànica en la figura de Carles d’Habsburg. Els anglesos, per la seva banda, van infringir una severa derrota a l’armada de Felip II enviada a les costes angleses per conquerir la pèrfida Albió i s’acabà el superimperi. Anglaterra va posar les bases del seu domini imperial durant el segle XVII, però a Europa se les havia de veure agrament amb l’emergent França borbònica dels cardenals i reis absoluts. En la retòrica imperial, però, Anglaterra i Espanya continuaven sent les antagonistes perfectes: Monarquia Anglicana contra Monarquia Catòlica. Segurament l’epíleg de tan llarg duel imperial fou el Tractat d’Utrecht (1713), que posà fi a la Guerra de Successió espanyola i establí les bases del domini britànic del món fins a la Primera Guerra Mundial. Espanya es quedava en mans de la Casa de Borbó i, convertida en potència de segona a Europa, podia mantenir el seu imperi a Amèrica i Filipines. La ja Gran Bretanya ratificava amb el tractat la sobirania del seu rei a Gibraltar i… a Menorca, que seria britànica fins el 1783. Per cert, els anglesos van prendre Gibraltar el 1705 amb l’ajuda de tres-cents cinquanta voluntaris catalans.

L’enemic del meu enemic és el meu amic, diu la dita. I diu bé. És la consigna clau de la política internacional. Els catalans la coneixen bé des de la Guerra dels Segadors, quan van oferir el títol de comte de Barcelona (el príncep de Catalunya) a Lluís XIII, l’enemic de Felip IV i el comte-duc d’Olivares. La posició internacional del Principat ha estat sempre fràgil, delicada. Perquè les seves apostes han estat fallides i les conseqüències d’acabar en el bàndol equivocat l’han portada a la doble derrota interna: el 1659 el Tractat dels Pirineus posà fi a les hostilitats entre Espanya i França, a la Guerra dels Segadors, i les dues potències pactaren l’escapçament del Principat. Des d’aleshores les comarques històriques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Fenolleda, Capcir i Alta Cerdanya resten sota sobirania francesa. L’anomenada Catalunya Nord. El 1713 Catalunya, traïda pels mateixos anglesos als que havia ajudat a prendre Gibraltar, continuà la seva guerra particular contra Felip Quint. Un any més tard queia la capital i Cardona, i el rei guanyava el control absolut del Principat. El monarca, aconsellat per les veus de l’absolutisme centralitzador del seu avi Lluís XIV, decretava la dissolució de les institucions de govern de Catalunya i castigava així la llargament rebel pàtria dels catalans, establint alhora les bases de l’estat absolut modern a Espanya.

No hi ha hagut mai a Catalunya un pla global de relacions internacionals, uns eixos constants i sistemàtics de les seves relacions amb els poders del món. I té sentit, tornant a la dita diplomàtica sobre amics i enemics. Però les decisions de a qui donar suport i a qui no sovint han estat precipitades i poc meditades a la llum dels possibles condicionants futurs. En el debat de Gibraltar els catalans no ens podem picar els dits. Cal defensar el dret a l’autodeterminació de tots els pobles i nacions del món. Però això implica comprometre’s amb la coherència. ¿Estem preparats els catalans, per exemple, per a un debat sobre el dret a l’autodeterminació de l’Aran? Podria esclatar amb una hipotètica independència catalana… ¿O direm que no pot existir tal debat perquè l’Aran no és una nació en si mateixa, sinó una part de la gran Occitània? ¿No és, potser, el mateix rerefons sentimental dels gibraltarenys, cent per cent britànics, no pas nacionalment gibraltarenys? ¿Denunciarien amb tanta vehemència alguns polítics nostres l’ofensiva nacionalista espanyola i cortina de fum sobre Gibraltar si, d’acord amb Utrecht, encara avui Menorca, integrant clara dels Països Catalans, fos britànica? Ai, quin embolic! Un cop més els catalans ens fiquem en guerres que no ens pertoquen i tornem a córrer el risc de quedar atrapats com ratolins entre les urpes dels poderosos gats que simbolitzen els vells estats-nació. 2014 no pot acabar, no hauria d’acabar, ni en un 1659 ni en un 1713-14. Ull viu.

“He acabat Història. I ara què?”

ExamenLlegint notícies sobre la Selectivitat i el nou curs universitari, els records del principi i el final de la carrera tornen. Comparteixo algunes reflexions per a futurs titulats d’Història, principalment, però amb un rerefons que serveix igualment per a tota disciplina humanística.

Hi ha una certa sensació de bipolaritat en els mesos que comprenen el final de la carrera. D’una banda, l’eufòria del corredor que veu la cinta de la meta a escassos metres. De l’altra, els dubtes i les incerteses d’aquell que queda lliure d’una obligació diària que, fins aleshores, ha ocupat el centre del seu projecte personal. La vida és molt més que la carrera, sí. Som molt més del que estudiem. Afortunadament! Però, admetem-ho, les esperances que dipositem en els nostres estudis són un tros gros de la nostra història personal. Estàvem acabant el Batxillerat i la tria de carrera fou la primera decisió adulta que ens van demanar prendre. Ara, la seva obtenció és un recordatori de la vida dient-nos que, en efecte, l’itinerari tot just comença! És un punt de partida. Precisament per això, viure la graduació com un punt de partida és més necessari que mai per desempallegar-nos de l’angoixa característica d’aquest interval entre el final de carrera i l’inici d’una nova etapa. Quatre anys (o els que hagin estat) de facultat, de classes –bones i dolentes, inspiradores i avorrides–, de treball solitari i en grup, de clàssics de set-centes pàgines i manuals postmoderns de cent, de biblioteca i cafeteria. De tren, bus i metro. De cues a la copisteria. En fi, quatre anys que et canvien però que et retornen a un punt de reinici. Forjant l’ofici d’historiador. He acabat Història, i ara què?

Encara que algú pensi el contrari, els llicenciats i graduats en Humanitats no són a Espanya una espècie en perill d’extinció. Al curs 2008-2009, el primer any de la crisi econòmica, constaven 130.000 estudiants matriculats en carreres d’Humanitats al sistema universitari espanyol, el 8,5% dels estudiants d’universitats presencials. A Catalunya, l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari (AQU), l’organisme avaluador de la qualitat de l’oferta universitària del país, ha refutat les tesis fatalistes del futur dels professionals de les Humanitats en un informe del 2010. Vegem algunes conclusions (enllaço també l’informe).

En primer lloc, es deixa ben clar que tres anys després de l’obtenció del títol, el graduat en una disciplina humanística té una situació laboral pitjor que el de la resta d’àmbits. Però dit això, l’AQU estima que al cap de sis anys el conjunt de titulats d’Humanitats arriben a assolir una inserció laboral equiparable als titulats de les Ciències Socials, Salut o Tècnica. ¿Vol dir això que els titulats en Història, que és el cas que ens ocupa, necessiten el doble de temps que un titulat d’ADE o Química per a assolir el mateix nivell d’inserció laboral? Afirmatiu. El que pot suggerir que la clau està en una aposta més a llarg termini per la formació.

Les estadístiques, però, cal relativitzar-les. Més quan la gran recessió s’ha endut moltes variables (per no dir totes) per endavant i quan els estudis dels que disposem fins ara analitzaven una realitat amb més ocupació que la que tenim tres anys més tard. La qual cosa, però, no va en detriment del que potser assenyala intel·ligentment l’AQU: que per al titulat d’Humanitats la seva clau de futur està en temps. Més temps i més formació.

D’una banda, podria passar que a partir d’ara la Universitat torni a ser com fa cent anys en el que a bressol vocacional es refereix. Que no importava el què estudiaves (Filosofia i Lletres, Dret…) sinó quina predisposició tenies després a transformar els teus coneixements en talent al servei de feines ben diverses. O, dit d’una altra manera, la carrera te la construïes a base d’experiències vitals i voluntat d’autoconstruir-se més enllà d’un relat prefabricat pel sistema (com, potser, hem comès l’error de fer en els darrers quaranta anys): entraves en una carrera però no sabries què faries l’endemà perquè cal no oblidar que, amb un títol universitari, fa cent anys es podia treballar de moltes més coses de les que ara podem, amb tanta febre d’hiperespecialització. De l’altra, és possible que ens trobem en una fase d’incubació d’un futur inimaginat per ningú. Sí, inimaginat. Què vindrà després de la recessió? No ho sabem: però cal estar preparats. Formats. Crítics. Disponibles. Renunciar a estudiar és una equivocació. Cal demostrar al sistema que estudiem perquè ens agrada i que això és el que ens portarà, a base de formació i perseverança, a dissenyar el nostre futur.

Dit tot això, hi ha horitzons ben suggerents que ja són aquí. Que ens interpel·len i als quals podem donar resposta posant el nostre itinerari acadèmic en el seu senderi, si és que ens sentim cridats a fer-ho. Com ara què?

Primer: el futur és l’educació. Pobre o rica, una societat sempre demandarà formadors per als seus joves. L’estat –en sentit genèric– mai no ha renunciat ni renunciarà a deixar d’inculcar coneixement històric a les seves futures generacions. I per això es necessiten, és clar, noves fornades de formadors que, tard o d’hora, seran cridats a servir la seva societat. Parlo de mestres. Mestres d’Història. Encara que alguns ho diuen amb la boca petita perquè sembla poc prestigiós (!?!), és innegable que en un percentatge aclaparador la sortida tradicional de l’historiador ha estat la del formador. Front el desdeny, crec que és un honor per a la disciplina. La tasca de transmetre coneixement històric és bàsica en la formació d’una consciència crítica. D’una societat crítica. I per molts anys. No ens ha de sorprendre, doncs, que un terç dels titulats en Història tinguin en ment fer el màster de professorat de Secundària (que, malgrat els milions de defectes que pugui tenir, és la titulació que habilita per a l’exercici de la docència).

Segon: la vocació personal és el més important. I aquí juga un paper clau la recerca com a camí d’exploració en els nostres interessos i inquietuds científiques –sí, sí, científiques!; això de la Història és una disciplina seriosa–. Malgrat el desolador panorama laboral crec que no s’hauria de renunciar a l’instint investigador. I què és investigar? És fer una tesi però també aprendre mètodes de didàctica de la Història, de comunicació i periodisme cultural, aprendre noves llengües i estudiar mons nous, disciplines i tècniques d’investigació complementàries a la nostra formació d’historiadors… De la Gestió del Patrimoni a l’Arqueologia hi ha un camp inabastable de possibilitats que no han de ser postergades per una tempesta socioeconòmica desfavorable. Per tant, cal fer una crida a lluitar pel que un vol fer.

I tercer: el futur és incert, però no per això inabastable. La millor resposta a un panorama frustrador és l’activitat inesgotable. Avui, tirar endavant uns estudis és més complicat que ahir. Sovint s’ha de compaginar amb feines difícils que esgoten. I a vegades ni tan sols hi ha la possibilitat de guanyar el salari que permeti estudiar (aquí cal assenyalar el fracàs rotund del sistema). Prenent en consideració tot això, que hi és, i de forma ben visible, cal fer apologia de la proactivitat en l’adversitat. En forma de més i millor formació. Sense caure en la vàcua titulitis, fem-ho per vocació. Prendre el control de l’itinerari personal enmig de la tempesta i pensar “quin és el meu talent?”, “com es pot convertir en una activitat del dia a dia?” i “com això ho poso al servei dels altres?”. Carlo Ginzburg (qui no ha respost alguna pregunta referent a El formatge i els cucs en un examen de carrera…?) ensenya que el sentit de la Història és no donar la realitat per sabuda. Doncs precisament per això, els historiadors no han de donar la realitat per escrita i finita: el present és transformable. He acabat Història. I ara què? Resposta: Som-hi!!