Què són i què creien abans que eren els meteors?

Cada agost arriba la pluja de meteors més popular de l’any: els Perseids. La tradició ha conegut aquest fenomen com les llàgrimes de Sant Llorenç, perquè la seva data de màxima activitat se situa a prop de la festivitat del màrtir Sant Llorenç, el 10 d’agost. Enguany la millor nit per observar-la serà la del 12 al 13 d’agost. És una bona ocasió per mirar enrere i guaitar què ha dit la història de la ciència sobre aquestes pedres grans i menudes (n’hi ha de tot tipus) que penetren l’atmosfera terrestre, desintegrant-se (en la majoria de casos) i causant l’estela incandescent que podem observar en una nit fosca:

Què és? En diem pluja d’estrelles però, com sabem, els “estels fugaços” no són més que meteors, petites partícules restes de cometes. Cada dia entren a l’atmosfera de la Terra una mitjana de 25 milions de meteors, la majoria d’ells tan petits com un gra de sorra. A vegades són tan grans que poden no acabar de desintegrar-se en el seu pas per l’atmosfera, i acaben caient a la superfície del nostre planeta com a meteorits. Cada any, entre finals de juliol i finals d’agost, la Terra travessa les restes generades pel cometa Swift-Tuttle, que té el radiant (lloc del firmament on es localitza el punt principal de disseminació dels meteors) a la constel·lació de Perseu. Són els Perseids.

Què creien que era? Pels antics, l’observació de meteors, com de cometes, trastocava i qüestionava la seva concepció del cel, fixista, com una gran volta construïda on els estels eren punts fixos. Durant la revolució científica endegada al Renaixement, aquest plantejament es va esfondrar: l’univers no només era fix i immutable, sinó que mutava, es movia i era canviant. I nosaltres ni tan sols n’érem el centre. Galileu Galilei (1564-1642) va comparar els cometes amb els meteors que podien observar-se cada nit. Segons l’astrònom italià, les pluges d’estels eren com els arcs de Sant Martí, fets contingents. Considerava que no eren objectes i astres fixes i que, de fet, podien ser contemplats des de perspectives diferents (com el mateix arc de Sant Martí), i que, també com la gamma de colors generada per les gotes d’aigua suspeses en l’atmosfera, podia esdevenir en qualsevol moment. Com, de fet, succeeix. Cada nit podem veure un estel fugaç. O més d’un.

Contingència i previsibilitat. Malgrat tot, el firmament i els seus fenòmens són previsibles, en part, i al llarg de l’any hi ha un bon grapat de pluges de meteors generades pel pas de cometes d’òrbites que travessen l’eclíptica -cometes que abans han passat pel camí que segueix la Terra al cel- que estan perfectament calendaritzades: els Oriònids a l’octubre, els Leònids al novembre, les Eta Aquàrides al maig… Pels antics i pels moderns, però, els meteors eren, com escriu el professor Ángel Longás (El lenguaje de la diversidad, Universidad de Zaragoza, 2004), els signes d’allò imprevisible per excel·lència i tot bon filòsof que volgués escriure sobre allò que els humans podem esperar sense saber quan passarà, des d’Aristòtil fins a Descartes, va escriure sobre els meteors. Segles després, la percepció més mundana i personal davant el fenomen no ha canviat: jaiem a terra esperant, sorpresivament, un estel fugaç que no sabem ben bé quan apareixerà.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s