Els fanals de gas i la claror de lluna il·luminaven els carrers de la ciutat fins que l’home de la llum entrà a l’Ajuntament.
A començaments del segle XX els nens granollerins passen algunes nits d’estiu jugant amb la Lluna com a única font de llum. Abans del toc a sometent de les mares, aquestes acostumen a advertir-los severament contra la idea d’apropar-se a les aigües del Congost: l’escassetat de llum podria fer caure algú. No és el cas. Aquelles caloroses nits amb lluna són clares i nítides. Tant que, durant la meitat de dies del mes, el Consistori decideix estalviar-se el gas dels fanals per substituir l’enllumenat públic per un focus equivalent a una bombeta de vint watts, però penjada al firmament: la mateixa Lluna. Tot, però, està a punt de canviar. El 1913, després de trenta tres anys il·luminant els carrers de la ciutat a voltes amb fanals de gas, a voltes amb la claror de lluna, l’Ajuntament pren una decisió que marcarà el futur de la vida nocturna de la vila: instal·lar fanals elèctrics.
L’arribada de l’enllumenat públic d’electricitat, ara fa cent anys, marca un abans i un després en la història granollerina, tant pel que aporta al progrés de la ciutat com per tot el que simbolitza el nou sistema, els seus fanals (i les seves suggeridores formes), i la companyia que subministra el servei. La llum s’ha fet a Granollers. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)
Un Vallès ple d’històries a
Historiant, historiant... 