“Res no resulta més atractiu a un home que la seva cortesia, la seva paciència i la seva tolerància”
Marc Tul·li Ciceró
Aquests dies ha arribat a les meves mans una col·lecció dels discursos de Ciceró, el gran orador romà –polític i escriptor– que figura, sens dubte, entre els millors enraonadors de la història de la política. I dic enraonador perquè la seva prosa deixa palesa la seva “capacitat i habilitat de raonar”, si ens cenyim al sentit etimològic del verb enraonar. En llegir no deixo d’imaginar-me el Ciceró de David Bamber a Rome (HBO 2007) sermonejant la seva pròpia consciència. La seva lectura desvetlla algunes de les claus de la seva mestria i… de la seva mort.
Els que no vàreu escapar del llatí a l’ensenyament obligatori o al preuniversitari recordareu allò del Cicerone consule, oi? (L’ablatiu absolut fet participi, literalment “essent Ciceró cònsol…”). Sí: Ciceró va ser cònsol de la República de Roma i tot i que aquell fou el període més brillant de la seva carrera política no fou la plenitud de la seva mestria en oratòria. Marc Tul·li Ciceró va néixer el 106 a.C. en el si d’una família benestant però no aristòcrata. Roma bullia en aquells temps enmig d’una disputa del patrimoni polític de la divina República entre dos grups benestants: l’aristocràcia –els nobles patricis descendents de les primeres tribus que fundaren Roma– i una burgesia, eminentment terratinent, que s’havia enriquit i que des del partit popular participaven en política i en l’administració romana. La formació de Ciceró fou brillant: ja de jove és descrit com un saberut. La seva carrera política era prometedora. I les promeses es van fer realitat. Després de ser escollit senador (74 a.C.) la seva política era de clar alineament amb els patricis, que el van elevar al màxim poder quan el recolzaren en campanya electoral per al càrrec de cònsol. És una època estranya, perquè les elits econòmiques no ennoblides s’estan allunyant dels interessos generals de la plebs i molts líders aristocràtics comencen a combregar amb la defensa dels interessos populars. El món al revés. Ciceró fou escollit cònsol el 64 i va derrotar a les eleccions l’aristòcrata Catilina. El cònsol era el canceller de la República, el màxim dirigent d’un Estat amb visos força democràtics i els mandats, limitats a un any, restringien les temptatives dictatorials. Ciceró va desemmascar Catilina, que conspirava contra el govern democràticament elegit. El descobriment de la conjura de Catilina fou en episodi cèlebre de la seva carrera política.
Anem, però, al tram final de la seva vida. La República era un sistema polític en descomposició. El Senat, el gran òrgan de govern romà, s’havia acostumat als usos totalitaris de molts generals romans i els mecanismes de la República estaven cada cop més viciats. Juli Cèsar va creuar armat el Rubicó el 49, essent Pompeu el Gran cònsol de la República, i després d’haver combatut llargs anys a la Gàl·lia. Eren els inicis de la guerra civil entre dos antics aliats i amics. Ciceró era políticament molt hàbil i no va tenir inconvenient en decantar-se per Pompeu, per molt que va dubtar com mai del seu encert. Així com Pompeu fou derrotat, Ciceró va buscar el perdó de Cèsar, que va obtenir. En aquells anys d’allunyament forçat de la política va cultivar les lletres, lírica i prosa. Quan Cèsar fou assassinat el 44 a.C., Ciceró va tornar a la política esperant que després de l’etapa dictatorial es restaurés l’ordre natural de la República. Es va trobar, però, enmig de la lluita entre Octavi, adoptat per Cèsar i hereu del llegat cesarià i Marc Antoni, el fidel general de Cèsar, ara cònsol. Les Filípiques són els darrers grans discursos de Ciceró… pronunciats contra Marc Antoni i on s’arrenglera clarament a favor del jove Octavi. Què és, però, una filípica? Demòstenes, polític atenès del segle IV a.C., havia destacat com un dels grans opositors a la política imperialista del rei Filip II de Macedònia (el pare d’Alexandre el Gran), i va pronunciar sonors discursos d’oratòria eloqüent contra el cabdill macedoni. Ciceró es va inspirar en el to i l’estil de Demòstenes per al seu atac verbal a Marc Antoni. Des d’aleshores les filípiques es consagraren com a discursos obertament hostils a alguna personalitat.
Les Filípiques de Ciceró, a banda d’eloqüents i ben travades, eren arengues profundament hostils a Marc Antoni. Verbalment punyents i violentes. Una oratòria brillant, sens dubte. Una lliçó magistral de comunicació, de transmissió d’idees, però massa vehements. El preu de tan sonat discurs fou elevat: la mort.
Petrarca va dir: “Vell temerari i sense fortuna, què buscaves amb tantes disputes i enemistats inútils? On vas deixar l’assossec que convenia a la teva edat, situació i fortuna? Quin fals esplendor de glòria et va enredar, ja vell (…) i et va arrossegar (…) a una mort indigna d’un filòsof? (…) Quina bogeria et va impulsar contra Antoni?”. El gran poeta del segle XIV l’encertava, perquè Marc Antoni no va dubtar a ordenar la mort de Ciceró després d’unes proclames tan reveladores. Ciceró va morir el 7 de desembre del 43 a.C. com un enemic de l’Estat.
Arengues, exaltacions buides i inútils que són evasions de la veritable reflexió meditada. Ciceró es va desdir de la seva pròpia filosofia! “Aquests són mals temps: els fills han deixat d’obeir els pares i tothom escriu llibres ” va dir un cop. La seva oratòria feta prosa, en tot cas, és una joia de la desobediència general! Al capdavall ell havia estat un saberut brillant.
Historiant, historiant... 