Castell i poblat iber del turó de Sant Miquel (Vallromanes)Ruta i accés: passeig de 2,5 km des del Coll de Can Corbera, si hi accediu en cotxe (enllaç al punt d'accés). Què trobarem: restes d'un poblat iber del segle III a.C. i d'un castell medieval documentat des del 1018.
El turó de Sant Miquel és un lloc excepcional de la zona del Baix Vallès que permet connectar, a poques passes de distància, dos moments apassionants de la història del país, ben allunyats entre ells: el final de la prehistòria i els prolegomens de l’edat antiga, d’una banda, i l’era dels castells a la Catalunya medieval, de l’altra. Aquest indret es troba just en el terme que separa els municipis de Vallromanes a llevant i Montornès a ponent. De fet, la torre del castell medieval separa els dos municipis des d’una alçada de 436 metres sobre el nivell del mar.
Per fer aquesta ruta vam desplaçar-nos fins al coll de Can Corbera, per accedir al turó tot pujant un camí que, encara que amb una mica de pendent en algun punt, es fa ben amè per la varietat d’espècies que hi trobareu, des dels arbres fruiters del peu del turó, amb figueres, ametllers i alguna vinya malauradament abandonada fins a arboços i roures a mesura que aneu ascendint, un camí sempre flanquejat per romaní aquí i allà. Després d’un revolt que us farà girar ben bé 180 graus, acabeu de pujar fins que acabi el camí. A mà esquerra veureu un corriol feréstec, tapat per un bosc ben atapeït: és la pujada a la capçalera del turó i al castell.
A pocs metres s’arriba a les primeres restes d’un mur de força alçada, d’origen iber. Si us fixeu en el terra veureu disseminades restes de ceràmica vulgar, potser remoguda de sota terra per les pluges. Som en una zona, la Serralada Litoral, de forta empremta ibera, amb la presència pròxima de diversos poblats. Un dels més importants de la serra, el poblat de Céllecs dalt del Turó Gros (536 msnm), es pot divisar des del flanc nord del turó de Sant Miquel que ara visitem. A la part més inferior de la capçalera del turó, just en un corriol que trobem abans d’encetar la pujada al castell, es divisen més restes d’aquesta antiga estructura urbanística de vint-i-tres segles d’antiguitat, un jaciment excavat a la dècada de 1960 que va palesar l’ocupació d’aquest indret des de mitjans del s. III a.C., just pocs anys abans de l’arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica.
Qui eren els ibers de la Serralada Litoral?
Del conjunt aproximat de dotze tribus iberes que habitaven el que avui és Catalunya, la dels laietans era la que ocupava el territori vallesà i maresmenc. La Laietània (nom procedent del mot iber Laia, “arada”) era el país dels laietans. Al capdavant dels ibers, com els laietans, se situava l’aristocràcia posseïdora de la terra: la majoria de la població, sotmesa, era pagesa. Era una societat estratificada, amb oficis especialitzats (metal·lúrgics, minaires, ceramistes…), guerrers, sacerdots… Els ibers practicaven la ramaderia i l’agricultura (especialment de secà). Elaboraven teixits, produïen objectes de ceràmica, utilitzaven el torn i coneixien la metal·lúrgia del bronze i del ferro amb els que fabricaven estris i atuells. Van comerciar amb grecs, fenicis i cartaginesos (ells els hi donaven cereals, metalls, pells, teixits i, potser, esclaus; els grecs, a canvi, els hi aportaven ceràmica, armament, joies, teixits…). Aquest és el motiu que s’hagi trobat ceràmica procedent del Mediterrani oriental en diversos jaciments ibers.
Com prova el turó de Sant Miquel, ben enlairat de la plana, els ibers laietans que allà hi vivien, preferien assentar-se en espais elevats, turons, protegits per muralles, des d’on poder divisar els altres poblats (com Céllecs) i controlar els accessos i passos de les valls. Les seves cases, com les de Sant Miquel, eren petites (fetes de sòcol de pedra i mur de tova).
L’edat mitjana: el castell de Sant Miquel.
El camí ascendent, ben ombrívol per l’espessor del bosc que ens envolta, ens mena cap al terme final del castell. Aquest va ser construït aprofitant les estructures i materials d’aquell antic poblat iber, que havia estat abandonat probablement al segle II o I a.C. La primera referència documental del castell de Sant Miquel (dit de Montornès o de Vallromanes) és de l’any 1018, però devia existir ja de molt abans: l’indret on es troba és privilegiat, des d’un turó que permet observar tot l’accés a la plana del Vallès des del pla de Barcelona. Al segle IX, després de la invasió musulmana, els francs emprengueren una política de conquestes que ocupà part del territori català que va des del Pirineu fins al Llobregat, convertint zones com el Vallès en una terra de frontera. Els castells i les torres de guatlla esdevingueren, doncs, símbol de la mobilitat i la inseguretat d’una frontera que calia defensar.
La torre circular és datada cap a l’any 1000: és una imatge genuïna de l’Alta Edat Mitjana a Catalunya, el tipus de torre com a símbol de força i seguretat. Al castell hi vivia el castlà, en el món feudal medieval, la persona, vassall del senyor, encarregada de custodiar i defensar el territori des de la casa forta o castell que li era assignat. El castlà es traslladava amb tota la seva família al castell a viure-hi per complir la seva missió. Durant l’edat mitjana, el castell del turó de Sant Miquel no va ser, doncs, una gran residència nobiliària sinó, preferentment, un espai de custodia del territori, encara que aquest espai es va anar ampliant i fent més gran amb el pas del temps. Des de la capçalera del turó, on trobem la torre com a element més elevat, podem advertir el perímetre de la fortificació, quedant dempeus les bases dels murs de muralla, que donaven als quatre punts cardinals podent divisar un bon tros de comarca.
Com tants altres castells, aquest va canviar de propietaris en diverses ocasions: Pere de Montornès, Galzeran Armengol, la família Taverner (comtes de Darnius)… Els Taverner esdevingueren un llinatge nobiliari de la plena edat moderna a Catalunya: el rei Carles II concedí el títol de comte a Miquel Joan de Taverner-Montornès i d’Ardena, titular d’aquest castell, i que era cavaller de l’orde de Sant Joan (o orde de Malta), el famós orde cavaller fundat en temps de les Croades per conquerir Terra Santa.
Una connexió final. Entre els propietaris del castell sembla que hi podem comptar Roger de Llúria, el gran almirall del rei Pere el Gran que al segle XIII va capitanejar la conquesta catalanoaragonesa de Sicília on es va decidir el control del Mediterrani a mans de les flotes catalanes. Doncs bé: Roger va rebre aquest castell en compensació pels seus serveis prestats, entre d’altres béns. Curiosament, es creu que els ibers laietants, al segle V a.C., van servir com a mercenaris a les guerres antigues de Sicília, primer al servei dels cartaginesos i, més tard, dels grecs (probablement de la Lliga de Delos liderada per Atenes) a la Guerra del Peloponès, que també tingué escenari a la illa siciliana.
Historiant, historiant... 