Molt s’ha escrit i dit en els darrers mesos sobre el litigi dels béns artístics de l’antic monestir de monges hospitaleres de Santa Maria de Sixena (Aragó) dipositats al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), a Barcelona, i al Museu Diocesà de Lleida. El conjunt de béns inclouen des de els diversos objectes litúrgics i caixes funeràries fins als coneguts frescos de la sala capitular del monestir, una de les joies de les col·leccions medievals del MNAC. En començar la Guerra Civil espanyola el monestir de Sixena, com tants altres edificis religiosos, va patir el saqueig i l’incendi d’anarquistes incontrolats. Una brigada de salvació del patrimoni, amb l’historiador de l’art Josep Gudiol i Ricart al capdavant, va recuperar els malmesos frescos comptant amb l’ajuda de veïns de Vilanova de Sixena, entre els quals l’alcalde de la localitat. Dècades més tard, la comunitat de religioses titular del cenobi va signar la venda dels objectes i es va obrir la via a la cessió definitiva de les pintures murals. Però avui, el govern aragonès reclama la restitució dels béns al·legant que l’extracció dels frescos el 1936 va ser una acció “d’expoli artístic”, que les posteriors vendes van ser il·legals ja que no corresponia a les religioses la tinença de la titularitat dels béns i, finalment, que les constants reformes de l’edifici del monestir han convertit Santa Maria de Sixena en un espai perfectament habilitat per a unir a dins dels seus murs la integritat de les col·leccions.
Salvant totes les distàncies, el cas ens recorda al litigi patrimonial potser més important dels temps contemporanis, el dels marbres Elgin del British Museum. Els protagonistes i les circumstàncies no són, però, tan llunyanes: unes peces d’incalculable valor artístic -en aquest cas, els marbres escultòrics de Fídies esculpits per al Partenó d’Atenes al segle V a.C.- sofreixen la desprotecció i intempèrie a finals del segle XVIII; un amant de l’art i la cultura clàssica que, a més, era l’ambaixador de la Gran Bretanya a l’Imperi otomà, Lord Elgin, obté el permís de les autoritats otomanes per a extreure bona part de les peces, que són conduïdes fins a Londres. Dos-cents anys més tard, la ciutat d’Atenes i el govern de Grècia, que han fet dels seus monuments un puntal de la seva activitat econòmica a través del turisme i que han construït un museu únic per als béns de l’Acròpolis, entenen que no té cap sentit que el seu llegat patrimonial, potser descuidat en temps pretèrits, romangui ara a l’estranger. Per la seva banda, l’opinió dels britànics i, particularment, dels responsables del British, és ben ferma: els marbres Elgin integren la seva col·lecció al costat d’altres valuoses peces d’arreu del món que expliquen un relat universal de les civilitzacions. Sostenen, doncs, que al British les peces no actuen com a patrimoni dels britànics sinó de tots els ciutadans del món i que allà poden ser admirades i enteses en aquesta visió de progrés civilitzatori.
D’alguna manera, els arguments exposats per l’actual director del MNAC, Pepe Serra, ara fa uns mesos van en aquesta línia: els frescos de Sixena tenen al MNAC “un context excel·lent per al seu coneixement i el seu accés universal”, tot recordant que les pintures s’integren en un museu que mostra una de les millors col·leccions d’art medieval del món: “el MNAC és el museu de referència de pintura mural romànica més important del món, que compleix amb les normes més estrictes de conservació i els ofereix un escenari únic per mostrar-se al món (…). Si marxessin, les pintures perdrien més del que guanyarien”. El debat és molt complex, però sembla clar que des d’un punt de vista museístic, d’estudi, diàleg i difusió del patrimoni, els arguments que acostumen a sostenir conservadors i directors de museu tenen tota la solidesa de l’interès acadèmic, educatiu i cultural. Alhora, és ben legítim, per a les autoritats aragoneses, com ho és per a les gregues, la reivindicació del retorn de patrimoni (especialment d’aquell sostret en condicions de legalitat dubtosa, com molt segurament és el cas dels marbres Elgin). Ara bé, al final del conflicte, què ha de primar? ¿La legitimitat de la pertinença, la de la titularitat -per compra, per conservació i/o per tradició- o, més aviat, la de l’interès cultural de tota la ciutadania en gaudi d’un patrimoni que és elevat de la categoria del local a l’universal? Aquest hauria de ser el debat.
Historiant, historiant... 