I així va començar la globalització…

Tres cognoms bascos

Aquest és un breu apunt d’història dedicat a tres bascos: Legazpi, Urdaneta i Rada. Tots tres van néixer a les terres de l’actual País Basc i Navarra (Legazpi i Urdaneta a Guipúscoa, Rada era navarrès) i tots tres van acabar els seus dies lluny de les contrades que els van bressolar quan eren nens. Tots tres eren molt diferents. Van compartir, però, un mateix projecte: arribar a l’altra punta del món per exercir la seva missió, totes tres diferents i alhora aplegades en un sol horitzó. El segle XVI havia donat pas a una era de grans exploracions i descobriments arreu del planeta. Anteriorment, la descoberta europea d’Amèrica amb l’arribada de Colom i els seus homes a les illes del Carib el 1492 i dècades abans l’exploració africana dels navegants portuguesos havia derribat els murs d’Europa. Una de les principals obsessions dels monarques i comerciants era accedir al lucratiu mercat asiàtic (espècies, seda, porcellana…!) després que els turcs otomans bloquegessin l’antiga Ruta de la Seda amb el seu domini del Mediterrani oriental i el Pròxim Orient. En aquells temps, la geopolítica també era vital per a l’economia!

Fou així que Colom va intentar “descobrir” l’accés a Àsia (al regne de Catay descrit per Marco Polo, terra de riqueses i meravelles il·limitades: la Xina medieval del relat del mercader venecià) a través de l’Oceà Atlàntic. Ho intentava per la via occidental, topant en la seva aventura amb un nou continent. Només quatre anys abans, el 1488, Vasco da Gama i els portuguesos van aconseguir bordejar el Cap de Bona Esperança (a l’actual Sudàfrica), fet transcendental que va permetre entrar a l’Oceà Índic i dirigir-se a l’Índia a través de la costa africana -tornem-hi: els otomans havien fet difícil anar-hi directament des del Mediterrani a través del Pròxim Orient…-. Un altre portuguès, però en aquest cas al servei de la Corona castellana, Fernão de Magalhães, amb un altre basc com era Juan Sebastián Elcano, de gran experiència marinera, van aconseguir arribar a Àsia a través d’occident, per l’Atlàntic. Ho van fer superant l’estret sud-americà que avui du el nom de Magalhães, després d’una llarg amarratge a la Patagònia, i entrant finalment al Pacífic. Fou una expedició titànica de tres anys! De 234 homes que havien salpat de Sevilla el 1519 només 18 van arribar a la Península Ibèrica, tres anys més tard. Havien sigut els primers homes en donar la volta al món.

El Pacífic era un monstre. Un oceà gegantí que es cruspia homes, naus i somnis de manera insaciable. Fins que l’experiència i la tossuderia de molts d’aquests aventurers van permetre conèixer l’oceà més fosc a fons, explorant-lo, aprenent a moure’s per ell minitmitzant el sempre probable risc de perdre-hi la vida.

Miguel López de Legazpi (1505-1571), Andrés de Urdaneta (1508-1568) i Martín de Rada (1533-1578) tenien en comú que havien nascut en terres guipuscoanes i navarreses i que van enrolar-se en l’expedició que, el 1565, i en nom de Felip II de Castella, havia d’aconseguir instal·lar un domini permanent a les illes de Sant Llàtzer, un arxipèlag a vint dies de navegació de la costa xinesa de Canton (Guangzhou) que aviat serien conegudes com a illes Filipines (en honor, és clar, al rei Felip). Urdaneta ja havia estat en aquells contorns anys enrere, en una expedició castellana, amb el mateix Elcano, que volia arrabassar als portuguesos el seu domini de les Moluques, el paradís de les espècies, la nou moscada i el clau d’olor… Però Urdaneta, que ja tenia una edat venerable per a aquella època (57 anys!), ja no era l’intrèpid i esbravat mariner que s’havia atrevit a abandonar el seu país per llançar-se a l’aventura de l’oceà. En aquells moments era… un monjo de Sant Agustí profés al convent mexicà d’aquest ordre monàstic. Després d’una vida plena de peripècies, Urdaneta, el 1553, havia decidit renunciar “al segle”, que deien en l’època, per fer-se monjo. Per aquells temps ja era un reputat cosmògraf que, a base de voltar pel món, sabia com ningú interpretar -i dibuixar- mapes i cartes de navegació, sent un mestre de l’astrolabi i el quadrant. Els estels i els seus senyals d’orientació no eren gens desconeguts per ell. Ben al contrari. Durant dècades havien estat els seus únics aliats en les nits en alta mar. Des del seu palau, el Reial Alcàsser de Madrid, Felip II, que sabia de la fama de l’exaventurer ficat a frare, va escriure’l directament per obligar-lo a abandonar el seu convent de Mèxic: era un imperatiu, Urdaneta devia ajudar Legazpi, el capità de l’expedició reial, a arribar a les illes Filipines i, més difícil encara, trobar el camí de tornada Àsia-Amèrica pel Pacífic, el vincle definitiu de les illes amb el virregnat mexicà. Fins aleshores, desenes de vaixells i centenars d’homes havien estat engolits per l’oceà. El Pacífic, el nom que Vasco Nuñez de Balboa li havia posat a l’oceà en veure’l per primera vegada el 1513, no en tenia gens, de pacífic!

En l’expedició viatjava un company de convent d’Urdaneta, fra Martín de Rada. Aquest home procedia de la més alta noblesa navarresa i havia escandalitzat els seus familiars en declara’ls-hi que deixava Europa per fer de monjo a les Índies (el nom genèric pel quals els europeus d’aquell temps coneixien també Amèrica). Ja us podeu imaginar què devien pensar en saber que Martín, amb 32 anys, marxava cap a les illes d’Àsia per fundar convents i convertir els “indis” a la fe cristiana. Podia sonar tan estrambòtic com avui decidir anar a la Lluna per pur plaer. Rada, que havia estudiat a la Universitat de París, era un home d’una alçada intel·lectual sense parangó. Posseïa una gran saviesa en matemàtiques, llengües antigues, cosmologia i cosmografia… Valgui com a exemple que portava amb ell, a bord del vaixell, un exemplar del tractat d’astronomia de Nicolau Copèrnic (De Revolutionibus Orbium Coelestium). Martín creia, com Copèrnic, que el Sol i no la Terra ocupava el centre del sistema planetari. Una nova cosmologia acabava amb dos mil anys de tradició geocèntrica. Rada era, sens dubte, un home avançat al seu temps!

Finalment l’expedició va ser reeixida. Van fundar la vil·la de Cebú a l’illa del mateix nom i pocs anys després, el 1571, fundarien la ciutat de Manila, l’actual capital filipina, a l’illa de Luzón. Legazpi es dedicaria a les seves guerres i conquestes, exasperant Rada, que estava radicalment en contra de maltractar els indígenes i advocava per una evangelització amb mètodes el més pacífics possibles. De fet, la seva gran denúncia era contra els encomenderos, homes que havien participat en la conquesta de les illes que rebien en compensació/retribució una quantitat d’indígenes i unes terres per ser treballades per aquests: les condicions de vida i treball d’aquests nadius eren extremes i Rada, des del seu púlpit, clamava contra les malvestats dels conqueridors. Era una persona sensible al xoc cultural amb el que s’havia trobat: preocupat per la capacitat d’arribar realment al cor dels nous cristians autòctons, va arribar a composar una gramàtica cebuana! Urdaneta, per la seva banda, trobant l’anomenat “tornaviaje” (el viatge de tornada de Filipines al virregnat de la Nova Espanya, l’actual Mèxic), va acabar els seus dies a la Ciutat de Mèxic. Havia contribuït a trobar una ruta estable que aviat seria coneguda com a Galió de Manila: dos cops l’any salpava una flota que unia Manila, a Filipines, i Acapulco, a Mèxic (i viceversa) en el que fou la ruta comercial més important dels temps moderns, portant a Europa, per via americana, els exòtics i caríssims productes de la Xina (qui tenia una peça de porcellana a casa o vestia robes confeccionades amb seda era tota una persona distingida al Vell Continent) i, en el camí de tornada, carregant ingents quantitats de plata americana que servia per als intercanvis comercials amb els tractants xinesos. Havia començat la globalització.