No eren gent de mar: eren vallesans i, malgrat tot, van ser viatgers transoceànics. Creuaren l’oceà deixant enrere l’arada, el mostrador de la botiga o el taller. Uns tornaren: d’altres, no. Aquesta és l’aventura dels pocs –però vehements– indianos vallesans
La plaça de la Porxada bull. Al quilòmetre zero del Vallès agrari la cridòria no cessa amb el mercat. Obrir-se pas entre venedors i compradors no és fàcil. Un dels que intenta sortir d’aquella munió de gent és un mosso de vint-i-sis anys. Surt de la modesta casa de la vila, un ajuntament de circumstàncies que encara no somnia amb el Segle d’Or granollerí de cent anys més tard. El noi es posa la boina i fuig com qui no vol saber res més d’aquells racons que l’han acompanyat des de la infantesa, tot i que, en el fons, mai no voldria abandonar aquella esbojarrada plaça. Amb les credencials de bona conducta que acaba d’aconseguir dels regidors de la vila sap bé que aviat marxarà de Granollers, del Vallès, de Catalunya… d’Europa! El Vell Món quedarà enrere. I davant seu, només la immensitat de l’oceà precedirà l’arribada a una terra tan desconeguda per ell com plena de riqueses i oportunitats. Pobra pàtria xica! Santa i fecunda terra nova! És l’hivern de 1830 i en Joan Mas, 26 anys, sent tristor, por i –alhora– esperança.
Fa dos-cents anys uns pocs vallesans van decidir fer les Amèriques, moments abans i després de les independències llatinoamericanes. Per a aquests homes els regnes d’Índies o les seves noves repúbliques emergien com una esperança front l’immobilisme econòmic (i social) d’una Catalunya a cavall de l’absolutisme i les temptatives liberals dins d’una Espanya borbònica. Eren solters, eren joves, eren pagesos, botiguers o artesans: eren els emprenedors d’un canvi d’era i van abandonar una comarca de pagès (i comerç) per seguir els passos dels catalans de mar, els de l’altra banda de la serra. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)
Un Vallès ple d’històries a