És millor parlar o callar?

Son hoy muy odiosas
qualesquier verdades
y muy peligrosas
las habilidades
y las necedades
se suelen pagar caro.
El necio callando
parece discreto
y el sabio hablando
se verá en aprieto.
Y será el efeto
de su razonar
acaescerle cosa
que aprende a callar.
Conviene hacerse
el hombre ya mudo,
y aun entontecerse
el que es más agudo
de tanta calumnia
como hay en hablar:
sólo una pajita
todo un monte prende
y toda palabrita
que el necio no entiende
gran fuego prende;
y, para se apagar,
no hay otro remedio
si no es con callar.

Bartolomé Carranza (Miranda de Arga, Navarra, 1503 – Roma, 1576) va ser una de les figures més influents i alhora més silenciades de la Castella de mitjans del segle XVI. Un home que ho va ser tot, arribant a primat de l’Església hispànica com a arquebisbe de Toledo, proper al rei-emperador Carles i que, no obstant això, víctima de les envejes dels que no volien un home de fe compromesa i d’independència de criteri al capdavant de l’Església d’Espanya, va acabar empresonat i condemnat per heretgia. En una època de divisió i conflictes religiosos, l’arquebisbe Carranza va ser acusat de filoluterà encara que ell, catòlic convençut, simplement defensava -en sintonia amb Erasme de Rotterdam- una religiositat més personal i cristocèntrica. Aquesta letrilla, rimes escrites a Roma durant el captiveri a la cel·la de Castel Sant’Angelo, la fortalesa dels papes a la Ciutat Santa, retraten l’home brillant i savi que es pregunta allò que és, avui com ahir, tant o més vigent: qui vol saber la veritat? És millor parlar o bé callar? En temps de ferotges rotunditats, quan es deixa poc marge al dubte, on la gamma de colors es simplifica, les seves paraules ressonen tan actuals que semblen escrites per a l’home i la dona d’avui. En realitat, la humanitat no ha canviat tant. Per a tots parlar ens resulta fàcil. Callar, una mica menys fàcil. Pensar… exercici agosarat.

Seminari permanent del Grup d’Estudis Cartoixans

El proper 11 d’octubre organitzem la primera trobada del seminari permanent del Grup d’Estudis Cartoixans, que oferirà tres comunicacions sobre diverses èpoques i àmbits temàtics de la Província Cartoixana de Catalunya. Aquest grup de recerca neix d’una necessitat i un interès dels seus integrants pel món cartoixà: entre els ordes religiosos principals de la història occidental, la Cartoixa, fundada per Bru de Colònia el 1084, ha estat dels menys estudiats. El motiu principal que tradicionalment s’ha explicat per a la manca d’una història i una recerca consolidada ha estat la naturalesa i idiosincràsia tancada, aïllada, de la Cartoixa, un orde de monjos ermitans que en mil anys d’existència gairebé no ha patit canvis en la seva forma de vida.

L’orde cartoixà és un actor històric rellevant. A Catalunya, va arribar-hi el 1163 amb la fundació de la Cartoixa d’Escala Dei, al Priorat (que perviurà fins el 1835), però la seva presència va ampliar-se al llarg dels següents segles: Sant Pol del Maresme (1270-1434), Vallparadís de Terrassa (1345-1414) i Santa Maria de Montalegre (1415-actualitat). Al Regne de València cal recordar la importància de Portaceli, fundada el 1272, Valldecrist de Sogorb (1385-1835) i la d’Aracristi prop de València; i a l’Aragó, la d’Aula Dei, fundada el 1564. Al conjunt de la Corona d’Aragó n’hi van haver-hi d’altres, el que prova l’especial arrelament d’aquesta congregació religiosa en aquests territoris.

En aquest enllaç trobareu el programa de l’activitat, que tindrà lloc dijous 11 d’octubre a partir de les 16:30 h a la Sala de Juntes de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

XII Jornadas Internacionales de Arte, Historia y Cultura Colonial

Els dies 29, 30 i 31 d’agost serem al Museo Colonial de Bogotá participant a les XII Jornadas Internacionales de Arte, Historia y Cultura Colonial. Enguany el cicle està dedicat a les transferències culturals dins l’imperi hispànic, tema marc dins del qual parlaré, mitjançant diversos exemples de fonts sinològiques, d’Amèrica com a espai indispensable de transmissió de notícies i sabers sobre la Xina, construint un eix de comunicació que anava del Pacífic fins a l’Atlàntic per arribar a Europa.

Aquí teniu el programa de les jornades:_Folleto_XIIJornadas2018_AF_baja

Kyoto, 1618

Pintura japonesa representant el martiri de missioners al Japó (segle XVII).

Avui 16 d’agost fa quatre-cents anys de la mort a Kyoto del franciscà català Joan de Santa Marta. Nascut a Prades (actual comarca del Baix Camp) el 1578, ingressà a l’orde dels franciscans descalços. Missioner a les illes Filipines (des de finals de la dècada de 1560 domini de la monarquia hispànica), des d’allà va entrar al Japó, un imperi on l’evangelització cristiana havia penetrat amb força gràcies a jesuïtes i franciscans i, especialment, al suport d’alguns daymiōs (senyors feudals) del sud del país.

Cartell de ‘Silence’ (M. Scorsese, 2016).

El 1614 el shogun del Japó Tokugawa Hidetada va promulgar un edicte d’expulsió dels cristians, que considerava una amenaça per a l’imperi. Alguns missioners, com el mateix fra Joan, van tornar a entrar al país continuant amb la seva activitat evangelitzadora d’amagat, fets pels quals va ser detingut i empresonat, i probablement instat, mitjançant tortura, a apostatar. L’apostasia dels missioners cristians és el tema de fons de la novel·la Silence de Shusaku Endo (que Martin Scorsese va adaptar amb èxit com a pel·lícula el 2016). De fet, el nom de Juan de Santa Marta és utilitzat per Endo a la seva novel·la -que, malgrat tot, narra la història d’un grup de jesuïtes, no pas franciscans-, explicant com Santa Marta i dos companys més (Garrupe i Rodrigues) entren al Japó el 1637 per esbrinar què ha passat amb el seu mestre, el padre Ferreira, jesuïta culte i modèlic, de qui circulen rumors que ha apostatat i viu com un literat japonès sota una nova identitat.

A la realitat, Joan de Santa Marta, franciscà de Prades, fou decapitat un 16 d’agost de 1618 a la ciutat de Kyoto. En vida va destacar com a músic i organista, destacant en la seva activitat com a formador de músics en els convents i missions on va treballar.

Macau, 1556

La catedral jesuïta de São Paulo a Macau en un gravat

Un 14 d’agost d’ara fa més de quatre segles els portuguesos es van instal·lar en una peninsuleta de la badia de Guangzhou. Era l’inici d’un enclavament, Macau, que seria la porta portuguesa a Xina fins l’acord de cessió de 1999.

Fragment de La formación de un paradigma de Oriente en la Europa moderna (D. Sola, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2015):

La presencia de Portugal en China parecía condenada a vivir en las sombras del contrabando hasta que irrumpió la figura del fidalgo Leonel de Sousa[1]. Rompiendo con la tradición belicosa de las primeras décadas de presencia portuguesa en el Mar de China, Sousa vio la oportunidad de conseguir una importante concesión de los chinos aprendiendo a adaptarse a sus intereses y necesidades. En el otro lado de la negociación se hallaba Wang Po, el responsable de la defensa marítima de la costa cantonesa. Aunque es posible que por el camino terciaran sobornos de los portugueses a los representantes chinos, la recompensa final valió la pena. Sousa descubrió en 1552 que los chinos estaban dispuestos a permitir el comercio con extranjeros en sus puertos a cambio de pagar unas tasas por contratación y siempre que estos forasteros no fueran farangi, término con el que los chinos se referían a los indeseables extranjeros que se comportaban como piratas. En aquel momento los portugueses entraban dentro de esa acepción. El fidalgo forzó un cambio de actitud en sus connacionales y pactó un acuerdo comercial (1554) con Wang Po que fijó los impuestos que los comerciantes portugueses pagarían al erario imperial, acuerdo que en 1556 se amplió con el permiso de las autoridades chinas, a cambio de un pago tributario anual, para establecer los almacenes de los portugueses en una pequeña península al sur de Cantón: Macao[2].

Portugal acababa de conseguir, tras muchos esfuerzos, un enclave permanente en la China continental[3]. Esta fue la pieza siempre soñada por los españoles, que llegaron a pretender el dominio de la «isla Formosa» (actual Taiwán) como enclave propio al uso de Macao y que además se situaba estratégicamente en la medianía entre la costa de la provincia china de Fujian y el Japón[4]. A partir de 1556 Macao se convirtió, para Europa, en la puerta de China.

Notes:

[1] Sousa, de origen noble, había nacido en el Algarve portugués. Salió de su país para dedicarse al comercio privado. Su presencia en la costa de Guangdong está documentada en 1552. La poca información biográfica del personaje puede encontrarse en Tianze Zhang, Sino-portuguese Trade from 1514 to 1644, A synthesis of Portuguese and Chinese sources, Leiden, J. Brill, 1969.

[2] Jordão de Freitas, Macau: Materiais para a Sua História no Século XVI, Macao, Instituto Cultural de Macau, 1988, pp. 8-21.

[3] Al principio, los portugueses pagaban 500 taels anuales que iban a parar directamente al tesoro del emperador en concepto de arrendamiento o «alquiler» de la tierra. El estatus de la nueva ciudad era, en realidad, difuso, pues acabó siendo una propiedad portuguesa dentro de una teórica soberanía china. Desde un punto de vista práctico Macao había sido cedido a los portugueses por el emperador, y en su territorio se proclamaba la soberanía del rey luso –o hispano-luso, a partir de 1581–, si bien los portugueses en Macao, siempre temerosos de perder su preciada posesión, supieron que, en última instancia, el rey chino retenía su derecho a la soberanía sobre Macao. Véase Wills Jr., Op. cit., pp. 343-346.

[4] Véase Antonio Sánchez de Mora, «La efímera presencia española en la “Isla Hermosa”», en Pacífico. España y la aventura de la Mar del Sur, p. 218.

Què són i què creien abans que eren els meteors?

Cada agost arriba la pluja de meteors més popular de l’any: els Perseids. La tradició ha conegut aquest fenomen com les llàgrimes de Sant Llorenç, perquè la seva data de màxima activitat se situa a prop de la festivitat del màrtir Sant Llorenç, el 10 d’agost. Enguany la millor nit per observar-la serà la del 12 al 13 d’agost. És una bona ocasió per mirar enrere i guaitar què ha dit la història de la ciència sobre aquestes pedres grans i menudes (n’hi ha de tot tipus) que penetren l’atmosfera terrestre, desintegrant-se (en la majoria de casos) i causant l’estela incandescent que podem observar en una nit fosca:

Què és? En diem pluja d’estrelles però, com sabem, els “estels fugaços” no són més que meteors, petites partícules restes de cometes. Cada dia entren a l’atmosfera de la Terra una mitjana de 25 milions de meteors, la majoria d’ells tan petits com un gra de sorra. A vegades són tan grans que poden no acabar de desintegrar-se en el seu pas per l’atmosfera, i acaben caient a la superfície del nostre planeta com a meteorits. Cada any, entre finals de juliol i finals d’agost, la Terra travessa les restes generades pel cometa Swift-Tuttle, que té el radiant (lloc del firmament on es localitza el punt principal de disseminació dels meteors) a la constel·lació de Perseu. Són els Perseids.

Què creien que era? Pels antics, l’observació de meteors, com de cometes, trastocava i qüestionava la seva concepció del cel, fixista, com una gran volta construïda on els estels eren punts fixos. Durant la revolució científica endegada al Renaixement, aquest plantejament es va esfondrar: l’univers no només era fix i immutable, sinó que mutava, es movia i era canviant. I nosaltres ni tan sols n’érem el centre. Galileu Galilei (1564-1642) va comparar els cometes amb els meteors que podien observar-se cada nit. Segons l’astrònom italià, les pluges d’estels eren com els arcs de Sant Martí, fets contingents. Considerava que no eren objectes i astres fixes i que, de fet, podien ser contemplats des de perspectives diferents (com el mateix arc de Sant Martí), i que, també com la gamma de colors generada per les gotes d’aigua suspeses en l’atmosfera, podia esdevenir en qualsevol moment. Com, de fet, succeeix. Cada nit podem veure un estel fugaç. O més d’un.

Contingència i previsibilitat. Malgrat tot, el firmament i els seus fenòmens són previsibles, en part, i al llarg de l’any hi ha un bon grapat de pluges de meteors generades pel pas de cometes d’òrbites que travessen l’eclíptica -cometes que abans han passat pel camí que segueix la Terra al cel- que estan perfectament calendaritzades: els Oriònids a l’octubre, els Leònids al novembre, les Eta Aquàrides al maig… Pels antics i pels moderns, però, els meteors eren, com escriu el professor Ángel Longás (El lenguaje de la diversidad, Universidad de Zaragoza, 2004), els signes d’allò imprevisible per excel·lència i tot bon filòsof que volgués escriure sobre allò que els humans podem esperar sense saber quan passarà, des d’Aristòtil fins a Descartes, va escriure sobre els meteors. Segles després, la percepció més mundana i personal davant el fenomen no ha canviat: jaiem a terra esperant, sorpresivament, un estel fugaç que no sabem ben bé quan apareixerà.

Un somni anomenat Xina

Elaboració de seda a la Xina Ming (segles XIV-XVII)

Fa unes setmanes vaig tornar d’un viatge d’uns pocs dies a Xina i Filipines per motius acadèmics que, alhora, era la meva jornada iniciàtica a l’Extrem Orient. Sobrevolant el gegant asiàtic des de l’avió, pensava en com de difícil, i gairebé impossible, era fer aquell viatge temps enrere, quan el nostre planeta semblava estar format per diversos mons ben allunyats els uns dels altres. Mons a distàncies que avui ens semblarien gairebé siderals, pel temps, feixuc i esgotador, en què s’havien de recórrer. Fa quatre-cents anys un grup d’homes, barreja de frares, oficials reials i aventurers, van enrolar-se en una “jornada de Xina” (així la van anomenar) que pretenia, en un temps on anar des d’Europa fins a Àsia podia suposar un viatge de dos o més anys, una aliança definitiva entre el Zhongguo -el País del Centre, la Xina- i l’imperi de Felip II. Tres eren les seves preocupacions: el comerç amb els xinesos (els palaus i les cases nobles i burgeses d’Europa volien les seves peces de porcellana, però també seda i espècies), una aliança político-militar ferma per combatre l’Islam i, és clar, l’evangelització de la nació xinesa.

El Renaixement va ser una època on la diplomàcia, amb les seves formes i estratègies, va enlairar-se amb força, en un moment on l’estat modern posava les seves bases, recolzant-se a més de en l’acció dels ambaixadors, en una burocràcia forta, una política fiscal organitzada i un exèrcit professional. El rei d’Espanya i de Portugal, Felip II, sabia que davant un país armat fins les dents -la Xina de la dinastia Ming- només la diplomàcia podia aconseguir l’objectiu d’estrènyer llaços. Així va néixer aquella jornada que havia de dur fins la Ciutat Prohibida de Beijing on residia l’emperador Wanli un sumptuós regal -que avui dia tindria un cost milionari-, juntament amb una carta del monarca. A la cort espanyola molts esperaven que el regne més poblat, ric i gran de la Terra, segons la visió de Marco Polo, però suficientment validada pels portuguesos, ja instal·lats a Macau, es convertís massivament al Cristianisme: molts consellers del monarca estaven convençuts que el pla de Déu només podia ser la conversió del paradís mercantil xinès en una terra d’homes i dones batejats en la fe de Crist. I és clar, convertits en aliats de l’Hispaniarum Rex i senyor de les Índies.

La missió religiosa i la política imperial van donar-se de la mà en aquest projecte d’ambaixada encomanat als frares agustins, hàbils cosmògrafs i missioners a la perifèria de l’imperi espanyol, que encara que va acabar en un estrepitós fracàs des d’un punt de vista diplomàtic, va servir a un dels integrants de la comitiva per elaborar el que avui consideraríem la millor guia de viatges de Xina del segle XVI, la Història de les coses més notables, ritus i costums del Gran Regne de la Xina (obra de Juan González de Mendoza, publicada per primera vegada a Roma el 1585).

Quan el llibre va aparèixer (es va traduir i imprimir per tot Europa, des de Londres fins a Leipzig, des d’Anvers fins a Bolonya), encara era molt poc el que se sabia sobre la Xina: la descripció de la Gran Muralla, l’explicació de la pràctica de l’embenat dels peus de les dones xineses així com el per què del costum de prendre el te eren temes desconeguts que van ser difosos a través d’aquest llibre. “A la Xina tenen de tot i de res tenen necessitat”, és una de les màximes del llibre de Mendoza, que sintetitza una visió tòpica però ben informada del gegant asiàtic: un país fèrtil, ric i amb preus molt barats per l’abundant productivitat; un país, a més, amb una burocràcia basada en mèrits intel·lectuals i no en la cultura de sang pròpiament occidental. Una Xina que deixava de ser un somni de nebuloses difuses per esdevenir un tema tractat amb versemblança i testimonis de primera mà que s’havien endinsat en el país.

De tot això en parlem a El cronista de China. Juan González de Mendoza, entre la misión, el imperio y la historia, que acabem de publicar amb Edicions UB en coedició amb l’Institut Confuci. A través de la documentació estudiada en arxius diversos es reconstrueix un moment en què dos imperis van entrar en contacte, i on la geopolítica europea va començar a redefinir-se: Àsia esdevenia una realitat apostada en les darreres fronteres de l’expansió ultramarina europea. La necessitat de saber era gran. El desconeixement també: com indiquen diverses cartes que arribaren a l’escriptori de Felip II, “amb un grapat d’homes n’hi hauria prou per conquerir la Xina”, escrivien els nostàlgics de l’època de la conquesta d’Amèrica, que volien repetir la gesta a l’Orient. Una nova utopia que el rei va saber desmuntar. A les principals cancelleries d’Europa sabien que Xina, encara misteriosa i reservada, havia entrat en escena per quedar-s’hi, i només les arts del comerç i la diplomàcia serien una via segura de comunicació i contacte directe.

Workshop sobre el Còdex Boxer: etnografia colonial a les Filipines del segle XVI

El passat 23 de setembre el grup de recerca ECERM (Ethnography, Cultural Encounters and Religious Missions) va celebrar un interessant seminari a la Universitat Pompeu Fabra sobre el Còdex Boxer, una font imprescindible per a l’estudi de les visions i la conceptualització dels pobles de l’entorn filipí a la segona meitat del segle XVI. El Còdex Boxer, com a manuscrit il·luminat filipí, pot ser equiparat amb el Còdex Mendoza o el Còdex Florentí per Mèxic, obres que eren concebudes com un compendi visual i textual de la realitat d’aquells pobles per a una comprensió europea. La trobada va comptar amb les aportacions de George B. Souza, Manel Ollé, Joan-Pau Rubiés, Isaac Donoso i Taipei Zhing (aquí podeu recuperar el programa).

Aquest document, d’una riquesa visual insuperable i d’una aportació etnogràfica ben valuosa, rep el seu nom per Charles R. Boxer (1904-2000). Boxer fou una de les majors autoritats acadèmiques del segle XX en l’estudi de l’expansió colonial de portuguesos i holandesos i el 1947 es va fer amb el manuscrit, que actualment es troba a la biblioteca Lilly de la Universitat d’Indiana.

El Còdex Boxer, sotmès a una anàlisi espectral fa pocs mesos (Foto: Lilly Library)

El workshop ens va permetre conèixer, entre d’altres qüestions, els debats a l’entorn de l’autoria del text del còdex, compilat a l’entorn de 1590; de l’altra, va ser un aprofundiment excel·lent en el seu context cultural, polític i la seva aportació etnogràfica. Sens dubte un dels aspectes més apreciats d’aquest document històric són les seves il·lustracions, probablement encarregades a un artista xinès, que caracteritza pobles de diferents ètnies, els propis indígenes filipins, però també els xinesos i els seus refinats modes, els seus costums, la fauna, i altres criatures fantàstiques… El document es troba disponible en línia gràcies a la digitalització de la Lilly Library (enllaç).

De particular interès va ser l’oportunitat de reunir en un mateix espai de discussió els dos recents projectes d’edició crítica del Còdex Boxer, un a càrrec del professor George B. Souza de la University of Texas at San Antonio (amb Jeffrey S. Turley com a co-autor, acabat d’editar per Brill, que ofereix la transcripció castellana i la traducció i anotació a l’anglès), i una altra realitzada per un equip liderat per Isaac Donoso (editada aquest mateix any per Academica Filipina, amb transcripció en castellà i traducció i anotacions en anglès, que inclou a més totes les il·lustracions del còdex).

Pedres que parlen des de fa més dos mil anys

Castell i poblat iber del turó de Sant Miquel (Vallromanes)
Ruta i accés: passeig de 2,5 km des del Coll de Can Corbera, si hi accediu en cotxe (enllaç al punt d'accés). 
Què trobarem: restes d'un poblat iber del segle III a.C. i d'un castell medieval documentat des del 1018.

El turó de Sant Miquel és un lloc excepcional de la zona del Baix Vallès que permet connectar, a poques passes de distància, dos moments apassionants de la història del país, ben allunyats entre ells: el final de la prehistòria i els prolegomens de l’edat antiga, d’una banda, i l’era dels castells a la Catalunya medieval, de l’altra. Aquest indret es troba just en el terme que separa els municipis de Vallromanes a llevant i Montornès a ponent. De fet, la torre del castell medieval separa els dos municipis des d’una alçada de 436 metres sobre el nivell del mar.

Per fer aquesta ruta vam desplaçar-nos fins al coll de Can Corbera, per accedir al turó tot pujant un camí que, encara que amb una mica de pendent en algun punt, es fa ben amè per la varietat d’espècies que hi trobareu, des dels arbres fruiters del peu del turó, amb figueres, ametllers i alguna vinya malauradament abandonada fins a arboços i roures a mesura que aneu ascendint, un camí sempre flanquejat per romaní aquí i allà. Després d’un revolt que us farà girar ben bé 180 graus, acabeu de pujar fins que acabi el camí. A mà esquerra veureu un corriol feréstec, tapat per un bosc ben atapeït: és la pujada a la capçalera del turó i al castell.

A pocs metres s’arriba a les primeres restes d’un mur de força alçada, d’origen iber. Si us fixeu en el terra veureu disseminades restes de ceràmica vulgar, potser remoguda de sota terra per les pluges. Som en una zona, la Serralada Litoral, de forta empremta ibera, amb la presència pròxima de diversos poblats. Un dels més importants de la serra, el poblat de Céllecs dalt del Turó Gros (536 msnm), es pot divisar des del flanc nord del turó de Sant Miquel que ara visitem. A la part més inferior de la capçalera del turó, just en un corriol que trobem abans d’encetar la pujada al castell, es divisen més restes d’aquesta antiga estructura urbanística de vint-i-tres segles d’antiguitat, un jaciment excavat a la dècada de 1960 que va palesar l’ocupació d’aquest indret des de mitjans del s. III a.C., just pocs anys abans de l’arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica.

Qui eren els ibers de la Serralada Litoral?

Poblat de Sant Miquel després de ser excavat el 1963-64 (Foto: Ajuntament de Montornès)

Del conjunt aproximat de dotze tribus iberes que habitaven el que avui és Catalunya, la dels laietans era la que ocupava el territori vallesà i maresmenc. La Laietània (nom procedent del mot iber Laia, “arada”) era el país dels laietans. Al capdavant dels ibers, com els laietans, se situava l’aristocràcia posseïdora de la terra: la majoria de la població, sotmesa, era pagesa. Era una societat estratificada, amb oficis especialitzats (metal·lúrgics, minaires, ceramistes…), guerrers, sacerdots… Els ibers practicaven la ramaderia i l’agricultura (especialment de secà). Elaboraven teixits, produïen objectes de ceràmica, utilitzaven el torn i coneixien la metal·lúrgia del bronze i del ferro amb els que fabricaven estris i atuells. Van comerciar amb grecs, fenicis i cartaginesos (ells els hi donaven cereals, metalls, pells, teixits i, potser, esclaus; els grecs, a canvi, els hi aportaven ceràmica, armament, joies, teixits…). Aquest és el motiu que s’hagi trobat ceràmica procedent del Mediterrani oriental en diversos jaciments ibers.

Com prova el turó de Sant Miquel, ben enlairat de la plana, els ibers laietans que allà hi vivien, preferien assentar-se en espais elevats, turons, protegits per muralles, des d’on poder divisar els altres poblats (com Céllecs) i controlar els accessos i passos de les valls. Les seves cases, com les de Sant Miquel, eren petites (fetes de sòcol de pedra i mur de tova).

L’edat mitjana: el castell de Sant Miquel.

El camí ascendent, ben ombrívol per l’espessor del bosc que ens envolta, ens mena cap al terme final del castell. Aquest va ser construït aprofitant les estructures i materials d’aquell antic poblat iber, que havia estat abandonat probablement al segle II o I a.C. La primera referència documental del castell de Sant Miquel (dit de Montornès o de Vallromanes) és de l’any 1018, però devia existir ja de molt abans: l’indret on es troba és privilegiat, des d’un turó que permet observar tot l’accés a la plana del Vallès des del pla de Barcelona. Al segle IX, després de la invasió musulmana, els francs emprengueren una política de conquestes que ocupà part del territori català que va des del Pirineu fins al Llobregat, convertint zones com el Vallès en una terra de frontera. Els castells i les torres de guatlla esdevingueren, doncs, símbol de la mobilitat i la inseguretat d’una frontera que calia defensar.

La torre circular és datada cap a l’any 1000: és una imatge genuïna de l’Alta Edat Mitjana a Catalunya, el tipus de torre com a símbol de força i seguretat. Al castell hi vivia el castlà, en el món feudal medieval, la persona, vassall del senyor, encarregada de custodiar i defensar el territori des de la casa forta o castell que li era assignat. El castlà es traslladava amb tota la seva família al castell a viure-hi per complir la seva missió. Durant l’edat mitjana, el castell del turó de Sant Miquel no va ser, doncs, una gran residència nobiliària sinó, preferentment, un espai de custodia del territori, encara que aquest espai es va anar ampliant i fent més gran amb el pas del temps. Des de la capçalera del turó, on trobem la torre com a element més elevat, podem advertir el perímetre de la fortificació, quedant dempeus les bases dels murs de muralla, que donaven als quatre punts cardinals podent divisar un bon tros de comarca.

Com tants altres castells, aquest va canviar de propietaris en diverses ocasions: Pere de Montornès, Galzeran Armengol, la família Taverner (comtes de Darnius)… Els Taverner esdevingueren un llinatge nobiliari de la plena edat moderna a Catalunya: el rei Carles II concedí el títol de comte a Miquel Joan de Taverner-Montornès i d’Ardena, titular d’aquest castell, i que era cavaller de l’orde de Sant Joan (o orde de Malta), el famós orde cavaller fundat en temps de les Croades per conquerir Terra Santa.

**Descens del turó de Sant Miquel pel corriol**

Una connexió final. Entre els propietaris del castell sembla que hi podem comptar Roger de Llúria, el gran almirall del rei Pere el Gran que al segle XIII va capitanejar la conquesta catalanoaragonesa de Sicília on es va decidir el control del Mediterrani a mans de les flotes catalanes. Doncs bé: Roger va rebre aquest castell en compensació pels seus serveis prestats, entre d’altres béns. Curiosament, es creu que els ibers laietants, al segle V a.C., van servir com a mercenaris a les guerres antigues de Sicília, primer al servei dels cartaginesos i, més tard, dels grecs (probablement de la Lliga de Delos liderada per Atenes) a la Guerra del Peloponès, que també tingué escenari a la illa siciliana.

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA // Adrià Triquell, Parc de la Serralada Litoral. Història i itineraris, Barcelona, Editorial Piolet, 2012.
Luis A. Viñamata, “Del Castell de Montornès d’ahir al club d’avui : un llinatge al servei del país” (Conferència), Barcelona, 1973.

Gudiol i Lord Elgin. Ha de retornar Catalunya els frescos de Sixena?

Molt s’ha escrit i dit en els darrers mesos sobre el litigi dels béns artístics de l’antic monestir de monges hospitaleres de Santa Maria de Sixena (Aragó) dipositats al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), a Barcelona, i al Museu Diocesà de Lleida. El conjunt de béns inclouen des de els diversos objectes litúrgics i caixes funeràries fins als coneguts frescos de la sala capitular del monestir, una de les joies de les col·leccions medievals del MNAC. En començar la Guerra Civil espanyola el monestir de Sixena, com tants altres edificis religiosos, va patir el saqueig i l’incendi d’anarquistes incontrolats. Una brigada de salvació del patrimoni, amb l’historiador de l’art Josep Gudiol i Ricart al capdavant, va recuperar els malmesos frescos comptant amb l’ajuda de veïns de Vilanova de Sixena, entre els quals l’alcalde de la localitat. Dècades més tard, la comunitat de religioses titular del cenobi va signar la venda dels objectes i es va obrir la via a la cessió definitiva de les pintures murals. Però avui, el govern aragonès reclama la restitució dels béns al·legant que l’extracció dels frescos el 1936 va ser una acció “d’expoli artístic”, que les posteriors vendes van ser il·legals ja que no corresponia a les religioses la tinença de la titularitat dels béns i, finalment, que les constants reformes de l’edifici del monestir han convertit Santa Maria de Sixena en un espai perfectament habilitat per a unir a dins dels seus murs la integritat de les col·leccions.

Thomas Bruce, “Lord Elgin”

Josep Gudiol i Ricart

Els marbres arriben al Museu Britànic el 1816, adquirits per 35.000 lliures a Lord Elgin

Salvant totes les distàncies, el cas ens recorda al litigi patrimonial potser més important dels temps contemporanis, el dels marbres Elgin del British Museum. Els protagonistes i les circumstàncies no són, però, tan llunyanes: unes peces d’incalculable valor artístic -en aquest cas, els marbres escultòrics de Fídies esculpits per al Partenó d’Atenes al segle V a.C.- sofreixen la desprotecció i intempèrie a finals del segle XVIII; un amant de l’art i la cultura clàssica que, a més, era l’ambaixador de la Gran Bretanya a l’Imperi otomà, Lord Elgin, obté el permís de les autoritats otomanes per a extreure bona part de les peces, que són conduïdes fins a Londres. Dos-cents anys més tard, la ciutat d’Atenes i el govern de Grècia, que han fet dels seus monuments un puntal de la seva activitat econòmica a través del turisme i que han construït un museu únic per als béns de l’Acròpolis, entenen que no té cap sentit que el seu llegat patrimonial, potser descuidat en temps pretèrits, romangui ara a l’estranger. Per la seva banda, l’opinió dels britànics i, particularment, dels responsables del British, és ben ferma: els marbres Elgin integren la seva col·lecció al costat d’altres valuoses peces d’arreu del món que expliquen un relat universal de les civilitzacions. Sostenen, doncs, que al British les peces no actuen com a patrimoni dels britànics sinó de tots els ciutadans del món i que allà poden ser admirades i enteses en aquesta visió de progrés civilitzatori.

D’alguna manera, els arguments exposats per l’actual director del MNAC, Pepe Serra, ara fa uns mesos van en aquesta línia: els frescos de Sixena tenen al MNAC “un context excel·lent per al seu coneixement i el seu accés universal”, tot recordant que les pintures s’integren en un museu que mostra una de les millors col·leccions d’art medieval del món: “el MNAC és el museu de referència de pintura mural romànica més important del món, que compleix amb les normes més estrictes de conservació i els ofereix un escenari únic per mostrar-se al món (…). Si marxessin, les pintures perdrien més del que guanyarien”. El debat és molt complex, però sembla clar que des d’un punt de vista museístic, d’estudi, diàleg i difusió del patrimoni, els arguments que acostumen a sostenir conservadors i directors de museu tenen tota la solidesa de l’interès acadèmic, educatiu i cultural. Alhora, és ben legítim, per a les autoritats aragoneses, com ho és per a les gregues, la reivindicació del retorn de patrimoni (especialment d’aquell sostret en condicions de legalitat dubtosa, com molt segurament és el cas dels marbres Elgin). Ara bé, al final del conflicte, què ha de primar? ¿La legitimitat de la pertinença, la de la titularitat -per compra, per conservació i/o per tradició- o, més aviat, la de l’interès cultural de tota la ciutadania en gaudi d’un patrimoni que és elevat de la categoria del local a l’universal? Aquest hauria de ser el debat.

[+] L’article del catedràtic d’Història de l’Art i ex director del MNAC Eduard Carbonell sobre Sixena i la vinculació del litigi amb un debat museístic internacional que arrenca de la demanda grega.

[+] Per entendre el cas dels marbres Elgin, de certes analogies amb Sixena, molt recomanable aquesta entrada de Miguel Ángel García Vega als blogs d’El País, i les opinions de directors i conservadors de museus.