Un somni anomenat Xina

Elaboració de seda a la Xina Ming (segles XIV-XVII)

Fa unes setmanes vaig tornar d’un viatge d’uns pocs dies a Xina i Filipines per motius acadèmics que, alhora, era la meva jornada iniciàtica a l’Extrem Orient. Sobrevolant el gegant asiàtic des de l’avió, pensava en com de difícil, i gairebé impossible, era fer aquell viatge temps enrere, quan el nostre planeta semblava estar format per diversos mons ben llunys l’un de l’altre. Mons a distàncies que avui ens semblarien gairebé siderals, pel temps, feixuc i esgotador, en què s’havien de recórrer. Fa quatre-cents anys un grup d’homes, barreja de frares, oficials reials i aventurers, van enrolar-se en una “jornada de Xina” (així la van anomenar) que pretenia, en un temps on anar des d’Europa fins a Àsia podia suposar un viatge de dos o més anys, una aliança definitiva entre el Zhongguo -el País del Centre, la Xina- i l’imperi de Felip II. Tres eren les seves preocupacions: el comerç amb els xinesos (els palaus i les cases nobles i burgeses d’Europa volien les seves peces de porcellana, però també seda i espècies), una aliança político-militar ferma per combatre l’Islam i, és clar, l’evangelització de la nació xinesa.

El Renaixement va ser una època on la diplomàcia, amb les seves formes i estratègies, va enlairar-se amb força, en un moment on l’estat modern posava les seves bases, recolzant-se a més de en l’acció dels ambaixadors, en una burocràcia forta, una política fiscal organitzada i un exèrcit professional. El rei d’Espanya i de Portugal, Felip II, sabia que davant un país armat fins les dents -la Xina de la dinastia Ming- només la diplomàcia podia aconseguir l’objectiu d’estrènyer llaços.  Així va néixer aquella jornada que havia de dur fins la Ciutat Prohibida de Beijing on residia l’emperador Wanli un sumptuós regal -que avui dia tindria un cost milionari-, juntament amb una carta del monarca. A la cort espanyola molts esperaven que el regne més poblat, ric i gran de la Terra, segons la visió de Marco Polo, però suficientment validada pels portuguesos, ja instal·lats a Macau, es convertís massivament al Cristianisme: molts consellers del monarca estaven convençuts que el pla de Déu només podia ser la conversió del paradís mercantil xinès en una terra d’homes i dones batejats en la fe de Crist. I és clar, convertits en aliats de l’Hispaniarum Rex i senyor de les Índies.

La missió religiosa i la política imperial van donar-se de la mà en aquest projecte d’ambaixada encomanat als frares agustins, hàbils cosmògrafs i missioners a la perifèria de l’imperi espanyol, que encara que va acabar en un estrepitós fracàs des d’un punt de vista diplomàtic, va servir a un dels integrants de la comitiva per elaborar el que avui consideraríem la millor guia de viatges de Xina del segle XVI, la Història de les coses més notables, ritus i costums del Gran Regne de la Xina (obra de Juan González de Mendoza, publicada per primera vegada a Roma el 1585).

Quan el llibre va aparèixer (es va traduir i imprimir per tot Europa, des de Londres fins a Leipzig, des d’Anvers fins a Bolonya), encara era molt poc el que se sabia sobre la Xina: la descripció de la Gran Muralla, l’explicació de la pràctica de l’embenat dels peus de les dones xineses així com el per què del costum de prendre el te eren temes desconeguts que van ser difosos a través d’aquest llibre. “A la Xina tenen de tot i de res tenen necessitat”, és una de les màximes del llibre de Mendoza, que sintetitza una visió tòpica però ben informada del gegant asiàtic: un país fèrtil, ric i amb preus molt barats per l’abundant productivitat; un país, a més, amb una burocràcia basada en mèrits intel·lectuals i no en la cultura de sang pròpiament occidental. Una Xina que deixava de ser un somni de nebuloses difuses per esdevenir un tema tractat amb versemblança i testimonis de primera mà que s’havien endinsat en el país.

De tot això en parlem a El cronista de China. Juan González de Mendoza, entre la misión, el imperio y la historia, que acabem de publicar amb Edicions UB en coedició amb l’Institut Confuci. A través de la documentació estudiada en arxius diversos es reconstrueix un moment en què dos imperis van entrar en contacte, i on la geopolítica europea va començar a redefinir-se: Àsia esdevenia una realitat apostada en les darreres fronteres de l’expansió ultramarina europea. La necessitat de saber era gran. El desconeixement també: com indiquen diverses cartes que arribaren a l’escriptori de Felip II, “amb un grapat d’homes n’hi hauria prou per conquerir la Xina”, escrivien els nostàlgics de l’època de la conquesta d’Amèrica, que volien repetir la gesta a l’Orient. Una nova utopia que el rei va saber desmuntar. A les principals cancelleries d’Europa sabien que Xina, encara misteriosa i reservada, havia entrat en escena per quedar-s’hi, i només les arts del comerç i la diplomàcia serien una via segura de comunicació i contacte directe.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s