Un granollerí a la cort papal (NacióGranollers.cat)

Va néixer a Granollers, va fer una brillant carrera de jurista i va instal·lar-se a Avinyó, en la cort més sumptuosa de l’Europa medieval. Avui, bateja un il·lustre carrer de la ciutat.

En Miquelet era espavilat. Des que era un minyó sabia del cert que el seu món estaria molt més enllà de les muralles de Granollers. Havia nascut, ho creia fermament, per traspassar les –per ell– limitades fronteres de la vallesanitat. Terra infinita per uns, fortalesa natural limitada per d’altres. Era vallesà, però el Vallès no li anava a mida. Era granollerí, però Granollers no satisfeia les seves inquietuds vitals. En tindria prou com a notari d’una petita ciutat a cinc llegües de Barcelona? I la carrera eclesiàstica, com li provaria?

Reunia les dosis justes de pietat, intel·ligència i ambició com per sortir-se’n. A més, en la foscor d’un segle de crisi ningú no esperava una beatitud fora del comú. Eren temps d’una crisi molt profunda. Les institucions, amb l’Església al capdavant, vivien un descrèdit generalitzat on la simonia i l’absentisme eren els pecats menys dolents. Amb el pas dels anys, molts camps s’abandonaven, davant d’un intractable cicle de males collites en un temps on –ara ho sabem– un canvi climàtic s’instal·là a Europa per canviar radicalment les vides de la gent. El pitjor, però, estava per arribar i en Miquelet, fill de Granollers, convertit aleshores en tot un il·lustre monsenyor, ho patiria en les seves pròpies carns.

Aquesta és la història d’un home que va viure la conversió de la vida terrenal dels europeus en un vall de llàgrimes venint d’un confortable refugi: la millor cort medieval, la més luxosa i rica que existiria fins el Renaixement. Una vida entre vellut, seda i or que, no obstant això, no va evitar-li, de Granollers a Avinyó, tot passant per Barcelona, algun que altre disgust. (Continua llegint a NacióGranollers.cat)

NacióGranollers

Anuncis

Aznar, Catalunya i l’«ha llegado España»

ha-llegadoDimarts 21 de maig de 2013 al vespre. Gloria Lomana, cap d’informatius d’Antena 3 Televisión (més coneguda per contrades barcelonines per ser l’esposa de Josep Piqué), entrevista l’excap de govern espanyol José María Aznar (Madrid, 1953). L’espai, que no dura més de mitja hora, serveix al polític per glossar un particular programa de govern que ha d’ajudar Espanya a superar l’actual atzucac socio-econòmic i institucional. Un programa que pot resumir-se en dues paraules: Més Espanya.

Dijous 1 d’octubre de 1936 al matí. Miguel Cabanellas, general president de la Junta de Defensa Nacional (el politburó dels militars sublevats del 18 de juliol contra la República), transmet en una imperial cerimònia els seus poders al nou cap de l’Estat nacional, Francisco Franco. Davant d’una multitud reunida a Burgos, el militar convertit en suprema autoritat, pren la paraula i detalla el «programa de la nueva España», fixant en plena guerra civil uns objectius històrics per a la pàtria. La premissa essencial quedarà perfectament recollida, anys més tard, a la Llei dels Principis del Movimiento Nacional (1958), article primer: «España es una unidad de destino en lo universal».

Aquesta presentació sinòptica no és malintencionada: ho prometo. Aznar va guanyar dos cops unes eleccions democràtiques, va ser investit cap de govern dins d’una legalitat i amb prou vot popular i Franco… Franco ho va fer tot a cop de bomba i enfundat en les seves botes de militar. Però, curiosament, tots dos apel·len dins la seva carrera política a una mateixa idea. Una idea que Aznar, amb claredat, ha assenyalat explícitament davant l’audiència: «España tiene unos objetivos históricos que han de ser renovados».

Tiro d’hemeroteca i miro de trobar declaracions semblants en la política catalana dels darrers temps. Encara que no ho sembli, els catalans també som bons amants de la retòrica historicista de les nacions. Curiosament, però, no trobo cap referència als «objectius històrics» de la nació. Quins són els objectius històrics de Catalunya? No els trobo. Sí que se n’ha parlat, i molt, sobre els «objectius històrics del catalanisme» (la preservació de la llengua i la cultura, la regeneració d’Espanya, la consecució d’un autogovern…). Perquè tot projecte ideològic i polític té els seus objectius històrics (des de la supressió de la societat de classes per part del comunisme originari fins a l’exportació global de la democràcia liberal de la doctrina imperial nord-americana). També s’ha mencionat «el destí de Catalunya» (de Tarradellas i Pujol a Montilla, fins a Mas, tots els presidents de la segona Catalunya autònoma n’han parlat en els seus discursos). Però cap inquilí de la plaça de Sant Jaume ha dit quelcom semblant a «Catalunya té uns objectius històrics que han de ser acomplerts o renovats».

Torno, però, a Aznar: «España tiene unos objetivos históricos que han de ser renovados». Amb aquesta proclama l’expresident suggereix que Espanya és un ens amb ànima i vida pròpia que, en moviment continu, resta pendent d’autorealitzar-se, d’eclosionar, de fer la seva personal i singular aportació al concert de nacions del món. Amb tots els respectes: tan grandiloqüent idea em recorda a un cartell del año de la victoria del general Franco, que deia: «Ha llegado España» (creació de Josep Morell, 1939). Espanya com a idea rectora i primera, per damunt de la ciutadania; Espanya com a ens on tothom hi diposita el seu projecte individual. Dins la retòrica romanticista de les nacions no hi ha gran diferència entre el que proclama l’expresident espanyol i el principi suprem falangista-franquista que, prenent Espanya també com una entitat animada, la considera una «unidad de destino en lo universal». I, en conseqüència, té uns objectius històrics. «Más España», sintetitza Aznar, en el camí per a assolir-los.

Aquests dies la retòrica de les nacions es reinventa i els qui busquen incidir en el desenllaç dels conflictes oberts en el si de les societats catalana i espanyola tiren de manual, vell o nou. També dins (l’autoproclamat) flanc esquerre. Quan Alfonso Guerra diu a les pàgines d’El Periódico que «El dret a decidir no existeix» està apel·lant en realitat a Espanya com a dogma (com a entitat animada, com una nació a l’estil romàntic del segle XIX) i està atacant, alhora, la idea de Catalunya com a dogma: per a ell els pobles no són «unidades de destino en lo universal», excepte Espanya (encara que l’il·lustre socialista mai no voldria veure’s associat amb aquest principi del Movimiento Nacional). Una possible resposta a tan desvergonyida i incoherent postura és que, potser sí, Catalunya no té un destí com a pàtria animada. Perquè qui té el dret a decidir, qui ha de gestionar el seu present i futur, són els ciutadans i les ciutadanes del país. És el dret a decidir de la ciutadania. Aquí, compro de totes-totes els principis cívics de la tradició republicana francesa! La ciutadania que decideix. I visca el dret a decidir davant del Más España que amaga, en realitat, una visió reaccionària contra les voluntats democràtiques de la gent.

Resulta curiós, també, i ja acabo, que l’estil d’Aznar, per molt democràticament elegit que fos en el seu dia, és eminentment populista i individualista. El romàntic superhome que encarna en la seva persona la missió de salvar una societat, una pàtria, uns objectius històrics. Se’n recorden? ¡Ha llegado España!

“Ah! Però d’això… es cobra!?”

Ramon Casanovas, el primer per l'esquerra, amb els  candidats de CiU a les eleccions municipals de 1979 (Josep-Oriol Muntanya,  el veterà Pere Canal i en Josep Garrell). Foto: Pere Espaulella (AMGr)
Ramon Casanovas, el primer per l’esquerra, amb els candidats de CiU a les eleccions municipals de 1979 a Granollers (Josep-Oriol Muntanya, el veterà Pere Canal i en Josep Garrell). Foto: Pere Espaulella (AMGr)

“Una persona que pren decisions sobre més de 40 milions de persones hauria d’estar millor retribuïda (…) els sous dels polítics no són suficients i aquest és un debat que la societat espanyola no està disposada a acceptar”. Les paraules no són meves, és clar, sinó d’un destacat dirigent polític català a Madrid. Josep Antoni Duran i Lleida per a més senyes. No entraré en aquestes línies a valorar si en Duran té raó o no, però la polseguera que aquestes paraules (justificadament) va aixecar ha tingut una flaquesa de debat important: què és la política? I per què un ciutadà s’implica en la vida política de la seva comunitat?

Si un brillant economista del món privat és sondejat pel president d’un govern per ocupar la cartera d’Economia i Finances i aquest li respon a l’oferiment amb un sonor ‘NO’ perquè addueix que a l’empresa privada guanya tres o quatre vegades més que el que guanyaria com a virtual conseller… potser el problema el té el brillant economista i, a més, és un problema de consciència cívica del personatge, no? No crec que el governant s’hagi d’estripar les vestidures suggerint que sense poder oferir un sou gegant no hi ha possible captació de talent. Cap dels notables de l’assemblea atenenca en els millors temps de Pèricles no cobrava ni un dracma per la seva assistència. I de rics n’eren un bon tros!

S’ha capgirat el sentit de les coses i, mal que pesi repetir-lo, dels valors. La política, que ha estat un servei de sempre, on molta gent ha perdut  (i perd!) més diners dels que pot arribar a guanyar (la inversió cívica, el temps, l’esforç i la feina gratuïta i voluntària) ja no és atractiva -naturalment- per als qui han convertit el diner en el Déu del segle XXI i en una religió particular.

I és clar que un polític ha d’estar ben pagat…! I ha de tenir un sou d’acord amb el pes de la seva responsabilitat. El debat no és aquest. El debat és quin és el principi motor, el primer i més instintiu, que porta l’home o la dona al servei públic: la carrera o el servei (?). Al noi que ingressa en les joventuts d’un partit palesant que el que li agradaria és “dedicar-se a la política” (amb la connotació activa-professional del dedicar-se) se li ha de dir que ‘no’ i ‘adéu-siau’. ‘Forma’t i torna d’aquí deu anys’. I al professional que fa bé la seva feina i que mostra inquietuds pels interessos col·lectius de la comunitat se l’ha d’esperonar a implicar-se i, si cal, alliberar-lo professionalment per a que pugui exercir el seu talent al servei de tots i pagat per tots a través dels nostres impostos.

Les paraules d’en Duran són molt poc oportunes no perquè ara no toqui parlar d’això “amb la que està caient i bla bla bla”… No. Ho són perquè pretenen obrir un debat sense, prèviament, haver parit el debat dels debats que aquesta societat necessita amb urgència: què és la política i com podem servir els ciutadans des de la política? Aquesta ha de ser la república veritable en el sentit cívic i polític. Tota la resta són absurdes i absolutes tonteries que no ajuden a sortir del pou on tots plegats ens hem ficat.

Tot aquest debat m’ha recordat la figura d’en Ramon Casanovas i Tresserras (1917-2009), Medalla de la ciutat de Granollers, un dels fundadors d’Unió Democràtica a la capital vallesana, home inquiet i increïble. Segurament, una de les persones més bones que mai he conegut. El vaig tractar ja gran quan, cada dos dimecres, solia visitar-lo al seu pis del carrer Enginyer de Granollers per posar al dia la comptabilitat d’Òmnium (l’home superava els noranta anys i encara feia Excels a un ordinador portàtil amb tot de números i conceptes, com a tresorer nonagenari!!). Parlàvem d’Òmnium i els seus números però, sobretot, de la vida i el passat i… ah… el futur, tan incert i intangible! Vaig preguntar-li un dia com va ser això de ser regidor en el primer ajuntament democràtic de Granollers, el 1979. “El primer dia” -respongué amb aquella rialla seva tan serena i divertida- “va venir el secretari de l’ajuntament i em va preguntar, a mi i als meus companys de Convergència i Unió que… a on ens havia d’ingressar els quartos per assistir als plens!”. Un Casanovas més jove va quedar tot sorprès i no li semblà ignorant la resposta que tingué per al secretari: “Ah, però d’això… es cobra?!”, digué tot innocent! Gran. I savi.

M’agradaria que el proper cop que algú torni a parlar del sou dels polítics, sigui un ciutadà anònim o un ciutadà ficat en política, pogués pensar per un moment en testimonis (que n’hi han molts) com el d’en Ramon Casanovas. En aquesta vida res no és gratis… Sí! Però, indiferentment del que guanyis o deixis de guanyar, per davant de tot hi ha el servei. “D’això es cobra?”. Un utòpic secretari del present de la república ciutadana hauria de respondre: “Sí, i molt bé!! Però no saps quant s’arriba a treballar!!!”. Aquesta és la veritable revolució pendent. Ep! No només dels polítics, que no són més que ciutadans en acte de servei públic, sinó de tots els ciutadans en conjunt, els que es dediquen a la política, els que arreglen cotxes, els que serveixen cafès i els que cacen mosques… per conformar la nova democràcia per al nou estat que volem. Llistes obertes, fiscalització dels representants al districte electoral i contacte directe amb l’elector. Torno a insistir en allò que deia Thomas Jefferson: “Quan algú assumeix un càrrec públic, ha de considerar-se a si mateix una propietat pública”. O comencem bé o seguirem en un limbe infinit de vanitats i debats estèrils in saecula saeculorum. Amén.

Els secrets que Tombouctou amaga

3195631226_359024bedf
Mesquita i madrassa (escola) de Sankore a Tombouctou.

La guerra a Mali ha tornat a llançar aquests dies a les primeres pàgines dels diaris la importància d’una antiga ciutat: Tombouctou. Fa segles, aquesta ciutat que actualment compta amb poc menys de 40.000 habitants, fou el centre comercial més important del Sahel; i fa cinc-cents anys, Tombouctou va esdevenir l’epicentre més brillant i esplendorós de la cultura islàmica.

Aquesta setmana diversos filòlegs i historiadors han aixecat la veu d’alarma després de sentir l’alcalde de la ciutat, Ousmande Halle, denunciant que els islamistes havien calat foc a l’Institut Ahmed Baba abans de retirar-se de la ciutat davant l’entrada de les tropes malianes i franceses. L’Ahmed Baba havia estat una inversió de l’ONU i diverses institucions del món per convertir la gran ciutat del desert, amb un inestimable patrimoni documental, en un centre de recerca històrica de referència. Els seus fons reuneixen vora 100.000 documents, entre els quals antiquíssims alcorans i tractats d’astronomia i medicina. Sembla que finalment, però, el dany ha estat menor de l’anunciat.

I és que Tombouctou és tota ella una ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Tombouctou fou fundada ara fa mil anys per nòmades tuaregs, els homes del desert. Al segle XIV el poderós Imperi de Mali la convertí en un nus comercial de primer ordre, el lloc de pas i intercanvi de les caravanes que recorrien tot el desert del Sàhara. L’indret perfecte, a més, per embarcar i desembarcar mercaderies, pel pas del riu Níger a tocar de les muralles. Al segle XVI la ciutat comptava ja amb 40.000 habitants. En aquells anys, Barcelona tenia poc més de 20.000 habitants!

Sankore fou l’escola islàmica (i mesquita) més important dels temps moderns al Sahel, una escola amb uns mestres formats a les millors acadèmies islàmiques del Pròxim Orient, com la de Damasc, a Síria, la vella capital dels omeies (661-750). Sankore, que encara funciona avui dia com un dels centres acadèmics integrants de la Universitat de Tombouctou, fou fundada per una dona pels volts del 1300. La dona en qüestió era una rica dama de l’ètnia mandinga, un poble acostumat a viure sempre en el mateix lloc, i gaudia d’una gran riquesa que va invertir en aquest projecte. Els fundadors volien que a Tombouctou ensenyessin intel·lectuals d’arreu de l’Àfrica islàmica. Van arribar a tenir fins a 25.000 alumnes! I una biblioteca de centenars de milers de volums. Els estudiants aprenien i memoritzaven l’Alcorà, però també  rebien una completa instrucció en matemàtiques, astronomia, física, química i llengües.

Ahmed Baba (1556-1627), escriptor i jurista, fou un dels deixebles de l’esplendorosa Tombouctou. Nascut en una retirada aldea del desert a 250 quilòmetres al nord de Tombouctou, de petit va traslladar-se amb el seu pare a la capital de la ciència i el saber islàmic per aprendre tot el coneixement del món que aleshores allà es custodiava. Es formà com un brillant jurisprudent i hàbil gramàtic. Mentre estudiava lleis i ciències a Tombouctou, la dinastia marroquina dels saadís va conquerir la ciutat del coneixement. Com que Ahmed denuncià l’ocupació sadita, fou deportat amb tota la seva família a Marràqueix. I l’home s’emportà amb ell la seva biblioteca personal que era, segons diuen els cronistes, de 1.600 manuscrits. Els erudits tomboucturesos van reclamar al sultà del Marroc que Ahmed tornés a la ciutat, prerrogativa que fou acceptada i, així, Ahmed Baba pogué acabar els seus dies investigant, ensenyant i escrivint a Tombouctou, on morí a -l’aleshores- venerable edat de 71 anys.

Davant la bogeria d’alguns que en els darrers mesos i en nom de la xaria han intentat cremar fins i tot la seva llei divina i encara alguns temples, va bé recordar algun proverbi d’Ahmed Baba: “Déu mai no treu la saviesa”.