El camí de la muntanya (03)

(03) Una vetlla sense fi. Poc abans de viure la seva passió, Jesús marxà a la muntanya de les Oliveres, on pregà intensament. Exhortà els seus deixebles a vetllar, mentre ell pregava sol. S’adormiren. “Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació”. Per tant, si fas via, no t’adormis. Estigues ben despert, ben atent.

 De quines temptacions vols marxar? Bàsicament, de totes aquelles que esdevenen un esclavatge. Si no vols ser un esclau, opta per la llibertat. A la muntanya, res no t’enclotarà. A la muntanya no hi ha ni tanques ni cadenes. Perquè, en el camí de superació diària, ets tu davant de Déu.

El camí de la muntanya (02)

(02) La muntanya implica esforç, paciència i recompensa. Tot això queda generosament endreçat a través de la perseverança. Es tracta de viure seriosament el propi compromís amb la vida. No tinguis por de la teva joventut.

Jove: oi que voldries viure al màxim les experiències de la vida? I com ho faràs, si no és abocant tot el teu capital en l’empresa que et proposes? Es tracta de posar la teva dignitat al centre de tot. Lliurar-te tu, de cos sencer, d’ànima sencera, com a garantia del que ets. Així seràs capaç de veure el poder de les persones, conferit per i a través de Déu. Jove, no tinguis por! La muntanya va al teu encontre per fer-te aprendre tot el que no saps.

Lliura’t sencerament de cos i ànima. Ja que només qui renuncia a tot, pot aspirar a tot. Un pot viure amb les seves febleses i defectes quan viu en la llibertat del que és. Ha de trobar l’equilibri de la seva imperfecció en el camí del perfeccionament de l’ànima, inspirats per l’amor de Déu vers nosaltres, ja que “Déu va crear l’home a imatge a semblança d’Ell”.

El camí de la muntanya (01)

(01) Pujar a la muntanya és com endinsar-se en el desert. L’home, sol, queda nu davant la seva pròpia capacitat d’esdevenir un gentil veí dels ocells i la Natura.

Pot descobrir si és capaç de conviure, també, amb Déu. Conviure amb Ell en la solitud. Però Déu no deixa pas sol l’home: el retroba en el camí amb altres que han encetat el camí de la muntanya. Comunitat. La importància de compartir el camí, que és exclusivament –personalment– solitari. Silenci: el buit que acompassa el cor i l’omple.

Quan puges a la muntanya el primer que has de fer és no mirar enrere. El camí el tens al davant i fora un error anar caminant d’esquenes. Evitem caure pel precipici. Mirem sempre endavant.

Jesús digué: “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu” (Lc, 11, 62).

Somriu: hi ha tot un bell i meravellós camí per endavant. Boscos i empedrats, turons, prats i rengleres. Cims per coronar. T’esperen perquè descobreixis el gran regal de la vida donada.

I, encara que no miris enrere, no et censuris en pensar en els qui t’estimen, especialment els qui t’han portat al món. Honra’ls. Honra’ls i continua estimant-los amb gran amor. Si camines recte, endavant, ells t’acompanyaran, en la distància, per tan bell camí: “Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu” (Ex 20, 12).