Pobles que van ser (Vallesos. Gent, terra i patrimoni)

(De Vallesos.cat) El sisè número de revista-llibre semestral documenta l’origen dels veïnats històrics i la vigència identitària de poblacions com la Creu Alta, Sant Pere de Terrassa, Palou, Santiga, Gallecs, la Batllòria o els veïnats de Sant Cugat

La revista-llibre semestral Vallesos Gent, terra i patrimoni té ja al carrer el seu sisè número (tardor-hivern 2013-2014), amb una carpeta central dedicada a repassar la setantena de pobles o nuclis de població que van existir a la nostra comarca en temps antics, que en alguns casos van perviure com a municipis independents fins a mitjan segle passat. La carpeta es titula Pobles que van ser, encara que no sempre fossin municipis administratius sinó també parròquies, al voltant dels quals s’hi van crear veïnats que van desenvolupar una identitat pròpia, que en molts casos encara és ben viva.

Un documentat treball de l’historiador Diego Sola repassa amb deteniment el mapa vallesà, detallant la primera menció històrica de cadascun d’aquests pobles i la seva adscripció municipal actual, així com el gentilici dels seus habitants o les dates del aplecs i festes patronals, entre d’altres. Al llarg de 45 planes profusament il·lustrades, la carpeta s’endinsa, encara, a través d’articles de periodistes i historiadors diversos, a revisitar què queda d’aquella identitat local pròpia en alguns dels casos més significatius com són els de la Creu Alta a Sabadell [Manuel Camps], Sant Pere de Terrassa [Laura Pinyol], Palou a Granollers [Paco Monja], Gallecs a Mollet [Montse Eras], la Batllòria a Sant Celoni [Josep Ma. Abril], Santiga a Santa Perpètua [Ernesto Vilàs] o dels diversos veïnats de Sant Cugat [Domènec Miquel]. (Continua llegint a Vallesos.cat)

28-G: la ciutat dels vençuts

Una freda tarda d’un dissabte de gener els ‘fletxes verdes’ van entrar a Granollers per sumir la ciutat en el gris penitent dels derrotats. La capital vallesana era un infern amb columnes de fum negre enlairant-se cap al cel.

[+] I també: especial minut a minut del 28 de gener de 1939 al NacióGranollers.cat, 75 anys després

“Tenemos que abandonar Granollers“. Enrique Líster, 31 anys, el cap militar més jove i carismàtic de l’exèrcit republicà, i un dels més famosos i cèlebres per haver dissenyat l’estratègia defensiva de la batalla de l’Ebre, va mirar impàvid el mapa. “Mi comandante: ¿me ha oído?“, va insistir l’oficial, darrere seu, alternant la mirada incisiva sobre el seu superior amb una ullada al mapa estès damunt la taula, cada vegada més impracticable. “Desde el jueves no hacemos más que huir como ratas de los fascistas…“, va respondre, per fi, el comandant Líster, encenent una cigarreta, amb la mirada perduda. Només feia dos dies que Barcelona havia caigut en mans de l’exèrcit franquista. Des d’aleshores, l’exèrcit popular es retirava en desbandada.

La República, tocada de mort, tenia en el seu exèrcit el símbol de la derrota anticipada i ja només es podia fugir… i no deixar res a l’enemic. “Dejamos Granollers“, sentencià finalment l’heroi de la batalla de Belchite, l’home que –fugaçment- va fer creure dos anys abans que la guerra podia guanyar-se. “Quemadlo todo: fábricas, talleres y almacenes. Todo. Y volad los puentes“. A l’enemic, ni aigua. La fàbrica Roca Umbert o el garatge Baulenas, entre d’altres, van convertir-se en gegants ardents de foc fins a esfondrar-se.

Va ser un dissabte d’ara fa tot just setanta-cinc anys. El 28 de gener de 1939 la guerra acabava a bona part del Vallès Oriental amb la caiguda de la seva capital, Granollers. Diuen els avis que ningú no volia els feixistes, però que tothom desitjava acabar amb una agonia de tres anys. Fos com fos, aquell 28 de gener, amb els cops de culata dels fusells nacionals trencant tots els cartells que tinguessin res a veure amb la República, va acabar la llibertat o el somni de construir una societat més justa i igualitària. I Granollers, com la resta de la comarca i el país, s’endinsava en un malson de quasi quaranta anys. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

I la llum es feu a Granollers (NacióGranollers.cat)

Els fanals de gas i la claror de lluna il·luminaven els carrers de la ciutat fins que l’home de la llum entrà a l’Ajuntament.

A començaments del segle XX els nens granollerins passen algunes nits d’estiu jugant amb la Lluna com a única font de llum. Abans del toc a sometent de les mares, aquestes acostumen a advertir-los severament contra la idea d’apropar-se a les aigües del Congost: l’escassetat de llum podria fer caure algú. No és el cas. Aquelles caloroses nits amb lluna són clares i nítides. Tant que, durant la meitat de dies del mes, el Consistori decideix estalviar-se el gas dels fanals per substituir l’enllumenat públic per un focus equivalent a una bombeta de vint watts, però penjada al firmament: la mateixa Lluna. Tot, però, està a punt de canviar. El 1913, després de trenta tres anys il·luminant els carrers de la ciutat a voltes amb fanals de gas, a voltes amb la claror de lluna, l’Ajuntament pren una decisió que marcarà el futur de la vida nocturna de la vila: instal·lar fanals elèctrics.

L’arribada de l’enllumenat públic d’electricitat, ara fa cent anys, marca un abans i un després en la història granollerina, tant pel que aporta al progrés de la ciutat com per tot el que simbolitza el nou sistema, els seus fanals (i les seves suggeridores formes), i la companyia que subministra el servei. La llum s’ha fet a Granollers. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

«Tot per a Granollers» (NacióGranollers.cat)

Un home davant el reflex de la seva ciutat: llums i ombres de Francesc Torras Villà, l’ideòleg del «gran Granollers» en el 40è aniversari de la inauguració del parc que l’homenatja.

Li falta poc per a complir noranta-un anys però els assistents a l’acte poden comprovar com el vell Torras no ha perdut la força d’antuvi, malgrat les batalles de la vida que esculpeixen el seu ancià rostre. Parla endreçadament al públic, movent els ulls des del paper on s’ha escrit el discurs d’homenatjat fins als rostres dels qui l’escolten. No tots els dies un té el privilegi de veure el propi nom a la placa d’un parc… en vida! Hi ha calidesa en l’ambient. Granollers no és Sibèria i aquell dilluns 28 de gener de 1974 el sol escalfa. La data no és gens casual. Trenta-cinc anys abans, un altre 28 de gener, les tropes franquistes havien entrat a Granollers i havien “alliberat” la ciutat de la “dominació roja” (segons la retòrica dels vencedors d’aquella guerra bruta i destructiva). Precisament per això, les autoritats franquistes de la corporació municipal han triat la –segons elles– millor data possible per a aquest homenatge. Homenatge a l’home. A l’industrial. Al financer. Al polític. Al diputat. A l’alcalde. Al creador d’una idea de ciutat que ha triomfat. Al fill, de fet, que va obtenir per a la seva vila el títol de ciutat de mans del rei.

Per als seus impulsors, aquell parc ha de ser una mena de Central Park granollerí, esdevenint una peça clau del model de ciutat que representa. Però, a més, ha de ser un memorial al patrici més influent del segle. Fet i fet, les llums i les ombres afaiçonen tota gran figura, també la d’aquest home sense el qual no es pot comprendre la història contemporània de Granollers ni el definitiu pas de vila a ciutat. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

Un comte rere la gran porta (NacióGranollers.cat)

Acabada la Guerra de Successió, un desterrat comte dels Quadrells va ser enviat a l’exili interior, tancant-se rere els murs del seu gran casal canovellí.

Molts caminants es confonen. Passen pel davant del casal més important de la Canovelles moderna i identifiquen la placa de Cuartel de Levante amb alguna mena de caserna militar. Ja en fa la pinta. Una sòbria però ferma muralla envolta una gran extensió de terreny. Des de fora no es veu res. La gran porta imposa un gran respecte. Sí, una bona guarnició de soldats seria capaç de resistir un llarg setge dins d’aquests murs. Però no és el cas. No és una caserna. Els quarters eren, fa uns pocs segles, cadascun dels quatre districtes que integraven un territori jurisdiccional. Així doncs, Can Castells, que és el nom d’aquesta misteriosa finca, era, senzillament, la primera casa del quarter de Llevant. Sovint, els noms del present esborren una mica els noms del passat, enfonsant-los en un oblit del que només la història és capaç de rescatar-los. És el cas de Can Castells. Rere la seva gegantina porta i la seva -aparentment- inexpugnable muralla s’amaga la història d’una nissaga que, no conformant-se amb ser el llinatge de més influència en la història canovellina, va donar a Catalunya presidents de la Generalitat i il·lustres acadèmics.

Aviat farà tres-cents anys, en les acaballes de la Guerra de Successió, Felip V, el rei triomfant del conflicte successori que situà el Principat en el centre d’una gran batalla europea, envià un orgullós i molt ancià senyor de Magarola, comte dels Quadrells, a l’exili interior. S’acabava la política. S’acabava el poder. S’acabava el control i la influència sobre les principals institucions del país, ara abolides. Arribaven temps de silenci i Jeroni de Magarola els viuria a Canovelles. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

Aquell 6 d’octubre a Granollers (NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

Dos anys abans de l’esclat de la guerra, la capital vallesana visqué una revolució llibertària de vint-i-quatre hores que acabà amb l’edifici consistorial afusellat i bombardejat.

A les vuit del vespre del 6 d’octubre de 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat català “de la República federal espanyola”. En aquells moments, totes les forces de seguretat del govern català eren 400 mossos d’esquadra i 3.200 guàrdies d’assalt. Estat Català, partit independentista integrat a l’Esquerra Republicana, disposava de la mateixa quantitat d’homes armats. Mentre a tota Catalunya la Generalitat intentava fer complir feblement una decisió que buscava trencar amb el govern de la República aleshores presidit per Alejandro Lerroux i integrat per les forces conservadores, a Granollers la proclama –repetida des del balcó de l’Ajuntament– no va derivar en la defensa d’un nou Estat sinó en una revolta de la CNT-FAI vallesana que intentà, sense èxit, l’establiment d’un comunisme llibertari d’arrel anarquista a Granollers. Aquest diumenge farà setanta-nou anys d’aquell esdeveniment insòlit. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Un granollerí a la cort papal (NacióGranollers.cat)

Va néixer a Granollers, va fer una brillant carrera de jurista i va instal·lar-se a Avinyó, en la cort més sumptuosa de l’Europa medieval. Avui, bateja un il·lustre carrer de la ciutat.

En Miquelet era espavilat. Des que era un minyó sabia del cert que el seu món estaria molt més enllà de les muralles de Granollers. Havia nascut, ho creia fermament, per traspassar les –per ell– limitades fronteres de la vallesanitat. Terra infinita per uns, fortalesa natural limitada per d’altres. Era vallesà, però el Vallès no li anava a mida. Era granollerí, però Granollers no satisfeia les seves inquietuds vitals. En tindria prou com a notari d’una petita ciutat a cinc llegües de Barcelona? I la carrera eclesiàstica, com li provaria?

Reunia les dosis justes de pietat, intel·ligència i ambició com per sortir-se’n. A més, en la foscor d’un segle de crisi ningú no esperava una beatitud fora del comú. Eren temps d’una crisi molt profunda. Les institucions, amb l’Església al capdavant, vivien un descrèdit generalitzat on la simonia i l’absentisme eren els pecats menys dolents. Amb el pas dels anys, molts camps s’abandonaven, davant d’un intractable cicle de males collites en un temps on –ara ho sabem– un canvi climàtic s’instal·là a Europa per canviar radicalment les vides de la gent. El pitjor, però, estava per arribar i en Miquelet, fill de Granollers, convertit aleshores en tot un il·lustre monsenyor, ho patiria en les seves pròpies carns.

Aquesta és la història d’un home que va viure la conversió de la vida terrenal dels europeus en un vall de llàgrimes venint d’un confortable refugi: la millor cort medieval, la més luxosa i rica que existiria fins el Renaixement. Una vida entre vellut, seda i or que, no obstant això, no va evitar-li, de Granollers a Avinyó, tot passant per Barcelona, algun que altre disgust. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

El cap de colla no serà sacrificat… (Especial NG)

La fórmula perfecta de la guerra entre dos bàndols s’esdevé en un combat pacífic que inunda els carrers de la capital vallesana. Granollers es converteix, per uns dies, en la capital nacional de la festa major moderna (Especial NG en paper per Festa Major)

Fa més de mil anys, en alguna ciutat maia perduda enmig de la selva tropical del Yucatán, dos equips s’enfronten per l’elixir irresistible de la victòria. El joc de pilota és la festa de les festes. A cop de maluc i de canell, els contendents lluiten sense esma. Ningú no vol perdre. Ni guanyar. La derrota –o la victòria– pot significar la mort. El sacrifici humà està a l’ordre del dia. En les millors celebracions, el cap de colla, el capità de l’equip guanyador o vencedor, segons el cas, serà degollat davant la gentada després del veredicte dels jutges. Una gentada cridarà enfervorida. Un bací d’or recollirà la sang regalimant del coll del líder, oferta als déus de l’univers i… Granollers, 2013! Substituïm pilotes de cautxú per rajoles de fang, sang roja per aigua a dojo i or lluent per foc espurnejant pels foscos corredossos de la muralla granollerina. A la capital vallesana no calen al·licients truculents ni promeses d’eternes visites al món dels déus per fer esclatar la més competitiva i –alhora– més fraternal festa major del país. Enguany ja són trenta edicions des que els Blaus van declarar a la ciutat que «ser blau és un estil de vida» i els Blancs van respondre amb la «santa croada blanca» que continua fins els nostres dies sense aturador. La guerra de mocadors està servida des de 1983. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Entre Espanya i Anglaterra: Gibraltar català

Espanya i Anglaterra van estar disputant-se l’hegemonia mundial durant dos-cents anys. Els castellans van retenir el dominium mundi durant bona part del segle XVI fruit de l’exitosa aventura americana i la unió de les corones imperial i hispànica en la figura de Carles d’Habsburg. Els anglesos, per la seva banda, van infringir una severa derrota a l’armada de Felip II enviada a les costes angleses per conquerir la pèrfida Albió i s’acabà el superimperi. Anglaterra va posar les bases del seu domini imperial durant el segle XVII, però a Europa se les havia de veure agrament amb l’emergent França borbònica dels cardenals i reis absoluts. En la retòrica imperial, però, Anglaterra i Espanya continuaven sent les antagonistes perfectes: Monarquia Anglicana contra Monarquia Catòlica. Segurament l’epíleg de tan llarg duel imperial fou el Tractat d’Utrecht (1713), que posà fi a la Guerra de Successió espanyola i establí les bases del domini britànic del món fins a la Primera Guerra Mundial. Espanya es quedava en mans de la Casa de Borbó i, convertida en potència de segona a Europa, podia mantenir el seu imperi a Amèrica i Filipines. La ja Gran Bretanya ratificava amb el tractat la sobirania del seu rei a Gibraltar i… a Menorca, que seria britànica fins el 1783. Per cert, els anglesos van prendre Gibraltar el 1705 amb l’ajuda de tres-cents cinquanta voluntaris catalans.

L’enemic del meu enemic és el meu amic, diu la dita. I diu bé. És la consigna clau de la política internacional. Els catalans la coneixen bé des de la Guerra dels Segadors, quan van oferir el títol de comte de Barcelona (el príncep de Catalunya) a Lluís XIII, l’enemic de Felip IV i el comte-duc d’Olivares. La posició internacional del Principat ha estat sempre fràgil, delicada. Perquè les seves apostes han estat fallides i les conseqüències d’acabar en el bàndol equivocat l’han portada a la doble derrota interna: el 1659 el Tractat dels Pirineus posà fi a les hostilitats entre Espanya i França, a la Guerra dels Segadors, i les dues potències pactaren l’escapçament del Principat. Des d’aleshores les comarques històriques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Fenolleda, Capcir i Alta Cerdanya resten sota sobirania francesa. L’anomenada Catalunya Nord. El 1713 Catalunya, traïda pels mateixos anglesos als que havia ajudat a prendre Gibraltar, continuà la seva guerra particular contra Felip Quint. Un any més tard queia la capital i Cardona, i el rei guanyava el control absolut del Principat. El monarca, aconsellat per les veus de l’absolutisme centralitzador del seu avi Lluís XIV, decretava la dissolució de les institucions de govern de Catalunya i castigava així la llargament rebel pàtria dels catalans, establint alhora les bases de l’estat absolut modern a Espanya.

No hi ha hagut mai a Catalunya un pla global de relacions internacionals, uns eixos constants i sistemàtics de les seves relacions amb els poders del món. I té sentit, tornant a la dita diplomàtica sobre amics i enemics. Però les decisions de a qui donar suport i a qui no sovint han estat precipitades i poc meditades a la llum dels possibles condicionants futurs. En el debat de Gibraltar els catalans no ens podem picar els dits. Cal defensar el dret a l’autodeterminació de tots els pobles i nacions del món. Però això implica comprometre’s amb la coherència. ¿Estem preparats els catalans, per exemple, per a un debat sobre el dret a l’autodeterminació de l’Aran? Podria esclatar amb una hipotètica independència catalana… ¿O direm que no pot existir tal debat perquè l’Aran no és una nació en si mateixa, sinó una part de la gran Occitània? ¿No és, potser, el mateix rerefons sentimental dels gibraltarenys, cent per cent britànics, no pas nacionalment gibraltarenys? ¿Denunciarien amb tanta vehemència alguns polítics nostres l’ofensiva nacionalista espanyola i cortina de fum sobre Gibraltar si, d’acord amb Utrecht, encara avui Menorca, integrant clara dels Països Catalans, fos britànica? Ai, quin embolic! Un cop més els catalans ens fiquem en guerres que no ens pertoquen i tornem a córrer el risc de quedar atrapats com ratolins entre les urpes dels poderosos gats que simbolitzen els vells estats-nació. 2014 no pot acabar, no hauria d’acabar, ni en un 1659 ni en un 1713-14. Ull viu.

“He acabat Història. I ara què?”

Llegint notícies sobre la Selectivitat i el nou curs universitari, els records del principi i el final de la carrera tornen. Comparteixo algunes reflexions per a futurs titulats d’Història, principalment, però amb un rerefons que serveix igualment per a tota disciplina humanística.

Hi ha una certa sensació de bipolaritat en els mesos que comprenen el final de la carrera. D’una banda, l’eufòria del corredor que veu la cinta de la meta a escassos metres. De l’altra, els dubtes i les incerteses d’aquell que queda lliure d’una obligació diària que, fins aleshores, ha ocupat el centre del seu projecte personal. La vida és molt més que la carrera, sí. Som molt més del que estudiem. Afortunadament! Però, admetem-ho, les esperances que dipositem en els nostres estudis són un tros gros de la nostra història personal. Estàvem acabant el Batxillerat i la tria de carrera fou la primera decisió adulta que ens van demanar prendre. Ara, la seva obtenció és un recordatori de la vida dient-nos que, en efecte, l’itinerari tot just comença! És un punt de partida. Precisament per això, viure la graduació com un punt de partida és més necessari que mai per desempallegar-nos de l’angoixa característica d’aquest interval entre el final de carrera i l’inici d’una nova etapa. Quatre anys (o els que hagin estat) de facultat, de classes –bones i dolentes, inspiradores i avorrides–, de treball solitari i en grup, de clàssics de set-centes pàgines i manuals postmoderns de cent, de biblioteca i cafeteria. De tren, bus i metro. De cues a la copisteria. En fi, quatre anys que et canvien però que et retornen a un punt de reinici. Forjant l’ofici d’historiador. He acabat Història, i ara què?

Encara que algú pensi el contrari, els llicenciats i graduats en Humanitats no són a Espanya una espècie en perill d’extinció. Al curs 2008-2009, el primer any de la crisi econòmica, constaven 130.000 estudiants matriculats en carreres d’Humanitats al sistema universitari espanyol, el 8,5% dels estudiants d’universitats presencials. A Catalunya, l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari (AQU), l’organisme avaluador de la qualitat de l’oferta universitària del país, ha refutat les tesis fatalistes del futur dels professionals de les Humanitats en un informe del 2010. Vegem algunes conclusions (enllaço també l’informe).

En primer lloc, es deixa ben clar que tres anys després de l’obtenció del títol, el graduat en una disciplina humanística té una situació laboral pitjor que el de la resta d’àmbits. Però dit això, l’AQU estima que al cap de sis anys el conjunt de titulats d’Humanitats arriben a assolir una inserció laboral equiparable als titulats de les Ciències Socials, Salut o Tècnica. ¿Vol dir això que els titulats en Història, que és el cas que ens ocupa, necessiten el doble de temps que un titulat d’ADE o Química per a assolir el mateix nivell d’inserció laboral? Afirmatiu. El que pot suggerir que la clau està en una aposta més a llarg termini per la formació.

Les estadístiques, però, cal relativitzar-les. Més quan la gran recessió s’ha endut moltes variables (per no dir totes) per endavant i quan els estudis dels que disposem fins ara analitzaven una realitat amb més ocupació que la que tenim tres anys més tard. La qual cosa, però, no va en detriment del que potser assenyala intel·ligentment l’AQU: que per al titulat d’Humanitats la seva clau de futur està en temps. Més temps i més formació.

D’una banda, podria passar que a partir d’ara la Universitat torni a ser com fa cent anys en el que a bressol vocacional es refereix. Que no importava el què estudiaves (Filosofia i Lletres, Dret…) sinó quina predisposició tenies després a transformar els teus coneixements en talent al servei de feines ben diverses. O, dit d’una altra manera, la carrera te la construïes a base d’experiències vitals i voluntat d’autoconstruir-se més enllà d’un relat prefabricat pel sistema (com, potser, hem comès l’error de fer en els darrers quaranta anys): entraves en una carrera però no sabries què faries l’endemà perquè cal no oblidar que, amb un títol universitari, fa cent anys es podia treballar de moltes més coses de les que ara podem, amb tanta febre d’hiperespecialització. De l’altra, és possible que ens trobem en una fase d’incubació d’un futur inimaginat per ningú. Sí, inimaginat. Què vindrà després de la recessió? No ho sabem: però cal estar preparats. Formats. Crítics. Disponibles. Renunciar a estudiar és una equivocació. Cal demostrar al sistema que estudiem perquè ens agrada i que això és el que ens portarà, a base de formació i perseverança, a dissenyar el nostre futur.

Dit tot això, hi ha horitzons ben suggerents que ja són aquí. Que ens interpel·len i als quals podem donar resposta posant el nostre itinerari acadèmic en el seu senderi, si és que ens sentim cridats a fer-ho. Com ara què?

Primer: el futur és l’educació. Pobre o rica, una societat sempre demandarà formadors per als seus joves. L’estat –en sentit genèric– mai no ha renunciat ni renunciarà a deixar d’inculcar coneixement històric a les seves futures generacions. I per això es necessiten, és clar, noves fornades de formadors que, tard o d’hora, seran cridats a servir la seva societat. Parlo de mestres. Mestres d’Història. Encara que alguns ho diuen amb la boca petita perquè sembla poc prestigiós (!?!), és innegable que en un percentatge aclaparador la sortida tradicional de l’historiador ha estat la del formador. Front el desdeny, crec que és un honor per a la disciplina. La tasca de transmetre coneixement històric és bàsica en la formació d’una consciència crítica. D’una societat crítica. I per molts anys. No ens ha de sorprendre, doncs, que un terç dels titulats en Història tinguin en ment fer el màster de professorat de Secundària (que, malgrat els milions de defectes que pugui tenir, és la titulació que habilita per a l’exercici de la docència).

Segon: la vocació personal és el més important. I aquí juga un paper clau la recerca com a camí d’exploració en els nostres interessos i inquietuds científiques –sí, sí, científiques!; això de la Història és una disciplina seriosa–. Malgrat el desolador panorama laboral crec que no s’hauria de renunciar a l’instint investigador. I què és investigar? És fer una tesi però també aprendre mètodes de didàctica de la Història, de comunicació i periodisme cultural, aprendre noves llengües i estudiar mons nous, disciplines i tècniques d’investigació complementàries a la nostra formació d’historiadors… De la Gestió del Patrimoni a l’Arqueologia hi ha un camp inabastable de possibilitats que no han de ser postergades per una tempesta socioeconòmica desfavorable. Per tant, cal fer una crida a lluitar pel que un vol fer.

I tercer: el futur és incert, però no per això inabastable. La millor resposta a un panorama frustrador és l’activitat inesgotable. Avui, tirar endavant uns estudis és més complicat que ahir. Sovint s’ha de compaginar amb feines difícils que esgoten. I a vegades ni tan sols hi ha la possibilitat de guanyar el salari que permeti estudiar (aquí cal assenyalar el fracàs rotund del sistema). Prenent en consideració tot això, que hi és, i de forma ben visible, cal fer apologia de la proactivitat en l’adversitat. En forma de més i millor formació. Sense caure en la vàcua titulitis, fem-ho per vocació. Prendre el control de l’itinerari personal enmig de la tempesta i pensar “quin és el meu talent?”, “com es pot convertir en una activitat del dia a dia?” i “com això ho poso al servei dels altres?”. Carlo Ginzburg (qui no ha respost alguna pregunta referent a El formatge i els cucs en un examen de carrera…?) ensenya que el sentit de la Història és no donar la realitat per sabuda. Doncs precisament per això, els historiadors no han de donar la realitat per escrita i finita: el present és transformable. He acabat Història. I ara què? Resposta: Som-hi!!