Aznar, Catalunya i l’«ha llegado España»

ha-llegadoDimarts 21 de maig de 2013 al vespre. Gloria Lomana, cap d’informatius d’Antena 3 Televisión (més coneguda per contrades barcelonines per ser l’esposa de Josep Piqué), entrevista l’excap de govern espanyol José María Aznar (Madrid, 1953). L’espai, que no dura més de mitja hora, serveix al polític per glossar un particular programa de govern que ha d’ajudar Espanya a superar l’actual atzucac socio-econòmic i institucional. Un programa que pot resumir-se en dues paraules: Més Espanya.

Dijous 1 d’octubre de 1936 al matí. Miguel Cabanellas, general president de la Junta de Defensa Nacional (el politburó dels militars sublevats del 18 de juliol contra la República), transmet en una imperial cerimònia els seus poders al nou cap de l’Estat nacional, Francisco Franco. Davant d’una multitud reunida a Burgos, el militar convertit en suprema autoritat, pren la paraula i detalla el «programa de la nueva España», fixant en plena guerra civil uns objectius històrics per a la pàtria. La premissa essencial quedarà perfectament recollida, anys més tard, a la Llei dels Principis del Movimiento Nacional (1958), article primer: «España es una unidad de destino en lo universal».

Aquesta presentació sinòptica no és malintencionada: ho prometo. Aznar va guanyar dos cops unes eleccions democràtiques, va ser investit cap de govern dins d’una legalitat i amb prou vot popular i Franco… Franco ho va fer tot a cop de bomba i enfundat en les seves botes de militar. Però, curiosament, tots dos apel·len dins la seva carrera política a una mateixa idea. Una idea que Aznar, amb claredat, ha assenyalat explícitament davant l’audiència: «España tiene unos objetivos históricos que han de ser renovados».

Tiro d’hemeroteca i miro de trobar declaracions semblants en la política catalana dels darrers temps. Encara que no ho sembli, els catalans també som bons amants de la retòrica historicista de les nacions. Curiosament, però, no trobo cap referència als «objectius històrics» de la nació. Quins són els objectius històrics de Catalunya? No els trobo. Sí que se n’ha parlat, i molt, sobre els «objectius històrics del catalanisme» (la preservació de la llengua i la cultura, la regeneració d’Espanya, la consecució d’un autogovern…). Perquè tot projecte ideològic i polític té els seus objectius històrics (des de la supressió de la societat de classes per part del comunisme originari fins a l’exportació global de la democràcia liberal de la doctrina imperial nord-americana). També s’ha mencionat «el destí de Catalunya» (de Tarradellas i Pujol a Montilla, fins a Mas, tots els presidents de la segona Catalunya autònoma n’han parlat en els seus discursos). Però cap inquilí de la plaça de Sant Jaume ha dit quelcom semblant a «Catalunya té uns objectius històrics que han de ser acomplerts o renovats».

Torno, però, a Aznar: «España tiene unos objetivos históricos que han de ser renovados». Amb aquesta proclama l’expresident suggereix que Espanya és un ens amb ànima i vida pròpia que, en moviment continu, resta pendent d’autorealitzar-se, d’eclosionar, de fer la seva personal i singular aportació al concert de nacions del món. Amb tots els respectes: tan grandiloqüent idea em recorda a un cartell del año de la victoria del general Franco, que deia: «Ha llegado España» (creació de Josep Morell, 1939). Espanya com a idea rectora i primera, per damunt de la ciutadania; Espanya com a ens on tothom hi diposita el seu projecte individual. Dins la retòrica romanticista de les nacions no hi ha gran diferència entre el que proclama l’expresident espanyol i el principi suprem falangista-franquista que, prenent Espanya també com una entitat animada, la considera una «unidad de destino en lo universal». I, en conseqüència, té uns objectius històrics. «Más España», sintetitza Aznar, en el camí per a assolir-los.

Aquests dies la retòrica de les nacions es reinventa i els qui busquen incidir en el desenllaç dels conflictes oberts en el si de les societats catalana i espanyola tiren de manual, vell o nou. També dins (l’autoproclamat) flanc esquerre. Quan Alfonso Guerra diu a les pàgines d’El Periódico que «El dret a decidir no existeix» està apel·lant en realitat a Espanya com a dogma (com a entitat animada, com una nació a l’estil romàntic del segle XIX) i està atacant, alhora, la idea de Catalunya com a dogma: per a ell els pobles no són «unidades de destino en lo universal», excepte Espanya (encara que l’il·lustre socialista mai no voldria veure’s associat amb aquest principi del Movimiento Nacional). Una possible resposta a tan desvergonyida i incoherent postura és que, potser sí, Catalunya no té un destí com a pàtria animada. Perquè qui té el dret a decidir, qui ha de gestionar el seu present i futur, són els ciutadans i les ciutadanes del país. És el dret a decidir de la ciutadania. Aquí, compro de totes-totes els principis cívics de la tradició republicana francesa! La ciutadania que decideix. I visca el dret a decidir davant del Más España que amaga, en realitat, una visió reaccionària contra les voluntats democràtiques de la gent.

Resulta curiós, també, i ja acabo, que l’estil d’Aznar, per molt democràticament elegit que fos en el seu dia, és eminentment populista i individualista. El romàntic superhome que encarna en la seva persona la missió de salvar una societat, una pàtria, uns objectius històrics. Se’n recorden? ¡Ha llegado España!

Històries: La fotògrafa anònima de l’horror (NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries (especial 75 anys del bombardeig de Granollers) a

NacióGranollers

Winifred ‘Winnie’ Bates, compromesa brigadista, escriptora, locutora, cap de personal mèdic i fotògrafa, va retratar el 1938 el drama de la guerra a Granollers. (Llegeix el reportatge sencer a NacióGranollers.cat)

L’últim carrer (NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

“Avui anirem al mercat Sant Carles a comprar el dinar!”. La meva tia, en recollir-nos amb el seu vell Renault 5 a la porta de l’escola, només ens havia de dir això per animar-nos el descans entre les classes del matí i la tarda. Perquè saltar de Torres i Bages al centre amb aquell atrotinat cotxe que tenia un forat al terra, sota el seient del copilot, era garantia segura de divertit trànsit sobre les màgiques llambordes dels carrers del centre de Granollers. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

Una llengua sense límits

Sense límits

«No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança». Metòdic i empíric com Pompeu Fabra era, el filòleg normalitzador de la llengua catalana moderna no podia evitar viure la llengua des de l’intangible dels sentiments. Les llengües, manifestacions culturals vives i en moviment, ultrapassen l’estricte àmbit de l’academicisme i emplenen de color i de matisos els carrers, les eres, els camins de les muntanyes, els somriures i els plors de la gent. És l’eina més bàsica de la nostra manifestació antropològica com a humans. És per això que sempre s’ha dit que quan una llengua mor, amb ella mor una manera de veure i explicar el món.

Mor una manera d’anomenar els estels: la concepció de l’univers. Mor una forma de denominar els elements de la natura i els seus quasi imperceptibles canvis quotidians: l’explicació de l’entorn. Mor la capacitat d’expressar els sentiments humans, les alegries i les afliccions: la guaita de la complexitat de la condició humana. Mor, a la fi, una cosmovisió i una comprensió del món a la terra i més enllà.

Quan era petit l’escola en català va revolucionar completament la meva visió del món i va ampliar-ne els límits a velocitat de creuer. A casa som castellanoparlants, fills del desert d’Almería i les seves agres, fascinants i misterioses textures, i vivíem i vivim en un molt divers barri de Canovelles on l’avi ens va portar fa quaranta anys i on, d’aleshores ençà, la llengua castellana palpita fortament… ara amb l’àrab i l’amazic. Així doncs, vaig conèixer Catalunya i el català a l’escola. Però el que més va revolucionar la meva dimensió –si se’n vol dir– cultural d’aquest tros de món va ser el coneixement de la ciència, la literatura, la geografia… en català. Després va venir, a edat més adolescent, la descoberta d’Homer i el poema dels poemes de l’univers traduït a la llengua de Joanot Martorell, la memorització de les parts d’una cèl·lula, la comprensió d’un estat ideal platònic… Un dia la mestra ens va dir que hi havia hagut un senyor que havia volgut convertir aquella llengua tan completa i polièdrica en una «llengua pijama» i jo em preguntava què era una llengua pijama perquè, fullejant la meva primera enciclopèdia que vaig tenir en català, gràcies al pare (el meu estimat Salvat Català, primera pedra del meu obsessiu afany col·leccionador d’enciclopèdies), fullejant-la… tot l’univers i tota la Terra i tota la seva geopolítica, i tots els homes i dones amb un paper en la història global… en fi, tot era allà perfectament explicat!

Avui encara hi ha gent, molta d’ella amb poder i influència, que veu el català com una llengua de segona. Gent que no ha comprès que el català no es queda a la porta del laboratori sense entrar, que és capaç de navegar a través de la fibra d’Internet, que genera coneixement i saber i, sobretot, que expressa sensacions i sentiments com qualsevol altra llengua. Per lluitar contra aquesta terrible ignorància, armada amb un projecte polític de residualització, existeix la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català. Martí Gasull mai no es va cansar d’explicar que l’objectiu de la PLL era autodissoldre’s perquè, el dia que la Plataforma deixés d’existir, seria el dia en que el català seria tan normal com el francès, el castellà o el portuguès als seus respectius àmbits d’incidència. «El català té molt de valor i val la pena perquè és útil», explicava en Martí en una entrevista al 2009. La utilitat és la força de la llengua, perquè és la constatació que batega amb força. Aquesta radicalitat del valor present cal connectar-la amb l’esperit optimista de Fabra: no abandonem mai la tasca ni l’esperança.

Hi ha un objecte metàl·lic que viatja en aquests moments més enllà de les fronteres del Sistema Solar, la Pionneer 10. Aquesta sonda, llançada el 1972 des de Cap Canaveral, porta enregistrada en un dispositiu interior gravacions de sons del planeta Terra i de persones: la parla humana. La llengua. Els enginyers de la NASA van pensar que, si un dia la sonda acabava (o acaba) en mans d’alguna llunyana civilització intel·ligent, caldria donar algunes pautes simbòliques (culturals!) per a que aquells suposats éssers entenguéssim qui érem els humans d’aquest petit planeta blau. La Pionneer 10 i els seus enregistraments sempre m’ha fet pensar en l’esclatant valor d’una llengua com la que parlem. La llengua és una sonda que llancem a la resta del món explicant qui som. És com el llibre que obres a l’estranger, enmig d’una torre de Babel i, d’alguna manera, et parla de tu perquè parla en la teva llengua. Una sonda que tot ho explica, una llengua que tot ho viu, una llengua que tot ho pateix. Una llengua que diu què som nosaltres i què fem aquí, en aquest univers. Ahir i avui i per als que vindran. Una llengua sense límits. Això ha de ser el català.

Gràcies companys i companyes de la Plataforma per seguir trencant les fronteres, per seguir treballant per una llengua sense límits!

Diego Sola

L’emigrant (NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

Llegíem fa unes setmanes en aquest diari la història de Berenguer de Palou, presumpte vallesà, que s’avançà set-cents anys a la globalització amb una triangulació viatgera ben sorprenent per l’època: la Manxa-Mallorca-Egipte. Avui, desenes d’homes i dones, la majoria d’ells joves, abandonen cada mes la nostra comarca a la recerca d’una feina i un sou dignes. (continua llegint a NacióGranollers.cat)

Històries: Ciceró es passeja pel Vallès (NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

 

Diu la dita popular que “si el Vallès fos un ou, el rovell fora a Palou”. Aquest ancestral centralisme palouenc ha embruixat molts dels que s’han atansat a la insòlita vila del sud de Granollers convertida avui, segons els manuals de geografia moderna, en un “barri” de la capital vallesana. Un home savi em va dir una vegada que paisatgísticament res era més estrany i inquietant que entrar a Granollers en tren des del Pla de Palou, venint de Barcelona. “És l’engany perfecte: creus haver abandonat l’àrea metropolitana, campanars d’esglésies rurals i torres carregades de merlets retallen el cel i, de cop i volta… la gran ciutat!”, va exclamar. (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)